Jaume Bartés o com viure plenament sobre patins
Temps aproximat de lectura:
Diuen que viatjar ens canvia la vida i la nostra perspectiva de la mateixa. Fins i tot, és cert que cal impregnar-se de diferents cultures en diversos indrets per arribar a conèixer-se a un mateix. En el cas dels esportistes professionals també s’hi aplica la dita, tenint en compte que competir a l’estranger és una experiència tant arriscada i bonica com necessària per créixer com atleta. D’això mateix en parlem amb en Jaume Bartés, lleidatà format al planter del Llista i que actualment és entrenador i jugador d'hoquei patins de l'RHC Wolfurt austríac (que competeix a la Primera Divisió suïssa) i seleccionador absolut del mateix país. Amb només 20 anys, va deixar la capital del Segrià per iniciar aquesta aventura europea que no ha fet més que començar. Catalunya és una potència mundial de l’hoquei sobre patins català, gràcies, en part, a persones com en Jaume, als joves, treballadors i amb talent que ens abanderen amb aquesta disciplina més enllà de les nostres fronteres.
Nascut a Mollerussa el març de 1995, en Jaume es defineix com un noi tranquil, però amb caràcter, responsable, conseqüent, treballador i, sobretot, ambiciós, sobretot en el món de l’esport, on sempre hi ha mostrat afany guanyador. “Tinc les idees bastant clares i sempre que preparo algun entrenament o partit ho faig amb la il·lusió i l‘esperança de treure el millor dels meus jugadors/companys”. En l’àmbit esportiu és molt exigent amb ell mateix i sobretot amb els seus jugadors. Quan els objectius marcats a curt termini no s’assoleixen, el seu cap ja pensa en trobar solucions.
També està actiu en la base del club i està acabant els estudis de Transport i Logística, iniciats el 2018 que preveu finalitzar l’estiu de l’any vinent. Compagina la competició amb els estudis i la feina en una multinacional del sector del transport, on hi treballa 4 dies a la setmana en importacions i exportacions de diferents països, com ara Espanya, França, Portugal i Andorra. Tot i considerar-lo un treball amb un gran futur, li agradaria dedicar més hores a l’hoquei, seguir formant-se com a entrenador i poder aportar “molt més treball a un club emergent en els últims 4 anys”, tant en la base com en el primer equip.
Apunta que tenir les esperances altes és un dels seus defectes, tot i que ja va comunicar a la Junta del club que es marquen l’objectiu de guanyar una Lliga Suïssa en unes poques temporades, amb l’alicient de la WS Europe Cup i la Copa de Suïssa.
En Jaume va començar en el món del patinatge a l’escola, tot passant per l’artístic. L’aventura va començar de ben petit, mentre passejava amb la seva mare per Mollerussa. “Vam passar pel camp de futbol just quan entrenava un dels equips de la base a una de les pistes de fora i li vaig dir a la mare de provar-ho”. Tal i com s’acostuma a dir, la resta és història, perquè des d’aquell mateix moment s’hi va enganxar i mai no ha deixat d’estimar aquest esport.
També és important parlar sobre la seva marxa de Lleida, sobre com es va sentir al deixar enrere la llar per l’aspiració de créixer com a esportista i com a persona en un altre país. “En aquell moment sentia que havia de marxar, perquè tenia ganes de canviar d’aires, el Lleida no tenia segon equip i el canvi de Junior a OK Lliga era molt gran”. Des d’un primer moment, al RHC Wolfurt, on hi va arribar només per jugar-hi, li van fer sentir com a casa i com una peça clau de l’equip. “L’idioma era una motivació i el vaig poder aprender més rapid del que em pensava”.
Què hi troba més a faltar de Lleida? Doncs tot. “La família, els amics, la gresca i la llengua”. També recorda amb especial afecte els entrenaments amb els seus excompanys de base i els diumenges al pavelló Onze de Setembre de Lleida.
En el seu dia dia a dia, en l’àmbit personal i com a esportista professional té una rutina estressant, farcida d’entrenaments (del primer equip i dels de la base), partits, estudis i la jornada completa de feina a l’empresa de transport, entre d’altres. Fora de l’hoquei, a què li agrada dedicar el seu temps lliure? Doncs a veure més hoquei d’altres lligues, ens diu rient. “Sobretot miro Instagram i el que fa la meva gent que tinc lluny. També veig pel·lícules, sempre en versió original, perquè m’agrada aprendre altres idiomes. A Àustria tenim bons llocs per passar una bona tarda”.
En Jaume ha viscut l’esclat de la pandèmia de manera molt diferent a com l’hem patit a Catalunya, i és que, a Suïssa, en cap moment els van cancel·lar la Lliga ni van fer cap confinament, tot i que només podies anar pel carrer amb gent de convivència. “Ens van tancar el pavelló, gimnasos, restaurants i altres establiments, però només durant un mes. Va ser un cop dur estar tant temps sense poder tocar pista…”. Van poder tornar a entrenar al maig, amb mesures de seguretat, i van acabar la temporada d’entrenaments al juliol. “A finals de juliol vaig poder venir una setmana a Lleida i el panorama era molt trist, amb quasi tot tancat”.
Personalment, la crisi sanitària ha estat com “una pausa” a la vida d’en Jaume, “un moment sense hoquei i tranquilitat a la feina”. Per ell, i segurament per moltíssima gent, va suposar un punt d’inflexió, per repensar aspectes de la nostra vida, les nostres relacions, etcètera. “Sent sincer, aquí a Àustria va ser des d’un principi com unes vacances per als seus habitants, amb molts ERTO, amb gent sense feina o horaris molt irregulars”.
Respecte el panorama actual de l’hoquei, tant a l’estranger com a nivell espanyol, català i lleidatà, a nivell de base no s’hi mulla, perquè el fet de ser a l’estranger no li permet seguir d’aprop les categories. Tot i així, “és veritat que la província de Lleida ha fet un pas endavant i reforça molt el fet de tenir al Llista un altre any a dalt de tot. De la mateixa manera l’Alpicat, que porta anys trucant a la porta de l’ascens”.
“A nivell europeu, Itàlia i Portugal tenen menys tàctica, amb un estil de joc més atractiu i ràpid de cara al públic que els fa guanyar més seguidors. Ara, a la Lliga catalana es parla de reduir el temps d’atac, i és que pot ser una bona idea. A Espanya costa veure pavellons realments plens si no és una ocasió especial. D’altra banda veig molt atractiva la lliga francesa. Les competicions d’Alemanya i Suïssa sorprenen a bastanta gent, però tenen com a competència l’hoquei sobre gel”. Pel que fa a l'arbitratge, "considero que és un tema bastant important a Europa", donat que en algunes lligues es permet menys contacte que unes altres. En el cas de Suïssa, "no es permet tant contacte com a Espanya o Portugal, una diferència que influeix molt en el nivell d’una lliga o una altra". En aquest sentit, "la Federacio Europea hauria de corregir algunes coses si vol que el nivell arreu del continent segueixi creixent".
En Jaume i el seu equip s’han marcat diversos objectius en aquesta nova i atípica temporada. Primer de tot, ser mentalment forts quan es doni alguna pausa per culpa del virus. S’han marcat l’objectiu d’arribar, com a mínim, a la semifinal dels play off de la NLA (primera divisió suïssa), a la Final Four de la copa (repte que ja han assolit dues vegades a segona divisió) i a quarts de final de la WS Europe CUP. Tant ell com els seus jugadors són conscients que els espera molta feina per aconseguir aquestes aspiracions. “Enguany baixen dos equips i la competició estará molt més disputada. Per sort aquesta temporada compto amb una plantilla bastant llarga de 10 jugadors que donarà peu a la competència sana per fer-se un lloc dins l’equip”.
En l’àmbit més personal, en Jaume manté els mateixos objectius des que va assumir el rol d’entrenador, i no són altres que “gaudir mentre dirigeixo l’equip, ser regular i evitar les lesions per a poder estar al 100% tota la temporada”.
Què li diria ara mateix a en Jaume Bartés de fa 10 anys? “No li diria gran cosa. Potser que no tingui por a equivocar-se, que seguirà errant i això li permetrà seguir millorant. D’aquí a deu anys, quan en tingui 35, espero seguir gaudint plenament d’aquest esport com a jugador i dedicant-me al que més m’agrada”.
