"La gestió de les emocions ha de començar des del moment que naixem"
Temps aproximat de lectura:
Peu de foto:Miquel de Santiago
Dificultats psicològiques
Quins són els trastorns més comuns durant la infància?
Actualment, són molts els trastorns derivats d'una comunicació diferent, d'una dificultat de vincle. Els més comuns? N'hi ha de tots, depenen de les edats, el que sí que és cert és que tots s'han agreujat amb la pandèmia. La Covid-19 ens va fer conviure 24 hores i durant molt de temps amb la família, moment en què va aflorar quin tipus de comunicació hi havia, i ens vam adonar que segurament ens comunicàvem molt més amb els de fora que amb els de dins. Per tant, parlem de diversos problemes psicològics, en el cas dels infants s'urgeixen normalment problemes de vincle, manca de comunicació, problemes de conducta o temes més complicats com el dels abusos, tots ells cada vegada més greus si no hi ha un bon tractament.
A partir d'educació primària, les dificultats són molt més emocionals, sobretot quan es va veient la diferència entre el que un alumne podria ser dins la família, i el que ell sent que no és, aquell despertar de dificultats que en diem. I en el cas de l'adolescència, tenim molts temes de trastorns de la conducta alimentària (TCA), autolesions, intents de suïcidi...
Creus que en el cas dels adolescents, tot això s’agreuja a través de les xarxes socials?
Molt, sobretot quan parlem dels TCA. Cada vegada més, es demostra que tenen molt a veure amb el coneixement d'un mateix i també de l'autoestima.
Les xarxes socials són una competitivitat constant amb els altres i sense cap mena de norma, de tal manera que, quan aquesta comparativa sempre et deixa en retrocés, comences a sentir que la teva imatge no és suficient perquè no té a veure amb la imatge general del grup, per tant, podem dir, per una banda, que hi ha molt poder del pes d'iguals, perquè si ens fixem la moda és per tothom igual, i aquell que surt de la moda es veu com una persona molt diferent. Parlem d'una diferència que s'ha de saber portar, estant molt segur d'un mateix, i, en canvi, en l'època de l'adolescència el que precisament més es necessita, és formar part d'un grup d'iguals. Per altra banda, també té molt a veure la manera en com s'arriba a les xarxes socials i el poc seguiment que hi ha moltes vegades per part de les famílies. Generalment, a l'edat que comencem a utilitzar el mòbil no tenim la suficient maduresa per saber dur tot el que hi ha dins, i d'entendre que a les xarxes queda molt bé tenir una imatge en concret, però que aquesta no sempre correspon a la real, fet que genera molt patiment.
Existeix un marc genèric, quant a eines, per ajudar als adolescents a gestionar totes les emocions vingudes a través de les xarxes socials?
La gestió de les emocions ha de començar des del moment 0, crec que és molt important aquest desenvolupament des que naixem. Si sabem posar nom a les emocions, entendre que l’error és una font d’aprenentatge, que la diferència entranya un valor, si sabem que la moda és una cosa, però com em sento jo és una altra, si reconeixem com és el nostre cos i l’acceptem... són coses que ens ajuden molt. Per una banda, hi ha l’educació de la família, per l’altra l’educació des de dins les escoles i instituts, i per últim, també tenim entre tots una responsabilitat social, i aquesta s’hauria d’utilitzar en aquest cas perquè no només surtin les imatges d’aquelles persones ja considerades dins l’estàndard, sinó per incloure-hi tota la diversitat que tenim dins la societat.
Ha d’haver-hi una edat mínima per entrar dins les xarxes socials com a usuaris?
Penso que les famílies haurien de ser prou autònomes. Establir una edat per tothom és impossible. Una solució podria ser compartir amb els pares aquesta utilització al principi. Oi que aprenem a anar amb bicicleta amb algú més gran al costat? Amb les xarxes hauria de ser igual, a través de la revisió adulta. Per exemple, podríem iniciar-nos amb un grup de WhatsApp familiar on començar a compartir coses de la xarxa junts, a veure com escrivim això, quines fotos compartim... jugant. En tot ens han d'educar, en les xarxes socials també.
En el cas dels infants, quines eines es poden fer servir i donar als nens i nenes amb condicions psicològiques especials?
La primera i més important, jo crec que és el reconeixement i acompanyament d'aquestes situacions. Moltes vegades apareixen factors que limiten a les persones i en lloc de buscar una solució, el que fem és victimitzar-les.
Per mi la gran solució demana construir equips multidisciplinaris, tal com veiem cada vegada més als centres de salut, amb equips on no només hi ha metges o infermers, sinó que també inclouen assistents socials i psicòlegs, per treballar en una xarxa pública que ens ajudi a tots i on la família pugui recórrer. Actualment, aquí a Lleida la xarxa que cuida la salut està molt estressada, hauríem de dotar-la de més recursos, perquè en la mesura que nosaltres podem acompanyar aquestes dificultats psicològiques, no es converteixin en una malaltia a la llarga.
I des de les escoles, quins són els recursos que s’acostumen a destinar per fer front a aquestes situacions?
Des de les escoles, la primera figura de detecció són els tutors, que són els que veuen més hores als alumnes de manera global, els quals, per experiència i formació poden detectar certs indicadors de conducta, pensament o emocions que l'infant posa de manifest, als que se'ls hi ha de prestar certa atenció. A partir d'aquí, s'informa la família i entren en funció els Equips d'Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP), als quals s'accedeix per via pediàtrica dins la xarxa de salut pública. Quan les criatures són molt petites, tenim el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CEDIAC), que vetlla pel bon desenvolupament primerenc del menor, i posteriorment, el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) els quals se n'encarreguen fins als 18 anys.
Aquesta seria l’atenció o els recursos per als infants, i per a les famílies? Com els hi fem entendre la situació dels seus fills?
Comunicar que hi ha un problema psicològic, passa primer de tot per crear un bon vincle amb la família, perquè els pares se sentin recolzats i acompanyants en tot el camí que hauran de recórrer. Si no, moltes vegades poden pensar-se que vas en contra, una reacció molt normal donada pel procés de dol que travessen en la pèrdua de la imatge inicial que tenien del seu fill. També és normal pensar que l'escola va en contra, que no coneixen prou al seu fill i s'adquireix molts cops una actitud agressiva, de ràbia i negació.
