Javier de Castro: "La música sempre és fidel retratista del que succeeix"

• Com és que vas venir a Lleida?

Per casualitat. Molt del que ens passa a la vida és casualitat. Jo en aquell moment, havia acabat la carrera d’Història, perquè sóc historiador especialitzat en comerç marítim amb Amèrica al segle XVIII. (Riu) Jo em dedicava a comptar vaixells que anaven o tornaven a Amèrica i que es perdien.

• Molta música no hi ha en aquesta matèria, no?

No, és veritat, però era la investigació que feia en aquell moment. Jo vaig fer la carrera mentre treballava a l'administració de la Universitat de Barcelona. I llavors, va tornar la persona a qui substituïa mentre a mi encara em quedava contracte. El responsable de la càtedra, valorant les opcions que tenia, em va dir que vingués a la UdL, per continuar a l'administració perquè considerava que així ho tindria més fàcil per fer el salt a fer de professor en el meu àmbit amb la investigació que feia en aquell moment. Aquí hi havia un deixeble seu, Roberto Fernández, qui després va ser rector. Així que vaig venir com a interí i com que tenia certa experiència com a editor perquè havia fet alguna feina en aquest sentit a Barcelona, quan es va convocar una plaça de tècnic en publicacions per ajudar a la gent de Lletres, em vaig presentar i la vaig guanyar. Era l’any 90. I això era l’embrió del que després s’ha convertit en l’editorial de la UdL. Jo vaig començar de zero i tot el que hi ha ara és el que hem anat construint amb la resta de l’equip que s’ha anat incorporant.

• T’agrada posar en marxa projectes?

En aquell moment, amb 26 anys, no tenia la perspectiva de les coses. El dia a dia et porta a iniciar coses i prendre decisions de com s’han de fer. Jo he aprés la professió treballant-hi. Ara som un equip de 7 persones, hem publicat més d’un miler de llibres, hem creat una botiga de merxandatge, ajudem en tot el tema de material gràfic per congressos. Hem anat afegint reptes i portant a terme idees, amb la sort que aquesta feina és molt variada. La millor part és que es toca; són centenars de llibres. En comparació amb d’altres, com la de gestió, que són menys agraïdes. La nostra és molt evident i molt creativa, és tangible.

• T’agrada que les coses es puguin tocar, el col·leccionisme té a veure amb això?

Penso que sóc més analògic que virtual. Puc llegir d’una pantalla, però aprecio el material, les textures dels llibres. M’agrada molt més el paper.

• I per això prefereixes el vinil?

Sí, però la raó principal és molt més concreta: és que se sent millor. El format mp3 comprimeix la música i la qualitat no és la mateixa.

• Creus que hauríem de tenir més cultura musical?

Crec que hauríem de tenir més cultura de tot. Sóc de la teoria que la gent jove està hiperespecialitzada en allò que li interessa. Per exemple, t’agraden els videojocs però no t’importa gens el teatre, la pintura, l’escultura, la literatura. Jo sóc molt humanista. Penso que la persona és una amalgama de moltes coses i que és bo saber una mica de tot. I com que es pensen que amb la viquipèdia ja ho resolen tot, no es preocupen de tenir una cultura més àmplia. La meva filla, que té 26 anys, em diu que les noves generacions tenen altres interessos. Però jo penso que hem perdut, perquè falta cultura general, sobretot per gaudir.

• Ets amant de la música o d’un estil de música en concret?

De la música. Et podria dir un centenar d’estils que m’agraden i només dos que no m’interessen. M’agrada des de la música clàssica a l’òpera, el flamenc, el rock, el pop, m’agrada la cançó d’autor, el jazz, la música electrònica, el heavy metal. No m’agrada la música insubstancial, que no em diu res. Com el reaggeton o el bakalao. Però la resta, m’agrada tot. El rap també m’agrada, sobretot el rap intel·ligent, que diu coses i que està ben elaborat. Hi ha molt raper pel món que no té cap concepció melòdica ni cura per la rima. Totes les músiques tenen codis i si es respecten, surt la música de cada estil.

• Llavors, existeix la diferència entre “bona música” o “mala música”?

El concepte de “bona música” és relatiu; si t’agrada, per tu és bona.

• Encara que m’agradi el reaggeton?

Fenomenal! (Riu) Hi ha molta gent a qui li agrada perquè balla. A mi, el que em passa és que de la música m’agrada gaudir tant dels textos com de la melodia. Llavors, quan sento lletres que no m’aporten res o que em resulten directament desagradables, no m’agraden. El reaggeton més latino té lletres grolleres i no m’agraden. Però hi ha gent que gaudeix de les cançons i ho respecto.

Per això, dic que no hi ha bona o mala música, sinó que cadascú la gaudeix com més li agrada. Després està la tècnica; jo no sé solfeig, però en un concert, et sé dir si algú ha desafinat o si una nota no ha entrat bé, perquè he escoltat molta música a la meva vida i he après a distingir errors. És com si mires molta pintura, al final, n’aprens.

• Com és que no t’ha interessat la branca de la interpretació musical?

Perquè no va sorgir. Tenia un amic que em va proposar que m’ensenyaria guitarra, però honestament jo veia que no era el que se’m donava bé. Però en canvi, he intentat que la meva filla tingués formació musical i que desenvolupés les seves aptituds de cant que ja té de naixement. Perquè això és un altre aspecte: saber afinar és un do. Hi ha gent que no aprendrà mai a afinar. En el meu cas, m’agrada la música, l’aprecio i crec que tinc criteri, però la interpretació no és el meu fort.

• No afines?

(Riu) Diríem que no afino prou. Sóc capaç, però hi ha un talent musical innat. Després cal afegir el treball, però no tothom som els Beatles, Elton John, Freddy Mercury o Loquillo.

• No entraries en el tòpic que els crítics musicals són músics frustrats, llavors

No, en absolut

• No t’agrada aquest tòpic?

És que és una estupidesa. Hi ha hagut crítics que han acabat sent músics i músics que han acabat sent crítics. No té sentit. Jo no em vaig plantejar ser crític per una frustració.

• De tota manera, amb aquest criteri, el Manolo Garcia va augurar que acabaries fent crítica musical, no?

És una anècdota real, sí. Jo tenia una nòvia que era filla d’un otorrinolaringòleg molt prestigiós. Tenia uns quants clients que eren músics i un dia, que la vaig anar a buscar a casa, ens vam trobar amb el Manolo Garcia. Ella el coneixia d’altres vegades i ens va presentar. Li va dir que m’agradava la música i ell em va preguntar si tocava algun instrument o si cantava. Al dir-li que no, va assegurar que acabaria de crític musical. (Riu) Després, quan he entrevistat al Manolo Garcia un parell de vegades, m’ha dit que recordava l’anècdota. Tot i que el que més recorda era la meva nòvia. (Riu)

• Que no és la teva dona actual

No. Va ser una de les renúncies quan vaig venir a Lleida. I es van ajuntar moltes coses; ella era antropòloga i jo historiador. Ella volia anar a l’Àfrica a estudiar altres formes de viure. Després de tres anys de llunyania, ho vam deixar anar perquè les perspectives de cadascú eren diferents. Jo no vaig venir per quedar-me i, de fet, em va costar moltíssim decidir-me, perquè era un urbanita i fa 35 anys, venir a Lleida no era el mateix que ara, ni l’oferta cultural que hi ha actualment aquí era el que és. De tota manera, he acabat gaudint de característiques d’aquesta ciutat que al principi no m’agradaven, com el fet que tothom es coneix. Això venint de l’anonimat de Barcelona era un shock. Però ara no ho canviaria i no em plantejo tornar a Barcelona quan em jubili. La meva dona, que és fiscal de l’Audiència de Lleida, i que és de Tarragona, pensa igual. Ni ella ni jo tenim parents aquí i al principi d’estar junts, ens vam plantejar si tornàvem i no ens hem volgut moure d’aquí. Hi ha una molt bona qualitat de vida a Lleida.

• Ens ho repetim poc potser?

Jo com que sóc de fora i puc criticar tranquil·lament sense que em caiguin els anells, diria que no valorem prou el que tenim.

• I musicalment?

Hem millorat. Jo anava a veure millors concerts a Solsona, a Fraga o a Balaguer que a la mateixa ciutat de Lleida. Això ha canviat amb algunes programacions, ni que siguin a sales petites. Ha millorat molt. Tot i que voldria que vinguessin més grups internacionals, per exemple. Però poc a poc.

• En què ets especialista?

Crec que se’m dona bé tractar a la gent, tinc “don de gentes”.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries

Als meus fills, l’únic que els hi dic és que siguin bones persones. És així com els anirà bé la vida. Voldria tenir el superpoder de ser bona persona i ajudar. Tinc la màxima que vull per a mi el mateix que puc donar a la gent. És la frase aquella de “siembra y recogerás”. I no m’ha anat malament a la vida.

• Tens la sensació d’haver triomfat?

Sí, he triomfat. Tinc una família de la qual estic molt satisfet, he fet una bona aportació a la universitat i en el camp de la música, tinc molt bons amics, he publicat molts llibres a molta gent i això ha fet feliç a molta gent, perquè en moltes ocasions era el primer llibre. Jo n’estic molt orgullós. Quan vaig fora de Lleida, sempre dic que vinc de la UdL. És molt important que en una ciutat mitjana com aquesta hagi donat una de les millors col·leccions de llibres musicals que hi ha actualment. No és perquè la dirigeixi jo; no es publicaria tant si no m’arribessin bons llibres. I penso que aquest és el mèrit.

• Creus que hi ha una diferència considerable amb altres ciutats?

Sí. És un treball de formigueta de molts anys. Però a partir d’un moment determinat, hi ha un prestigi i la gent sap que Milenio publica bons llibres. En tenim més d’un centenar publicats. És una targeta de presentació inequívoca.

• Un dels teus llibres parla de música i ideologia

És un llibre comú que surt d’unes jornades aquí a la UdL que va organitzar el departament de Cultura de la Generalitat amb Carles Feixa, especialista en joventut, i quan va buscar partners per al llibre, estava jo, que penso que vaig aportar una perspectiva interessant.

• Tan directa és la relació entre música i ideologia?

Si tu estudies la música que hi ha en l’època en què Hitler va arribar al poder, aquella música estava condicionada ideològicament. També la que hi havia durant el Franquisme, a favor i en contra del règim. Hi ha música que no té ideologia, però molta que sí. Si ara fas una cançó que parla sobre el #MeToo, et posiciona ideològicament. Mentre hi hagi una postura que vagi més enllà d’una bona melodia i del “yo te quiero, tú me quieres”, hi ha ideologia.

• Parlant de feminisme: les dones a la música es visibilitzen més ara?

El negoci de la música històricament ha estat masclista, com en altres esferes de la vida. A partir d’un cert moment, les dones comencen a empoderar-se perquè sorgeixen artistes amb un lideratge. Més enllà del seu talent musica, utilitzen el seu èxit per reivindicar-se. Igual que a la resta dels àmbits socials, això va avançant. Tot i que encara queda molt camí per recórrer.

Sempre hi ha hagut molt bones compositores dones. Per exemple, hi ha un fenomen que m’agrada molt i és que als anys 50, quan va començar el gran negoci de la música pop als Estats Units, es van desenvolupar el que s’anomenaven els “brill building”, que eren edificis sencers amb oficines de cases discogràfiques amb gent que es dedicava a composar música de 8 del matí a 8 de la tarda. I allà, hi havia moltes parelles home-dona. Què vol dir això? Que hi havia molt bones compositores en aquell moment, que després van donar el salt a la interpretació. Als anys 20-30, hi ha compositores de blues extraordinàries. Les millors cançons de rock les han composat dones. El que passa és que tot això passa desapercebut, perquè el compositor que no és cantant no es coneix tant.

• Ets feminista?

Sí, clar. No hi ha una dona que no pugui fer el mateix que un home. Hauria d’haver més directives dones, certament. De tota manera, sóc feminista i no crec en les quotes. És la millor manera de defensar la igualtat.

• Ara que tenim un peu a Mart, si haguessis de posar algun fragment musical que ens representés com a raça humana, quin triaries?

Depèn del missatge que volguéssim transmetre. Per exemple Space odity o la Cinquena de Beethoven o els Concerts de Brandemburg.

• Més que música pop?

No sabem si els extraterrestres entendran l’anglès o l’espanyol o l’italià. Si hi ha sensibilitat musical, una bona cançó instrumental és molt representativa.

• No has proposat els Beatles, què representen per tu?

És molt senzill: és el millor grup de la història. També els hi posaria, però caldria triar un missatge més intel·ligible. La música instrumental no cal entendre-la, només l’has de sentir.

• Molts fans dels Beatles no saben el que volen dir les seves lletres

És veritat. I també es pot posar, per exemple, el Yesterday sense la lletra. És igualment colpidora. Qualsevol música que sigui bonica et pot contagiar un estat d’ànim. Les possibilitats són tan grans, que triar una única cançó entre totes les que hi ha, em sembla de necis!

• Perdona per la imposició

(Riu) En algunes entrevistes em demanaven quines són les 10 cançons que em portaria a una illa i no volia pensar-ho. Si em quedés sol a una illa deserta em moriria si només puc escoltar 10 cançons.

Ara, estic de mudança d’un xalet gran a un pis més petit i només de pensar que no podré endur-me tota la meva música, ja em posa dels nervis. Vaig arribar a un acord amb la meva dona per a primar els discos sobre altres coses prescindibles. Per exemple, m’estic desfent d’un munt de llibres de l’especialitat d’economia durant el segle XVIII, de quan estudiava Història. Ja no els necessito i prefereixo tenir més discos.

• Algun objecte del qual no et desfaries de cap manera en aquesta mudança?

Les fotos de la família.

• No tries un disc

Com t’has de desfer de totes les fotos que li has fet a la teva filla des que va nèixer, o de tots els viatges, o de quan vam anar a adoptar el nostre fill.

• Tens un fill adoptat?

Sí, el segon. Perquè les meves ànsies paternals ja estaven cobertes i se’m feia molt costa amunt passar pels dos o tres primers anys d’un fill, perquè la criança quan no tens un entorn familiar de suport és molt dura. I la meva dona sí que en volia tenir un altre. Aleshores, vam arribar a l’acord d’adoptar-lo amb 3 ó 4 anys d’edat. Així va ser com vam anar a Ucraïna a buscar-lo.
Quan et fiques en una adopció, tens el convenciment que vols adoptar, però falta informació. Conec molts casos d’adopcions en què els nens han tingut molts problemes perquè porten una motxilla que la família adoptiva no coneix i això ho complica tot. Si l’administració explica millor el que hi ha, pots actuar de forma diferent. Sense anar més lluny, amb l’expedient mèdic, que et donen un i després, resulta que les dades no són correctes. Si ja es difícil criar un nen biològic, que ho és, imagina amb un nen que no saps d’on ve, ni què ha passat, ni quins són els seus gens, ni com eren els pares, ni quin tractament ha rebut mentre ha estat en acolliment. El meu fill tenia dèficit d’atenció, TDH i era hiperactiu. Portava el rastre d’hepatitis i era un nen amb un creixement endarrerit. Va venir i no deia res, estava mut. I arriba a un lloc en què no coneix la llengua ni a ningú. És molt dur. Però estem raonablement satisfets amb com hem pogut ajudar-lo davant d’aquestes dificultats.

• Quina música escoltes amb els teus fills?

De tot. No sóc manipulador. Els hi agradava tant Frank Sinatra com Lady Gaga. Els Beatles o l’òpera. Quan a casa els imbueixes d’un munt de possibilitats a la vida a nivell cultural, alguna cosa queda.

• Quin repte tens a la vista ara?

Jubilar-me amb salut. (Riu)

• És un gran repte, però encara et queden anys

Sí, encara em queda. Jo tenia l’esperança de poder-me jubilar als 60, però amb tot el que està passant, crec que m’hauré d’esperar.

• I què faràs?

Em jubilaré

• I escoltaràs música

Tinc clar que no seré de les persones que com que tenen una vida professional tan plena, al jubilar-se es queden sense saber què fer. No seré d’aquests, no pateixis, estaré ben ocupat. (Riu)

• Com vas passar el confinament sense anar a concerts?

He vist clàssics de cine “a tope” i he escoltat molta música. Amb el teletreball he treballat moltes més hores que presencialment, però tinc la sort que visc en un xalet i podia tenir contacte amb la natura i, a més, ningú de la família ha estat malalt. Això et fa portar les coses millor. És cert que quan ens van confinar al Segrià a l’estiu, em vaig enfadar moltíssim, perquè a Sabadell o l’Hospitalet estaven igual de malament i les conseqüències no van ser igual de dràstiques. Però dit això, porto la pandèmia moderadament bé. Sobre no poder veure música en viu sí que he patit molt mono. He vist molta música en streeming, però no és el mateix, a mi m’agrada la proximitat. Per això, anar a concerts a Lleida, que té sales més petites i que estàs molt a prop dels músics, m’agrada més que, per exemple, veure el Paul Macartney al Palau Sant Jordi. La proximitat del Cafè del Teatre de l’Escorxador o de l’Espai Orfeó és un luxe.

• Si poguessis demanar, què voldries poder veure a Lleida?

Sé que hi ha artistes que m’agraden molt i que no vindran mai. Però també cal reconèixer que aquí tenim un festival de jazz que és extraordinari. Hem vist primeres figures mundials i això és impagable per als que ens agrada el jazz. Quan no he pogut veure segons quina música aquí, he anat fora. A mi m’agraden molt els festivals i he anat a concerts a tot arreu. Però m’hagués agradat veure alguns artistes aquí que no han vingut mai.

Com és possible que a una ciutat com Irun vagin segons quines bandes i aquí no? També és cert que a Lleida som especials i a nivell de resposta cultural, deixa bastant que desitjar. Jo he vist figures mundials del pop tocant al Cafè del Teatre de l’Escorxador amb 60 persones de públic. Com és possible? Perquè la gent s’ha acostumat durant molts anys al bolo gratuït. I no van perquè els interessa sinó perquè toca, perquè és gratis. I quan has de gastar-te 10€ en una actuació, llavors no estàs acostumats. I llavors, veus que hi ha un conjunt de gent a la ciutat que estan a totes les activitats culturals: a concerts, a presentacions de llibres, al Funatic, són els mateixos que veus a les exposicions. Són la gent que li interessa la cultura. Però, això sí, si porten un concert d’aquests concursos facilons de La Voz o algun d’aquests, llavors sí que hi van perquè surt a la tele. Musicalment són limitats.

• Ara tenim al Kelly

Però el Kelly és diferent, perquè no és un cantant que s’hagi donat a conèixer allà. Ja té una trajectòria i és molt llest, té molt talent i poc cantar el que li doni la gana. Jo l’únic que prego és que no li mengin el tarro a la multinacional de torn per a que deixi els Koers. Li diran que ell val més que la resta de la banda. Però no els ha de creure. Ell té el seu estil i el seu clima i la gent amb qui toca el que li agrada. Quan la fama de La Voz s’acabi, que s’acabarà, continuarà tenint els peus a terra. Jo confio que no el convenceran. Que una multinacional li proposa que gravi un disc? Doncs que demani gravar-lo amb els Koers. Això seria una demostració de personalitat. I al món de la música, qui té personalitat, se’n surt. Els mindundis somiatruites han de ser una gran figura per obrir-se pas.

Els Koers van guanyar un concurs organitzat per un gremi de botiguers de Lleida en el qual jo era jurat. Això era al 2015, el Kelly era molt jove. Ja els hi vaig veure alguna cosa especial. Barregen molts estils i l’energia que transmeten és molt potent. Jo sempre he pensat que hi ha alguna cosa en els cantants afroamericans que és difícil veure en la resta. Hi ha excepcions, com Bruce Springsteen, que és de New Jersey i és extraordinari. Però sento el rithm’blues americà i té una ànima especial. I el Kelly ho ha mamat. Té talent i li desitjo tota la sort del món. Si és intel·ligent i no es deixa convèncer pels cants de sirena, li anirà molt bé.

• Com t’agradaria passar a la història?

Les persones passen a la història pel que han fet. Quan jo mori, quedaran els meus llibres i en algun arxiu, quedaran les meves ressenyes. Quan les faig, procuro escriure bé, fer un exercici literari. Tinc un amic que és molt aficionat a la música que em diu que llegint les meves ressenyes, és com si hagués estat al concert. (Riu) Em sento molt orgullós d’això, perquè et reconeixen que entens de música i tens la capacitat de transmetre la teva opinió de forma especial. Quan vam publicar “La Lleida yé-yé” amb l’Àlex Oró, molta gent ens deia que els havíem fet retornar als millors anys de la seva vida. El fet de fer un llibre explicant la història de gent advocats, metges, arquitectes que havien tingut un passat musical amateur els va posar al mapa musical de la ciutat i això em fa sentir molt bé. Fer això sent de fora de Lleida té més mèrit. Però va ser un luxe treballar amb el periodista Àlex Oró i amb el Josep Maria Ruiz, que era un músic de l’època, que ens va permetre arribar a tota aquella gent. Nosaltres no havíem nascut en aquella època! Va ser molt emocionant presentar-lo. Crec que ha estat la presentació més potent d’un llibre que hi ha hagut en aquesta ciutat. Amb més de 800 persones a l’auditori Enric Granados. Vam ajuntar pel dia de Sant Jordi a tres grups de l’època que van tornar a pujar a un esecenari per aquell motiu. Va ser el llibre més venut de Lleida. I que s’atansi algú pel carrer a les paradetes dient-li a la seva dona que segur que no sortiria i que finalment es trobi… això no té preu. Va ser meravellós. Vaig descobrir la Marisol lleidatana. Al trucar-la i explicar-li que estàvem fent un llibre, l’alegria de reconèixer-los i de recordar-los una època tan feliç de les seves vides és una satisfacció immensa. A més, vam fer un llibre intel·ligent, posant tot tipus d’estils de música, no només els “guitarreros” per fer una radiografia real del que era el panorama musical de Lleida. I, de fet, van començar a sortir llibres arreu d’Espanya que s’assemblaven molt al nostre de cada territori. Va haver molta gent de fora de Catalunya que va comprar el llibre encara que fos en català, perquè veien reflectida aquella època que ells també van viure. El fenòmen de grups que emulaven els Beatles i que van generar una cultura de locals on s’escoltava música en directe, botigues de moda i de música es va donar a tot arreu, no només a les ciutats grans. A Lleida vam localitzar més de cent grups a tot arreu, a Almatret, a la Granja d’Escarp, a Cervera, a la Seu d’Urgell… al Talladell! Un poble amb 1.100 habitants tenia dos grups!

• Reflecteix una època

Clar! L’Àlex i jo som historiadors tots dos i vam fer un llibre d’història amb l’excusa de la música. Parlàvem de la censura, de la pressió ideològica de l’Església, de l’educació… Al final, vam fer una radiografia de la Lleida tardofranquista explicant com va canviar la mentalitat. La joventut dels anys 60 volia trencar amb l’anterior generació que havia viscut la guerra. No volien ser la “reserva espiritual de Occidente”, volien ser moderns i portar el cabell llarg, cantar en anglès, que era trencador perquè tot el que venia de fora, com que no s’entenia, posava a tothom en guàrdia. La música va ser importantíssima i va obrir una bretxa generacional importantíssima.

• Com t’acomiades de la gent?

Fins aviat. Sóc una persona molt sociable. Si t’has envoltat de gent que t’estima i has deixat bona empremta, la gent torna. Fins aviat.