Montse Peiró, presidenta de l’Associació Asperger Lleida, no s’atreveix a donar una xifra d’afectats a la província. “Estadísticament, afecta quatre de cada mil nens”, diu. Tanmateix, sí que pot certificar que vuitanta famílies han passat pel centre els últims deu anys. Ahir es va commemorar el Dia Mundial de l’Asperger, un tipus d’autisme que afecta, sobretot, les habilitats socials. “La gent ve a informar-se, però costa conscienciar-se de la importància d’estar associats per tenir més força com a col·lectiu.”
Peiró diu que en els últims anys s’ha avançat molt en la detecció precoç, però que una vegada diagnosticats els nens es troben barreres. “Els professors no tenen formació ni recursos per atendre les necessitats d’aquests alumnes.” Alguns no només no presenten cap discapacitat intel·lectual, sinó que tenen un coeficient per sobre de la mitjana. “Però necessiten adaptació curricular.” La psicòloga Carmen Ruiz, que col·labora amb l’associació, assegura que “cada cas és diferent” i que cal fer tractaments individualitzats. “Hi ha trets comuns, com les dificultats en l’àmbit de les relacions socials, però el nivell d’afectació és molt diferent segons el cas.”
Encara que l’Asperger és un tipus d’autisme, “els afectats volen tenir relacions socials, però els costen i, sovint, fracassen”. Carmen Ruiz subratlla que amb una intervenció psicològica primerenca “es poden reconduir moltes situacions amb entrenament”, però que és imprescindible “posar-se en la pell d’aquests nens” perquè “tenen una manera molt particular de veure el món”. Poden tenir capacitats “increïbles” i, alhora, ser incapaços de fer una abstracció o distingir el que és real del que és fantàstic. En alguns casos i, sobretot, si han rebut estímuls psicològics, poden tenir una vida adulta perfectament normal. “Però han de recórrer un camí molt llarg tant ells com les seues famílies.”
“La societat els discapacita encara que ells no ho siguin”
Montse Peiró té un fill diagnosticat d’Asperger de 14 anys. “És un nen feliç, que és l’important”, però “mai el conviden als aniversaris dels seus companys de classe i això fa mal”. Peiró lamenta que la societat “discapaciti” aquests nens. “El meu fill ha d’esforçar-se molt i tot i així se sent exclòs, sempre és el rar.” La presidenta de l’Associació Asperger Lleida posa com a exemple els problemes per seguir el curs. “Has d’arribar a acords amb cada professor, perquè els centres no saben com abordar aquests casos.” El seu fill, per exemple, té extraordinàriament desenvolupat el sentit de l’oïda i això fa que per a ell les classes siguin una tortura. “N’hi hauria prou amb deixar-li fer els exàmens a la biblioteca, on hi ha més silenci, però creuen que exagera.” Segons la seua manera de veure-ho, “falta flexibilitat de ment” per entendre que són persones “fora del comú”.
