Francesc Abella: "Els culpables de les addiccions són els Reixos"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
04-01-2018
  • Francesc Abella: "Els culpables de les addiccions són els Reixos"

El cap de la Unitat de Tabaquisme de l'Hospital Santa Maria de Lleida diu que és addicte a la seva feina. Paradoxes de la vida. Però no li fa res admetre-ho perquè té sentit de l'humor. (Si ha participat en un llibre que diu que deixar de fumar és divertit!). A punt de fer 60 anys i amb ganes de mirar enrere i analitzar la feina feta, sap que l'esforç que li va inculcar el seu pare i l'empatia que ha heredat de sa mare l'han fet així. Un psicòleg que defensa que la imaginació és bàsica per tractar amb addiccions. I que alerta que en l'educació està la clau de la voluntat. Per això, acusa els Reixos i el Pare Noel de no posar límits quan toca. Una societat basada en el consum que no fa créixer infants crítics, facilita les addiccions.

Hem volgut saber si hi ha addiccions positives, perquè sabem que conéixer gent com el Francesc Abella, segur que enganxa.

  • Presenta’t

Prioritzo la meva professió. És molt addictiva, la psicologia té un punt que enganxa. Perquè el fet de veure’t partícip d’ajudar a persones i més en temes de dependència -abans amb drogues i ara amb tabac- és un punt que engresca molt. Si m’hagués de definir, diria que sóc una persona enamorada o addicta (no sé si hi ha molta diferència entre les dues coses) de la feina, que és una feina que té a veure amb el benestar dels altres.

  • I aquesta paradoxa de lluitar contra addiccions però considerar-se enganxat a la feina?

La vida està plena de paradoxes. El mateix tabac ho és: és una substància additicva i legal, perjudicial i permesa, perjudicial per la salut i fins fa poc promocionada. El món del tabac és terriblement contradictori i m’agrada poder ajudar a les persones a poder decidir. Perquè el problema de les drogues no és més que un problema de decisió entre un impuls i una realitat, entre el bé i el mal, el dimoniet i l’angelet. Hi ha dos vessants: com ajudem a la gent i com les teves pròpies contradiccions les has d’aprendre a resoldre (a nivell de parella, de fills, de feina, de vida, polítiques, a nivell social...). Per això, la psicologia dóna eines no només per resoldre els problemes dels altres sinó també els teus. Els psicòlegs tenim una capacitat privilegiada d’utilitzar la paraula, el discurs, el diàleg com a instrument d’aplicació i això dona certs avantatges.

  • I sobre un mateix?

Especialment sobre un mateix. Hi ha qui diu que estudiem psicologia per resoldre conflictes personals. Vull pensar que no, però sí que és cert que ja que ho hem fet, ens beneficiem i ho aprofitem. Segur que quan un vol estudiar psicologia es mou per una idea diferent del que realment és després. A mi se’m va acudir estudiar psicologia passejant pels porxos de la plaça Paeria. Té a veure amb com és cadascú. A qui li agrada ajudar, col·laborar, participar, resoldre, aquestes professions sanitàries tenen molt a veure. Una altra cosa és perquè em vaig dedicar al món de les drogues. Va ser pels professors que em van motivar i dels quals després vaig convertir-me en amic. És un procés de deixar-te emportar pels teus desitjos i canalitzar-los i acabes aquí: ajudant a la gent a deixar de fumar.

  • Que és una professió nova que no existia fa 40 anys

Sí. És que ara fa 100 anys que es va començar a estudiar la psicologia experimental. De fet, jo sóc llicenciat en filosofia i ciències de l’Educació (secció psicologia). Ara la gent es llicencia en psicologia, però llavors encara es barrejava la ciència de la conducta amb una branca de la filosofia. D’això fa 40 anys! Imagina si ens falta feina per fer encara. De fet, encara ara alguns metges encara diuen “avui he fet de psicòleg amb un pacient”. A mi no se m’acudiria dir “avui he fet de traumatòleg amb un pacient!”. Dona la idea de poc rigor científic.

  • I que tothom en sabem per donar un consell

Recordo un professor que ens deia que el 50% dels bons psicòlegs no eren psicòlegs. Saber donar un consell, orientar, saber oferir l’espatlla per a que expressin el patiment... Fa falta metodologia científica, però també fa falta una actitud, que no ensenyen les facultats.

  • I quina és l’actitud que tu tens?

D’entrega, d’ajuda. Fins fa poc donava classe a futurs psicòlegs amb l’assignatura d’habilitats terapèutiques. Els feia entrar a classe amb una actitud diferent, com si s’haguessin de posar una disfressa. Els feia sortir i canviar. Un professional quan rep a un pacient ha d’aparcar els conflictes personals, laborals, familiars, angoixes i posar-se un mono de treball per no culpar ni responsabilitzar el pacient de les pròpies angoixes. Aquesta actitud asèptica s’ha de transmetre. El pacient ha de captar dues coses: que en saps d’allò que estàs parlant –sigui drogues, tabaquisme o trastorns alimentaris- i que tens una actitud d’ajuda. Si ets bon professional però no transmets aquesta actitud positiva, no serveix de res. Millor dedicar-se a la mecànica! També cal saber treballar-la: creativitat, humor, distensió, empatia. La nostra feina comença no tant en suggerir tècniques de deshabituació, sinó de crear un bon clima. Si no en saps, ho has d’aprendre.

  • I quan et treus el mono, què queda?

Hi ha una diferència entre ara i quan treballava amb drogues. Ara, atendre els pacients no em suposa una angoixa. El tabac és una droga però està normalitzada. Al darrere, no hi ha patologia. Això no vol dir que no tingui pacients amb patologies determinades, però no les he d’atendre. Jo atenc la dependència al tabac. Però quan treballava amb addiccions –al cànnabis, la cocaïna, l’heroïna o l’alcohol- on hi ha un patiment associat, un cop es trenca la dependència amb la substància apareix un monstre, un patiment. I això és dolorós. Jo puc acabar una teràpia amb fumadors rient amb els pacients. Però acabava una teràpia de dependència a l’alcohol patint i plorant. S’ha de saber deixar aquest dolor a la feina quan te treus el mono. Això no vol dir despreocupar-se, és per necessitat de subsistència.

  • La teva professió et serveix en lo personal?

És cert que en algunes situacions apliques els coneixements. Com qualsevol altra professió. Però cal objectivitat i distància. De tota manera, puc dir que si no hagués estudiat psicologia la meva vida hagués estat pitjor. M’ha permès refer-me d’algunes coses, analitzar millor, posar un toc de positivitat davant les dificultats, entendre que els comportaments humans són comportaments animals... Aquesta objectivitat sí que la podem aprofitar per la vida diària.

  • Com eres de petit?

Ho recordo bé, sobretot perquè estic a punt de fer 60 anys i estic analitzant moltes coses. Era reservat, tranquil, tímid, amb molta imaginació, bona persona. No tenia grans conflictes. De fet, quan he tractat famílies amb conflictes, sempre penso en la sort que he tingut.

  • Què et van ensenyar els teus pares?

En això sí que hi penso sovint: la gran capacitat de treball i d’esforç. El meu pare era viatjant i em feia ajudar-lo a les nits organitzant el material. Per mi era dolorós no poder anar a jugar amb els companys.

Vaig tenir una època dolenta als estudis i el meu pare em va posar a treballar en una agència de transports. Va ser duríssim. La conclusió va ser que era millor estudiar i em vaig esforçar tant que em vaig treure una carrera amb les millors notes. Tocar terra, tocar la realitat em va permetre prendre decisions. Aquests pares rígids, no autoritaris, que posen normes i compleixen amb les conseqüències permeten veure què passa segons les decisions que prens.

La mare em va ensenyar la capacitat empàtica i d’ajuda. Té 83 anys i encara fa de voluntària a Càritas. A casa, tots han estat voluntaris de Creu Roja, la meva filla estudia un grau d’autoajuda i d’integració social, la meva dona és psicòloga. Estic rodejat de capacitat de comprensió! La vida la vas dissenyant, però hi ha coses que venen de família.

  • I com porten els fills que tant la mare com el pare sigueu psicòlegs?

Els fills han sortit molt normals (riu). Hem fet el possible per a que no estudiessin psicologia per tradició. Quan hi ha sagues familiars de metges, per exemple, ja no saps què és vocació o què és tradició. I això fa molt mal. Conec pacients que han canviat carreres de molts anys per feines completament diferents perquè no ho havien fet per vocació.

Que tingui una parella psicòloga és culpa del bar de la facultat. A més, ara no compartim especialitat. Tot i que va haver un temps en què teníem pacients comuns perquè ella treballava a l’àrea d’atenció a la infància maltractada i jo amb toxicomanies i molts cops els dinars es convertien en sessions clíniques. Fins que vam dir prou. Resolíem casos dinant. Quan va arribar la canalla, ja va ser més fàcil no parlar de feina.

  • La voluntat ho pot tot?

Quan vaig començar a treballar amb drogues estava “prohibit” parlar de voluntat. I volien que parléssim de motivació. Amb els anys, defenso cada cop més la voluntat, que és la capacitat de decidir. És un aprenentatge i s’ha de cuidar. Com una planta. És important sobretot amb la canalla; que tinguin eines per a que decideixin. I que s’equivoquin.

En l’època de Reis en què els porten de tot a canvi de res, després ens queixarem que als 14 tastaran drogues legals i als 20, les il·legals i llavors, no tindrà fre. Hem d’utilitzar les eines que tenim a l’abast quan són petits. No pot ser que un nen d’11 anys tingui un mòbil! Aquesta capacitat de pares i mares de no posar límits o això de ser “col·legues” amb els fills en lloc de fer de pares, no funciona. Perquè quan busqui un pare, no el trobarà i quan a l’adolescència rebutgi al pare ho farà igual. Als tallers amb famílies a les escoles ho repetim, que potser cal començar limitant el que tenen (tots els diners que volen per gastar el cap de setmana o el mòbil de forma il·limitada...). A vegades penso que el principal culpable de les addiccions poden ser els Reixos o el Pare Noel, que ens porten coses a canvi de res. I això genera un hàbit de disposar de tot a canvi de res. Quan un es fa gran, pot tenir la necessitat de trobar benestar o de no sentir dolor a canvi de res, amb respostes fàcils. Probablement és equivocat, però abans d’analitzar les conductes patològiques, caldria analitzar les nostres i estem en una societat terriblement consumista i amb tendència a la patologia i a les addiccions.

  • A què som addictes?

A tot el que ens agrada. No es pot enfocar a una única causa. Hi ha gent que diu que és un problema genètic. Però crec que és un problema en què intervenen tres àmbits. El biològic: estimulació de l’àrea del cervell encarregada del plaer que genera la dopamina i quan s’estimula dóna plaer. Això té tendència a la repetició. Un altre és l’aspecte psicològic. La gent no vol patir i vol estar bé i les drogues o els mòbils, o el sexe o certes conductes ens permeten gaudir i evadir el dolor. És una automedicació. Algú que pateix, beu per anestesiar-se i associa que bevent, està millor.

I, finalment, l’aspecte social també és important, perquè vivim en una societat que facilita els consums. Mor gent en accidents per consumir alcohol. Està prohibida la publicitat del tabac, però fins fa ben poc veiem missatges com “presume de paquete” o esportistes en els cartells. La societat conviu constantment amb aquestes drogues, per exemple no es pot anar a una festa on no hi hagi alcohol. Tots aquests aspectes interactuen i poden generar una dependència. Per desfer-la, calen abordatges farmacològics però també psicosocials.

En la societat de mercat en què vivim, preval l’aspecte econòmic sobre el de salut. Podem comprar un paté en què al paquet posi que produeix malalties o que és tòxic? No. Perquè passa amb el tabac? Perquè els interessos econòmics passen per davant.

  • Pot haver addiccions positives?

Diria que no perquè el que caracteritza una addicció és la falta de control. Hi ha moltes conductes que generen dopamina. Per això, molta gent que deixa les drogues, s’habituen a l’esport. Hauríem de parlar de gent enganxada a la recerca del plaer. Es pot trobar la mateixa emoció -inclús química- fent parapent o running o escalada que amb les drogues. I això no mata.

Però si per la recerca de plaer perdem llibertat individual o la feina o la família, és diferent. S’ha de trobar el punt mig. El problema és trobar el punt mig de les drogues. A mi em fa por la legalització del cànnabis. Al final, tot passa per l’educació i per ser crítics. Una criatura que pugui entendre l’ús correcte de l’esport, de l’alimentació, de la tecnologia, és una criatura sana. És probable que experimenti, però podrà deixar-ho. Si som capaços d’educar una generació que sigui capaç d’escollir, ens anirà millor. Però ara, amb l’oferta de consum que hi ha, estem creant una generació de grans consumidors. Ara de productes tecnològics i després poden ser les drogues.

  • És molt difícil

Sí. Passa per l’educació i per la prevenció. A més, és a llarg termini i és difícil veure’n els resultats objectius. I això no interessa als governants. La meva aposta per la prevenció és que s’ha de fer encara que no vegem resultats clars.

Sóc molt crític amb les institucions, perquè les persones que tenim experiència no tenim l’oportunitat de dissenyar programes per solucionar els problemes d’àmbits en què som experts. Crec que em jubilaré sense poder fer projectes que crec que amb diners i recursos ajudarien molt. L’estratègia més efectiva és la publicitat. Si ensenyem els infants a desmuntar un anunci: quin és el missatge, com es construeix amb la música, els colors, la manipulació... un nen que és capaç d’entendre l’estructura i el missatge d’un anunci amb una oferta seductora, el sabrà desmuntar. I ho podran fer amb altres coses. Es podrien fer programes escolars per això.

  • Però és que això no ho sabem fer ni els grans!

Efectivament. Però és que la publicitat té molt a veure amb les drogues. Si desmuntes un anunci, ho veus. Si poguéssim fer el mateix amb missatges de salut de forma continuada, estic segur que en uns anys aconseguiríem uns nivells de salut molt més alts. I això no es fa.

  • Però les fites aconseguides compensen, no?

I tant! Quan algun pacient et recorda, et saluda o t’envia un missatge d’agraïment és molt satisfactori. La manera d’aprendre és saber aixecar-se després d’un error, però també s’avança rebent floretes.

  • Si fossis un superheroi...

Em demano el Capità Enciam. Perquè deia que els petits canvis són poderosos i és cert perquè les petites coses que no es veuen es van acumulant fins que broten.

  • I quin superpoder voldries?

La imaginació. Jo tinc molta imaginació. I la porto a la pràctica amb projectes. La imaginació i la creativitat són les meves eines.

  • De petit també?

Sí. Tinc una anècdota. Tenia una ploma d’aquelles de tinta i a l’escola, van venir uns psicòlegs que ens van demanar dibuixar una figura humana. Més tard he sabut que és un test de personalitat típic. Jo vaig fer una ratlla i em va sortir una forma que semblava una moto espacial i vaig afegir-hi un marcià. Jo ara, com a psicòleg, si un nen em fa un dibuix així aviso als pares! Però no van fer-ho (riu).

  • I ara, aquesta vessant artística la tens?

Sóc un pintor frustrat, m’encanta tocar la guitarra i admiro els artistes per aquesta capacitat de plasmar la seva inventiva. Jo quan tinc pacients pintors o músics, em cau la bava, perquè els admiro profundament. Jo canalitzo la meva creativitat amb projectes, amb campanyes d’imatge o preventives.

Per aconseguir vèncer el risc de recaiguda, ens hem inventat tècniques com aplicacions per mesurar el que un s’estalvia quan deixa el tabac. El Jueves va fer un acudit sobre això. També tenim grups de watsap, de facebook, un grup terapèutic de pacients experts... Si tenim tan bons resultats jo crec que és perquè fem moltes coses diferents que els altres no fan.

  • En què ets especialista?

A la família em diuen que sóc bona persona. Sóc el germà gran. Em toca fer molt d’acompanyament i també de pal de paller. D’alguna manera, dedicant-me això, m’arriben moltes preguntes d’amics d’amics o de parents de parents. També faig molt d’intermediari amb temes hospitalaris. Allò de “tu que estàs a l’hospital...”. No sé si sentir-me útil o utilitzat. Deixem-ho aquí. (riu). En tot cas, tinc caràcter facilitador.

  • Has estat fumador?

Ho vaig provar a la facultat. De 300 que érem a classe, fumava tothom. És una qüestió de pressió de grup. Després te n’adones que allò és absurd, inútil, et fa tossir. Crec que no he arribat a fumar-me un paquet de tabac en tota la vida.

El cànnabis també el vaig provar a la facultat pel mateix. És un tema d’experimentació sense passar d’aquí. Això em dona peu a parlar amb els pacients. Jo no he generat dependència perquè m’ha fet por.

  • Has escrit un llibre sobre que pot ser divertit deixar de fumar. Segur?

No, no és divertit. (riu). Però jo utilitzo molt l’humor amb els pacients i amb l’amic Ermengol vam decidir transmetre uns missatges basats en aquesta capacitat divertida. I ja tinc experiència de gent que m’ha dit que ha aconseguit deixar de fumar gràcies al llibre. És el mateix que diuen llibres seriosos, però d’una altra manera.

  • Tens sentit de l’humor?

Molt. Vaig col·laborar en fer una assignatura que es deia “humor terapèutic en la pràctica de la medicina”. L’acudit, la paradoxa o el conte activa una àrea del cervell diferent que el llenguatge, és molt més eficaç.

  • I riure d’un mateix?

És bàsic. Però això ho porta més l’edat. És molt sa.

  • Quins són els reptes del 2018?

Mantindre les decisions. Ser coherent amb mi mateix de deixar coses per tenir més temps. He de ser assertiu: si dic que no és que no. I també vull aprendre i comprovar que hi ha vida després de la feina. Vull descobrir els plaers fora de l’àmbit professional. La música, tinc un hort, la família, viatjar, estar més temps amb gent... coses que tenen a veure amb mi mateix. Els psicòlegs estem tan pendents d’altres que ens oblidem de nosaltres mateixos. Potser és egoista i no em fa res. He d’aplicar-me a mi mateix consells que dono als altres, com per exemple, moure’m. Em passo el dia assegut quan dic que cal fer esport. El repte és ser més coherent.

  • Com t’acomiades?

Sempre dic fins la propera, perquè tinc la idea de continuïtat. Als pacients sempre els hi dic que l’alta no existeix, perquè seran sempre fumadors. Vindran amb diferent periodicitat però no deixaran de veure’m fins que em jubili. Sempre dic fins ara mateix, que és una manera de mantenir el contacte.

Doncs fins ara mateix. Que les converses interessants, també enganxen.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Com passes les vacances d'estiu?