Fa vint anys, quan la Panera era un desgavellat casalot que feia poc temps havia abandonat com a quarter la Policia Nacional, va acollir la que es convertiria en la I Biennal Leandre Cristòfol. Des d’aleshores, Lleida hi ha descobert artistes com Eulàlia Valldosera, Jordi Colomer, Marina Núñez, Alberto Peral, Montserrat Soto, Ana Laura Aláez… La llista és llarga. Dissabte, la Biennal inaugura la desena edició ampliant horitzons. D’una banda, els artistes seleccionats ja no se cenyeixen als límits estatals i hi ha representants de Mèxic, Portugal, Marroc, Israel i França, segons va destacar la directora de la Panera, Cèlia del Diego. La Biennal creix i s’estén a l’antiga església de Sant Martí i al Dipòsit del Pla de l’Aigua. Però, sobretot, el certamen es reformula després de vint anys. Continuarà tenint el doble paper “de difondre l’art contemporani i ajudar a crear una col·lecció” per a la ciutat, segons va assegurar l’alcalde, Àngel Ros. Però els criteris ja no seran “de direcció”.
Del Diego ha advocat per crear una comissió de la qual formen part els crítics Oriol Fontdevila i Javier Hontoria, que han incorporat tant artistes joves “com d’altres que inexplicablement s’havien passat per alt”. Entre ells, Núria Güell (Vidreres, 1981). Forma part d’una generació de creadors que, en paraules de la directora de la Panera, exploren els límits de l’art i s’atansen a la sociologia. Així, a Lleida es veuran les cartes, dibuixos i textos que li van enviar presos en règim d’aïllament. “Una tortura psicològica” que va definir com a “violència institucional”. També donarà visibilitat a les nenes venudes verges a Colòmbia en el projecte Fira de les Flors, així com a la impunitat amb què policies cubans l’assetjaven sexualment durant la seua estada a l’illa.
Anna Dot és una de les artistes emergents. Va nàixer quan l’anomenada Biennal 0 de l’Escola de Belles Arts va revolucionar el Roser el 1991. “Sense la zero no hauríem arribat aquí”, va subratllar Antoni Llevot. Dot també investiga els límits de l’art reflexionant sobre la comunicació amb obres en les quals juga amb idiomes que no coneix, com ara el rus o l’holandès.
