Ikram Bouhouche: "No ens hem d'integrar, som diferents, ens hem de comprendre i respectar"

• En un moment com l'adolescència en què construeixes la identitat, respondre a la pregunta “d'on ets” és clau

Exacte. Jo vaig tenir un conflicte d'identitat i encara ara em passa una mica. No acabes de saber qui ets en realitat. I pertànyer a moviments socials també m'ha aportat el fet de sentir-me estimada, saber que tinc un lloc. He fet amics, ni que sigui poca gent, amb qui puc compartir moltes coses i ser com sóc, no te tanquen la porta per tenir un orígen diferent.

Després, al batxillerat social, el treball de recerca el vaig fer sobre refugiats sirians a Algèria. En aquell moment va ser quan em vaig adonar de com m'agradava investigar sobre aquests temes. I va ser llavors que em vaig adonar que volia fer dret.

• Com a eina per poder canviar coses

Sí. Al veure tantes injustícies al voltant i al món en general, el sentiment d'impotència em va impulsar a triar una carrera amb què pugui canviar coses. M'agradaria aportar el meu granet de sorra per ajudar totes aquestes persones. I ara que estic a tercer me n'adono que és més difícil del que m'imaginava. (Riu) De tota manera, sóc molt ambiciosa.

• També ets optimista o la realitat ef fa pessimista?

No, considero que sóc una persona positiva. Quan llegeixo una notícia, ja començo a pensar què es podria fer per arreglar-ho. Amb una mobilització, amb un article... potser no per solucionar-ho directament, perquè hi ha temes molt complexos, però sí per arribar a més gent, concienciar i començar a canviar-ho.

• I ara amb 20 anys i aquesta trajectòria d'activisme ets vicepresidenta del FOCCS (Forum Ciutadà per la Cohesió Social). Com arribes a implicar-te tant?

Coneixia a gent que hi era, tot i que jo no hi havia participat mai directament. El FOCCS és un fòrum que agrupa moltes associacions de Lleida. A dins, hi ha l'associació algerino-catalana i el president és un dels millors amics del meu pare. Em van demanar ajuda amb la gent jove per a que s'impliqués més. I a la primera reunió a la que vaig anar del FOCCS es renovaven els càrrecs i em van proposar a mi! (Riu). Em van donar total confiança. Vaig acceptar com un servei més a aquesta entitat. Jo vull aprendre i aportar. Sóc la vicepresidenta però no per això faré ni més ni menys, hi seria i m'hi implicaria igual sense tenir aquest càrrec. El càrrec és una etiqueta més. La meva intenció sobretot era formar-hi part. Hi ha una riquesa increïble en les associacions que conformen el FOCCS. Els meus orígens són del nord d'Àfrica, però és que és un continent tan immens que a partir d'entrar-hi en contacte he conegut molta gent i moltes cultures que no coneixia. També d'Amèrica del Sud, de l'Europa de l'Est. És una gran riquesa cultural poder participar amb gent molt potent que té família i feines absorvents i tot i així, hi són. La majoria són més grans que jo. I per mi, és gent referent.

• De tota manera, el jovent cada cop està més implicat

Amb la campanya de la fruita, s'hi ha sumat molta gent jove voluntària que a través d'aquesta tasca ha conegut el FOCCS. S'han generat uns lligams molt bonics i crec que començarem a ser més joves.

• El teu perfil no quadra gaire amb el que de vegades etiquetem al jovent. Creus que la gent jove no participa?

Penso que és més una etiqueta. Jo també estic posada en temes polítics a través d'agrupacions joves i m'he adonat que hi ha molta gent amb inquietuds amb la qual es pot reflexionar sobre moltes coses i aprendre molt. Depèn d'on estiguis, però aquesta generació és molt activa socialment. Només cal veure el moviment feminista. A les manifestacions, les primeres files sempre són de noies molt joves i actives. La generació que arriba està molt implicada i amb ganes de canviar moltes coses.

• Creus que anem a pitjor?

Depèn. En molts aspectes dona la sensació que empitjorem, però en d'altres, es van fent petits canvis. Però el procés és tan llarg i difícil que et fa fixar més en aquells aspectes que ens fan retrocedir. Precisament, avui parlava sobre el tema del racisme. En aquest aspecte, estem retrocedint. Hi ha molt racisme i sobretot actituds racistes que es van normalitzant. Veiem als mitjans els casos més greus, però és que al nostre voltant hi ha molts casos dels quals ni ens adonem i són racisme igual! Exactament igual passa amb el masclisme i els micromasclismes. Hi ha molts feminicidis, però és que normalitzem el masclisme quotidià. Per això, no sé si dir que anem a millor. El que sí que puc dir és que confio que ho anem canviant.

• T'hi has trobat amb situacions de racisme i de masclisme?

Alguna situació de discriminació o d'atac racista directament, no. Com a mínim que jo me n'hagi adonat. Clar, per exemple, si entregues un currículum i el llencen a les escombraries per dir-te Ikram Bouhouche, jo no me n'adono. I això és clarament racisme. I també, al final, normalitzem situacions quotidianes, comentaris, insults, que són racisme. De fet, ara mateix ho acabo de normalitzar dient que no he patit directament cap situació d'aquestes. No podem consentir-ho. El mateix passa amb els micromasclismes. És molt trist que no conegui cap dona que no hagi patit algun atac masclista, en major o menor grau. Això diu molt de com estem.

• Abans deies que et preguntaves realment d'on ets. A quina conclusió has arribat?

Una targeta com el DNI que, en teoria, diu d'on ets suposa un problema. Perquè reflecteix uns problemes que no tindria si tingués la nacionalitat espanyola. I aquí és on comença el problema identitari. Anem de viatge de fi de curs i jo he de demanar un visat que els meus companys no han de tramitar. Jo vaig néixer aquí, però Espanya es regeix pel principi de sanguinitat. Això vol dir que has de tenir pare o mare espanyols o parents espanyols per tenir la nacionalitat sense haver de sol·licitar-la i fer tots els tràmits. A França, per exemple, no passa això. Si neixes allà, ets francesa. Aquí no. Jo he nascut aquí i tot i que em senti d'aquí i hagi crescut aquí, el meu NIE diu que jo sóc d'Argèlia i he d'enfrontar-me amb moltes dificultats a les quals no s'enfronta la gent d'aquí. I també m'impedeix fer moltes coses. No és gens fàcil aconseguir la nacionalitat. Llavors, amb el tema d'identitat jo he tingut molts problemes. Fins al punt d'avergonyir-me de dir que tinc un altre orígen. Em preguntava si calia dir que els meus pares eren algerians, perquè em feia vergonya. I això és molt fort. Més per una persona que estima els seus orígens.

A més, quan jo vaig a Algèria, sóc l'Europea, sóc forània. I quan estic aquí, sóc l'Algeriana. Llavors, d'on sóc en realitat d'aquí o d'allà? (Riu) Clar! Tenen raó en dir-me que no sóc del país dels meus pares perquè jo m'he criat aquí, els meus amics són d'aquí, he crescut aquí, parlo espanyol i català, l'àrab l'entenc i el parlo, però em costa escriure'l. La meva llengua diària no és la mateixa. Per això és bastant complicat saber d'on sóc. Per sort, m'he envoltat de persones que m'estimen pel que sóc, no pel meu orígen i que se n'han adonat que és una riquesa haver nascut aquí i tenir una família d'un altre lloc. Això m'ha ajudat a sentir-me segura. Però m'ha costat molt trobar el meu lloc.

• Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries per salvar el món?

El de salvar vides. Si pogués donar a la gent els mitjans que necessiten per viure. Que no s'haguessin de trobar amb milers de tràmits burocràtics o impediments tan grans que ni ens imaginem en les nostres vides. Si pogués facilitar aquests mitjans. I suposo que estudio Dret per això.

• Salvar vides no necessàriament des del punt de vista físic

Per posar un exemple pràctic: una família sense recursos que no pot pagar la seva casa i que no té ni tan sols diners per menjar un àpat al dia. Que hagin de fer tants tràmits per accedir a un ajut mínim és molt trist. Si pogués facilitar d'alguna manera aquest procés o evitar el desnonament, disminuir el seu patiment. A mi em trenca el cor pensar que hi ha persones que ho estan passant tan malament i a sobre, estan en una espera interminable i tenen a sobre la incertesa de no saber què passarà amb les seves vides. És tristíssim. Què estem fent malament?

• Quina és la història de la teva família?

El meu avi va perdre la seva mare molt jove en l'època de la guerra de colonització de França i Algèria. Ell va haver de treballar molt per ser professor d'Educació Física i ja va migrar de la seva ciutat natal, un poble molt petit, a una ciutat més gran per poder sobreviure. El meu pare va migrar d'allà quan començava a esclatar el moviment terrorista a Algèria. Feia uns 10 anys que la guerra havia acabat, però començava a sorgir el terrorisme. Ell era molt jove i no tenia plans de formar una família encara, però volia un futur millor i Algèria en aquells moments no li podia oferir. El primer cop que va venir a Espanya, va venir de turisme amb amics. I li va agradar molt. Tant, que després va voler tornar per establir-se aquí. El primer cop, va haver de quedar-se 7 anys sense veure la seva família. Va tenir sort trobant gent molt maca que el van ajudar moltíssim. Va començar de pagès a Alcarràs. I a poc a poc va anar coneixent gent que també venia d'Algèria i del Marroc. Llavors es podien comptar amb els dits de les mans els que hi havia a Lleida. Quan va tornar a Algèria, va conèixer a ma mare i van tornar cap aquí. Els meus pares sempre han tingut molt clar que és important conèixer els propis orígens i cada estiu anàvem allà amb els meus avis i amb la família interminable que tenim. (Riu). Realment, el que va portar a mon pare aquí va ser la voluntat de construir un futur millor. I penso que sent un orgull profund veient que estic a la universitat i que mantinc uns vincles emocionals amb Algèria, sentint-me orgullosa per ser d'aquí i també per tenir orígens allà.

• Què vol dir integrar-se?

Ummm. No m'agrada gaire la paraula. La relaciono amb diluir-se. La integració la canviaria per cohesió. Quan et demanen que t'integris, estan demanant que siguis d'una determinada manera. Oblidar la teva personalitat, els teus orígens. Integrar també vol dir que no pots pensar diferent.

• Llavors, ho estem fent bé?

No, perquè a tot arreu es parla d'integració. Et diuen que no t'has integrat bé, però és que no t'has d'integrar. Hem d'aprendre a comprendre'ns els uns als altres i entendre les diferències. Mai ens agradarem al 100%. Som diferents! I això és el que fa a una societat rica. El que hem de fer és respectar-nos. I quan t'estan dient que no t'has integrat, el que t'estan dient és que no ets d'aquí. I a mi, això em crispa molt. Perquè no ens hem d'integrar; ens hem de comprendre, respectar, respectar, cohesionar... però no integrar. Jo puc compartir amb tu allò bo de mi i tu amb mi allò bo de tu. Però no tinc perquè ser tu ni tu perquè ser jo.

• Com vius ser dona i a més d'una cultura considerada molt masclista?

És una doble discriminació. Dona i racialitzada. Dir que no pots criticar el masclisme d'aquí perquè al “meu” país és pitjor és indignant! Com podem ser tan ignorants socialment. Etiquetem sense conèixer. I això ens fa patir una doble o triple discriminació si, a sobre, tens una situació econòmica difícil.

• Ets feminista?

Sí. El moviment feminista com a tal s'està disgregant molt. També hem de treballar internament per no començar a separar-nos. El “feminisme blanc”, que en diuen, que tendeixen a imposar una visió pròpia del feminisme com si fos l'únic camí. Per a mi, significa igualtat en tots els termes possibles. El que busquem és una societat igualitària. Les dones que patim una doble o triple discriminació on acudim si el moviment feminista no el sentim com un espai propi? Cal treure etiquetes i prejudicis. S'ha de treballar molt. Tot i això, jo em sento molt còmoda als moviments feministes a Lleida i no he patit en cap moment aquesta imposició d'una visió del “feminisme blanc”. La conclusió és que si volem anar cap a una societat realment igualitària hem de reforçar aquest moviment que ha de ser igualitari en ell mateix. Si no, quin sentit té?

• Quin missatge li donaries a la Ikram del futur?

Que confiï en ella mateixa. La confiança en una mateixa et dona el coratge per dir la teva. I això és molt important. Que puguis construir-te personalment per poder ajudar als altres. I que passi el que passi, encara que tot vagi a pitjor i encara que es faci gran, que no perdi la il·lusió i que continuï confiant que es poden canviar les coses. Perquè he sentit molts cops que quan et fas gran deixes de tenir aquesta esperança. Penso que és important conservar aquest esperit que s'assigna únicament a la gent jove. No té edat, és un tòpic. Per això no m'agradaria caure-hi.

• Com voldries passar a la història?

M'agradaria tenir un impacte en la societat que m'envolta. No pel renom, sinó per haver aconseguit un objectiu. I això es pot fer formant part d'associacions com FOCCS o altres moviments socials. Més que passar a la història, voldria que la gent que conec i que pugui arribar a conèixer em recordés com a algú que mai deixa de costat els altres i que sempre els té en consideració.

• Com t'acomiades?

No tinc una expressió concreta, la veritat. Sóc bastant carinyosa, així que quan puc, faig abraçades.

• Com és el comiat en àrab?

Per molt que pugui sorprendre, a casa ens acomiadem dient “bye bye” (Riu). En àrab, es diu “salam aleikum” o “beslama”, que és una forma informal de dir "que marxis en pau".