ℹ️ Les anècdotes i curiositats d''Alcarràs' que ningú t'ha explicat
Temps aproximat de lectura:
Peu de foto:Pel·lícula Alcarràs de Carla Simón
De segur que tots i totes o la gran majoria ha sentit parlar de la pel·lícula 'Alcarràs' i el seu sentit reivindicatiu de la importància de la pagesia i el territori ponentí. Amb la preestrena a tocar - aquest 26 d'abril-, des de la nostra redacció us volem ensenyar un trosset de tota la feina que hi ha hagut darrere d'aquest film; curiositats, tècniques d'enginy per tal de fer la feina ben feta, anècdotes i, per descomptat, històries amagades que la producció no ha explicat a ningú fins al moment. Carla Bisart, ajudant de càsting, que porta treballant en aquesta pel·lícula des del març de 2019, i encara segueix en l’actualitat, ens ho confesa.
Els personatges són veïns del territori, heu hagut de fer alguna mena de formació teatral per tal que les escenes sortissin?
Sí. Curiosament, ells van tenir el guió a les seves mans, un cop només. I va ser el dia de la mona, l'abril del 2021, que va ser el primer cop que es va trobar tota la família. Des d'aquell moment, els personatges van passar un parell de mesos amb la Carla fent diferents activitats perquè creessin els vincles aquests que volia la Carla, que sentissin l'afecte de pare, mare, fill, etc. Eren activitats no tan d'actuació teatral, eren més de gestió d'emocions. Es necessitava que se sentissin part de la família Solé, que viu en un camp de presseguers i que, de cop i volta, com a arrendataris de la finca, els demanen el terreny i la seva vida es capgira i agafa un rumb diferent. Així bé, la Carla necessitava que els personatges es posessin en aquesta situació emocionalment.
Finalment s'ha aconseguit que creessin aquests vincles familiars?
Clar que sí. Ells són la família Solé. És graciós perquè ara que el rodatge ja ha passat i que ja està feta la pel·lícula, els nens petits que van actuar com a fills de la família, li diuen mare a l'Anna Otín, l'actriu que fa de Dolors. En generals els actors i actrius de la família, quan es reuneixen, es criden pel seu roll a la pel·lícula; mare, pare, padrí, etc.
Alguna anècdota que ens vulguis contar?
Moltes. Una de les que més recordo és que a l'estiu del 2019, durant el 'street' càsting, voltant pels pobles que estaven celebrant les seves festes majors, quan volíem parlar amb algú que encaixés dintre del perfil, no teníem on fer les entrevistes perquè fan totes les activitats als poliesportius, casals i llocs amples dels pobles. Així bé, vam tenir la col·laboració de Bivid, una empresa de Lleida que ens va deixar una caravana per tal de fer les entrevistes. Què passava? Que quan feiem les entrevistes dins de la caravana, com que era de llauna i l'estiu a Lleida arriba gairebé 40 graus, tothom que entrava deia el mateix, "això és un forn". El temps que vam estar amb la caravana va ser icònic perquè ens vam sentir com si fossin un programa de la tele, voltant per pobles. A més, els hi dèiem a la gent, "busca la caravana", un fet que s'assemblava als 'reality show' que passen pels pobles. També estem molt agraïts amb aquesta empresa perquè ens va donar totes les facilitats.
Una altra anècdota, va ser amb el Lluís Serallés, que va estar coordinant amb nosaltres el càsting a l'estiu. Ell és director de cinema i professor de l'Escola ESCAC de Barcelona. Ell s'encarregava de donar-nos les pautes per saber filtrar els perfils i les persones que participaven. L'anècdota és que, com que passaven tanta calor i la cerca i selecció dels personatges va ser tan maratoniana, al Lluís li va agafar un atac de pedra als ronyons quan estavem a Juneda. Li va donar tan fort no podia caminar bé, tot l'equip li deia que podia marxar a casa i ell deia que no, que havia de fer la seva feina. Hi ha fotos on se'l veu ajupit agafant-se l'esquena mentre feia càstings, semblava un padrí. (Riu). No podia estar dempeus, ni tan sols recte, del mal que li feia, però ell, sempre, amb l'actitud de compromís al peu de canó perquè no es volia perdre res. Era una situació una mica tràgica, això no obstant, feia gràcia veure'l així. Al final, quan vam acabar tot el procés, el van haver d'operar perquè es va complicar una mica. Però per sort ara ja està bé, i quan mirem enrere, ens entra nostàlgia dels moments viscuts d’aquell estiu.
Una altra situació anecdòtica va ser amb una nena que es diu Ainet, que li deia als seus pares que volia sortir a la pel·lícula i ells no la van poder acompanyar a les convocatòries, per falta de temps, i perquè ho veien impossible això de treballar en una pel·lícula. Però l'Ainet, que té una actitud espavilada, li va dir a una amiga de la seva mare que la portés al càsting. Alguns amics de la seva mare la van ajudar perquè els menors havien de venir acompanyats d'un adult per temes legals. L'Ainet finalment va aconseguir assistir al càsting i interpreta el paper de la Iris, una de les nenes protagonistes de la pel·lícula, que quan es va presentar al càsting tenia 6 anys i ara té 8. La seva mare ara em diu que mai s'havia imaginat que podia fer aquest paper i molt menys participar en una pel·lícula lleidatana. I la veritat que han gaudit moltíssim d'aquesta aventura.
També ens queda l'anècdota de com vam trobar al Jordi Pujol (Quimet) que fa el paper de pare de la família. Ell estava en una manifestació i el van veure a sobre del seu tractor i allà, en mig de tothom, li vam explicar que havia de venir al càsting. Es va negar en principi, però al final va acceptar i és ell un dels protagonistes, també.
D'altra banda, el paper de la Dolors, la mare de la família, el vam trobar a Almacelles. Perquè vaig editar uns vídeos de dansa d'unes classes que feien al gimnàs de la meva mare, al centre CIMS, i un dia em va dir la Carla Simón que li deixés veure els vídeos en els quals estava treballant, quan va veure a l'Anna Otín ballant, va dir que ella encaixava per la seva naturalitat. Li vam dir que vingués al càsting i va sortir seleccionada.
En definitiva, el procés del càsting ens va deixar anècdotes úniques i imatges per recordar sempre. Aquestes són algunes de les anècdotes que puc explicar per ara.
En quin punt arriben a passar de la negativa de col·laborar a accedir a interpretar el paper?
Tinc un màster amb això. Jo ara sé vendre gel a un esquimal (riu). Quan jo els trucava i els hi proposava participar en el càsting, em deien el mateix "jo no sé com puc fer-ho", "no sé què puc aportar", "mai he fet cap pel·lícula", i coses semblants. Llavors jo els hi deia que anéssim pas a pas, que ho provessin perquè no podien dir que no a una cosa que mai havien fet. I és així, no pots dir que no a una cosa que encara no coneixes, no has fet o no saps de què va. Què va passar? Que quan van venir, s'ho van passar tan bé, que des de llavors, van participar amb molt de gust. Això en termes generals, potser algú va venir i no va tenir la millor experiència de totes, però en general, la gent sortia molt contenta dels càstings.
En algun moment donat algun dels personatges seleccionats han expressat la seva intenció de deixar el paper?
Sí que va haver-hi gent que a mesura que anaven superant fases, van dir que no podien perquè els superava i deixaven el procés. També és una cosa inevitable i no pots forçar a algú per fer-ho. Hi havia molta gent que ho feia molt bé, actuava amb molta naturalitat però que deixaven el càsting, per por a lo desconegut.
Quants personatges heu aconseguit als càstings?
Només de la família són 13 personatges, on tots tenen el mateix pes a la pel·lícula, ja que és un drama familiar, i encara que alguns tinguin més minuts de pantalla que altres, tots formen part de l’imaginari de l’espectador, i els tens a tots presents durant tot el film. Si sumem altres personatges secundaris, podríem contar uns 30 en total. Si sumem figurants, són més de 700 persones.
Hi ha una part que em sap greu i és que no tothom va poder participar, es va quedar moltíssima gent fora. Moltíssima gent fantàstica, que van fer el càsting, que ho van fer molt bé, i que ens hagués encantat donar-los veu dins del film, però ha sigut impossible.
Qui s'ha presentat més als càstings, homes o dones?
Les nenes d'entre 10 i 15 anys, van venir moltes. Algunes que no encaixaven dintre del perfil per edat i deien, "tinc 16, però sembla que tingui 14", "en tinc 8, però sembla en tingui 11", però no podíem afegir-les, perquè la Carla ens deia que volia que els personatges tinguessin l'edat real que figurava al guió i fins que no vam trobar el personatge que encaixés perfectament, no vam parar.
Hi ha algun dels personatges que s'ha plantejat continuar amb una carrera artística?
Sí. La majoria d'ells, perquè es van sentir molt bé fent els seus personatges i els hi encanta el món del cinema. L'Albert Bosch (@torrat_jr), la Xènia Roset (@xenia_rc_), la Montse Oró (@montseoroanton), l'Anna Otín (@annaotin5), el Carles Cabós (@carloscabosbeltran). I també l’Ainet Jounou, el Josep Abad, el Jordi Pujol, el Joel i l’Isaac (els bessons) i l’Elna Folguera. Tots tenen moltes ganes de continuar fent experiència i participar amb altres projectes audiovisuals. Però el que més els hi agradaria és fer Alcarràs 2, estic segura! (riu).
Com que els intèrprets no són professionals, com porten totes les relacions amb la premsa?
La majoria d'actors tenen molts dubtes sobre com tractar la premsa perquè no són professionals i els mitjans els truquen directament als seus mòbils i no saben com gestionar-ho, ja que no és correcte que els mitjans els truquin directament.
Ara mateix jo els acompanyo en aquesta aventura de la premsa i promoció, junt amb l’equip de premsa i les productores. És un plaer personal veure com han evolucionat aquestes persones meravelloses. Els he acompanyat des del seu primer càsting, on no sabien on s’estaven posant, fins a l’actualitat.
Els he vist fer mil càstings, he tingut l’honor de trucar-los i donar-los la gran notícia que ells eren els seccionats per fer els papers de les seves vides, els he vist llegint per primer i últim cop el guió, els he vist madurar i convertir-se en meravellosos actors a través de la màgia de la Carla Simón, els he vist treballar com els millors professionals durant el rodatge, els he vist plorar i riure, he pogut conèixer a totes les seves famílies “reals” i ara els puc acompanyar en la promoció. Que més puc demanar? És un orgull estar al costat d’aquestes persones tan increïbles, des del principi.
Per què un càsting d'aquestes dimensions?
Al principi, s'anava alimentant d'històries del càsting, de la pagesia i la Carla anava agafant cosetes que li agradaven. El relat està basat en una història d'una família real, la directora sabia com havien de ser cadascun dels personatges, per això aquesta cerca tan gran dels intèrprets en el territori.
En l'anterior pel·lícula de Carla Simón, Verano de 1993, es va fer un càsting de gairebé 1.000 persones, per trobar a la Frida, i per a aquesta pel·lícula, volia el mateix, veure a tothom que tingués alguna història o talent per mostrar.
La Carla Simón sempre va tenir a la seva ment els personatges i durant els càstings va haver-hi gent molt bona, però que no encaixava amb el paper. Vam fer molts càstings, amb moltes persones, vam descobrir gent amb molt talent, fins i tot, vam marejar la perdiu a molts també, i voldria que quedi clar que no era que no fessin bé l'actuació, era més que res perquè la Carla tenia tot esquematitzat al seu cap, i buscàvem als personatges que encaixessin a la perfecció amb els papers que la directora havia creat.
La covid va canviar els plans? Quines coses heu hagut d'adaptar?
Moltes. Començant perquè la pel·lícula s'havia de gravar el 2020. L'altra cosa va ser l'edat dels nens, perquè vam haver de tornar a fer càstings per veure si havien crescut molt o havien canviat determinades coses. Va haver-hi figurants que vam haver de treure pel canvi que havien fet amb el pas d'aquests anys.
Hi han hagut escenes molt complicades que s'han d'haver gravat un cop i un altre?
Totes les escenes es van gravar molts cops. No només una o dues, van ser moltes perquè la Carla volia naturalitat i que l'escena encaixes amb el que ella tenia al cap. Els actors, sempre comenten, que la directora és molt perfeccionista, i tot ho havien de repetir moltíssimes vegades.
Però en general el rodatge d’Alcarràs va ser complex per la calor i per la covid. Més d’un cop ens vam trobar amb situacions de covid dins de l’equip, o entre els actors i la figuració, i vam haver de reorganitzar el pla de rodatge, i va ser tot molt costós.
I la calor... Ja sabeu el clima de Lleida al juny i juliol. Vam passar moltíssima calor. Però tot l’esforç ha valgut la pena, perquè el film és meravellós.
