Pobles que busquen veïns: què cal, més enllà d’una casa, perquè les persones s’hi quedin?

El Programa Arrelament actuarà en 121 municipis que han perdut població, però l’habitatge és només el primer pas per construir-hi un projecte de vida.

Durant gairebé una dècada, la Genissa va pujar i baixar cada dia entre la Seu d’Urgell i Tuixent per treballar de cuinera a l’escola del poble. La feina ja la vinculava amb la vall de la Vansa, però no hi vivia. Va ser l’accés a un habitatge municipal assequible el que li va permetre traslladar-s’hi.

“La primera volta no em va tocar, però quan va sorgir una baixa vaig poder accedir-hi, ara farà dos anys. Finalment, va ser fàcil. Gràcies a aquesta opció de l'ajuntament”, explica.

La feina va ser el motiu principal per fer el pas, però també hi van influir les amistats que ja tenia al municipi. El que més l’ha ajudat a sentir-s’hi integrada, diu, ha estat “la gent del poble i les múltiples activitats que organitzen”. Ara, si no hi ha canvis importants, s’imagina fent-se gran a la Vansa i Fórnols.

La seva història posa rostre a una de les grans contradiccions del món rural. A la demarcació de Lleida hi havia 40.956 habitatges buits l’any 2021, el 16% del total, però els joves que volen quedar-se als pobles i les famílies interessades a instal·lar-s’hi continuen tenint dificultats per trobar cases habitables, assequibles i disponibles.

El Programa Arrelament és una iniciativa del Govern destinada a frenar la pèrdua de població i reforçar l’equitat territorial en 121 municipis rurals que van perdre habitants de manera sostinguda entre el 2001 i el 2022. Durant quatre anys, preveu actuacions en habitatge, activitat econòmica, serveis, equipaments, mobilitat, digitalització i millora de l’espai públic.

La recuperació de cases buides és una de les peces del programa, però no l’única. Darrere d’una porta tancada hi pot haver una herència pendent, diversos propietaris, una reforma inassumible o, simplement, una casa que no està en venda ni de lloguer. I, fins i tot quan s’aconsegueixen les claus, encara queda la pregunta més difícil: què necessita una persona per quedar-se a viure en un poble?

Viure a prop de la feina

A la Vansa i Fórnols, 37 persones resideixen actualment en disset habitatges municipals. El consistori també ha avalat el lloguer de tres immobles privats, on viuen sis persones més. Hi ha famílies arribades d’altres municipis, persones soles i algun jove del poble que s’ha pogut emancipar.

Però l’impacte va més enllà de les xifres del padró. En total, tretze infants vinculats a aquests habitatges contribueixen a mantenir viva l’escola de Tuixent. “L'impacte de nous habitants és sempre positiu i revitalitzador”, afirma Imma Ferrer, tècnica pel repte demogràfic de l’Ajuntament de la Vansa i Fórnols.

L’arribada de nous veïns també ha generat activitat comunitària. Els residents de l’edifici de l’Hortal, a Cornellana, organitzen iniciatives obertes a tothom, mentre que l’associació Reviure les Valls participa en l’acompanyament dels nouvinguts.

La rotació dels lloguers és baixa. De fet, quan algú marxa, segons Ferrer, acostuma a fer-ho per motius laborals o perquè no hi troba les expectatives professionals que busca.

Els pisos municipals, amb lloguers al voltant dels 300 euros, faciliten l’arribada, però no resolen totes les necessitats. Per viure en un municipi de 106 quilòmetres quadrats, dividit en nou nuclis i allunyat de les capitals de comarca, tenir vehicle propi és pràcticament imprescindible. També cal feina, capacitat per desenvolupar una activitat econòmica i disposició per conviure amb l’aïllament de l’alta muntanya.

Un projecte propi i una xarxa on arrelar

La Mar i en Jordi, originaris de Tona, van arribar a la vall buscant una vida vinculada al bosc, la muntanya i un projecte professional propi. Ella és gestora cultural, remeiera i aprenent d’etnobotànica; ell és cuiner, guia de mitja muntanya i productor musical.

Primer es van instal·lar a l’edifici municipal de l’Hortal. “Primer va sorgir l'oportunitat d'instal·lar-nos a Cornellana, a l'edifici de l'Hortal de l'Ajuntament, on de seguida vam fer tribu i ens vam sentir molt acollits”, expliquen. Mig any després van guanyar la concessió de l’Espai La Vansa, a Sorribes, i des de fa dos anys i mig el gestionen com a taverna de muntanya, espai cultural i social i punt d’informació turística.

La voluntat d’anar a viure a la vall va arribar abans que la certesa de poder-hi treballar. Instal·lar-s’hi els va permetre conèixer el territori, detectar-ne les necessitats i definir què hi podien aportar: “seria molt més difícil tirar endavant aquest projecte si no haguéssim tingut accés a un habitatge al municipi, sobretot tenint en compte la realitat del territori. La fluctuació de gent i de feina en una vall de muntanya com aquesta és molt inestable i variable, i seria inviable portar un negoci així si no tinguéssim accés a un habitatge públic assequible”, afirmen.

Per quedar-s’hi, però, també han estat determinants l’acollida dels veïns, la xarxa comunitària, el suport de l’Ajuntament, l’escola rural i la possibilitat d’emprendre. Gestionar la taverna els ha permès conèixer persones, implicar-se en les activitats locals i convertir l’espai en un punt de trobada.

La vida a la muntanya també implica dificultats. El flux de clients és irregular, la distància encareix els productes i costa trobar i mantenir personal. Tot i això, la parella vol continuar-hi. Fa poc han tingut una filla i la seva intenció és que creixi a la vall i vagi a l’escola de Tuixent.

La seva experiència és el clar exemple que els nous habitants no només omplen una casa, sinó que també poden generar feina, activitat cultural i comunitat. “Aporta vida i evita que la vall es mori i caigui en el despoblament, a més d'ajudar que les tradicions i el saber popular no caiguin en l'oblit”, sostenen.

Escola, metge, botiga i mobilitat

A Ciutadilla, quatre habitatges rehabilitats han permès l’arribada d’onze persones. Són famílies procedents d’altres poblacions, totes amb fills petits, feina i vehicle propi.

El primer efecte ja s’ha notat a l’escola: “a l’escola l’impacte ha estat important, ja que han entrat cinc alumnes de cop en diferents cursos”, explica Òscar Martínez, alcalde de Ciutadilla.

Les famílies fa poques setmanes que viuen al municipi i encara és aviat per saber fins a quin punt participaran en les entitats i la vida quotidiana. Però l’alcalde té clar que una casa, per si sola, no garanteix que s’hi quedin.

“L’habitatge és el pilar que ho aguanta tot, l’escola és molt important, tenir metge al poble també, una botiga on poder comprar productes bàsics, espais d’oci i lleure com el cafè del sindicat, el local social o el parc infantil... mobilitat i feina”, assenyala.

Al mateix municipi, una parella jove va passar uns anys de lloguer abans de comprar una casa i rehabilitar-la progressivament. Ell és fill del poble i ella també prové d’un municipi petit. Ara hi viuen amb el seu fill. “Ens hi sentim a gust, hi tenim la colla i els pares d’ell que ara amb un nen petit ens ajuden força. S’hi està tranquil i no ens falta pràcticament de res. La convivència és bona i aquí ens coneixem tots, et sents algú, part de la comunitat”, expliquen.

En el seu cas, quedar-s’hi no depèn només de tenir una casa. També pesa la proximitat de la família, els amics, l’ajuda en la criança i la sensació de formar part d’una comunitat. El seu projecte passa per portar el nen a l’escola del poble i participar en les iniciatives locals.

Una casa és només el començament

Els testimonis de la Vansa i Fórnols i Ciutadilla posen veu a una realitat que es repeteix en molts altres municipis rurals. A Bovera, la Granadella, Juncosa i el Soleràs s’han reconvertit immobles municipals en habitatges de lloguer públic, mentre que localitats com el Palau d’Anglesola i Maldà també han impulsat fórmules per recuperar edificis i facilitar-hi l’accés a una llar. Són iniciatives diferents, algunes vinculades al Programa Arrelament i d’altres a línies específiques d’habitatge, però totes parteixen del mateix repte: una casa pot obrir la porta a l’arribada o la permanència de nous veïns, però arrelar-se depèn d’una combinació més complexa.

Cal una feina que permeti sostenir la vida quotidiana, bona xarxa de transport per accedir als serveis, una escola per als fills, atenció sanitària, comerç bàsic, espais de trobada i una xarxa veïnal capaç d’acollir les persones que arriben.

També cal que els nouvinguts trobin un lloc on desenvolupar els seus projectes i que els pobles no siguin concebuts només com paisatges tranquils o destinacions de cap de setmana, sinó com comunitats vives.

Per aquest motiu, l’èxit del Programa Arrelament no es podrà mesurar només pel nombre de pisos rehabilitats, sinó que caldrà saber quantes persones hi han construït una vida, quantes continuen al municipi al cap dels anys i si la seva arribada ha contribuït a mantenir l’escola, els serveis i la comunitat.

Entre una casa buida i una llar hi ha molt més que unes claus. Hi ha feina, vincles, serveis, mobilitat i la possibilitat de sentir que aquell poble també és casa teva.