Lara Díez Quintanilla: "Des de petita m'entreno per veure la part còmica de la vida"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
24-05-2018
  • Lara Díez Quintanilla: "Des de petita m'entreno per veure la part còmica de la vida"

​Diu que a la seva làpida haurien d'aparèixer unes ulleres vermelles. Vermell passió. Com la que impregna tot el que fa i tot el que explica. I com que no calla ni sota l'aigua, doncs el que transmet la Lara Díez Quintanilla és intensitat. Algunes amigues diuen que hi posa més salsa que caragols, però no. Hi posa màgia, la que li dóna mirar la vida des d'un punt d'elevació fantàstica. Com fa el protagonista de Big Fish, la pel·li de Tim Burton. És actriu, psicòloga i també autora. S'ha fet famosa per les imitacions que fa d'Inés Arrimadas i d'Anna Gabriel al Polònia, però fa anys que actua i no vol encasellar-se. Tot i que participar en un programa que ajuda a veure la vida amb humor és un somni fet realitat. I és que s'indigna quan pensa en el tòpic que les dones no fem gràcia i recorda que les veus i les imitacions que feia amb la seva àvia de petita l'han portat a ser com és. Enguany, ha pronunciat el pregó de l'Aplec i espera amb candeletes aquesta festa que la fa retrobar-se amb una gent i amb una terra que enyora des de Barcelona.

Entre somriure i somriure ens ha parlat de projectes, de la vida i de com veu el món. No s'ha tret cap màscara, perquè -tot i que el negre del cabell és temporalment postís- ella és "tal com raja": de color vermell passió.

  • Presenta’t

Jo sóc la Lara Díez Quintanilla. Sóc actriu i també sóc autora de teatre, escric obres. Sóc de Lleida, sento que porto la terra ferma dins i visc a Barcelona des de fa 14 anys.

  • Trobes a faltar viure aquí?

Trobo a faltar la família, que les distàncies siguin més curtes... trobo a faltar la improvisació. Dir “aquesta tarda quedem...”. A Barcelona sento que hi ha un marge d’improvisació amb una setmana de diferència. Diem: “quedem per la setmana que ve? Sí!”. I això ho trobo a faltar, aquesta cosa immediata, i també tenir-ho tot més a prop.

  • Et fa especial il·lusió el pregó de l’Aplec?

Sí, molta. Perquè l’Aplec ha sigut per mi sempre una festa molt important al llarg de la meva vida. Sempre he tingut molt reparo quan hi ha actuacions o assajos o una boda que cau per l’aplec. Sempre he intentat poder ser-hi com a mínim un dels tres dies. Des d’adolescent, sempre hi he anat. És un lloc de trobada anual. Hi ha gent amb la que ens trobem d’any en any. Veig la vida passar a través de l’Aplec.

  • Explicaràs moltes novetats a la gent enguany a l’Aplec?

Jo crec que enguany serà molt: “vas fer el pregó, no? Sí, sí, vaig fer el pregó... oh, quina gràcia!” (riu). Novetats? doncs que tiro endavant amb molts projectes.

  • Deu n’hi do tots els que tens en marxa!

Sí. Jo al 2014 em vaig fer una promesa que va ser que si l’any següent estava igual, amb una situació precària, d’angoixa de veure que els projectes apareixien amb comptagotes, en una situació molt inestable, jo no podia més. Vaig dir-me que si estava igual, fins aquí arribava i faria carpetazo. Va ser posar-me una data i jo crec que em vaig espantar a mi mateixa donant-me aquesta data. Em vaig activar moltíssim, em vaig moure més que mai, estava molt més oberta a veure tot el que passava, vaig estrenar una obra meva al teatre Gaudí, em va donar molta força i molta alegria i una cosa va portar a l’altra i em van agafar al Polònia. Va ser la sensació de començar una nova etapa i d’aquí han anat sortint més coses.

  • Va ser com si l’univers t’escoltés, no?

Sí, una mica sí. I també passa una cosa que quan comences a entrar en una nova roda i comences a veure que van sortint coses, a nivell artístic dius “per favor, que continuï” i entres en una altra roda de por per a que no s’aturi. Perquè és meravellós poder-se dedicar al teu somni, al que t’agrada i al que has desitjat tota la vida.

  • Sí? Quan ho vas decidir?

Des que tinc pràcticament ús de raó. Des de petita m’agradava ballar, actuar, riure, les històries, crear fantasies, universos nous... viure la vida des d’una perspectiva Tim Burton a ‘Big Fish’ en què el protagonista està sempre veient la realitat amb un punt d’elevació fantàstica. Penso que és una cosa que ens salva, que ens fa ser més feliços. A mi em fa més feliç viure-la amb aquesta fantasia, donar-li a tot un caire d’interès i poder transmetre-ho i compartir les històries amb la gent. Fer teatre és un fet màgic –semblo molt flipada- però realment comparteixes un moment amb un grup de persones en el que tots vivim una “microvida”. És un acte que comença i s’acaba i entre mig es produeix una comunicació, una màgia que et transforma. Encara que sigui petita, és una transformació. Tot el que són ficcions, pel·lícules, sèries, que impliquen actuació són una transformació tant per qui les fa com per qui les rep. I això em sembla que és la sal de la vida.

  • Aquesta màgia és el plus que li dona ser autora, poder explicar les teves pròpies històries?

Sí. És curiós perquè sempre havia escrit. De petita, feia allò de “querido diario...” Sempre m’ha agradat deixar constància de les coses que passen, que la història perduri. Em vaig especialitzar una mica i és doblement plaent poder interpretar i compartir una història pròpia. És molt complicat però és un plaer.

  • Quina història tens per explicar?

Hi ha una història que fa temps que vull fer però necessito el finançament per fer-ho. Sóc psicòloga i em vaig especialitzar en psicoanàlisis no tant per exercir, sinó per investigar sobre la ment humana. M’agradaria parlar del que no es diu, però es pensa. Tot el que està per sota del que diem. Totes les paraules no dites, tot el pensament, tot el que voldríem expressar, però al final, en una conversa només veiem la superfície. A vegades penso que no sé com ens podem entendre. Perquè hi ha tota una informació –qui ets, d’on vens, la teva història...- que et fa comunicar d’una determinada manera. I a mi això em fascina. L’obra va sobre això.

I l’altre projecte que ja estic intentant que l’agafi alguna sala és ‘Omplint el buit’, que és una obra bastant personal que és de dos personatges femenins que es troben en un espai i intenten entendre què fan aquí. Com a fet teatral i a la vida. Com ens ocupem, com omplim el buit. És una obra que treballa per línies bastant surrealistes i còmiques, des de l’existencialisme de “què estem fent aquí?” Tenim un temps i un espai i hem de tirar endavant i l’hem d’omplir cap a ves a saber on i aquí estem fent veure què és el més normal del món estar aquí fer una entrevista...

  • Però no serà improvisat o sí?

No, no, té un guió.

  • Perquè a tu t’agrada improvisar?

M’agrada però pateixo molt. Crec que se’m pot donar bé, però així com hi ha persones com el company Ferran Aixalà que és un geni, és algú que connecta idees i és ràpid, jo em sento capaç però no en gaudeixo gaire.

  • A la vida sí...

Sí, m’agrada improvisar. No m’agrada la rutina, m’atabala. M’agrada que les coses flueixin.

  • Si no haguessis sigut actriu, haguessis fet de psicòloga?

M’agrada dir una frase sobre la Frida Kahlo. Li va demanar al Diego Rivera que li analitzés les seves pintures. Ella necessitava saber si realment servia per això perquè havia de mantenir la seva família i ell li va contestar que si ets artista, ho ets i ho seràs fins que et moris, és igual el que et diguin.

Jo sempre seré actriu, encara que després m’acabi dedicant a una altra cosa. Si no pogués guanyar-me la vida amb això, crec que em dedicaria fermament a escriure i a la psicologia.

  • De tota manera, és una combinació “bomba”: actriu i psicòloga

Sí. Jo vaig estar 4 anys molt a prop de la psiquiatra Àngels Vives i vaig aprendre moltíssim. Tenia una doble vida: assajava i actuava però als matins estava en un despatx de psicologia. No sabia si la vida em portaria a triar per un camí o per un altre. Però em va tranquil·litzar veure que hi havia un camí del mig que era el de l’autoria, el d’escriure.  Pensar que no abandono del tot aquesta branca que em fa feliç i m’agrada molt. A vegades, llegeixo coses de Freud i del psicoanàlisi perquè m’agrada.

  • Et serveix per imitar, per exemple al Polònia?

Això em ve més de petita, de fer catxondeo amb la meva àvia. És una persona que es pren la vida amb molt humor i li agrada molt riure. M’he criat molt a prop d’ella i per exemple, quan anàvem a comprar i parlàvem amb la peixatera que tenia una parla graciosa, al tornar la imitàvem i rèiem. M’he entrenat a mirar aquestes coses, quines característiques fan gràcia i quina part de comèdia té la vida. En moments dolorosos, veure de sobte la part còmica ajuda a superar-ho. I després, s’ajunta que el meu avi era advocat i un gran orador. Entre els dos han fet un monstre (riu). Després es queixaven que volgués fer teatre, però és que m’han empès!

Per imitar a algú és molt important atrapar l’ànima de la persona. Si connectes, pots fer-li fer el que et doni la gana. Jo a l’Anna Gabriel li faig un moviment amb el coll que ella no fa, però a l’haver connectar amb l’ànima, ja pots volar. I quan ho pots fer, és meravellós.

  • A través dels personatges, entens més la situació política actual? Et dona més empatia?

Sí que és cert que la manera d’articular la veu i el posat té a veure amb com afrontes la vida. Imitant-los, els veus més humans.

  • Fas a l’Anna Gabriel i a la Inés Arrimadas. Les coneixes a les dos? Tot bé?

Sí! És cert que la Inés Arrimadas està menys contenta per com és ella. L’Anna Gabriel ho ha viscut amb més naturalitat, o almenys és el que m’ha fet saber. La Inés sempre m’ha tractat amb molt respecte i bon rollo. Mai he rebut cap queixa. Però ho notes. És que independentment del color polític o de com siguis, que t’imitin ha de ser dur. Amb això també hi penso.

  • Com ho portaries tu?

A mi m’han imitat i soc bastant conscient de les animalades que faig tot el dia. Està bé que t’imitin perquè et posen un mirall davant. El que passa és que ha de ser dur que aquet mirall te l’hagis de menjar cada dos per tres.

  • I aquesta idea que les dones no fem tanta gràcia, és un tòpic?

Al pregó de l’Aplec insisteixo en com de maltractades estem les dones en general. Lo normal és dir “és que una dona no fa tanta gràcia”. És com que una dona fent riure fa com a cosa, perquè si fa riure ha de ser una dona lletja i que tingui alguna tara física i que no es podia dedicar a una altra cosa que a fer risa. És un maltracte que ens hem anat menjant. I és una altra merda que anem arrossegant les dones com tantes altres. A sobre, tampoc fem gràcia. Se’ns va apartant de tots els llocs on podem tenir algun tipus de representació. I no és veritat. Les dones fem riure igual o més que els homes, però si tens un menyspreu davant, tens un col·lectiu masclista que no vol que facis gràcia per a que no envaeixis aquest espai, és més difícil que tinguem un lloc. Però clar que podem fer gràcia! L’Almodovar té una frase a ‘Los abrazos rotos’ en què el Madaula li pregunta a la Blanca Portillo: “Qué tal esta actriz?” i li contesta: “Demasiado guapa para ser graciosa”. I aquesta és una de les conyes. I una de les coses que em fan patir de la professió és que ara estic al Polònia i sembla que només estic allà. Jo faig altres coses, porto tota la vida actuant! Jo puc estar al Polònia i puc estar fent ‘La noia de la làmpada’ a la sala Flyhard. No cal que ens encasellem. Lo important és que tot flueixi i que anem movent-nos.

  • Creus que et pot costar aquest encasellament?

Sí, una mica de por sí que tinc que no pugui accedir a altres espais perquè només estic al Polònia. Voldria que això no passés i sé que he d’anar amb cuidado per a que no passi.

  • Per a quin paper t’agradaria que et truquessin?

M’agraden els projectes fets amb el cor i amb el respecte per la professió. El talent està molt bé però el que et porta als llocs és el treball. Quan veig equips treballadors que lluiten per alguna cosa amb el cor, endavant, m’hi enganxo.

Ara, sincerament, un dels somnis de la meva vida, és treballar amb l’Almodovar. És un geni. Ha fet un treball amb els colors, i amb la vida que és meravellós. Tirant amunt, m’encantaria treballar amb ell. I si encara tiro més amunt, jo vaig fer d’extra a Juego de Tronos, perquè em semblava una lliçó magistral d’interpretació i de sèries i de cine cada capítol i m’encantaria estar en una producció així.

  • Algun somni complert?

Bastants. Polònia és un somni complet de treballar amb un programa que contribueix a que siguem més feliços i que ens prenguem la vida amb humor. Poder contribuir i viure d’això és un somni fet realitat. Poder escriure i portar una obra meva al teatre també és un somni fet realitat.

  • En què ets especialista?

Potser diria que sóc especialista en viure les coses de forma molt intensa. Per lo bo i per lo dolent. Tinc una amiga que em diu sempre que poso més salsa que caragols. M’agrada explicar la vida amb aquesta visió més fantasiosa o donant-li més bombo a les coses. Tot el que passa i tot el que ens passa és important i si ho mirem i escoltem pot tenir molt significat.  Anem tan ràpid, que no ens adonem. Però n’hi ha per fer una pel·li a cada segon.

  • Ets una motivada

Sí, una motivada de la vida. Així em va i així m’anirà.

  • No et va malament tampoc!

És veritat, em va bé (riu).

  • Utilitzes les teves capacitats d’interpretació per posar-te una màscara a la vida real?

Com a persona? No! A vegades crec que hauria de protegir-me una mica més (riu). Però crec que se m’escapen moltes coses que no puc controlar gaire. Reservo coses però no tinc un personatge creat cap a fora. Això és mot segell lleidatà, jo crec. Tal com raja, el que hi ha és el que veus.

  • De petita, a què jugaves?

Jo vaig fer teatre des de molt petita al col·le. I després em van apuntar al Zum Zum teatre i era voluntària constantment. Quan hi havia escenaris de festa major m’encantava pujar i cantar... Jo tinc dos germans molt petits i quan veig ma germana que té 5 anys, m’imagino a mi de petita.

  • I ara, a què jugues?

És que sento que estic tot el dia treballant però no com una cosa dolenta, sinó perquè la meva vida és això i jugo amb la meva professió. M’agrada quedar per assajar, per provar... jugar a crear històries.

  • No busques desconnexió? Cap activitat de refugi?

Et diria escriure, però clar... tampoc (riu). Això d’anar a la platja i estirar-me al sol... a mi em genera una certa ansietat afrontar el no res.

  • Ho has psicoanalitzat?

Sí, sí, i ja sé que és un problema gran. El que sí que m’agrada i em fa molt feliç és marxar de cap de setmana a parlar. Però no “mucho de todo i poco de nada”. No. Quan vas amb amics de tota la vida, vas a un lloc xulo i “piqui-piqui, piqui-piqui” me meravella. No parar de xarrar. Jo no callo ni sota l’aigua, aquest és un dels temes.

  • I de què parleu?

Les parelles dels seus amics se’n riuen dient “i què, heu parlat dels vostres sentiments, no?” (riu). Parlem de tot, de records, o imaginant altres vides que no farem però el fet d’imaginar-les ja m’agrada. O pensar en com viu la vida altra gent, maneres diferents d’afrontar el dia a dia.

  • Quina vida t’agradaria viure?

La que visc. És veritat que hi ha una mica aquesta cosa d’actriu egocèntrica de voler-ho tot. De viure totes les vides possibles. És un mal comú el no poder-ho tot. I per això em sembla que tenim vides caòtiques i complicades per voler-ho tot i voler estar a tot arreu i voler provar-ho to. Quan ho vols tot tot tot, no tens res res res.

Si em dius què faria si em morís d’aquí a un mes? El que faig ara. Potser estar més present amb la gent que m’estimo. Però voldria fer el que faig. Però si no, també m’agradaria experimentar aquesta vida d’estar tranquil·la veient la vida passar: Fer un passeig, fer un cafè, llegir el diari, tenir una feina amb una rutina regular i estar bé.

  • De personatge secundari feliç?

No secundari, pots ser protagonista de la teva vida i ser capaç de gaudir de les coses sense aquest neguit de voler-ho atrapar tot. Estar tranquil·la. La vida que tinc ara voldria que evolucionés cap a això.

  • Es complicada la vida...

Sí. Molt. A veure, és complicat treballar a la mina, no poder menjar. Per suposat. Però és complicat el món que vivim. Tinc la sensació que temps enrere podíem utilitzar més l’obligació, el deure, el “vaig haver de”, el “no vaig poder triar”. No està bé, però a la vegada, el no poder fer res més, et conté. Però ara tenim al cap que som lliures i que podem fer el que vulguem, que tot depèn de nosaltres i que tenim tot de possibilitats i que aspabil si no ets feliç amb el que tenim. Hi ha com una pressió inculcada capitalista de “has de fer”, “has de ser”, has de trencar els camins establerts però alhora no pots perquè està malament... és molt bèstia.

  • Una insatisfacció constant

Exacte. Som una generació insatisfeta totalment. Hem de lluitar-hi. Hi ha un caos social que fa que tot es precipiti.

  • Les xarxes socials no ajuden

Jo vaig conèixer un pacient en un grup de teràpia quan estava al despatx de psicòlegs que tenia una esquizofrènia avançada i que un dia va dir que els mòbils i les xarxes son armes de destrucció massiva. Gran saviesa. Una persona que estava realment desconnectada i realment tan malament va soltar una veritat tan sàvia! Sembla que ens ajudin a la comunicació i ens estan desconnectant del món. I ho dic jo que estic enganxada a un telèfon pendent que em truquin.

  • Com habites a les xarxes?

Vaig arribar tard al Facebook i tinc FB, twitter i Instragrfam. Però només les utilitzo per temes professionals.

  • T’hi has allunyat?

Una mica sí. Però tenir whatsapp és suficient per perdre molt temps. És molt destructiu. Ens les haurem d’arreglar, inventar unes normes per poder tornar a connectar entre nosaltres.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder t’agradaria tenir?

M’agradaria volar. I teletransportar-me. Els transports em posen molt nerviosa. Però també m’agradaria escoltar el pensament de la gent.

  • Com a bona psicòloga, és clar! I com salvaries el món així?

No sé... ho intentaria expressar o portar per a que veiéssim que tot és més complex, per veure que estem fent del que hem viscut, que no som bons ni dolents, sinó que som éssers complexos i poder dialogar amb aquesta complexitat.

  • Al final és el que estàs fent

Sí, el teatre també és això.

  • Quina pregunta t’agradaria que et fessin?

Alguna cosa que tingui a veure amb mi i no amb la meva professió.

  • Com que t’has definit per la teva professió... Quin ingredient no podria faltar si haguessis de definir el teu personatge?

Riure a carcajades, el vermell -que m’encanta perquè em dona passió- i, de fet, la passió. Sempre he trobat molt sexi la passió per les coses que un fa. Tan fa que estiguis arreglant una rentadora o penjant un focus. Sóc una persona apassionada i em mou el desig.

  • Hi ha alguna cosa que et prengui aquesta passió?

Sí, el menyspreu, l’arrogància, les forces del mal (riu). L’odi és una força apassionada. Però la indiferència, el pessimisme, el no voler-se projectar... tot això m’apaga el foc. Aqueta sensació que tot està mort em baixa al terra.

  • I com fas per alimentar la passió en aquest món?

Veig el món molt malament. No sóc una hipi flower loca. Però m’alimento de les coses petites que passen entre persones quan hi ha situacions dolentes. Vaig anar a fer una representació de Lorca a una presó de joves. La situació era terrible. I recordo un nen dient que havia estat el millor dia de la seva condemna. O quan en una escola, una professora em va donar les gràcies per un esquetx del Polònia. Això em revitalitza.

També la meva iaia. Jo sóc molt fan dels avis. D’aquesta energia elaborada de tot el que agafen de la vida. El dia que falti m’haureu de recollir. També em donen vida els meus germans petits. D’aquí trec la passió i l’energia. També dels meus amics i de la meva parella. Dels teus, de la teva tribu.

  • Com t’acomiades?

Dient que moltes gràcies per l’oportunitat de tenir aquest intercanvi. I que fins ara, que espero que tots plegats ens anem trobant i puguem seguir aquesta roda i puguem contribuir en deixar alguna cosa per als que vindran a aquest espai buit que s’omplirà.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Estàs a favor de l'ajornament de les eleccions catalanes al maig?