Electroxocs contra els trastorns mentals

En contra de la imatge negativa que una gran part de la societat té dels electroxocs, aquesta teràpia s’ha convertit en els últims anys, gràcies a les evidències científiques que n’avalen els resultats positius, en una eina útil per lluitar contra alguns trastorns mentals. També a les comarques lleidatanes, on el Santa Maria de Lleida s’ha convertit en el tercer hospital de Catalunya, després del Clínic i de Bellvitge, que porta a terme més sessions anuals de teràpia electroconvulsiva (TEC).

Concretament, l’any passat van ser 1.077 d’aplicades a una setantena de pacients. “Sempre ha tingut molts detractors, però l’evidència científica ha demostrat que és una tècnica eficaç i segura”, explica Aurora Torrent, psiquiatra i coordinadora de la Unitat de TEC del Santa Maria.

De fet, és un tractament de primera elecció per a la depressió greu, però també s’utilitza en esquizofrènia i trastorn bipolar quan els fàrmacs tenen una resposta parcial. A més, inicialment (la tècnica s’utilitza des dels anys 30) només s’aplicava a pacients amb descompensació i en fases agudes, però en les últimes dècades també s’utilitza com a tractament de manteniment.

Això ha provocat un augment del nombre de pacients que se sotmeten a aquesta tècnica i, per això, un increment del nombre de sessions que han portat a la creació d’aquestes unitats especialitzades (la del Santa Maria es va constituir el 2011). Aquestes també han permès un control més exhaustiu dels pacients, la qual cosa ha portat a un menor nombre d’ingressos, ja que gairebé el 70% de les sessions que es programen a l’hospital lleidatà són de caràcter ambulatori, que permet al malalt ser al centre poc més de mitja hora. “Pot fer la sensació de ser una teràpia medieval, però els pacients no en tenen un mal record i, en canvi, el percentatge d’èxit és molt alt. És com el reset d’un ordinador, no es coneix la base però funciona”, apunta Pau Villalba, anestesiòloga referent de la Unitat de TEC lleidatana. Part d’aquest èxit també està en la utilització, des dels anys 50, de l’anestèsia general per sotmetre els pacients a aquesta tècnica i del control d’un nombre cada vegada més alt de paràmetres del pacient.

Així s’ha aconseguit evitar les lesions òssies o bucals i que les complicacions de morbiditat o mortalitat siguin similars a les de qualsevol cirurgia major ambulatòria.