L’atac d’un gos de raça perillosa a una nena a Alcarràs ha commocionat el poble i ha tornat a posar sobre la taula un encés debat sobre els PPP (Perros Potencialmente Peligrosos). Arran de la notícia hem decidit consultar sobre aquests gossos en un centre d’ensinistrament caní i coneixer-ne un en primera persona.
Agafem el cotxe per anar al centre d’ensinistrament Buixits, just a l’entrada de Golmés. Els seus responsables, la Laia Martínez, el Christian Tomás, i una altra companya ens reben amb molt de gust. «El primer que demanem als usuaris que venen per primer cop és que treguin la corretja al seu pelut i després passem a fer-ne l’avaluació». Mentre, s’atansen a saludar-nos dos gossos: un pastor Malinois, raça coneguda per ser companya de feina de la policia, i una Llauradora, raça utilitzada per a teràpies. Aquí comença la nostra investigació.
L’ésser humà ha jugat a ser Déu
Al llarg dels anys, els humans han anat creuant gossos amb les característiques genètiques que més els interessaven. D’això se’n diu «Selecció Artificial», i és una evolució manipulada per l’home. Un pelut amb la mandíbula gran, un altre amb el cabell llarg, un amb un caràcter més passiu, d’altres amb posats més tranquils. «El llaurador va ser creat per a ser un gos tranquil, és a dir, el seu marge d’error és més ampli, i perquè necessitem que ens doni afecte. En canvi, en un PPP el marge d’error és mínim, a la mínima reacciona, ja que el vam crear per a la presa«, ens diu la Laia.
En el cas d’aquests darrers, com pot ser el Pit bull, el Dogo argentí, el Rottweiler o el Staffordshire bullterrier, els vam crear amb una mandíbula gran, corpulents i resistents. Hem d’acceptar que està en la seva genètica el fet d’atacar. Com els hàmsters, que necessiten les dents per satisfer les ganes de rosegar, aquests gossos necessiten utilitzar la seva boca per mossegar. Què podem fer? Doncs controlar aquesta necessitat amb l’ajuda de professionals.
Ep! Però això no treu que qualsevol gos pot tenir un comportament o resposta agressiva, ja sigui per genètica o per traumes com, per exemple, maltractaments, la pròpia inseguretat o el domini del gos.
Les modes porten conseqüències
La Laia i el Christian ens expliquen que molts usuaris tenen segons quines races per moda o per capritx i després venen els problemes, ja que no saben quin gos tenen a casa. Per exemple, la Laia explica que un dels seus clients té un Shiba inu, de raça japonesa, i que és un gos «molt primitiu». «El seu amo, si ho arriba a saber no se’l compra, ja que és una raça molt independent», assegura.
En el cas dels PPP, és l’amo el responsable que el gos sigui més o menys perillós, i això pot comportar conseqüències greus. El Christian diu que «s’ha de tenir clar que és un gos de contacte, que necessita usar la mandíbula per a fer pressió, l’agressió per a ells és vàlida. Com fem que una persona sigui apta per a tenir aquest tipus de gos? Doncs fent cursos, per exemple.» Els responsables de Buixits tenen molt clar que en casos puntuals com l’atac d’Alcarràs, el qui acabarà sentenciat és el gos. Per al Christian, les llicències de tinença d’aquest tipus de gossos són un ‘pur tràmit’ que es pot treure tothom. Considera que el que caldria exigir són cursos de conscienciació per saber cuidar i educar aquests tipus d’animals.
Molts cops es cau en l’error d’utilitzar correctors de conducta inadequats, com els collars de càstig d’ofec o els de punxes, que només danyen els gossos i no corregeixen aquestes conductes, com la d’estirar pel carrer. A més, en el cas dels gossos perillosos, els càstigs a base de contacte només aconseguiran que l’animal es torni més agressiu. «Tenim una caixa plena d’objectes prohibits, entre ells arnesos que oprimeixen, collars isabelins o de punxes. Aquest tipus d’objectes no entren al nostre centre», ens ensenyen els responsables de Buixits.
Quin és, doncs, l’objecte més adequat per a ells a l’hora de sortir de passeig? Doncs l’arnès on lligues la corretja pel pit. Hem de pensar en la salut dels nostres amics peluts. Per molt cuqui o guay que et sembli un collar o un altre tipus d’arnès, pensa en el benestar del teu company de vida!
A l’igual que fan les protectores d’animals, la Laia i el Christian ronden pel territori fent xerrades a les escoles. Creuen que és necessari educar, començant per la base, les futures generacions per tal de conscienciar-les a ser responsables. «Anem a algunes escoles del territori a fer xerrades a nens de Primària i l’ESO, i el primer que els hi preguntem és: què és un gos?», ens diu la Laia. Consideren necessari que l’administració pública, els veterinaris i els ensinistradors formin un equip i es complementin, per tal d’assessorar-se i evitar problemes.
Els responsables del centre es consideren psicòlegs de gossos i valoren que hi ha una manca de formació en aquest camp, ja que tot gira al voltant de la salut canina, però no es fa referència a la salut mental dels gossos.
El Bayron i el seu enemic
Després de la llarga conversa amb el Christian i la Laia de Buixits arriba el Cristian amb el seu gos Bayron, un cadell de Pit bull blue de 4 mesos i mig amb un enemic clar: les mans humanes. Al Bayron no li agrada el contacte amb les mans desconegudes, el fan posar en alerta i ha començat a desenvolupar certa conducta desconfiada cap a elles. Amb la seva cara d’àngel, el cadell de Pit bull es sotmès a una avaluació exhaustiva a través de preguntes, al seu amo, sobre els costums, l’alimentació, el comportament amb altres gossos, etc. Per al bon desenvolupament d’aquest caní, és molt important l’ambient familiar i d’amistat, ja que pot estar afectant-li, igual que les rutines de passeig amb el seu amo i les que fan referència a la seva alimentació. El veredicte dels ‘psicòlegs’: Comunicació, Alimentació i Socialització són els factors que començaran a treballar a partir de la setmana que ve al centre.
Sort Bayron, tu pots!
La Saga, un oasi de calma
Un altre cas que coneixem és el de la Greta Sattin, una jove italiana resident a Vielha des dels 3 anys, i la seva parella, natural de Lleida. Ells tenen un Staffordshire bullterrier blue de tres anys i mig, la Saga. Parlant amb ella ens hem adonat com d’important és l’educació en qualsevol cas, sigui un gos PP o no. «A mi pareja le encanta todo lo relacionado con el adiestramiento de perros. Parecerá una tontería pero los DVD’s de Cesar Millan (el encantador de perros) han ayudado.» I és que la Saga ha estat educada amb paciència, repetició i premis. «No es nada agresiva y tampoco se acerca a otros perros de forma violenta. Todo lo contrario, es obediente, tranquila y hace años que no ha roto nada en casa», assegura rient la Greta. «Creo que queda reflejada la educación que ha recibido».
La seva parella té la llicència necessària per a la tinença d’aquest tipus de gossos, l’assegurança de seguretat civil i el carnet de la gossa (diferent a la resta de peluts). La Greta, en canvi, s’ha hagut de treure el carnet de passejador, ja que ella no és la propietària del gos. «Por ley va atada con la correa reglamentaria, es decir, correa corta y el bozal», ens afirma.
Sobre les llicències, la italiana també ens comenta que: «Entiendo que sea necesario todo el tema de las licencias y que tenga que haber un control, pero a la hora de la verdad, de control no hay ninguno», subratlla que si n’hi hagués, molta gent tindria la documentació en regla i no hi hauria il·legalitats.
Després d’una jornada intensa, hem arribat a la conclusió que els gossos són com nens petits. Es necessari cuidar-los i educar-los, siguin grans o petits, peluts o pelats. L’educació no entén de races. Abans de triar un gos d’una raça en concret informa’t de les seves característiques i no et deixis portar per modes. I si no, ja saps, les protectores estàn plenes d’animals sense llar.
