“Hem d’interioritzar que l’Estany no l’hem tingut sempre”, Ramon Maria Guiu
Temps aproximat de lectura:
Peu de foto:Ramon Maria Guiu ©JordiBonilla
L’any 2005 l’aigua començava a entrar a les finques que ocupa actualment l’Estany d’Ivars i Vila-sana. Aquell somni fet realitat va començar a dibuixar-se anys enrere en la ment de Ramon Maria Guiu, alcalde d’Ivars d’Urgell fins al 2014 i president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell entre 1999 i 2003.
Vint anys després, Guiu fa balanç del que va suposar tot el procés de recuperació de l’Estany i augura que les noves generacions caldrà que mantinguin viva la memòria de l’espai natural perquè no es torni a perdre.
Quin és el primer record que té de l’Estany?
El primer record és de l’Estany sense aigua, ja que la zona l’havia visitat molt i ho recordo perfectament. Alguna vegada havíem fet alguna activitat amb els infants d’Ivars, com anar a buscar-hi el tió per Nadal. Després, jo també era al Col·legi de Farmacèutics i vam fer més d’una excursió aquí amb companys, amb una travessa a cavall fins i tot. Tot valia per fer propaganda de l'Estany.
Vostè com a farmacèutic va estudiar la relació de l’Estany i la malària, que va ser un dels arguments per la seva dessecació als anys 50
En una de les legislatures que vaig estar a l’oposició a l’Ajuntament vaig fer el meu doctorat a la Universitat de Barcelona i, en una de les seves parts, vaig estudiar la malària a l’Estany. I, efectivament, en temps del meu pare, que també era farmacèutic, ells no eren partidaris de l'estany. En aquells moments després de la postguerra, que és quan es va fer la dessecació, ja hi començava a haver ramaderia a Ivars i l’eliminació dels purins era molt com era.
Vaig trobar una publicació de l'Institut d'Estudis Ilerdencs en la qual el professor Margalef, que era la primera persona que va portar l’ecologia en aquest país, parlaven de l'estany i l'estudi dels mosquits que provoquen el paludisme.
Com a conseqüència, vaig repassar els llibres i formularis de les farmàcies dels pobles d’aquesta zona per veure l’ús de la quinina, que era el que s’utilitzava llavors. En cap d'ells vaig trobar tractaments de malària importants i defuncions, ni una. Així i tot, ells ho van aprofitar, fins i tot el meu pare, per oposar-se a l’Estany.
Quan comença a palpar que la recuperació de l’estany és possible i no tan sols un desig?
A partir de la constitució del Consorci, que és el moment en què tot comença a tirar endavant. La presentació la vam fer amb una carpa a dins de l’Estany. Abans, havíem fet una primera reunió al Consell Comarcal del Pla d’Urgell amb el president Pujol. Sabíem on ens posàvem, perquè no va ser gens fàcil i vam haver de fer de tot. Vam anar a moltes fires de natura i ho vam treballar moltíssim.
Al Consorci hi participen la Generalitat, la Diputació de Lleida, el Consell Comarcal del Pla d'Urgell, els ajuntaments d'Ivars d'Urgell i Vila-sana i la Universitat de Lleida. Tenien clar que totes les institucions havien de ser-hi?
Havia de ser un consorci d'aquest tipus, no solament per la compra de les superfícies, sinó pel manteniment posterior. En aquest sentit, sí que tothom hi va estar predisposat de bones a primeres, tot i que ara mateix desconec quin és l’estat del Consorci perquè no m’agrada anar a dir què s’ha de fer.
Un cop presa la decisió política i constituït el Consorci, amb quines oposicions es van trobar?
Va costar perquè a vegades la política de campanar ja les té aquestes coses. Hi va haver alguna remor, però també va haver algú que va repartir per les cases uns pamflets en els que es demanava “Prou política amb l’Estany”.
En general, Ivars d’Urgell va ser molt favorable a la recuperació. De fet, amb el Jordi Sargatal, que llavors era director del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, vam organitzar una excursió per veure com era un centre d’aquesta mena. Si no recordo malament, van sortir tres autobusos d’Ivars fins als Aiguamolls de l’Empordà i això va funcionar.
També hi havia gent externa que ajuda moltíssim, com el Joan Bellmunt o la Núria Feliu, i sobretot les persones que havien viscut l’Estany anterior que també ajudaven. Aquests van tenir una mica de decepció, perquè es pensaven que tornaríem amb les escopetes i les barques com abans, però ara ja s’entén perfectament que és un espai natural.
El projecte el van presentar fins i tot a l’actual monarca Felip VI, quan era príncep d’Astúries, veritat?
Allò va ser una enredada del Josep Grau i va ser divertit, perquè vam anar fins on va fer falta per explicar-li l’Estany. Va anar molt bé, perquè ho aprofitàvem tot per presentar la idea, i va ajudar a donar una empenta més.
El més difícil va ser la negociació amb els propietaris de les finques que havia d’omplir l’Estany?
Va costar molt i, sobretot, no vam expropiar sinó que vam comprar cada parcel·la. Vam pagar el preu que nosaltres vam creure que estava molt bé, un preu polític, evidentment. Malgrat tot, a l'Estany hi havia finques molt grans i els hi sabia molt greu, jo em poso a la seva pell i ho entenc.
L’Estany ha arribat a ser allò que vostè s’imaginava que seria?
Més o menys, sí. El que passa és que un sistema hidràulic d'aquest nivell i relacionat com està amb el medi ambient necessita tècnics i un director que ho facin funcionar bé. Al començament, abans no funcionen les coses, es desgavella tot una mica, però ara crec que tot comença a estar com toca.
El que s'ha de demanar és que les institucions, que són les que han de col·laborar, no abandoni el projecte. És important que la Generalitat aporti el que s'ha d’aportar, que la Diputació també ho faci, que els ajuntaments amb el seu petit esforç també...
Més enllà del seu valor natural, l’Estany també ha esdevingut un símbol d’identitat per una comarca jove com el Pla d’Urgell.
Moltes persones l’entenen d’aquesta manera i a la comarca en presumeix tothom. Es fa molta feina amb la mainada i penso que ara el jovent té una sensibilitat amb la qüestió ecològica i de tractament de la natura el tenen. L’Estany és un projecte a molt llarg termini, fa 20 anys ara i la feina és de llarg recorregut.
Una de les coses que vam començar a fer quan vaig estar al Consell Comarcal [president de 1999 a 2003] va ser explicar al jovent d’on sortia l’aigua del canal i de l’Estany. Tenien tan interioritzat que el canal portava aigua, que no es preocupaven d’on venia tot plegat fins que algú no els va començar a dir que això era el Clot del Dimoni i que l’aigua no hi ha estat sempre. Amb el temps tinc por que el coneixement sobre l’Estany es torni a perdre. Hem de fer entendre als joves d’on ve l’Estany i que tot està lligat amb els sistemes de reg i el canal d’Urgell.
Vostè se sent orgullós que se’l reconegui com la persona que va fer possible que es reomplís l’Estany?
La veritat que no ho vaig fer amb aquesta sensació, hi havia estones dolentes i bones, però estic content. La gent m’ho reconeix no només a mi, sinó a tota una colla de persones com el Jordi Sargatal, el Josep Grau, el Josep Pont, el Joan Reñé... fins a espies secrets que difonien l’Estany, com la Núria Feliu. La capbussada sí que la vaig fer jo, però de seguit hi va haver molta gent que va treballar en conjunt.
Ha pensat en escriure les seves memòries al voltant de l’Estany? De ben segur que seria un best seller comarcal.
No ho sé, potser sí que valdria la pena. Quan vaig fer el doctorat, vaig acabar esgotat i vaig dir que no tornaria a agafar un bolígraf per escriure en anys. Necessitaria a algú que em donés un cop de mà també, però de moment no ho tinc previst, tot i que sóc d’abocar-me molt amb alguna cosa si m’hi poso.
Vint anys després de la seva recuperació, amb quins reptes creu que es troba ara l’Estany?
D’ençà que el Rafel Rocaspana és director, s’hi fan bastantes activitats i jo crec que aquest és el camí. Mentre hi hagi un bon director, l’Estany funcionarà. El que no han de fer les institucions és pensar que això ja funciona i que no cal posar-hi diners. Per exemple, la Diputació de Lleida inverteix molts diners al Pirineu amb l’esquí, que és important, i hauria de fer el mateix amb l’Estany. S'ha de mantenir, s'ha d'alimentar contínuament i anar fent millores, perquè crec que val la pena.
Seria una desgràcia molt forta que això es perdés. Hem d’interioritzar que l’Estany no l’hem tingut sempre. La memòria històrica és molt important.
