Exercicis per detectar la dislèxia i afrontar-la com una diversitat més que una dificultat

La consulta del Dr Cruz s’ha convertit en el referent del diagnòstic de la dislèxia a Lleida. Està orgullós dels avenços que ha suposat la seva feina, perquè ara, a Ponent, el departament de Salut i el d’Ensenyament estan més coordinats al voltant d’aquest trastorn i centres educatius i professionals sanitaris demanen xarrades formatives per detectar-lo i diagnosticar-lo al més aviat possible.

Alguns estudis posen xifres estadístiques: un 10% de la població és dislèxia. Per tant, no és un fenomen poc habitual. I les visites a la consulta del Dr Cruz ho corroboren. Així que és difícil de creure que en una escola no hi hagi cap infant dislèxic i que no siguin necessaris recursos per a una atenció més personalitzada. I és que “cal aconseguir que l’escola sigui més inclusiva”, assegura Cruz. “Els mestres han d’explicar els continguts per als que veuen lletres i també per als que veuen coses; per als que són més aviat visuals i per als que són més auditius”, subratlla. Cita els coneixements dels experts britànics en aquest aspecte que insisteixen que cal fixar-se en el que fa l’infant el 90% del seu temps d’aprenentatge. “No té sentit pensar que amb un reforç el 10% del temps salvarem un sistema que no funciona durant el 90% restant”. Però creu que les famílies que es troben davant d’un cas de dislèxia han de mirar la situació amb esperança. I, sobretot, no afrontar-ho sols. L’Associació Dislèxia Lleida porta en funcionament 2 anys i per al metge significa la possibilitat de veure que “altres persones que fan el mateix camí se n’estan sortint”.

L’estiu és un bon moment per compartir temps amb els infants. I hi ha activitats, pràctiques i jocs que ens poden servir per ficar-nos en alerta si detectem símptomes que poden respondre a una dislèxia. I no només es tracta de si llegeixen “bé” o no.

Aquí van algunes idees d'exercicis:

• Llegir amb ells. El Dr Cruz recomana no fer-los llegir, sinó fer torns, per exemple. Fixar-nos en si tenen dificultats en traduir els dibuixos que són les lletres en sons. També podem para atenció en si els costa llegir les paraules que no coneixen.
• Jugar amb les paraules. Podem proposar fer rimes, o saber quina paraula és més llarga d’entre unes quantes, també sil·labejar, fer llistes de paraules que acaben igual, jugar a treure lletres d’una paraula i veure en què es converteix.
• Fixar-nos en la pronunciació. Si juguem amb atenció amb els infants també podem veure si al parlar i al llegir tenen dificultats fonològiques
• Veure una pel·lícula també serveix. Després d’anar al cine, és un bon moment per demanar que faci un resum del que ha vist, fixar-nos en si li resulta fàcil traure la idea fonamental de la història.
• Fer plans. Això pot servir per adonar-nos si els costa tenir una correcta noció del temps. Moltes persones dislèxiques confonen el nom dels àpats (esmorzar per berenar, dinar per sopar) o no apliquen bé el temps verbal quan es refereixen al que han fet o al que han de fer.
• Jugar a dir noms de coses. Per exemple, dir noms d’animals. Si triga, si li costa, tot i que els sap, pot ser un signe que falla alguna cosa. Això es diu “retard en la denominació” i té a veure amb “l’etiquetat de les coses”. El Dr Cruz explica que les paraules són etiquetes que posem a les coses, a més en diferents idiomes. Algunes persones les tenen perfectament “empegades al cervell amb cola d’impacte”, però d’altres no, són com “post-it” que cauen. Per això a vegades, a infants amb dislèxia els costa recordar el nom de les coses.

Què cal fer si detectem algun símptoma?

• No perdre el sentit de l’humor. Tots els pares i mares tenen expectatives altes sobre els fills i filles. Si no les veuen complertes, hi ha una decepció, una preocupació. Però cal evitar-ho. “Si ens veuen preocupats, ells també es preocuparan i centraran el seu esforç en dissimular; diran que no els interessa un llibre o que tenen mal de cap o s’aprendran la lectura de memòria”. Això, segons el Dr Cruz, dificulta i retarda tot el procés.
• Ocupar-se en lloc de preocupar-se. José Luis Cruz opina que l’atenció a les persones amb dislèxia ha millorat molt en l’última dècada. La coordinació entre el sistema sanitari i l’educatiu ha evolucionat, especialment a Lleida. A més, el fet de tenir una associació ajuda molt a emprendre un camí que pot semblar feixuc, però que amb companyia és més fàcil.
• Anar a la consulta. Pot ser que els signes que ens han posat en alerta no estiguin evidenciant una dislèxia, però està bé comprovar-ho. A la consulta del Dr Cruz al CAP de Ferran se’n descarten moltes. També és recomanable parlar-ho a l’escola per tenir més informació.
• Reforçar l’autoestima. Cruz admet: “Fins i tot jo tendeixo a mirar més la dificultat que la capacitat. I molts cops, la detecció d’una dislèxia distorsiona la realitat dels infants i els fa sentir com si els hi faltés alguna cosa, com si no fossin tan vàlids com la resta. I això és un perill”. De fet, aquest expert assegura que molts cops l’afectació a l’autoestima suposa un problema més greu que la mateixa dificultat. “Cal que ho visquin com no com una dificultat sinó com una diversitat”

I és que, en definitiva, no hi ha un perfil d’infant dislèxic. “Ens agrupem per les dificultats, quan el que hauríem de fer és ajuntar-nos per les habilitats”. Tots som diversos, les persones dislèxiques també, el que passa, insisteix el Dr Cruz, és que el sistema educatiu passa per la lectoescriptura i les persones amb dislèxia han de fer un esforç extraordinari. A més, tendim a pensar que som més intel·ligents si llegim o escrivim millor “i això no és veritat”. “El diagnòstic –conclou Cruz- ha de ser de la capacitat, no només de la deficiència, si no, estem fent una foto desdibuixada d’una persona”.