Jesus Navarro: "El Morera demostra que un museu no és un edifici, però tenir-lo ajuda molt"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
06-01-2021
Actualitzat: 08-01-2021 11:39
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Jesus Navarro: "El Morera demostra que un museu no és un edifici, però tenir-lo ajuda molt"

Mentre estudiava Història Contemporània a l’edifici del Roser immers en una època d’efervescència i compromís polític que encara conserva, poc es pensava Jesus Navarro que acabaria dirigint el Museu Morera. I segurament encara es pensava menys que 33 anys després d’exercir aquest càrrec, l’equipament continuaria sense seu definitiva. D’universitari se'n va fer farts de servir copes a artistes al bar Casablanca. Potser en aquell ambient d’ebullició creativa va anar creixent la seva mirada “expandida” de l’art. Diu que cal democratitzar la cultura per a que entenguem que és un bé essencial, més enllà dels discursos teòrics. Perquè la inversió val la pena sempre.
Fill d’una família treballadora i amb 4 germans, sap el que és estudiar amb beca i també què vol dir tenir un càrrec per mèrits pròpis. Perseverant i seriós a primera vista, sap que la formació és clau i per això, té una FP d'informàtica per a que no li dominin les màquines. No podria triar una d'entre totes les obres del Museu, perquè són com filles. La seva, la de veritat, treballa a la Tate Gallery de Londres. I ho diu com a pare orgullós.

 

A l’encara seu provisional del Museu Morera, hem pogut conèixer més d’aprop el seu director, que té claríssim que un museu no és un edifici. I després de sobreviure un segle sense tenir-ne, el Museu d’Art Modern de Lleida n’és una bona prova.

  • Presenta’t. Qui és Jesus Navarro?

Tot i que ja tinc una edat, em costa definir-me. Sóc un home que vaig neixer ara fa 58 anys al carrer Sant Ruf de Lleida en el si d’una família molt modesta de treballadors i que la seva vida ha transcorregut en diferents indrets i que han marcat la manera com sóc i la manera en què visc. Vaig estudiar 7 anys fora de la ciutat de Lleida durant un dels períodes importants de la vida com és l’adolescència i la primera juventut. I després la meva vida s’ha anat vinculant amb la meva feina que és treballar al Museu Morera. A partir d’aquí, doncs com qualsevol altra persona, integrant diferents experiències que van conformant la nostra personalitat. Sóc un home feliçment casat i amb una filla i això també ha comportat canvis importants. Sóc una persona fidel al meu entorn més proper i diuen que algú equilibrat. Les percepcions que té la gent que t’envolta i la teva pròpia de vegades són molt diferents. Per això no sabria com definir-me d’una forma clara perquè segurament diferiria del que hi ha gent que entèn i, fins i tot, com que anem creixent, jo penso que hi ha una petita possibilitat d’anar canviant a la vida.

 

  • I que la definició d’un mateix canviï

Tot i que segurament hi ha un substrat que perdura.

 

  • Un dels primers aspectes que has comentat és que vas nèixer al Carrer Sant Ruf de Lleida. Té algun significat especial?

No. És un carrer que no té una personalitat especial. Aleshores era als afores de Lleida. Jo em vaig relacionar molt amb el barri de Balàfia i he fet referència perquè penso que alguns elements de la infantesa marquen la vida de les persones.

  • Quins records tens de la infantesa que t’hagin deixat petjada?

Bons. Sóc fill d’una família treballadora de cinc germans. Per mi, l’escola, en aquest cas la del barri de Balàfia va suposar un escenari molt intens de la meva vida fins als 9 anys. Recordo la llibertat que teníem aleshores, de tenir molt bons amics, de jugar molt i de tenir experiències molt variades.

  • A què jugaves de petit?

No ho recordo bé. Segurament, el que juguen tots els nens: futbol… No sé. Em van marcar més les amistats i la forma de viure les coses.

  • En algun moment t’imaginaves acabant de director d’un museu?

En absolut. Al ser fill d’una família treballadora i treure bones notes a l’escola, ens van donar a mi i a dos dels meus germans beques per anar a les universitats laborals i llavors, vaig marxar a estudiar a València, a Xest, durant tres anys i després vaig fer el Batxillerat a Tarragona. La meva vida no estava vinculada en cap cas al món de l’art.
Quan vaig arribar a Lleida i vaig anar a la universitat, en aquell moment al Roser, la carrera que vaig triar va ser Història Contemporània. No entrava en el meu horitzó el tema de l’art. Era una època en què estava fortament polititzat i vaig acabar la meva carrera mentre treballava. Va ser precisament al final quan entrar al museu em va permetre canviar de vida en un moment en què ho necessitava.

  • De què treballaves mentre anaves a la universitat?

Treballava de cambrer en un dels bars mítics en aquells moments de Lleida que era el Casablanca. Vaig servir moltes copes a molta gent (riu). I realment ho recordo com una època molt important en què vaig conèixer moltíssima gent, vaig entrar en contacte amb diferents creadors, músics, artistes. Aquell bar va marcar una trajectòria important en la configuració d’una part d’aquesta cultura submergida de la ciutat de Lleida. I jo tinc un bon record d’aquells gairebé cinc anys de treball nocturn.

  • Amb quina idea vas començar a estudiar Història Contemporània?

La història sempre m’ha interessat molt. Sobretot els elements de canvi social. En aquest sentit, la carrera em permetia estudiar i analitzar allò que s’esdevenia en la nostra societat i, en aquest cas des d’un punt de vista més contemporani. Per tant, aquests estudis estaven directament vinculats amb allò que en aquell moment era tan important a la meva vida que era la lluita política.

  • Per què era tan important?

Perquè jo crec que quan no estàs d’acord amb el que passa i amb com funcionen les coses, és important tenir aquest punt de voluntat de canvi. Continuo pensant que és molt important tenir aquest posicionament.

  • Has pensat algun cop dedicar-te a la política?

Si t’he de ser sincer, no. Quan era jove, una part de la meva vida estava dedicada a la política. No des de la militància formal en un partit, sinó a través de diferents iniciatives que als anys 70 i començaments dels 80 eren constants perquè l’ambient estava fortament polititzat. Però no he tingut voluntat d’integrar-me en una estructura jeràrquica de partit.

  • Quan arriba aquest interès per l’art?

Arriba un moment de necessitat de canvi de vida. Estudiava i treballava i em calia recuperar espais de tranquil·litat. Va ser quan va sorgir l’opció de treballar al museu d’art de forma espontània a través d’una beca. Em vaig presentar i la vaig guanyar. A partir de llavors, un seguit de circumstàncies que es van anar encadenant van fer que jo no acabés de marxar i que continués desenvolupant la meva trajectòria al museu durant tots aquests anys, que ja són 33.

  • És una part essencial de la teva vida, potser hauria d’entrar en la definició del principi, no?

Sí, sí, és essencial. Quan vaig començar a treballar-hi, vaig cursar la segona llicenciatura, d’Història de l’Art. Sempre he tingut clar que cal nodrir-se dels coneixements necessaris en funció de la feina que fas i, així, fer-la el millor possible. Igual que quan va aparèixer tot el tema digital vaig fer l’FP d’Informàtica perquè volia dominar la màquina i no que la màquina em dominés a mi.
Després, em van oferir una feina d’administratiu al museu i aviat vaig acabar fent de tècnic. Al cap de 8 anys, em van nomenar director. Des d’aleshores, és cert que ha estat una vida dedicada al Museu Morera. Perquè és cert que podria haver fet altres coses o fins i tot anar a altres museus o treballar a altres ciutats, però la meva vida ha estat fortament lligada a la vida d’aquesta museu.

  • Si no t’hi dediquessis, què estaries fent?

Ara no ho sé. Fa uns quants anys una possibilitat podria haver estat informàtica, o ensenyament. No ho sé. Queda molt lluny aquesta bifurcació del camí. Segurament ara podria dedicar-me a la recerca.

  • Hauria de ser alguna cosa necessàriament lligada a l’art?

L’art ha esdevingut un element important de la meva vida i, modestament, crec que és un tema del que alguna cosa sé. Llavors, suposo que el que fes hi hauria d’estar lligat d’alguna manera. Però en un sentit expandit del que s’entèn per art. No estrictament allò que tradicionalment s’ha entès, com la pintura, el gravat, l’escultura…, sinó amb un sentit que té més a veure amb la cultura visual en el seu conjunt. Això és el que intento impregnar de filosofia al Museu. Ho hem estat treballant en els últims anys: més enllà d’aquests suports tradicionals, el videoart, el cinema, el còmic, la il·lustració, el disseny gràfic, el publicitari, són elements que tot i que sovint són produccions d’encàrrec, van configurant la cultura visual de les societats i la marquen de vegades de forma més decisiva que altres produccions artístiques. Jo crec que aquest concepte de la cultura visual ens ajuda més a entendre com som, on vivim i de quina manera. Aquesta obertura em resulta molt més enriquidora.

  • Què és el Museu Morera?

De moment, és un projecte fallit. És un projecte en què hem esmerçat molts esforços i que per circumstàncies de la vida mai ha acabat de reeixir de la manera que volíem. Tot i ser centenari, continua sent un museu marcat per la precarietat i la provisionalitat. Espero que estem en vies de redreçar-ho, però sempre a contrapèl. En el moment en què s’havia d’abordar en tota la seva dimensió, no es va fer. I ho hem pagat molt car al llarg dels anys. Als 80, era pràcticament l’únic museu en actiu a Lleida. I ara estem gairebé en la mateixa situació que aleshores, mentre que s’han anat construint equipaments a la ciutat i dotant-los de pressupost i de personal. Les diferents circumstàncies que han portat fins aquí són llargues de discutir i debatre. Al 2003, es va inaugurar la Panera. Es va fer un centre d’Art Contemporani abans de redreçar el Museu d’Art de la ciutat. Al 2007, es va inaugurar el Museu de Lleida. I al 2008 va arribar la crisi. Això ens ha condicionat moltíssim. Els projectes previstos no van portar-se a terme en el seu moment. Per temes econòmics i també per voluntats polítiques. Al final, l’única finestra oberta que hem trobat és la que tenim ara sobre la taula que és portar el Museu Morera a l’edifici de l’antiga audiència. Per primera vegada, el Museu disposarà d’un edifici que es podrà fixar en l’imaginari col·lectiu, amb unes instal·lacions noves i crec que estarà en disposició de desplegar totes les seves potencialitats.

  • Un museu és un edifici?

No. Un museu són moltes coses: primer la gent que el va a veure, els objectes que van a veure, els relats que els lliguen, els espais de socialització que s'hi generen, les activitats que s'hi fan, la gent que hi treballa. Però tot això esdevé en un espai. I si aquest espai no està en condicions, es fa molt difícil que aquestes confluències es desenvolupin de manera adequada. Per exemple, nosaltres ara tenim moltíssims problemes d’accessibilitat. Per tant, un museu és un edifici? No. Tot i que hi ha museus que sembla que ho siguin. I en el nostre cas que no n’hem tingut mai cap de propi, hem sobreviscut durant més de cent anys. Per això podem dir que un museu no és un edifici, però tenir-lo ajuda molt.

  • Anem a fer una pregunta típica de test: què salvaries d’un incendi? Un quadre inèdit de Rembrandt amb la Seu Vella de fons? Un cadell de gosset? O un maletí amb el projecte del museu Morera amb els diners preparats?

A veure, jo sempre salvaria primer la vida. Crec que és el primer element que és important. Perquè és irreemplaçable des de qualsevol punt de vista. I en segon lloc, les obres d’art perquè amb elles fem el museu. Els projectes venen i van. No sé… Per mi, són dilemes que no es produeixen. Però, en el cas de les obres, el dia que fem el pla d’emergència del Museu, haurem de marcar prioritats. A banda de l’evacuació de les persones, haurem de decidir què salvem primer i què se salva al final.

Tornant al dilema, un projecte és una idea i després d’una en pot venir una altra.

  • Per què cal invertir en un museu en un moment com l’actual amb tantes necessitats socials?

És una discussió recurrent.

  • I fins i tot demagògica, és cert.

És que hi hauria determinats elements de la nostra existència que no estarien mai coberts. Perquè sempre hi ha una prioritat. En qualsevol circumstància. I si aquesta prioritat és exclusiva, penso que la vida i la societat s’empobreix. I ens empobrim com a persones. És evident que cal establir unes prioritats i més en temes d’inversió, estic completament d’acord. Però hem d’entendre que quan diem que la cultura és un bé essencial, més enllà de la declamatòria, estem parlant de nosaltres com a persones i com a societat. Si som importants o no ho som. El que pensem, les nostres idees, les nostres discussions, les nostres creacions. Són importants a la nostra vida? Jo diria que sí. I per tant, han de tenir l’atenció que es mereixen. I en qualsevol circumstància, invertir en cultura és invertir en nosaltres mateixos, en viure més plenament, d’una forma més lliure, diferent. Per tant, aquesta dicotomia que de vegades s’estableix entre economia i cultura, hi ha un xic de trampa, perquè són coses que tampoc es poden separar de forma taxativa. Què no hi ha gent que treballa a la cultura? Què no hi ha famílies que depenen d’aquesta feina? Per tant, quan parlem de salvar l’economia, no parlem de salvar el sector cultural també? Per tant, jo diria que els recursos s’han de distribuir d’una forma raonable i equitativa entre les diferents necessitats. I des del meu punt de vista, la cultura hauria de ser una de les prioritats a la nostra societat.

  • I ho és prou?

Jo crec que no. Hi ha un concepte instal·lat entre molta gent i entre bona part dels nostres polítics que entén la cultura com un element ornamental i supletori, com una mena de luxe. També és, en part, culpa nostra, de la gent que ens hi dediquem. La cultura des de fa molts anys ha estat un producte que han generat les elits. I la cultura que se generava des de les classes populars ha estat arraconada i menystinguda. El nostre deure és generar aquesta integració assenyalant les seves procedències i assenyalant les idees i els debats que es posen en joc i, sobretot, tenim l’obligació de democratitzar-la. Hem d’integrar el bagatge de les diferents persones en aquest conjunt que anomenem cultura. Si això es comprèn, s’entendrà que la cultura és un bé essencial. Si la cultura es continua associant únicament a esdeveniments de caràcter exclusiu als quals només poden assistir un número limitat de persones, la seva reducció és irrellevant. Si entenem la cultura com aquest bé essencial del que parlo, que interpel·la les persones, que té a veure amb la manera de pensar, amb el debat, amb la forma d’expressar-se, jo crec que caldria invertir bastant més recursos dels que actualment hi ha en joc. De fet, aquí estem molt per sota del que s’hi dedica a la resta d’Europa, que han entès això d’una forma molt més clara des de fa molt temps.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Fa por pensar-hi. Perquè depèn del superpoder, sabries massa coses i et podria carregar de responsabilitats més enllà del que humanament és suportable. No ho he pensat mai.

  • L’art pot salvar el món?

No, el món el salven les persones.

  • Ets perseverant?

Jo diria que sí. Per moltes coses, en l’àmbit de treball i personalment, també.

  • En què ets especialista?

En l’àmbit de la investigació, he treballat especialment l’època dels anys 30 a Lleida. Vaig fer la biografia de l’Antoni Garcia Lamolla, diferents textos i comissariats d’exposicions del Leandre Cristòfol, de Manuel Viola i d’Enric Crous. I després, la segona avanguarda, finals dels 50 i 60. Potser són aquests àmbits els que he aprofundit més i que sovint, quan es tracta de parlar d’aquests períodes, se’m fan consultes. També del canvi de segle, l’època del Jaume Morera, de Xavier Gosé, és una època especialment treballada.

  • Això pel que fa a l’àmbit acadèmic. I en la vida en general?

Com que jo he centrat el meu treball al Museu, l’àmbit acadèmic és molt important. Però també m’he mogut molt en l’àmbit de la gestió pública, on també faig assessoraments especialitzats. Estic a la Comissió de compres de la Col·lecció Nacional d’Art Contemporani, al Consell de Patrimoni Cultural Català i en diferents fòrums d’assessorament artístic.
A nivell personal no tinc "especialitats".

  • Més enllà de la perseverança

(Riu) Sí, en aquest m’hi reconec.

  • Donat el llistat d’espais on assessores i tenint en compte el teu càrrec, podríem dir que ets una persona amb criteri.

Es podria dir que sí. Si no, malament! I et diria que en el meu cas, en que la influència política ha estat nul·la per ser present on sóc, vull suposar que han estat els mèrits professionals la causa i, per tant, algun criteri he de tenir. Potser de vegades, equivocat, però espero que en la majoria dels casos, encertat.

  • Quina obra del Morera t’hagués agradat crear a tu?

M’han fet aquesta pregunta de moltes maneres i mai puc contestar-la. És molt difícil quedar-se amb una obra per sobre de les altres. És fàcil fer un símil amb la paternitat. Entre els fills, quin t’estimes més? Home! Doncs me’ls estimo a tots igual. Potser a un més que a un altre, però no ho diré públicament. (Riu)

  • I si et faig la pregunta al revès? Quina obra, tot i que hi sigui, no t’agrada?

És que hi ha obres que de fet no hi haurien de ser al Museu Morera. No només perquè no m’agradin sinó perquè objectivament no hi haurien de ser. I això és un element comú a tots els museus. I molts cops, entre nosaltres ho parlem. Algun dia, els museus podrien fer una exposició d’allò que no hauria de ser als nostres fons. No voldria dir una mena de “museu dels horrors”, però una mostra d’obres que han entrat sense un criteri clar i quines han estat les circumstàncies que han permès que entressin. Això ajudaria a entendre una part de la nostra història. De vegades, cal ser curosos amb això. Perquè coses que en el seu moment van entrar sense que se’ls fes gaire cas, després han tingut una segona vida. Però segurament, arribaríem a un consens sobre obres que no sabem què hi fan aquí.

  • Algun exemple?

Nosaltres, per exemple, tenim alguns anònims que estan al fons del Museu i no hi haurien de ser.

  • Com t’agradaria passar a la història?

No em preocupa la pervivència en el temps. Quan penso en la mort, es genera un buit. Com em recordin, a mi em serà indiferent perquè no hi seré. Però sí que diria que voldria que la gent amb qui m’he relacionat em recordés perquè la perseverança de la que parlàvem, les hores dedicades més enllà de l’obligació i la creença en un projecte hagin servit per alguna cosa, per millorar la vida de tothom.

  • El repte que voldries aconseguir és veure obert el Museu Morera?

És la primera vegada que el veig possible: dotar d’una seu el Museu i obrir-lo al públic en una data no massa llunyana. Jo clouria una etapa de la meva vida de lluita. Allò que he estat perseguint durant tants anys, finalment, ho hauria aconseguit millor o pitjor. Amb l’esforç de moltes altres persones, però és un repte personal.

  • Tallar la cinta?

Segurament, la cinta la tallaran uns altres. Però per mi és el menys rellevant. En tindré prou amb veure com entra la gent a la nova seu.

  • Algun consell per algú que no hagi visitat mai el Museu Morera?

El consell és venir i mirar. Amb la mirada més oberta possible i el cap més predisposat perquè segurament s’enduran alguna cosa. Per la gent que diu que no ve perquè no n’entèn, recordo que quan el Museu estava al carrer Cavallers, sovint entraven nens del carrer. Com que era gratuït, de vegades venien habitualment. I quan parlaves amb ells, sense tenir cap bagatge cultural, eren capaços de dir coses molt interessants sobre allò que veien. I es tracta d’això: l’art t’interpel·la en funció de qui ets, de què saps i del que no saps. Per tant, no fa falta ser cap expert per anar a veure un Museu. És un espai on hi ha creacions que han fet altres persones, que et poden interpel·lar i de les quals pots treure experiències, sensacions, pensaments… Jo sempre recomano anar a les exposicions i als museus perquè sempre se’n treu alguna cosa.

  • Com t’acomiades?

Diuen que sóc una persona una mica freda i poc expressiva. Normalment, dic simplement adéu i ja està. I per correu electrònic, curiosament, amb una abraçada.

Comparteix

També t'interessarà