Josep Lluís Cruz: "Vaig passar molt temps castigat perquè escrivia amb la mà del dimoni"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
30-01-2020
  • Josep Lluís Cruz: "Vaig passar molt temps castigat perquè escrivia amb la mà del dimoni"

Pot semblar que algú tan implicat en la seva feina com el Dr Cruz, conegut per impulsar protocols pioners des de Lleida en la diagnosi de la dislèxia, ha arribat aquí per pura vocació. I més aviat és per casualitat. Podria fer qualsevol altra cosa que tingués a veure amb la gent. I aquesta especialització li arriba perquè el seu fill té dislèxia. Però també perquè ell és esquerrà i va patir una infància de càstic a l'escola per ser diferent. El seus records infantils són en blanc i negre, creixent "contra" un pare militar autoritari. Això i ser esquerrà diu que l'han fet resistent i també compromès. La seva "venjança" és que ha guanyat a les imposicions. I parla de tot allò que el fa diferent amb una rialla. Perquè riu fins i tot del seu ego. Li agrada el protagonisme i alhora reconeix que pateix el Síndrome de l'Impostor, com també ho fan molts dislèxics que necessiten amagar les dificultats. Té al cap més projectes vitals per quan tanqui aquesta etapa professional i es jubili. Potser aprofundir en la revisió de la masculinitat. Potser en algun moviment d'ajuda a les persones refugiades. Qui sap per on passa la vida d'una persona inquieta?

Hem volgut atansar-nos a algú que se sent diferent i que des de l'empatia portada a l'exrem és capaç d'entendre la mirada de la diversitat. I per això, no cal fer bona lletra.

  • Presenta't. Qui és Josep Lluis Cruz?

Sóc metge de família aquí a Lleida, al CAP de Rambla Ferran. Sóc pare d'un fill i una filla i la meva vida social últimament té a veure amb què el meu fill és dislèxic i això m'ha canviat molt la vida.

Sóc una persona relativament inquieta i m'agrada molt xarrar, m'agrada molt la gent.

  • No només t'has definit amb la teva professió. A vegades defineix massa?

En el meu cas, crec que no. Podria haver-me dedicat a una altra cosa. Sempre amb gent. Seria molt difícil que jo pugui estar tancat sense contacte amb gent. Podria haver estat alguna cosa vinculada al treball social o a l'educació o amb els viatges. En un laboratori no em veuria. La meva professió té l'avantatge que et permet fer coses molt diferents sense canviar de carrera. Suposo que tothom, dins la seva feina, busca el perfil que més li interessa.

  • Com vas triar la teva professió?

Amb 17 anys, jo no sabia ben bé què fer. I el meu pare era metge i m'ho va posar ben fàcil. Però jo vaig fer-me metge després. Vaig començar a fer coses més vinculades a la salut laboral i més relacionades amb el medi ambient. I per motius familiars per poder estar amb la meva parella al mateix lloc, vaig acabar fent medicina familiar.

  • El camí t'hi ha portat

Sí, no ha estat un tema tan vocacional. Tinc una certa vocació de treballar en coses que tinguin a veure amb la gent. Podria haver treballat a un institut i també m'ho haguès passat bé. No tinc una vocació molt tancada i això em permet gaudir de moltes coses.

  • El que sí que t'ha marcat és la dislèxia del teu fill

Últimament potser sí. Vaig entendre que això no ho podíem solucionar només a casa. No se'm va acudir buscar el millor centre per tractar la dislèxia. Vaig pensar que jo ho podia fer i em vaig liar més en el món associatiu per cambiar el món pel meu fill. I m'ho he passat bé i ha acabat sent una part important de la meva feina. No m'ho pensava. De fet, va ser casualitat, com dos vies de trens que es creuen. Al principi, quan sortia de la feina m'hi dedicava i s'ha acabat ajuntant amb la part professional.

El tema de les diversitats de la gent m'excita intel·lectualment. Entendre perquè el cervell de les persones funciona així i unes llegeixen d'una manera i unes altres d'una altra. Si hagués estat enginyer, ho hauria enfocat d'una altra manera. Al ser metge, he pogut aprofitar per fer-ho. En aquest trajecte he aprés moltes coses.

Però és que a banda del meu fill, crec que hi ha un altre motor. Jo sóc esquerrà. Sempre ho dic.

  • Doncs no ho has dit quan t'has presentat!

És veritat! Ara ja no és tan important. (Riu)

Ara no passa res. Però quan jo era petit, ser esquerrà era definitori. Si eres esquerrà et passaves la major part del temps castigat perquè escrivies amb la mà del dimoni. I per això, jo ho vaig passar malament en l'època en què els crios són feliços. Jo crec que als 4 ó 5 anys, són feliços; juguen, aprenen... Aprendre és un plaer i jo en aquesta edat ho passava fatal perquè era esquerrà. Per això, veure que un altre infant pateix per una altra diversitat neurològica que no ha triat, que és una qüestió genètica, em subleva. Per això m'hi he posat més. M'ha reconnectat.

  • A banda d'això, què recordes de la infància?

Jo vaig nèixer l'any 57. La meva família era una mica autoritària perquè el meu pare era militar. Era una època en què els cines tancaven per Setmana Santa. Recordo una època sèria. Jo veig als crios d'ara, als meus fills, i no és tan seriós tot. Penso en quan jo tenia la seva edat i té a veure amb aquella grisor de l'època. Com en blanc i negre. Com si la veiés per la 1. Desfiles de Victoria cada any... Això està en mi. Quan sento una marxa militar, nopuc evitar que una part de mi balli. (Riu)

  • Tot això, a Barcelona

Sí, jo vaig néixer a Barcelona. Vaig venir a Lleida perquè em vaig enamorar d'una aragonesa i ens vam trobar a la frontera. Ella treballava a l'administració aragonesa i jo a la catalana. Per això, vam venir a la Franja. Jo visc a Fraga. Sempre he treballat en aquest cantó de la frontera perquè aquí m'hi sento a casa. A l'altre costat no m'hi sento.

  • Tornem a que ets esquerrà. Els paral·lelismes amb la dislèxia són evidents. Queda alguna cosa d'aquella dificultat infantil?

Hi ha una fase igual. No entens perquè les coses no van bé. Així com els dislèxics a vegades pensen si són tontos, jo no ho vaig pensar mai. Sempre vaig tenir clar que era una qüestió de mans, d'habilitat. No em vaig sentir tonto, però torpe, sí. Quan agafava les estisores i no era capaç de retallar una figura sense carregar-me-la, o quan despuntava totes les plomes perquè estan fetes per agafar-les amb la mà dreta, tenia la sensació que era un trasto. La sensació de sentir-me diferent encara la mantinc. Sempre em col·loco en la diferència. I si et potencien les coses que et surten bé, creixes més que si no te les deixen desenvolupar.

  • Després ho has pogut fer

Sí, vaig guanyar jo. Sóc esquerrà i escric amb l'esquerra. Tot i que amb una lletra horrorosa.

  • De metge!

(Riu) No, no només. Les lletres van unes cap a un costat i les altres cap a un altre. Tinc una lletra fastigosa però em vaig tornar un resistent. Les monges ho van intentar però no ho van aconseguir. (Riu)

  • I en tot plegat ets resistent. T'ha format el caràcter ser esquerrà?

Sí. I això també els passa als dislèxics. Aprenen a viure amb la dificultat. I per tant, ensopegar no és nou per ells. Hi ha gent que parla del Síndrome de l'Impostor. Jo enganyava; quan la monja es girava, agafava el llapis amb l'esquerra i dissimulava. Em sentia sempre vulnerable, pensant que m'enxamparien. I els dislèxics també se senten així. Jo era una mica impostor i m'he quedat una mica impostor. (Riu)

  • En què?

La gent tendeix a pensar que jo sé fer més coses de les que en realitat sé fer perquè ho propicio. És a dir, si l'objectiu em sembla interessant, sóc una mica impostor. I també visc en aquesta inseguretat que m'acabaran enxampant.

  • Pot ser sí que ets capaç de fer-ho!

És una habilitat. He aprés a enganyar. (Riu). Hi ha dos formes d'enganyar. Quan vols aconseguir una cosa o quan ho fas per amagar una dificultat. Els dislèxics ho tenen això. I la segona part és que es pregunten si es mereixen tot allò que es fa per ajudar-los o estan exagerant.

  • Aquesta sap molt greu

Clar. Quan tens un company que ha tret un 7 i tu, que has tingut més temps i ajuda, has tret un 9, com ho aguantes? Això explica que hi ha infants que no accepten les adaptacions. Perquè no suporten la mirada d'enxufat, quan en realitat té dificultats.

  • Tens la sensació que t'hi has ficat en el tema de la dislèxia per entendre't a tu mateix?

Sí! Sens dubte. Hi ha hagut altres aspectes de l'educació, per exemple, de la meva filla en els que no m'hi he implicat tant. Però és que en allò que t'hi poses és perquè et mouen. Jo m'he implicat especialment en dos temes relacionats amb l'educació dels meus fills: en la defensa del català a la Franja i en el tractament de la dislèxia. Les dues coses em mouen. I n'hi ha d'altres que també seran molt importants. Per això sí que penso que d'alguna manera, en un sentit ampli, fent això m'he curat. He pogut explicar-me jo i he pogut donar sortida a un dolor que hi era des de petit. És una mica com la venjança.

  • O la reconciliació

La reconciliació per mi i la venjança, pel món. (Riu)

  • Al món el salvem igualment un cop t'has venjat?

Com que m'agrada tant la gent, al món em costa no salvar-lo. Ni amb els dolents m'enfado! (Riu)

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries per salvar el món?

Poder aconseguir que la gent fos més persona. Moltes vegades la gent viu incòmda en ella mateixa. Si tinguéssim el poder d'obrir aquesta espita, estarien millor. Si poguessin modificar la seva mirada.

  • En què creus que ets especialista?

La meva filla diu que ric molt. I si estic bé, és veritat. Però casi em resultaria més fàcil dir en què no sóc especialista. (Riu)

  • Doncs en què no ho ets?

La fidelitat no és el meu fort. Sóc una mica oportunista. Puc canviar de parer si m'interessa.

  • Això també es podria interpretar com a flexible o camaleònic.

Gràcies, però no. (Riu) Jo sóc una mica més mentida. El que sí sóc és que en aquest moment estic sent, que és cert el que estic dient i que estic 100% aquí fent el que faig. Amb els pacients em passa que si un dia no ho aconsegueixo i estic més absent, m'ho noten de seguida. Jo ara el que estic dient, ho estic dient de debò, però puc canviar més endavant.

  • Això et fa idoni per la política?

No! Jo seria fatal. No serveixo perquè sóc massa calent. He estat en política des del punt de vista més social, però no he passat d'aquí.

  • Ets una persona compromesa?

Sí. Potser des de l'assassinat del Puigantic, he estat en aquest món. No em resigno.

  • Té a veure amb l'autoritarisme del teu pare?

Jo crec que vaig créixer contra el meu pare. És un inconvenient tot i que et dona molta energia. Vas perdut, saps més on no vas que no pas on vas. És que no tenia una altra opció. Quan vius en un entorn tan pressionat, és molt difícil créixer com si no hi hagués pressió. Però estic content d'haver sobreviscut a tot això.

  • I això marca també el teu paper com a pare?

Quan creixes contra algú, t'hi fixes molt. Jo no tenia intencions de ser pare, vaig arribar a la paternitat a patades, gairebé físiques. (Riu) I ara estic molt content. He gaudit i he apres molt. Sobretot després dels primers anys. Aprens molt perquè et remou molt. M'han sortit tots els monstres.

  • De què et sents orgullós?

Dels fills que tinc. D'haver resistit totes aquestes coses, d'haver passat èpoques difícils i d'haver retrobat el fil de la meva vida. I també de tenir bons amics i amigues.

  • Com t'agradaria passar a la història?

(Riu) A la història?! Al cuento en tot cas! (Riu)

Hi ha una cosa que sé fer i que crec que és important i és que jo sé involucrar-me en projectes i que visquin sense mir. És molt dolorós perquè en el fons també fa mal i alhora me'n sento orgullós. Els veig com a fills que creixen. No és fàcil i em surt bé.

  • Per exemple?

Quan la meva filla era petita, anava a una escola de Fraga molt segregada. Va estar a punt de perdre una línia i ens vam inventar un agermanament amb una altra escola i un mercadillo solidari, etc. Ens el vam inventar amb la meva dona i ara ningú sap qui ho va pensar. De fet, tothom està convençut que no vaig ser jo. I porta 15 anys funcionant! Quan van diagnosticar al meu fill de dislèxia, vam impulsar amb una amiga una associació a la Franja. Ara són molta gent amb molta vitalitat i jo no hi sóc. Alguna gent em coneix, però molta no sap ni qui sóc.

  • I ara la de Lleida

Exacte. I estic convençut que funcionarà sense mi. Això m'agrada. Hi mantinc els vincles, però és molt important que les coses continuïn funcionant sense mi perquè me les crec més enllà que jo hi sigui

  • No deus tenir gaire ego

Buf! A tope! (Riu) Ho faig conscientment perquè sóc conscient que sóc molt prota.

  • Algun altre projecte al cap per posar en marxa?

No encara

  • Ah, encara. Perquè aturat sense res a fer tampoc sembla que t'hi puguis estar

(Riu) El meu fill ja té 22 anys. La dislèxia està però d'una altra manera. En uns anys em jubilaré i llavors aquest tema ja no serà tan present a la meva vida. Hi ha altres coses que m'interessen. Des d'aquests temes de revisar la masculinitat a les que tenen a veure amb les persones refugiades... A casa no crec que em quedi. I sense gent, impossible.

  • Per què t'interessa la revisió de la masculinitat?

Em sembla molt interessant. Tinc una filla feminista...

  • I tu, ets feminista?

Jo crec que sí. Que un senyor digui que és feminista pot quedar raro, però ja fa anys que miro d'aquesta manera moltes coses. I des de fa molt temps penso que els senyors hem de tenir un paper propi en aquest tema. No principal. Dins la roda del feminisme i no parlant des de la perspectiva femenina sinó des de la nostra pròpia. Això em motiva.

  • Abans deies que havies crescut contra el teu pare. Què has heretat d'ell i de la teva mare?

Moltes coses. Moltes bones i algunes dolentes. El problema és que quan et baralles, perds de vista les bones i m'ha costat reconéixer-les. Per exemple, la responsabilitat personal o el sentiment de sentir que formo part del món. En el terreny dels valors, també. El meu pare sempre va tractar molt bé la meva mare, en una època en què tampoc era tan habitual. De la meva mare m'ha quedat molta vinculació a la terra. Ella és del Priorat i és l'única terra que sento com a meva. Perquè Barcelona dona ciment i món i port i aeroport, però arrels, poques. I les úniques que visc com a pròpies són les del Priorat. I em fa gràcia això perquè jo recordo que la gent de Lleida era la que venia a vendre el blat a la plaça. He acabat vinculat a això, perquè sí que em sento una mica lleidatà. Quan era jove, tenia una amiga que venia de Lleida i sentia que venia de molt lluny. I ara sóc jo el que hi vaig des de Lleida. Amb el canvi que han suposat per la ciutat tots aquests anys.

  • I els teus fills, què voldries que es quedessin de tu?

Aquest aspecte d'estar en el moment. Per mi seria important que sabessin que hi sóc i que compten amb mi. Crec que ho senten així. I també hi ha moltes coses que els hi molesten de mi i no m'estranya. A mi també! (Riu)
De tota manera, quan hi ha una relació de parella es crea tot un seguit de valors en un creuament de tradicions que es teixeixen i que es transmeten per a que triïn el que més els hi agrada.

  • Com t'acomiades de la gent?

Sóc una persona que ràpidament empatitzo. Més aviat em passo a l'altre costat. A la feina em passa que m'he de mantenir a l'altre costat perquè el que necessiten és un metge. I a mi em costa mantenir-me en el paper únicament de professional. (Riu) M'agrada somriure. Riure és molt important.

  • I et resulta fàcil

Sí, si no estic de mala llet sóc una persona carinyosa. No tinc postura intermitja, si estic malament, se'm nota molt. De fet, els pacients de vegades se n'adonen i m'ho diuen.

  • Quina sort que haguem triat un dels bons moments. Gràcies.
Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Carregant...
Load next