Eulàlia Pagès: "L’etiqueta ‘Lleida’ no ven, però aquí hi ha autors més bons que molts escriptors prestigiosos de Barcelona"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
05-11-2020
Actualitzat: 05-11-2020 9:10
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Eulàlia Pagès: "L’etiqueta ‘Lleida’ no ven, però aquí hi ha autors més bons que molts escriptors prestigiosos de Barcelona"

Tímida. Molt tímida. I transparent. I valenta per explicar, fins i tot, el que ella considera febleses. L'Eulàlia Pagès, és capaç d'admetre en la mateixa conversa que al seu voltant hi ha tan talent i coneixement que la fan sentir petita alhora que explica com en els darrers 10 anys s'ha fet càrrec de l'empresa que va fundar el seu pare, Lluís Pagès, amb reptes com afrontar l'anterior crisi econòmica, fundar una distribuïdora del no res, renovar les direccions de la impremta i l'editorial, actualitzar l'empresa a l'era digital i, ara, per si no n'hi hagués prou, continuar en aquesta "nova normalitat" que imposa el COVID. Diu, amb timidesa, que li agraden els reptes. Com si no? Com si no aquesta nena que volia ser arquitecta i que va estudiar per aparelladora puja aquesta muntanya empresarial? N'està convençuda que a la lectura s'hi arriba per plaer i que els llibres poden canviar el món, perquè ens obren la ment. De la seva família ha heretat el sentit de compromís i confia que ens adonem, amb aquesta crisi, que l'individualisme ens porta a l'abisme. Confessa que no pot llegir llibres molt grossos i que amb Pagès Editors ha descobert la passió per la novel·la negra. També admet que encara ha de lluitar contra una mirada centralista de la literatura que jutja des de Barcelona com si aquí no es pogués escriure tant o millor que des de la capital. 

Precisament quan l'editorial que dirigeix des de fa 10 anys en compleix 30, l'Eulàlia Pagès ens ha deixat llegir algunes de les seves pàgines i, malgrat la timidesa, descobrir-ne alguns secrets.

  • Presenta’t. Qui és Eulàlia Pagès?

Costa fer la reflexió sobre una mateixa. El primer que diria és que sóc una persona normal i corrent, convencional. Tinc la gran sort de tenir una família fantàstica al meu voltant, començant amb els meus pares, el Lluís Pagès i la Carme Valls, i el meu germà. I també la família que he format, la meva parella i la meva filla, que és el màxim que una mare pot aspirar. Sóc aparelladora, però actualment estic al capdavant d’un grup d’empreses que el meu pare va fundar. Ara estic sota aquest paraigües de responsabilitat, amb 35 famílies a les meves mans. No sóc gran cosa més.

  • Ets una persona molt familiar, doncs

Sí. També puc dir que m’importen molt les amistats. Conforme et fas gran, t'adones que les amistats les comptes amb els dits de les mans, però són puntals. En moments claus de la meva vida ha estat la família i les amistats qui m’han acompanyat per superar situacions adverses. També crec que és important saber estimar i cuidar els altres. Jo necessito tenir pau amb la gent. Si hi ha algú molest amb mi jo m’ho passo malament. Potser és un punt feble. O no. Una altra cosa que tinc és que intento escoltar i empatitzar amb la gent, sobretot en els moments de dificultat. I si puc, intento ajudar.

  • Has dit que ets aparelladora. En quin moment es desvia la teva carrera professional cap al món dels llibres?

Jo des de ben petita volia ser arquitecta. Vaig estudiar arquitectura tècnica i em va agradar moltíssim. Vaig tenir la gran sort de poder començar a treballar en el món de la construcció ja abans d’acabar els estudis. Vaig disfrutar de la professió durant 10 anys de la meva vida. M’agradava molt. És una forma de creativitat molt interessant: passar una idea, un projecte de casa o d’edifici dibuixat en un paper a la realitat. M’ho passava molt bé i també treballava molt. El canvi va arribar en el moment que comença la passada crisi, al 2010. Jo necessitava fer un plantejament professional. Resituar-me fins i tot en el lloc on viure. Paral·lelament, mon pare estava fent una auditoria de l’empresa, una pràctica que regularment es fa en aquesta empresa i que és molt sana per la bona continuïtat d’un negoci. Ell es plantejava la jubilació en uns quants anys i com que sabia que jo estava també en un impàs i no sabia cap a on tirava o si em reinventava, em va agafar un dia i em va explicar que es plantejava tres possibles escenaris: un, vendre l’empresa; un altre, agafar algú extern per fer-ne la gerència; i tres, que el fill o la filla agafés el timó del vaixell i fer un relleu generacional. Evidentment, la tercera opció és la que més il·lusió li feia. Mon germà, que té tota la seva vida a Alemanya, va dir que no en volia saber res en aquest aspecte. I jo vaig demanar poder pensar-m’ho. Era una decisió difícil. Coneixia la meva professió, però del món editorial només sabia les anècdotes que mon pare explicava mentre sopàvem quan era petita. Perquè si una cosa teníem sagrada a casa era que només hi havia una televisió al menjador i els àpats es feien a la cuina, per tant, era el moment de poder parlar en família. Llavors, jo coneixia la part més amable i bonica del negoci. A més, tal i com ho explica mon pare amb la il·lusió i l’eufòria, era molt divertida la professió. Però clar, una cosa és el que s’explica i l’altra, tirar endavant el negoci. Jo no estava preparada en aquell moment per tirar-ho endavant. Així que vam fer un pacte: havíem de tenir plena llibertat els dos per dir-nos amb tota l’honestedat que no funciona. Tant si jo sentia que m’anava massa gran com si ell no veia que estava capacitada per portar aquest negoci. I d’això fa 10 anys.

  • I tu continues al capdavant de Pagès Editors.

Evidentment, he passat moments molt durs. Jo vaig començar en plena crisi. I durant aquests anys hi ha hagut molts canvis: de mentalitat, de societat, de tecnologia, de comunicació... de moltíssimes coses. I a més, els canvis són cada cop més ràpids. En aquest temps hi ha hagut moments crítics, començant per l’octubre d’aquell mateix any. Ens van muntar un pla de formació per anar fent la introducció en tota l’estructura empresarial de forma paulatina. Però es va trencar en sec perquè l’empresa distribuïdora de llibres a les llibreries, va fer fallida. No podíem parar i no sabíem si una quantitat important de diners de la campanya de Sant Jordi precisament els cobraríem mai. Només hi ha una empresa que ho podria gestionar però per conviccions de no anar a parar a un gran grup, vam decidir muntar la nostra pròpia distribuïdora convidant a altres editors. Ara representem 40 editorials de tot l’estat espanyol. Llavors, vaig agafar jo la responsabilitat de muntar aquesta empresa. En un moment en què encara no coneixia tota la complexitat del món del llibre. Nosaltres veiem els llibres als aparadors, però al darrere hi ha tot un sistema molt complexe amb molta gent treballant per a que això sigui així. I aquest va ser el meu inici. (Riu).

Vaig estar 4 ó 5 anys molt bolcada en aquest projecte. I alhora, el que també passava és que les persones responsables tant de la impremta com de l’editorial eren grans i es jubilaven. Així que hem hagut de fer els relleus generacionals en aquestes seccions, aquests pilars tan importants. D’una banda, el Ramon Badia a l’editorial, que havia fet una gran feina. En el seu lloc va entrar la Joana Soto. Ens vam plantejar que tot aquest món estava canviant moltíssim i calia fer canvis, sobretot en la comunicació. També vam introduir canvis estètics i en les col·leccions, alhora que volem respectar la filosofia del catàleg, que està molt bé com està.

  • En aquests anys, molts moments de calma no has tingut

(Riu) No, això està clar. Han estat anys molt intensos i difícils per mi. Perquè m’he hagut de formar a cop de prendre decisions. I això costa molt, és molt dur. Ara sí que començo a controlar-ho. Però amb el COVID, torna el terratrèmol. A més, fa poc més d’un any, el gerent de la impremta decideix prejubilar-se. Tornem a reestructurar. Però també és una oportunitat perquè hi ha canvis que cal fer i és millor fer-nos amb una nova mirada. Vam decidir que era el moment de fer una auditoria per canviar hàbits i adquirir més formació empresarial. Jo sempre he pensat que no puc parar de formar-me. Aquesta auditoria em va servir per tenir més eines.

De tota manera, he comprovat que els estudis et donen una base que no saps per a què utilitzaràs. Encara que no estiguin directament relacionats amb allò que fas.

  • La formació et dona una base, però el caràcter també ha d’ajudar. O hi ha una tercera via per afrontar 10 anys com aquests?

És dur, perquè de tant en tant necessites moments dolços, encara que sigui per agafar energia per afrontar tot plegat. Un dels moments dolços que té aquesta feina, i que també recordo que sempre ho deia mon pare, és poder parlar amb els autors. Cada llibre té una vida. Parlar amb qui els ha escrit t’aporta moltes coses. Sobretot coneixements. És gent de professions molt diferents i de llocs diferents, experts en diferents àmbits. El moment en què tens el llibre a la mà és una emoció molt intensa. Per ells és com un fill. Darrere d’aquell llibre hi ha moltíssimes hores de feina escrivint. Molts cops el públic no ho valora perquè no se’n fa a la idea. Aquests moments dolços t’ajuden a afrontar els altres que són més difícils i que et va portant el dia a dia. No sé si és una qüestió de caràcter. Jo sóc una persona molt tímida. Però també m’he posat conscientment el repte d’anar trencant aquesta timidesa. I això m’ha ajudat a ser més valenta i a afronta decisions que em costen, perquè el meu principal enemic és aquest, la timidesa.

  • Una cosa és la timimdesa i una altra la inseguretat

Sí. El que passa és que la timidesa et bloqueja. I d’altra banda és que jo sóc molt conscient que la gent sap moltes més coses que jo. Estant envoltada de llibres me n’adono moltíssim. T’aporta molt alhora que t’empetiteix, veus tantíssim talent que te n’adones que ets una petita cosa en aquest món ple de coneixement molts cops amagat.

  • Sents que la teva feina és un engranatge necessari per a que tot aquest coneixement arribi a molta més gent?

Sí, pot ser sí. Penso que una de les missions de Pagès Editors és no caure en els típics autors i poder donar veu a gent boníssima, escriptores i escriptors lleidatans que són igual o més bons, i ho dic on sigui i amb totes les majúscules que calguin, que certs autors molt prestigiosos i coneguts de certs indrets de Catalunya. Jo crec que des d’aquí, des de l’Oest (riu), hem de reivindicar-ho. Som bons. Literàriament, tenim una cantera d’autors de primera línia de la literatura catalana. Si no ho fem des del territori, dient a Barcelona que aquí hi ha gent molt bona, tota aquesta gent no tindria la possibilitat de publicar. Només pel fet que porta l’etiqueta «Lleida». De vegades, he tingut amb la xarxa de comercials discussions sobre això. Perquè diuen que la paraula «Lleida» no ven. I he d’autocensurar-me moltes vegades i explicar-ho d’una altra manera per poder vendre a Barcelona.

  • Què greu, no?

Sí. Però és així encara. He tingut converses amb llibreries de Barcelona i com que tenen l’etiqueta que tu ets de Lleida, t’assignen la casella de «rural» i no et treuen d’aquí, es pensen que només publiques això. Però és que el nostre catàleg és totalment generalista. Clar que editem llibres sobre Lleida, sobre història, sobre territori. És una de les nostres funcions també. Perquè si no, mai es donarien a conèixer aquests llibres que mereixen ser publicats. Però a banda, el catàleg que tenim és totalment generalista. Que sigui un autor de Lleida no vol dir que hagi d’escriure un llibre sobre Lleida. I això costa. Ho estem treballant molt i és una feina extra que no ens caldria estar fent.

  • És una feina de reivindicació de patrimoni

Sí, els lleidatans ho hauríem de fer més. Reivindicar-nos més i estimar-nos més. Suposo que venim d’una tradició de manca d’autoestima. Ara està canviant, però tot i això, no donem a conèixer la quantitat d’empreses sumament importants que hi ha aquí, creades per gent d’aquí, que ens pensem que són, per exemple, de Madrid o de Barcelona. En aquest aspecte crec que tots hauríem de treure pit. Una mica el «Made in Lleida». Potser som gent més reservada o no exterioritzem aquestes coses. Hi ha un treball d’autoestima i també de projecció que cal fer. Des de Barcelona de vegades ens retreuen que sempre estem reivindicant aquest espai. Però és que si no ho fem, caiem en l’oblit. Igual que Tarragona. Girona no tant perquè és la segona residència de Barcelona. Catalunya hauria de ser del nord al sud i de l’est a l’oest.

  • T’explicaven contes de petita?

Sí. Sempre. No recordo quan vaig aprendre a llegir, però sí que tinc el record que amb el meu germà dormíem en una llitera. Mon germà tenia la seva llumeta perquè era més gran que jo i ja llegia i a mi m’explicaven contes. Jo faig el mateix amb la meva filla. Anem jugant. Ella comença a distingir les lletres del seu nom. I és com un joc.

  • No recordes una infància plena de llibres?

Teníem llibres, però igual que veus ara a moltes famílies. La lectura a casa meva mai va ser una imposició. No ho ha de ser. Jo sóc molt crítica amb algunes lectures que s’estan marcant des de l’escola. No m’estranya que el jovent es queixi. Cal treballar-ho bé si volem que llegeixin i que comprenguin el que llegeixen. Ara, a moltes escoles, fan una primera mitja hora de lectura. Del que vulguin, però que llegeixin. Perquè la lectura hauria de ser un divertimento. La lectura ens forma com a persones, ens ajuda a comprendre, a estudiar. Alguns pares i mares es queixen que als infants no els hi agrada llegir. Però és que potser no ha trobat la seva lectura. Si trobés el llibre que li agrada, segur que l’agafaria. Tothom tenim la nostra lectura.

  • I la teva quina és?

Normalment intento buscar lectures que no em facin patir. Potser és que vaig tot el dia accelerada i per això necessito una lectura de plaer. No llegeixo llibres gruixuts. (Riu)

  • Per norma?

(Riu) No, no. És que tinc poca estona per llegir tranquil·lament i acabo llegint a la nit. Com que em quedo adormida, he de buscar un tipus de lectura que em vagin bé per aquell moment. Si em llegeixo un llibre molt llarg, no l’acabo mai! (Riu) No sé si això és políticament correcte, però vaja... és la veritat. (Riu)

Més enllà d’això, gràcies a l’editorial he descobert un gènere literari que tenia com a tabú: la novel·la negra. Em feia mandre llegir-la perquè tenia un concepte sobre ella que s’ha capgirat en els últims anys. Ja no són aquelles històries fosques de la literatura anglesa. S’ha modernitzat molt i s’ha atansat a la gent, amb novel·les de proximitat i moltes temàtiques diferents. La llengua i la literatura evolucionen i en aquest gènere ha trencat els esquemes.

  • Hi ha algun llibre que t’hagi marcat?

‘El diari d’Anna Frank’. És un llibre que sempre el tinc al cap. No sé si és perquè el vaig llegir a la mateixa edat que ella, però em va impactar moltíssim. Vaig empatitzar i m’ha marcat. L’he rellegit posteriorment, cosa que no faig sovint, perquè hi ha tants llibres pendents...

  • Creus que a través dels llibres es pot canviar el món?

Jo crec que els llibres ens poden ajudar a pensar diferent, a veure el món diferent i, per tant, a prendre decisions diferents. Tot això pot ajudar a canviar coses. Però sobretot ens ajuda personalment. La lectura és un fet molt íntim. Normalment, aquells bons llibres són els que et fan trontollar alguna cosa al cor i al cap. Ajuda a obrir ments. Sempre dic que és més fàcil llegir allò amb què estem d’acord. Ens passa amb els mitjans de comunicació. Però està bé llegir coses diferents per descobrir altres mirades i altres móns que ajuden a relativitzar, a veure les coses d’una altra manera, i a sortir de la zona de confort. És important. Sobretot els llibres d’assaig, que estem veient que la gent comença a voler llegir. En altres països fa molt temps que funcionen. França o Alemanya ens porten molts anys d’avantatge. Aquí comencem a llegir llibres d’assaig molt propers i de qualitat que ens ajuden a entendre millor la realitat.

  • La ficció també ajuda molt a entendre el nostre voltant

Sí, també. Perquè a més, la ficció molts cops està ambientada en una realitat o en un moment històric determinat i la història que explica ajuda a entendre’l. Per exemple, l’últim llibre de la Montse Sanjuan, que aquest cop no és novel·la negra, és una història de dues mares que es coneixen perquè els seus fills estan empresonats a Lleida en l’època de postguerra. Llegint-ho s’entén molt bé què passava en aquella època. Això convida a la gent que ho llegeix a continuar investigant sobre aquella època.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries tenir?

Potser l’únic que demanaria és ser més forta. (Riu)

  • Salvaries el món així? És el que fan les superheroïnes...

No. (Riu). El món el salvarem entre tots. Si esperem que ens ho facin els altres, malament. No canviarà res. Cal aportar el propi granet de sorra. Els petits canvis poden grans avenços. El COVID ens dona un gran exemple per reflexionar: es demostra que l’indidvidualisme ens porta a l’abisme. També sobre l’ecologisme: quines ciutats volem, quins productes volem consumir, en quin tipus de comerços volem comprar... Però si no ho fem entre tots, no canviarà res.
Empresarialment, també ho he après. Si esperem que els canvis vinguin únicament de la política, no s’aconsegueix res. Cal fer-ho un mateix. Des de les capacitats de cadascú s’ha d’aportar per aconseguir-ho entre tots. Si ens limitem a queixar-nos, que és molt fàcil i que ho acabem fent tots, tampoc ens porta a res. Et queixes i no fas res? Deixa de queixar-te.

  • Sents que la teva aportació és a través de la teva feina?

M’agradaria fer moltes més coses. També a nivell personal. Però no tinc temps. M’he bolcat molt a tirar endavant les empreses. Una de les coses que més m’entristeix és la pobresa infantil. Que hi ha nens i nenes que necessitin un xec menjador perquè si no, no mengen, és molt greu. Ens hauria de fer reflexionar. Vivim molt bé els qui tenim un plat a taula cada dia. O també la gent gran. Veus com molta gent està sola. És el resultat d’una societat cada cop més individualista. Gent que pensa únicament en ella mateixa i que si trepitja els altres, li és igual. Jo això no ho entenc. Em bull la sang. Hauríem de pensar una mica, ni que sigui una mica, en els altres.

  • Fa tot just dos mesos que la Generalitat va declarar la Cultura com a bé essencial. Creus que sense cultura no podem viure?

La cultura és un bé essencial. N’estic convençudíssima. És el que parlàvem: ens fa obrir la ment, ens aporta altres punts de visió i de reflexió. També ens aporta vida, moments feliços i divertits. Qui no té cançons a la ment que el fan feliç? Per tant, et reconforta espiritualment, t’aporta motivació per tirar endavant. I la cultura et forma en tots els sentits. Està comprovadíssim: les societats que aposten per la cultura, tenen persones molt més dinàmiques, més vives, emprenedores... construeix una societat molt més activa. Els governs que no aposten per la cultura, és perquè prefereixen gent adormida, gent passiva... gent que no pensi. Els hi interessa això. La cultura és un bé importantíssim per una societat sana.

  • Vens d’una família culturalment molt compromesa, què has heretat del teu pare i de la teva mare?

Els envejo molt. Sobretot per una cosa que jo no he aconseguit, que és que han fet moltíssimes coses de forma totalment altruïsta per amor a la música i a les lletres. Sense esperar res a canvi, per la pròpia satisfacció -per exemple ma mare – d’atansar la música als altres. No és perquè sigui ma mare, però és que no ho fa tanta gent. És cert que n’hi ha molta de gent compromesa. Sort en tenim d’un país amb tant voluntariat, però ho estem perdent. Implica moltes hores i molt compromís, que és una altra de les coses que crec que estem perdent. No cal tenir per escrit una cosa a la que t’has compromès de paraula.

  • Potser aquest sentit del compromís és una de les herències?

És cert que si jo no veig que puc complir amb alguna cosa al 100%, prefereixo no fer-la. Perquè si et compromets, et compromets. Una altra cosa és que passi alguna cosa que t’ho impedeixi. Però és que hi ha persones que es pensen que és igual. Però si hi ha un compromís, un seguit de gent espera allò de tu o depenen de tu. I al final, és això. Donar la paraula és molt important.

  • Abans has insistit que hi ha 35 famílies que depenen de l’empresa. Aquest esperit d’equip també és un aspecte que et defineix?

És un aspecte que he intentat treballar especialment. Jo li dono molta importància. Hi havia tanta feina en cadascuna de les empreses que formen el grup, que no tenien temps de fer gaire equip. Jo venia d’una feina en què ens reuníem sovint. I no es tracta de trobar-se cada dos per tres. Però ha d’haver moments per compartir projectes, preocupacions. És una pluja d’idees que ajuda a crear equip. També s’hi val a compartir una alegria, una tristesa o una enrabiada fins i tot! (Riu) Això et permet treballar de forma molt més cohesionada; fas molta més feina i millor. Jo en sóc molt partidària.

  • En què ets especialista? Què valora de tu la gent que et coneix?

Tot és millorable, n’estic convençuda. El que diu la gent de mi és que de vegades semblo una mica seca i freda. Això ho fa la timidesa. (Riu) I molts cops ho he d’explicar. I el que també valora la gent que em coneix és que sóc amiga dels meus amics i estimo molt a les persones del meu voltant.

  • És una gran especialitat!

Potser sí... La meva timidesa no em permet dir-ho. (Riu) Sempre trobaria punts de millora.

  • Com t’agradaria passar a la història?

No cal passar a la història! M’aconformo amb què la gent del meu entorn en guardi un bon record.

  • Com t’acomiades?

Segons la persona. Depèn de la distància que marqui. Sóc carinyosa amb les persones més properes que estimo. I és veritat que observo molt les persones. Intento evitar que l’altra persona se senti incòmoda, intento no envair el seu espai. Potser perquè jo ho he patit algun cop. I per mi, aquest respecte és sagrat. Llavors, segons la relació que estableixi l’altre, jo també faré, segons el que em deixi l’altre, sempre des de la prudència.

Comparteix

També t'interessarà