Eduard Batlle o com deixar que la poesia es faci un lloc entre classe i classe
Temps aproximat de lectura:
Peu de foto:Eduard Batlle al lliurament de premis Ciutat d'Alcoi amb l'altre premiat Jordi Gil. Fotografia de Tomàs Tàpia.
La "neutralitat" dels escrits filosòfics mentre estudiava la carrera a Girona van portar a l'Eduard Batlle Pomar a buscar en la poesia una vàlvula de sortida: "Llegir i escriure assajos filosòfics que són neutres, que no deixen lloc a ambigüitats, sense permissivitat imaginativa em van portar, sobretot, a llegir poesia. Em sentia més lliure. I de llegir-ne força, em vaig trobar escribint-ne". I així va ser com aquest lleidatà va començar a experimentar amb versos i amb prosa poètica. Des de llavors, han passat dos dècades i 3 poemaris: Elogi del desassossec, Suite borgenca i enguany, Registre fóssil.
Les lectures de Pessoa van ser les culpables del primer poemari de l'Eduard Batlle. D'aquí el títol que agafa prestat el concepte del poeta portuguès. I és que llegint-lo es va adonar que sentia la necessitat de donar una unitat al que escrivia, que fins llavors havien estat versos publicats en revistes universitàries o presentats a alguns certàmens. Així, a Girona, buscant què volia ser de gran i intentant trobar la manera de deixar fluir totes les inquietuds cultivades en una adolescència efervescent de creativitat a Lleida, l'Eduard anava rimant sobre el desassossec de fer-se gran. "Acabes la universitat, ja no surts tant amb els amics, et trobes de cop i volta a la vida adulta amb tota la incertesa que comporta no saber què serà de tu, amb el desassossec de l'arribada d'una edat que veies llunyana, a mig camí de dos móns". Aquest va ser el principi de la plasmació sobre el paper d'una "necessitat expressiva". I és que aquest professor de filosofia, contacontes a estones lliures, recitador i amant de les lletres i de la lectura, no es vol obligar a publicar. Per això, ara mateix no té entre mans cap altre llibre.
Però no patiu, perquè de feina en té... o se la busca. Ara toca difondre el nou llibre, Registre fóssil, que ha merescut el XXXV premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi i que acaba de publicar amb l'editorial valenciana Denes. Per ell, el fet de rebre un reconeixement fora de Lleida i de publicar també fora d'aquí "suposa sortir de la hiperlocalitat". El 23 de maig el presenta a Lleida i després, anirà a València i a Barcelona per explicar com els 39 poemes que composen el llibre volen transmetre les capes que conformen la personalitat. "Som un cúmul de capes superposades, com estrats d'espais, d'àmbits naturals, de l'amor, de la mort... per això el registre fóssil", explica Batlle. També el satisfà haver tornat al vers. I és que la poesia no és només la formalitat de la mètrica i la rima. De fet, el segon poemari, Suite borgenca, el va escriure en prosa poètica. Publicat per Pagès Editors, li va valer el premi Jordi Pàmias 2015.
La poesia és la via que Batlle prefereix per a expressar-se. Però no deixa de provar atres receptes amb les paraules i, de fet, li porten sorpreses. Com que això de narrar li agrada, el van convidar a Tiurana a explicar contes i, per deferència, va decidir inventar-se una història sobre el poble. Els va agradar tant que l'ajuntament va decidir publicar-ho. Així que ja pot dir que ha contribuït a la literatura infantil amb La comtesa de Tiurana, il·lustrat per Carles Alberdi. L'exploració en la narrativa també li ha valgut el premi Ciutat de Balaguer 2013, però prefereix centrar-se en el què li córre per les venes: la poesia. I entre classes de filosofia a l'institut la Mitjana de Lleida, l'ofici de fer de pare, l'afició per divulgar la lectura i els seus llibres, l'Eduard Batlle també investiga. Sobre què? Doncs sobre poetes, sobre què si no? En els pròxims mesos espera poder veure publicats els resultats de la seva recerca a la Càtedra Màrius Torres sobre el poeta lleidatà Miquel Lladó. "Era amic de Pedrolo, per exemple, però ha caigut més en l'oblit. I val la pena rescatar de la memòria aquest poeta de la postguerra que als anys 40 s'atrevia a escriure en català amb voluntat literària des d'aquí".
"La poesia no serà mai un fenomen de masses"
Batlle ho sap. "La poesia utilitza un llenguatge simbòlic, va directa a les emocions i requereix un esforç per part del lector, que no sempre estem disposats a fer", assegura. Però està convençut que es pot treballar per a que la gent la llegeixi i la gaudeixi més. De fet, en això està.
"Hi ha feina important a fer des de tots els àmbits i, en els darrers anys, s'està fent un esforç amb iniciatives com la de l'Amat Baró al Gilda", reconeix. Però voldria que se'n fes més. Destaca que a Lleida hi ha molts referents poètics. Des de Pàmias o Sala Valldaura fins a Txema Martínez o Laia Noguera. Passant per Xavier Macià, Jaume Pont o Àngels Marco. De fet, reconeix l'aposta que han fet editorials com Pagès o Fonoll al publicar col·leccions "molt potents" i la feina de recerca que fa la càtedra de la UdL. Però no n'hi ha prou. Cal més poesia. Idees? Eduard Batlle en recita un parell sense haver de pensar gaire: un centre de creació tipus Casa Museu Màrius Torres o potenciar una residència d'escriptors. Administracions, prenguin nota. Que la poesia no serà de masses, però alimenta les ànimes.
