És el seu quart àlbum i també és el primer que grava en castellà. Un revelador viatge a Cuba, el vincle amb Alejandro Sanz -qui la va esperonar perquè provés de compondre en espanyol- i el seu interès per conquerir altres espais de creativitat, la van animar a prendre aquest nou camí d’expressió.
Les cançons d’ «Aire» es van gestar a Vilassar de Mar, el poble on què Judit va néixer fa 29 anys, el lloc on va formar els seus primers grups, on va créixer abans de mudar-se a Barcelona per estudiar amb la primera promoció homologada del prestigiós Taller de Músics. Parlem d’un disc que flueix serè, però que crida a les coses pel seu nom.
Produït pel multiinstrumentista Arnau Figueres, còmplice artístic de Judit des de fa un parell d’anys, es va gravar sense presses en un bucòlic racó de l’Empordà, en un procés de profunda immersió creativa que ara materialitza en 11 composicions detallistes i dinàmiques, tot i que plenes d’equilibri.
La gola de Neddermann emet amb la potència acostumada, amplíssima en el seu registre, matisada quan és menester, però sempre emocionant. Una veu cristal·lina, elàstica i rica en oxigen, modelada al voltant del jazz vocal clàssic, el folk mediterrani i la tradició pop que navega des de les costes del Brasil fins a les illes d’Àfrica Occidental.
«Aire» és la bitàcola d’un viatge en el qual abunden les escales d’autoafirmació i sororitat. La subtilesa de les seves formes contrasta amb la consistència d’un discurs que sempre conjuga el femení, tant en singular com en plural.
S’hi canta a les dones en general – «Luna» -però també en particular. És el cas de «Jo et canto a tu», que la Judit va compondre pensant en la seva mare, figura clau en la seva formació musical i personal. Aquí també escoltem el piano de Meritxell, la seva germana gran, amb qui va publicar el deliciós «Present» fa tot just un any.
«Vete» i «Vicio» passen les pàgines més doloroses d’aquest diari amb fermesa, anunciant un temps nou, lliure de relacions intoxicades pel jou del patriarcat. També se celebra l’ofici de cantar i compartir cançons amb un somriure franc i contagiosa, aliena als dictats que sovint s’imposen des de certs despatxos.
«Siento que vuela», el primer avançament del disc, resumeix en poc més de dos minuts i mig la determinació de Judit per extreure el millor d’un treball amb el qual porta compromesa tota la vida. És el so de l’alegria que suposa comprovar com les seves partitures tenen un efecte positiu i sanador en aquelles persones que saben apreciar el seu esforç i l’animen a seguir. «Aire» és una obra orgànica que sorprèn per la coherència de la seva estructura interna. Té el seu plantejament i el seu nus, però proposa un final obert i evocador.
En l’últim tram dirigeix la seva proa cap a les costes d’una nova esperança, cabal i assequible. «Tiempo», composta al costat de l’Arnau Figueres i perfumada amb aires de bossa nova, aplana el camí cap a «Baracoa», miniatura acústica batuda per les suaus onades d’aquest Carib que tant ha ensenyat a la Judit. És la coda, però també el retorn a l’origen d’un disc que sempre va estar aquí, disposat a escoltar-nos.
