- Com estàs passant el confinament?
Ara mateix, a casa com ha de fer tothom. La situació és nova, desconeguda i sembla, que no s’acabi mai. Potser amb un xic massa de connexió als mitjans i a les xarxes per saber què passa. La meva parella diu que estic lleugerament més excitat que abans del confinament. I sort que jo sóc el que sempre ha fet la compra tant a mercat com a les botigues. Això vol dir que tinc alguns moments per veure que el paisatge urbà no ha canviat de lloc.
- Què fas i què recomanes per sentir-te millor?
Primer, com molta gent que treballem al sector públic, treballo en remot des de casa. I com que només tenim plataformes digitals (mòbils, portàtils, ordinadors/tàblets…) per a relacionar-nos amb els companys i amb el món, doncs estem moltes hores (més de les normals) davant de pantalles.
Segurament no estem acostumats a aquesta manera de treballar i per tant, si no procurem adoptar mesures que comportin ordre i benestar, podem acabar amb més problemes de salut mental i física dels que ens imaginàvem tenir.
Per tant, intento posar un horari de treball que em permeti donar resposta laboral als nous temps, sense apartar-me de l’horari laboral que estava acostumat a fer al Museu de Lleida. Però, com que hi ha moltes més hores que abans en un espai molt més reduït, també m’organitzo per fer exercici, alguna classe de ioga, estones per cuinar, i finalment les 7 hores de descans al llit. El meu consell és imposar-se un horari que contempli treball, oci, exercici i descans, tot ben pautat.
- Què et preocupa més?
Sincerament, el benestar de la meva família. Segurament hi ha un component de por, d’inseguretat, de no saber què estem vivint. I per tant, potser un sentiment primari de pare i de parella preocupat per la salut dels seus fills desplaçats pel món (i amb situacions diferents a la Pobla de Segur, a Anglaterra o a Alemanya).
I en segon lloc, una sensació que no hem fet les coses tal i com les havíem de fer. Això em fa pensar en quin món tindrem una vegada sortim d’aquesta crisi de dimensions global. Si ja ens preocupava poc la guerra a Síria, el problema dels refugiats, o les desigualtats desproporcionades del món en que vivíem, també em neguiteja què passarà desprès d’aquesta crisi amb el sentit de comunitat, de solidaritat. Espero que no sigui un sentiment generacional, sinó un sentiment de compromís social.
- Què n’estàs aprenent?
Ara mateix, tinc moltes coses al cap i veig que la tecnologia digital ens pot canviar la vida i els hàbits i això em fa rumiar si ens convé o no. Veig que estem construint moltes eines per passar-nos hores tancats i en solitud, i això no sé si és el futur que m’agrada. Espero que quan passi aquesta etapa de crisi sanitària i personal, el component humà que tenim tots, tornarà a inundar places i carrers, i el sentit de pertinença a una comunitat tornarà a aparèixer i deixarà guardada en un arxiu al núvol tota l’experiència viscuda. La història ens diu que les coses no passen endebades, i que es poden reproduir.
- Què és el primer que voldràs fer quan passi tot això?
Celebrar els 60 anys de la meva parella reunint a tots els fills, parelles i neta en un punt que sigui fàcil per a tots. Ara mateix, hem suspès un Sant Jordi als camps de tulipes holandesos com a regal de tota la família; així que ho hem de recuperar!
