Etna Miró: "Em captivaven tant les històries que només desitjava crear-ne jo també"
Temps aproximat de lectura:
Amb més de cent premis guanyats per les seves peces literàries, l'Etna Miró és una noia de 20 anys a la que de petita li van dir que si li agradava escriure, havia de ser escriptora... I s'ho va prendre seriosament. Es defineix a si mateixa com determinada, creativa, agosarada, reflexiva i també una mica melangiosa. Actualment està estudiant la carrera d'Estudis Literaris i compagina els estudis amb un blog personal. Per a l'Etna, el seu blog és la manera de presentar-se al món, per això no utilitza cap altra xarxa social. A més, és la fundadora de Joves Lectors Catalans, una mena de comunitat de bloggers que pretén fomentar la lectura catalana.
Parlem amb ella sobre la seva intensa trajectòria com a escriptora, la literatura, els projectes que té i molt més.
-
L'Etna i les lletres
Com i quan vas començar a escriure?
He escrit des de menuda. La meva fou una infantesa plena de llibres; els meus pares m'explicaven les aventures de l'Odissea o els episodis de Platero y yo i Tirant Lo Blanc, em duien a museus i a teatres, em feien buscar paraules estranyes al diccionari i m'omplien el cap de mitologia i història. Era una nena molt moguda, però sempre em fixava en detalls. Per a mi, llegir era quelcom tan arrelat que escriure només podia ser-ne l'extensió natural. Com una inèrcia de les meves lectures, escrivia: em captivaven tant certes històries que només desitjava crear-ne jo també.
Quina és la teva inspiració?
Res en concret: a vegades, pensaments d'una tarda de dilluns; d'altres, una imatge que per algun motiu se m'enganxa als ulls, un gran poema o un vers especialment sonor, una frase treta de context... Crec que tothom pot inspirar-se en qualsevol moment per qualsevol cosa: la diferència és que jo vehiculo aquesta guspira cap a un procés alquímic de caràcter literari. Allò que sí que em dóna esma per a escriure, és llegir quelcom que paga la pena. Quan acabo un bon llibre, sento un gran desig d'escriure tan bé com aquell autor i, aleshores, és quan puc treure el millor de mi mateixa, quan em puc superar.
Què és per a tu escriure? En quins moments ho fas?
Escric perquè sé que és el millor que puc fer. Quan faig altres coses, no necessàriament em sento que les faig millor que algú altre. Però, quan escric, sento que pertanyo, sento que estic fent allò que millor sé fer. Sento que realment estic posant el millor de mi en aquelles paraules... Aquesta sensació de completesa és un privilegi que no sento enlloc més.
Ho faig quan puc. Quan estic amb la feina d'universitat, no puc: no hi tinc el cap. Intento reservar-me les vacances, tant les d'estiu com les d'hivern o primavera, per a tenir un temps continuat per a pensar els relats i anar-los donant forma. M'agrada fer-ho a les tardes, perquè són llargues; els matins me'ls prenc com un escalfament... L'únic que em fa falta, en realitat, és un temps una mica dilatat per a poder anar madurant les idees i anar polint la forma.
T'has plantejat publicar un llibre?
Sí, m'ho he plantejat, però crec que arriba quan ha d'arribar: tenir pressa és contraproduent. He presentat alguns manuscrits a premis on te'ls publicaven si guanyaves... Emperò, quan penso en què hauria passat si hagués guanyat, no puc evitar agrair al jurat que no me'l donessin! Ara no podria no avergonyir-me'n d'aquelles obres... Crec que, quan ets més petita, sempre en tens ganes, perquè és la cara més visible de l'esforç que tu hi poses... Però més important que això, penso que és estar preparada i, per molt que tu te'n sentis en un moment concret, quan passa el temps te n'adones que allò no era el millor que podies haver fet... Creixes molt de pressa literàriament i allò que et sembla esplèndid un estiu, al següent esdevé pueril. Vull publicar, és clar, però ha de ser alguna cosa de la qual, d'aquí a dos anys, encara pugui respondre... Fins que no trobi aquesta coherència, crec que publicar és absurd. Com respondre d'allò que has escrit fa un any si cada sis mesos llegeixes un llibre que et canvia la vida?
Què és el que més t'agrada escriure?
M'agrada escriure el què sigui, perquè el que més m'agrada és... escriure.
Escric relats, però sempre m'acaben resultant llargs, petites novel·les... M'agrada molt el format de novel·la, és elàstic fins a dir prou. La poesia em captiva, però renuncio a escriure-la: em sembla massa formalment ben travada perquè jo hi tingui res a dir. L'opinió em sembla entretinguda, però m'agraden més les cròniques d'esdeveniments, fins i tot crítica literària!
-
El blog, o la presència a la xarxa
Tens un blog, explica sobre que escrius, què podem trobar en ell?
El meu blog és la meva presència a la xarxa. No he tingut mai Instagram, hi estic en contra i fa un temps, vaig esborrar-me Twitter, perquè vaig adonar-me que també hi estic en contra... El blog és la manera com em presento al món: si he de dir quelcom, ha de ser en un blog... Que, d'alguna manera, com que no té cap limitació formal, és a Internet el que la novel·la és a la literatura, oi?
Al blog, tinc un Quadern, una secció cada certs mesos publico alguna reflexió o alguna recapitulació de què vaig vivint... També, cada desembre, faig un pòdium de les millors lectures i pel·lícules de l'any. Una mica de tot, sense cap norma.
Al teu blog tens un foto diari...
Tinc un foto diari perquè m'agrada molt recordar els llocs on he estat. Però és un foto diari especial: intento nodrir-lo amb allò que m'ullprèn en un moment donat, allò que té un sentit... És una col·lecció d'anècdotes visuals que em susciten alguna reflexió.
Has pensat a fusionar les lletres amb la fotografia?
M'agraden les novel·les que, per exemple, incorporen fotografies, però no tant per a il·lustrar sinó per a qüestionar els límits de la realitat i de la ficció. Al capdavall, una fotografia és ontològicament l'antònim d'una peça escrita: en la fotografia, no pots negar la realitat; en l'escrit, no pots negar la ficció. Per això, quan en una novel·la et trobes una fotografia, tens un moment d'estranyament: et planteges si allò ha passat o no. Crec que hi ha un espai interessant on la literatura pot jugar amb aquesta percepció i la fotografia en pot ser una bona aliada.
-
Guanyant premis des del 2012
Ets molt jove, però tens una llarga llista de premis, com ho vius?
No es perceben també una mica com una acumulació, un excés, una saturació? (riu). Aquests premis han estat el fruit de la feina de tots aquests anys... Quan en tens dotze, els pares et diuen que escrius molt bé i tu, no t'ho creus. Necessites que t'ho digui algú, necessites constantment aquest: tu vals per a escriure...
Ho visc amb orgull, encara que també t'he de dir que cada cop en guanyo menys... i que cada cop m'importa menys. Penso que, paradoxalment, com millor vaig escrivint, menys en guanyo. Guanyar és sempre una alegria, però ara ja no necessito aquests reconeixements per a jutjar-me: em sento escriptora més enllà dels premis. Però han estat quelcom molt formatiu i segueixen sent un molt bon exercici.
Quin és el nombre total de premis guanyats?
No els compto (riu). Amb uns amics sí que teníem la broma d'anar fent càlculs... Però en vaig perdre el compte fa ja un temps... Vam arribar a veure que n'eren més de cent. També vam incloure alguns premis de Sant Jordi, que no sé si val...
Quin ha estat el premi més difícil de guanyar?
No sé quin ha estat el més difícil de guanyar... Però un que sí que em semblava molt difícil i que em va sorprendre molt va ser el premi Jordi Sierra i Fabra de novel·la per a joves. Jo vaig presentar la meva obra i sabia que era bona, però quan em vaig veure com primera finalista... allò era forassenyat! El Jordi Sierra i Fabra em va trucar i em va dir que la decisió final havia estat molt aferrissada, que podria perfectament haver guanyat... Em va fer sentir molt orgullosa haver estat a punt de guanyar un premi tan disputat.
I el que més il•lusió t'ha fet?
Tots en el seu moment m'han fet il•lusió, però crec que si hagués de triar, seria el premi Luis Landero... El vaig anar guanyant durant tres anys (primer com accèssit, després primer premi dos cops) i en guardo un record preciós, perquè em va permetre conèixer l'escriptor Luis Landero al seu poble, a Alburquerque. Em quedaré sempre amb la imatge d'ell entre les persones que l'havien vist créixer, amb una senzillesa que fa que el llegeixis amb un respecte molt més profund... Perquè saps que no sols és un dels grans escriptors actuals d'Espanya, sinó que, a més, és una persona entranyable.
-
Publicacions i projectes
Públiques peces pròpies a mitjans digitals com ara Liberoamérica. Quan vas començar?
Vaig començar perquè l'editor de Liberoamérica d'aquell moment em va contactar i em proposà col·laborar. A mi, és clar, em semblà esplèndid. Des d'aquell moment, hi vaig publicant cada cert temps algun relat per a nodrir la revista.
El teu relat "La reina del miedo" ha estat inclosa en l'antologia de Luciérnagas, publicada per Cometa Editorial... què ha significat per tu?
La publicació de La reina del miedo va suposar una fita. La proposta arribà en ple confinament, quan acabava de llegir Nada i estava tristíssima per no poder tornar al claustre i a les aules que Laforet descriu al llibre... Aleshores, el Pol Salvador, l'editor, em va proposar escriure un relat a incloure'l al llibre i vaig decidir abocar aquesta melangia en un escrit.
El resultat fou del més fi que he escrit mai: per primer cop, vaig fer un treball d'edició real, amb el Pol fent-me suggeriments per a canviar algunes coses. És clar, quan et veus publicada dins aquelles pàgines i el tens entre les mans, no pots resistir tornar-lo a llegir un darrer cop... i és màgic. Mai havia treballat una història amb aquesta exigència.
Ets la fundadora del grup Joves lectors catalans. Què és aquesta iniciativa? Com sorgeix? En quin estat es troba actualment aquest projecte?
Aquesta iniciativa és fruit de l'època que jo tenia un blog de lectures juvenils... En aquella comunitat, hi havia molts bloggers que eren catalans i que o bé no ho deien i te n'assabentaves perquè hi parlaves o bé sí que escrivien en català, però tenien una difusió més reduïda. Aleshores, vaig decidir crear una mena de comunitat de bloggers catalans. Així va néixer el grup de Joves Lectors Catalans, que encara es manté com a grup de Whatsapp on es comenten lectures. Gràcies a l'empenta d'alguns membres, el grup ha donat peu a les Jornades de Joves Lectors, que se celebren al juny i reuneixen els amants de la literatura juvenil.
-
Lectura i societat
Tens referents literaris?
Sí, en tinc una constel·lació! Podria parlar-te dels més obvis, com els de la categoria etern-retorn: Rodoreda, Roig, Woolf, García Márquez... Evidentment Proust, Zweig o Márai també hi són, a la llista... Però també hi ha els poetes René Char i Rilke, les obres més estranyes de Nabokov, la solitària i fulgurant novel·la d'Elisabeth Smart, la densitat corprenedora de la Lispector, la pols estel·lar d'Huidobro o, fins i tot, la boira de W.G Sebald...
Recomana alguns llibres/obres que consideres imprescindibles.
Considero que un cop a la vida tothom hauria de llegir Mercé Rodoreda, però no la Rodoreda que hem estandarditzat com folklore català, sinó la salvatge: la de La mort i la primavera. Com europeus, no s'ha escrit un llibre més emocionant i emocionat com El món d'ahir, d'Stefan Zweig. No pots no commoure't...
I, passats els trenta anys, cada lletraferit tria una obra canònica per a desxifrar durant la resta de la seva vida: La divina comèdia, Ulisses, A la recerca del temps perdut, l'Odissea i la Il•líada... Jo, segurament, quan en faci trenta, em decantaré per un diccionari de l'IEC.
Creus que la lectura està poc valorada a la societat?
És complicat. D'una banda, la lectura està sacralitzada com quelcom superb, excels, una activitat que vesteix... Té un gran capital simbòlic! Però, després, la gent no llegeix i no tothom que llegeix tria coses bones... No estic parlant de gust, que pot ser divers i no es pot estigmatitzar com bo o dolent: estic parlant de la gent que consumeix literatura escrita per a ser producte. Importa tant la quantitat de lectors com la seva qualitat i no cal que ens enganyem dient que primer ve la quantitat i que després ja vindrà la formació... S'ha de fer un treball d'educació en els dos sentits simultàniament, no només per "eixamplar la base". De què serveix una gran base de lectors que és incapaç de llegir bons llibres? Sembla que, quan més es lloa ideològicament la figura abstracta del lector, més despreocupació hi ha per a fer lector i, molt pitjor, per a fer bons lectors. Llegir, és cert, no ens farà millors persones... Però ens farà menys estúpids i l'estupidesa mai ha ajudat ningú, bona o mala persona.
Hi ha gent que no té el costum de llegir diàriament. Com podrien endinsar-se en el plaer de la lectura?
Crec que l'encant de la lectura és el del no-temps i el no-espai. Un bon llibre et fa marxar del teu cos. La vida actual és una presència constant, sentir a tot arreu el temps i l'espai com unes coordenades on sempre estàs localitzable i disponible: tots els estímuls de cop et necessiten! A parer meu, la lectura et permet desaparèixer, escapar-te una estona del què sigui que se'ns exigeix a fora... És com si poguéssim posar en pausa la vida per a retornar-hi amb més força. I aconseguir-ho és qüestió de voluntat. Cal triar un bon llibre (jo recomano comprar-lo: sembla que si el pagues, li dónes més valor). Aleshores, t'exigeixes el quart d'hora, així com t'exigeixes fer esport o posar-te al dia amb els amics. Un temps abans de dormir, després de fer la migdiada, mentre es fa un cafè... I es llegeix, i se segueix llegint, i es continua llegint i a poc a poc es fa un llibre, dos llibres... I es gaudeix del privilegi de la no-existència.
