Iolanda Sebé o com l’art neix de la intuïció

LLEIDACOM / Miquel de Santiago
20-09-2019
  • Iolanda Sebé o com l’art neix de la intuïció

Sovint ens costa molt definir-nos, categoritzar la nostra pròpia personalitat, els nostres gustos i la nostra manera de veure i viure tot allò que ens envolta. Potser aquesta tasca la farien millor les (poques) persones que ens coneixen bé. Això mateix li passa a la Iolanda Sebé, una artista inquieta que, càmera en mà, ho canvia tot allà on va. Tot i que actualment, i des de fa anys, està endinsada en el món de la fotografia, considera que “tots els llenguatges artístics estan molt interconnectats”. Parlem d'una persona que assumeix riscos quan cal, perquè “sense ells, la vida seria molt avorrida”. Així ha viscut des que va nèixer, a Lleida, un 7 de febrer de 1976. 

Diplomada en Turisme i havent cursat estudis de fotografia i disseny gràfic, la seva aventura artística no té un punt d’inici concret, donat que considera que es tracta d’una “evolució natural dels treballs, sense una intenció concreta”. “Està clar que la manera de mirar i de fer hi intervé, però no hi ha un dia que dius: Ara faré art! De fet, definir l’art és complex. Jo mateixa no sé ben bé on és la frontera…”. El que sí va aprendre, arran del seu contacte amb gent del sector artístic, com comissaris o galeristes, és a aprofundir en el procés, a ‘metaforitzar’. Això li va servir per veure des d’una altra perspectiva el que feia i n’afegia diverses lectures i possibilitats. 

En aquest sentit, reb influències de veure tot allò que l’envolta, de viure-les. Certament, “el fotògraf viu de la mirada” i tot passa en gran part per la visió, però la realitat és que “tant pots inspirar-te en una tela de Hopper com en una posta de sol a Monument Valley”. Ella fa fotografia, un camp en el qual troba que li queda molt a recòrrer, i per això, de moment, no té la necessitat d’utilitzar altres llenguatges. 

El seu estil no té una tendència definida, perquè “la intuïció rarament pot definir-se”. Cada dia rep ímputs, ho mira tot i sempre li queda algun element que l’influencia. “La meva fotografia no es limita a una simple escena de moda, un simple producte de bodegó... Sempre hi ha alguna cosa més, potser indefinible, estranya, inquietant”. En el seu portfoli hi trobarem de tot, des de fotografia artística, de moda o corporativa, però ens confessa que hi ha un tema que sempre li ha interessat, i és el retrat. Ens confessa que, tot i ser el camp més complicat de la seva feina i que més treballa, és la que li permet explicar millor la seva manera de veure les coses. Vaja, que el retrat és el que “més satisfaccions i maldecaps em provoca. Ja deu ser així, l’art!”. 

Al 2016, debutava internacionalment en una exposició col·lectiva amb 19 artistes més a Milà, utilitzant el seu àlter ego Violant per a les seues creacions més artístiques. L'any següent, al 2017, la Sala Gótica de l'Institut d’Estudis Ilerdencs Lleida acollia la seva exposició individual "Una habitació pròpia", una sèrie basada en el poema tradicional africà del mateix nom, obra de Tolba Phanem. També ha estat l'autora de les fotografies per als cartells del Dansàneu, FiraTàrrega i del Festival Músiques Disperses (MUD), entre molts altres. Enguany exposa “Anaven tots a un altre mar”, juntament amb Anselm Ros, a l’Espai Cavallers de Lleida. L'Anselm Ros és un artista, també de Lleida, que combina la seva tasca de comissari de diverses sales d'exposicions amb el seu treball pictòric. Ja feia temps que, sense saber-ho la Iolanda, treballava en un projecte que lligava molt bé amb les fotografies que ella fa. "Un dia, parlant-ne, ens em vam adonar que els dibuixos que ell fa de nens tenen les mateixes característiques i actituds que els meus retrats”. Podem dir que, “d’una manera espontània, les pròpies obres van voler connectar-se”. El resultat d’aquesta combinació és molt interessant, tant que que no se sap si són fotos dibuixades o dibuixos fotografiats.

Sobre els nous projectes que hi té en ment, la Iolanda és de les que no para, ni voldria fer-ho. “Bé, la vida d’un fotògraf és fer fotos, no es pot parar, i ja fa un temps que m’he interessat més per la fotografia creativa, on hi té cabuda la moda, la publicitat o pensar imatges per descriure la personalitat o un producte d’empresa”. Després de les seves experiències més “artístiques” a la Sala Gòtica de l'IEI i a l’Espai Cavallers, sempre li volta pel cap algun que altre projecte. La veritat és que ja us havíem avisat que tractem amb una artista molt inquieta i a la que li agrada, tal com ella diu, “posar-me en perill”.

Té la Iolanda algun o alguna referent en l’àmbit artístic? Doncs sí, moltes i molts, i cap en concret. “Qualsevol imatge que em captivi podria ser un bon referent”. Adora viatjar, fugir uns dies a nous indrets i deixar-se absorbir per diferents cultures. Aquestes aventures apleguen les dues coses que més li agraden de la vida: veure coses noves i el moviment constant. “El viatge és canvi i és sorpresa. Què hi pot haver millor?”. 

Viatjar és una de les seves fonts de felicitat, tot i que, com ella diu, "és difícil saber què és la felicitat i què hi necessitem per ser felices, perquè potser no hi ha una única felicitat. Potser es tracta de moltes micro felicitats". Es refereix, per xemple, "a la pau d’estar en un lloc fantàstic, de sentir que tot és on toca, de menjar un plat exquisit, de dormir bé, o bé de tenir salut". De fet, ens agrada molt (i hi estem molt d'acord) quan diu que "la felicitat és tenir poca memòria, i recordar només les coses bones".

El seu procès creatiu sempre comença amb un cafè de bar, i respecte la seva feina, ens diu que tampoc hi pot faltar mai el compromís d’un treball únic. "Cada client és únic i la foto que s’emporta a casa ha de tenir alguna cosa més que un bon enfocament, una bona llum o un bon escenari. Ha de tenir aquell element intangible que deia abans que la fa especial i única". Això seguirà essent així? Fins i tot d'aquí a deu anys? Doncs, la veritat, és impossible de saber. A ella li agraden els canvis i el moviment. Per tant, els anys poden comportar moltes coses, bones i dolents. Malgrat tot, a la Iolanda li agradaria tenir un equip de treball i internacionalitzar projectes. "El llenguatge dels fotògrafs és universal i crec que això s’ha d’aprofitar".

Més notícies »

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Carregant...
Load next