Joan Margarit (Sanaüja, 1938) ha fet una mirada enrere al seu nou llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa), un volum en el qual explora la infantesa, “on hi ha els fonaments de la casa de la vida; és com els fonaments d’un edifici, que no marquen si aquest tindrà més o menys finestres però sí si aguantarà més de tres pisos”. Margarit va explicar ahir que “no són unes memòries, que expliquen només aquelles coses que han passat, sinó d’una autobiografia sabent què vull buscar, una altra cosa és que ho hagi trobat”. En aquest sentit, va assenyalar que en aquest nou llibre “he volgut investigar per què he acabat escrivint uns poemes i no d’altres, per què no poemes com els d’Espriu o de Yates. I a la vida tot comença a la infantesa”. Per a Margarit, tot va començar a Sanaüja, on va nàixer en plena Guerra Civil. “Però per a mi no va ser una època dura. Era un nen com els altres. Llavors no sabia que tingués necessitat de jocs com la Play per ser feliç, perquè la felicitat té el seu origen en l’enveja, arriba per comparació amb una altra cosa. Recorda que el tió sempre m’era igual, un parell de precioses taronges amb les quals em quedava meravellat.”
El resultat d’aquesta investigació del passat és una singular obra narrativa escrita amb “la tècnica de la poesia”: “Els novel·listes busquen les històries sovint fora d’ells; el poeta no, tot és dins”, va afirmar. I com que l’autor creu que “la solitud és fonamental per a aquest ofici de poeta”, va dir que “acostumo a anar molt poc a recitals de poesia, avui potser hi ha més poetes i recitals que lectors de poesia”. Feliçment, trencarà aquest costum per tornar a Lleida el 19 de novembre en ocasió del Festival Internacional de Poesia.
