El Pla d’Urgell és una comarca imaginada, constituïda i viscuda al voltant de l’aigua. El Canal d’Urgell és el motor que rega els camps dels setze municipis que la conformen i l’Estany d’Ivars i Vila-sana, l’emblema que identifica el teixit humà de la comarca. Enguany, es compleixen les dues dècades de la seva recuperació.
L’antic estany, dessecat a inicis dels anys 50, era un lloc d’oci, pesca i cacera habitual a les contrades lleidatanes. El principal argument era que les aigües de l’estany eren les causants del paludisme al Pla d’Urgell. “Vaig repassar els llibres i formularis de les farmàcies dels pobles d’aquesta zona per veure l’ús de la quinina, que era el que s’utilitzava llavors. En cap d’ells vaig trobar tractaments de malària importants i defuncions, ni una”, explica Ramon Maria Guiu, farmacèutic, exalcalde d’Ivars d’Urgell i impulsor de la recuperació de l’Estany. A finals de 1945, apareix al Butlletí Oficial de la Província l’anunci de desguàs i sanejament de l’estany a càrrec de Locomoción y Transportes S.A., una decisió que acabaria culminant als anys 50, tot i l’oposició que van mostrar els caps de família d’Ivars.
La llavor de la recuperació va ser el 1976 amb la publicació del Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans, un document on s’assegura que “la rehabilitació […] és a considerar”. Amb aquesta idea, el 1991 l’Ajuntament d’Ivars d’Urgell, amb Ramon Maria Guiu al capdavant, comença a posar fil a l’agulla. Primer, es va encomanar un estudi de viabilitat, finançat entre la Diputació i el de Política Territorial i Obres Públiques que va demostrar la viabilitat de la recuperació. Un cop vist que recuperar l’Estany era possible, els esforços es van centrar a convèncer les administracions i la població de la necessitat d’aquesta escomesa. “Amb el Jordi Sargatal, que llavors era director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, vam organitzar una excursió per veure com era un centre d’aquesta mena amb tres autobusos d’Ivars fins als Aiguamolls de l’Empordà i això va funcionar”, detalla Guiu. A més, entre els suports públics a la recuperació hi havia Joan Bellmunt, Núria Feliu i fins i tot Felip de Borbó, aleshores príncep d’Astúries, a qui els aleshores alcalde d’Ivars i el president de la Diputació, Josep Grau, van visitar per exposar el projecte.
Tanmateix, el principal escull va ser afrontar les negociacions amb els propietaris. No és fins que es constitueix el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana el 2002 que no s’inicien els tràmits per adquirir les finques. La Generalitat, la Diputació de Lleida, el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, els ajuntaments d’Ivars d’Urgell i Vila-sana i la Universitat de Lleida són les administracions que hi participen. “Hi havia finques que estaven clarament delimitades i s’adquiria tota la finca, però hi havia unes quantes parts on s’havien de fer segregacions i aquest procés va ser relativament complex”, assenyala el primer director tècnic de l’espai, Toni Costa. En total, quaranta-tres propietaris van acceptar la compra de les seves parcel·les i es va poder començar els treballs previs. L’operació va tenir un cost de 6.000.000 euros, la meitat a través de la Generalitat i l’altra amb un crèdit de l’Institut Català de Finances a càrrec dels dos ajuntaments, el Consell Comarcal, la Diputació i la UdL.
Abans de realitzar el moviment de terres, va caldre desviar un reg que passava per l’interior de l’estany, traslladar una línia elèctrica i enderrocar un magatzem ramader. A més, es va plantar canya xisca en un espai de deu hectàrees per depurar l’aigua abans que entrés a l’estany, procedent de la segona séquia del canal d’Urgell.
Finalment, el novembre del 2005 es comença a omplir de nou l’Estany d’Ivars i Vila-sana. El procés d’emplenament va coincidir amb uns anys de sequera, una situació que va alentir la inundació, tot i que “des del punt de vista natural no era cap inconvenient, sinó que fins i tot era interessant”, assegura Toni Costa.
LLEGEIX L'ENTREVISTA A RAMON MARIA GUIU
Al llarg del període comprès entre 2005 i 2009, quan culmina la recuperació, es van anar establint els diferents usos que havia de tenir l’Estany, recollits en el Pla d’Usos i Gestió, aprovat el 2007. L’objectiu era poder recuperar el mateix paratge que hi havia als anys 40 “però sent conscients que en aquest segle els espais naturals tenen unes altres consideracions i que no hi ha les antigues caceres”, afegeix Costa. D’aquesta manera, el component d’esbarjo de l’antic estany s’ha vist reformular en l’actual espai natural on predominen les activitats de passeig i esport, combinades amb tot un ventall de possibilitats des del punt de vista naturalista. El Pla d’Usos i Gestió va ser consensuat amb els diferents actors de l’Estany, des de pagesos, caçadors i pescadors fins a professionals del turisme, administracions i veïns dels dos municipis. Ara mateix, l’actual director tècnic de l’Estany, Rafel Rocaspana, explica que s’està treballant per redactar un nou document que actualitzi l’anterior i que haurà d’entrar en vigor a partir del 2026.
Rocaspana és responsable de l’Estany des del 2022, malgrat que Toni Costa havia deixat el càrrec el 2017, amb un període sense direcció de cinc anys. En aquest temps, els seguiments ambientals de l’Estany es van aturar, tot i que des de l’entitat ecologista Egrell es va notar que “s’havia començat a degradar alguna cosa”, explica Rocaspana. D’aquesta manera, el 2020 es va realitzar un buidatge parcial que havia de permetre reduir la càrrega de nutrient i millorar la qualitat de l’aigua. “Segurament el buidatge és una cosa que cada cinc o deu anys s’ha d’anar fent”, apunta l’actual director, que creu que aquestes proves d’assaig i error són les que han de determinar quina és la dinàmica a llarg termini de l’Estany.
En l’àmbit animal, els esforços per als pròxims anys se centraran en els mamífers. Per aquest motiu, la direcció tècnica ha instal·lat diferents càmeres de trampeig que han permès veure en els entorns de l’espai senglars, guineus, fagines, genetes, teixons, ratolins i ratpenats, entre altres. Pel que fa als peixos, Rocaspana afirma que els agradaria recuperar espècies autòctones com la madrilla, que ja han localitzat en regs propers, tot i que necessita zones de grava per reproduir-se, cosa que no pot trobar a l’Estany. La principal problemàtica de la fauna continuen sent les espècies invasores. “La carpa té uns efectes molt importants en tota la qualitat de les aigües, però és pràcticament difícil d’erradicar-la”, lamenta el director tècnic. A aquesta, cal sumar-hi la sandra, un depredador que podria menjar-se les madrilles, en cas que tornessin a l’Estany. Pel que fa als ocells, Rocaspana té clar que “l’Estany no ha de ser un zoo amb una espècie de cada”, i que si es duen a terme accions per atreure algunes espècies, se’n podrien perdre d’altres. Així i tot, en aquests vint anys s’han albirat fins a 270 espècies d’ocell diferents.
L’educació ambiental i la dinamització de l’Estany han estat sempre indispensables per tal de donar-lo a conèixer. Al llarg de l’any es duen a terme diferents accions amb les escoles i instituts de la comarca, així com diversos camps de treball en període estival. “Amb el temps tinc por que el coneixement sobre l’Estany es torni a perdre. Hem de fer entendre als joves d’on ve l’Estany i que tot està lligat amb els sistemes de reg i el canal d’Urgell, perquè amb el temps tinc por que tot aquest coneixement es torni a perdre”, apunta Ramon Maria Guiu, amb qui també coincideix Rafel Rocaspana en la importància de “transmetre els valors de l’Estany” als visitants, sobretot a aquells dels pobles més propers. “No busquem instagramers que vinguin del Japó i facin un post, és la gent de l’entorn la que ens ha de permetre donar qualitat”, afegeix el director.
El punt neuràlgic de les visites a l’Estany és Cal Sinén, una antiga masia construïda el 1910 que donava parada i fonda als caçadors de l’antic estany i que, des del 2014, és el centre d’interpretació de l’espai. L’exdirector Toni Costa considera que “ha d’acabar de completar totes les seves possibilitats” pel que fa a les activitats que es programen i com a espai destinat a l’estudi de la fauna i la flora de l’Estany.
Els reptes de futur per a l’Estany d’Ivars i Vila-sana són múltiples, des de la recuperació de nous ambients com la vegetació de salats, per la qual s’està fent un projecte de recuperació, fins a la plaga de conills o els incendis provocats que ha patit en els dos últims anys. Tots els responsables d’aquest indret també coincideixen en la importància d’establir sinergies amb altres espais naturals, ja que “ni hi havia ni hi ha precedents de recuperar una zona humida d’aquestes dimensions”, segons Toni Costa. El més important, però, per tal de mantenir viu l’Estany és conservar la memòria de totes aquelles persones que van fer possible ara fa dues dècades la seva recuperació. “Hem d’interioritzar que l’Estany no l’hem tingut sempre, seria una desgràcia molt forta que això es perdés”, sentencia l’ànima d’aquella fita, Ramon Maria Guiu.
Un cap de setmana ple d’activitat per commemorar el 20è aniversari
Per tal de celebrar el vintè aniversari de la recuperació de l’Estany, el Consorci i els ajuntaments d’Ivars d’Urgell i Vila-sana han convocat els dies 11, 12 i 13 d’abril la 17a Festa de l’Estany, amb la qual es vol omplir de famílies i interessats el paratge.
El divendres 11 tindrà lloc l’acte institucional de commemoració, en el qual s’han convidat totes aquelles persones que van participar en el procés de recuperació ara fa dues dècades. Dissabte serà el torn de la fauna i la flora amb un anellament d’ocells, una sessió d’observació i una passejada botànica. A més, Swen Schmitz i Enric Morera oferiran una ruta guiada a l’Enciclopèdia Mural d’Ivars.
Finalment, el diumenge 13 hi haurà la part lúdica amb visites guiades a Cal Sinén, jocs de fusta infantils i una xerrada de Carme Greoles Coll, antiga propietària de la masia, sobre els seus records de l’Estany.
