“Evitar la sobre exposició al soroll és el millor hàbit per tenir cura de la nostra oïda”

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu que l'any 2050, prop de 900 milions de persones pateixin una pèrdua d'audició dis capacitant, el que vol dir que 1 persona de cada 10 tindran problemes d'oïda. Això és una de les conseqüències d'una sobre exposició al soroll, en certa manera pel ritme de vida que portem ara?

En part sí que és així, bàsicament perquè estem treballant amb uns nivells de sorolls massa alts. Jo crec que no es té en compte ni es valora realment el fet que s'està sentint en unes condicions per sobre del que necessitem, bé per condicions de treball que no es porten les proteccions adequades o per una sobreexposició a la música, però també hi ha d'altres factors que també poden afectar els problemes d'audició: congènits, algun tipus de malaltia, o efectes secundaris d'algú fàrmac.

Quina solució existeix per prevenir que aquestes xifres que es preveuen no s'acabin fent realitat?

Sobretot és la conscienciació per part de tothom del fet que hem de limitar una mica la sobreexposició a aquests tipus de sorolls. A través de les empreses i dels organismes institucionals on realment es pugui fer un tipus d'acció que pugui conscienciar a la gent que és una necessitat el no estar sobreexposats. A les ciutats cada municipi ha de fer la seva feina i ha de ser conscient que no es pot exposar a tant soroll als ciutadans. I als llocs de treball a on és inevitable la sobreexposició al soroll, donar taps i adoptar medis de protecció perquè no se senti tant de soroll.

El 60% dels casos de pèrdua d'audició en nens són per raons que es poden prevenir. Com es poden prevenir?

En aquest cas hi ha nens amb problemes de naixement i els que no. Si estem parlant de nens amb problemes de naixement, sí que pot haver-hi un tipus de problema, en funció si són congènits i poden ser hereditaris o no. Poden ser malformacions del naixement, previs al naixement. Pot ser algun tipus de malaltia que hagi afectat la mare. Si ho mirem per aquí sí que podem veure algun tipus de prevenció però quan els nens vénen ja afectats amb un tipus d'herència genètica doncs això difícilment ho podem evitar. Quan és una malaltia que ha patit la mare si se l'hagués fet en condicions un tractament previ, s'hauria pogut evitar, però quan ja la pèrdua està i el nen ha nascut, realment és molt difícil. Per això se l'hi fan les proves per saber precisament si realment es té pèrdua. Si té pèrdua, llavors és quan es posen els medis però la prevenció, en aquest cas, és complicada. Els fetus es poden veure afectats també pel fet que estan sobre exposats al soroll i en aquest cas també es pot preveure per part dels organismes, de la mateixa manera que els adults estem sobre exposats.

Aspectes com les dificultats de comunicació, el llenguatge i les destreses socials dels nens són indicadors de si hi ha pèrdua auditiva. Que ha de fer el pare o la mare que té sospites que el nen pateix de pèrdua d’audició?

Avui en dia per sort, tots els nens quan naixen se'ls hi fa una prova als nounats pers saber si tenen algun tipus de pèrdua. Si no és prou evident amb aquestes proves, els pares han d'estar també alerta, per exemple si tu crides al teu fill i no es gira o no respon quan li estàs dient el seu nom. Inclús si el llenguatge s'està formant amb molt retràs, perquè l'aprenentatge del llenguatge és bàsic alhora que puguin sentir. Tant si un nen en qüestió d'entre nou mesos i un any i mig no diu alguna cosa, vol dir que realment, si no sent, difícilment pot tornar a repetir el que se l'està dient. El llenguatge es forma pel que està sentint el nen. Si el nen, no parla el típic; "papa... mama..." és símptoma clar que hi ha pèrdua. Si hi ha pèrdua és bastant evident en ells. Inclús massa, a vegades, perquè és un procés que el nen pot tenir una otitis, pot ser un procés d'infecció en aquest cas que fa que senti menys, pot ser mucositats, són processos que porten als nens als metges i són solucions fàcils de detectar i es pot aplicar una solució fàcil en aquest cas. Amb les proves es pot detectar pràcticament al moment del naixement, i tot el que vingui a posterior doncs serà com a conseqüència d'algun tipus de malaltia que pugui patir el nen.

Existeixen estudis que actualment estiguin detectant problemes d'audició abans que es produeix la pèrdua de l'oïda?

A veure, dintre del que és la mare, és difícil. N'hi ha estudis que poden detectar si hi ha algun tipus d'alteració genètica dels pares, d'algun problema que pugui afectar l'audició, es planteja que pugui afectar el nen. Prèviament al naixement, no, i una vegada nascut ja ho he dit, es fan unes proves especials per saber si es té pèrdua auditiva. I si es té, es tracta de saber quin nivell de pèrdua pateixen.

Quines eines de detecció s'utilitzen?

Les persones que ja venen amb unes proves on el pacient respon a diferents estímuls en l'àmbit cerebral se'ls hi fan altres anàlisis. Amb aquests resultats, a vegades ens venen nens entre sis i nou mesos, derivats de centres com el Creda i inclús derivats de l'Hospital Arnau de Vilanova, d'aquí a Lleida. Nosaltres hem de desxifrar aquestes proves i no fem una audimetria a nens entre sis i nous mesos. A partir d'aquí, nosaltres podem adaptar si es necessita algun audiòfon i tot el que fa l'adaptació de l'aparell. És molt important que el nen estigui adaptat a partir dels nous mesos, bé sigui amb l'aparell, com primera solució. Quan ja tenen entre dos i tres anys, es pot pensar en un implant coclear si fos necessari, però en aquest cas, la protesització auditiva dels nens en aquest període previ és molt important en la formació del llenguatge perquè el nen forma llenguatge amb repeticions.

Recomanen els audiòfons o són millors les operacions, en cas que això sigui possible?

Quan es fan les proves i es detecta la pèrdua, si l'adaptació es pot fer, sempre s'aconsella el que és l'adaptació dels audiòfons. En funció del tipus de pèrdua, si és neurosensorial, de transmissió, o mixta, s'adaptarà un aparell o no. Si es veu, que hi ha algun tipus de pèrdua per patologia, l'otorrino és qui ha de diagnosticar tota la patologia, perquè si realment hi ha alguna malformació, alguna afecció o algun tipus de problema, és millor que sigui ell el que realment pugui determinar si aquella persona, amb una intervenció o algun tractament, pugui millorar la seva audició sense la necessitat de portar audiòfons.

A llarg termini els audiòfons afecten el timpà? És a dir, tenen algun efecte advers per a l'oïda?

Normalment, quan es fa una audiometria, es fa una valoració i quan s'ajusten els audiòfons, com que actualment quasi bé tots són digitals, s'ajusten per mitjà de l'ordinador i es graduen segon les potències que necessita la persona en funció de les pèrdues que tingués en determinades freqüències. L'ordinador li donarà el guany que es necessita i això evidentment, no altera realment la pressió en la qual està ni afecta el timpà. Una altra cosa, són uns aparells que es venien com audiòfons, i que després de la corresponent denuncia a sanitat es van considerar com a amplificadors i no pas com a audiòfons. Llavors, això sí que es pot considerar que afecten l'oïda, pot causar un tipus de trauma acústic, bàsicament perquè no té cap mesura ni té en consideració el tipus de pèrdua de la persona.

Existeixen diferents tipus de pèrdua auditiva?

Sí. A partir de 20 decibels de pèrdua, ja considerem que s'han d'aplicar mesures. En funció del grau de pèrdua, considerem que pot ser profunda, que és la pèrdua més greu. La severa és la següent, i així successivament, va com a una escala. I en funció d'aquesta escala, nosaltres considerem el tipus d'aparell que necessita la persona. Un aparell més potent, que es veurà més o es veurà menys, tot això anirà sempre en funció de la pèrdua que té la persona. Una persona que tingui una pèrdua profunda, no li podem adaptar un aparell que és adequat per a una persona que té una pèrdua lleu. Segons quines pèrdues no es pot adaptar un aparell molt petit.

A banda de l'exposició constant al soroll, quines són altres de les causes de pèrdua d'audició?

Poden ser per un tipus de malaltia, en l'àmbit intern de l'oïda que coneixem també com a presbiacúsia que pot afectar el que són les cèl·lules, com aquelles que tenen a veure en l'òptica amb la presbícia, que és la pèrdua de visió a partir dels 50 o 55 anys a prop, però amb audició. Amb l'edat es va perdent l'audició, per desgast propi de cada persona, hi ha persones que aquest desgast no el pateixen. Bàsicament les freqüències que primer es perden són les agudes, i és això el que es coneix com a presbiacúsia. També es pot tenir pèrdua d'audició a conseqüència d'algun tipus de tractament que requereix fàrmacs que es coneixen com a ototòxics perquè produeixen una afecció de pèrdua de l'audició. A part, tenim casos del que és el trauma acústic que ens provoca tot el soroll. Patir també algun tipus de malaltia que hem parlat abans, un constipat mal curat, problemes en l'àmbit neuronal que també afecta l'audició, o sigui, hi ha molts factors a tenir en compte.

Els acúfens o tinnitus són els petits xiulets que se senten a l'oïda. Les persones que pateixen aquest diagnòstic es poden curar?

No. Els acúfens poden ser petits o poden no ser tan petits, aquest és el problema. Un acufen pot ser greu, pot durar de dos a tres mesos, de vegades només, i és un so que es produeix a dintre quan realment no es produeix externament, i és un so que normalment només l'està sentint la persona que ho pateix. Quan té més de tres mesos de durada, ja es considera com a crònic Els acúfens és un tema molt delicat, que hi ha persones que els hi suposa un trastorn emocional, els hi produeix fins i tot un augment de l'estrès, no poder dormir, no poder descansar a causa d'aquest so constant. De la mateixa manera que el so va venir, pot marxar, però no hi ha una cura concreta que sigui efectiva. Actualment nosaltres estem treballant en temes de reeducació, en l'entrenament per reeducar una mica el cervell perquè és una resposta que de vegades és automàtica per falta d'audició inclús. Molts cops, el tinnitus ve relacionat amb pèrdua d'audició, que no té per què ser sempre així però en molts casos ho és. En aquests casos, l'adaptació d'un audiòfon amplifica el so extern i fa que aquest soroll intern no se senti fort, pràcticament passa desapercebut. No vol dir que desaparegui, simplement és com a un emmascarament d'aquest so. D'altra banda hi ha l'entrenament, amb teràpies, que el que s'està fent és generar un so més agradable, com el mar, una música, de tal manera que el que se sent és aquest so i reeducar el cervell perquè descarti una mica i que faci una discriminació d'aquest so.

Quins són els bons hàbits per tenir cura de la nostra oïda?

El més important és evitar la sobre exposició al soroll. A part, evidentment de portar una vida saludable, però sobretot, evitar sobreexposicions. Curar la nostra oïda és molt difícil quan estem parlant d'una pèrdua sensorial, que es produeix a l'àmbit intern. Si la pèrdua és transmisiva, que és la que es localitza a la part externa i a la part mitjana de l'oïda, i afecta on tenim els ossets més petits del cos; el martell, enclusa i estrep, que juntament amb el timpà són els que realment donen el senyal, si hi ha algun tipus de problema, sempre es pot recórrer a la intervenció quirúrgica o algun tipus de medicació i es pot arreglar sense problema. Però quan ja el problema ho tenim internament, estem parlant de pèrdues neurosensorials, llavors estem parlant d'una pèrdua que afecta bàsicament al que és la còclea, i les cèl·lules que s'encarreguen de donar informació al cervell a través dels impulsos elèctrics. El que passa és que aquestes cèl·lules amb l'edat, o a conseqüència d'un trauma acústic, es van morint, i són cèl·lules que no es tornen a regenerar, per això difícilment trobarem una cura.