Omar, de 37 anys, va fugir de Damasc amb la seua dona i els seus dos fills després de descobrir que els veïns havien estat assassinats i els cossos tirats al carrer de la capital siriana. El més important que es va emportar va ser un buzuq, un instrument tradicional que l’ajuda a oblidar les penes.
Leila, de 9 anys, va arribar al Kurdistan escapant de Síria. Recorda amb horror el soroll dels tancs i els avions. Per a ella, el més significatiu que es va emportar van ser uns pantalons amb una flor. Li encanten les flors. Tan sols els ha utilitzat tres vegades, i totes a Síria.
May, de 8 anys, es va emportar uns braçalets. És el més important que va guardar, però no el seu objecte preferit. Amb les presses es va deixar la seva nina Nancy al llit.
Bonheur, de 9 anys i refugiat a Boyabo (República Democràtica del Congo), té clar que el més important que es va emportar va ser la seua vida i la seua família.
Aquests són només alguns dels 24 exemples que mostra l’exposició The most important thing. Retrats d’una fugida, que des d’ahir pot contemplar-se a CaixaForum Lleida. La mostra acull fins al 24 de juliol imatges preses pel fotògraf nord-americà Brian Sokol en diferents camps de refugiats africans i asiàtics. En les fotografies els protagonistes ensenyen el més important que els va acompanyar al veure’s obligats a escapar precipitadament, i moltes vegades amb nocturnitat i d’amagat, de les seues llars en països com Síria, el Sudan del Sud, Mali, l’Afganistan o el Congo, per citar-ne només alguns. Un text, moltes vegades estremidor, narra les seues circumstàncies, de manera que l’exposició es converteix també en un espai de reflexió. Des del 2002 l’Obra Social La Caixa i el Comitè Català d’ACNUR han contribuït al desenvolupament de 14 projectes d’acció humanitària en països com Etiòpia, Kènia, Sierra Leone, Síria o l’Afganistan, entre d’altres. Sokol ha documentat les violacions dels drets humans en un gran nombre de crisis humanitàries.
