Leo Delshams: "És ridícul el que arriben a fer els polítics per una foto, jo em quedo amb el Rubianes"

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay

Publicat:

06-06-2019

Actualitzat: 06-06-2019 9:28

Temps aproximat de lectura:

Li costa hores creuar l'Eix Comercial de Lleida perquè no para de trobar-se a gent que l'atura per saludar-lo. No és una estrella del cinema o del futbol, però s'ha passat la vida al mig de tots els saraus. El Lleonard Delshams, el Leo del Segre, ha fotografiat de tot. 37 anys de professió darrere d'una càmera donen per molt. Si ha de triar, es queda amb el Pepe Rubianes i assegura que no podrà oblidar tot el que va viure i va significar l'1 d'octubre. S'acaba de jubilar i té tant temps per recuperar, que l'agenda no li dóna més de si. Amb un sentit de l'humor incansable i peculiar i amb un perfum que el caracteritza, és capaç d'explicar la seva vida d'una tirada. Infància repartida entre Bogotà, Lleida i Barcelona, una dona que adora, el seu fill, premi Fotopress... La càmera de fotos el va salvar de les calors d'una mili a Almeria i també li ha permès denunciar realitats que sap injustes. No és violent, però reconeix que el racisme l'encén. Ara, jubilat, escolta Led Zeppelin i Metallica a tot volum malgrat li diuen que no fa per l'edat.

Ens ha deixat enfocar-lo durant una estona i fer una instantània de la seva vida i del que pensa aquest fotògraf lleidatà que sempre està darrere el visor, però que a vegades és més famós que la gent que retrata.

Presenta't. Qui és Leo Delshams?

Sóc el Lleonard Delshams. Tothom me coneix per Leo del Segre. Fins i tot ara a l'Aplec em diuen així. Jo vaig neixer a Bogotà l'any 56 i vaig venir a Lleida als 10 anys perquè mon pare era de Lleida i mon padrí va haver de marxar després de la guerra perquè ell havia estat republicà. Tot estava molt fotut i van anar a fer les amèriques. Mon pare va conèixer la meva mare que era boliviana, i de Bolívia van anar tots dos cap a Bogotà. (Riu)

Fent tombs

(Riu) Sí! A sobre la meva àvia era xilena! Era indígena, per això jo tinc aquest to una mica moreno.
Llavors, vaig venir aquí, vaig anar al Sant Jordi. El meu pare tenia molt clar que havia d'anar a una escola catalana. I a l'escola em va donar classes el Vallverdú. Quan feia bo, fèiem la classe al pati. També hi havia la Dolors Sistac, professora de català. Després, vaig anar al Màrius Torres. Molta gent anava al Terraferma. Per sort, la meva família em va enviar al Màrius. Encara ara hi tinc rivalitat. Al meu fill, quan jugava a futbol i jugava contra el Claver o el Terraferma li deia que si no guanyava, es quedava sense paga. (Riu)
Després de l'institut, vam anar a Barcelona perquè mon pare hi va trobar feina. Allà vaig començar a estudiar a l'Instiut Milà i Fontanals, on vaig començar a tenir contacte amb tot el politiqueo. Sempre ens perseguia la policia i ens pegava. Va ser un fracàs de curs. Però al següent ja vaig tornar a centrar-me. M'agradava molt el cinema i vaig assabentar-me que hi havia una escola que es deia EMAV (Escola de Mitjans Audiovisuals) que depenia de la politècnica de Terrassa. El primer curs estudiava cinema i fotografia.

Tu tenies al cap el cinema?

Sí. Jo m'empatxava de pel·lícules a la filmoteca. Els dissabtes feia sessió de 4, 6 i 8, feia un bocata i després, continuava. M'empassava pel·lícules de directors raríssims i veritables conyassos. Després d'acabar, vaig anar a la mili a Almeria. I allà ja vaig treballar de fotògraf.

Vas fer de fotògraf a la mili?

Sí. Només teníem aire condicionat el coronel i jo. Per això, tenia moltes amistats. (Riu). El laboratori sempre estava ple! Segur que als comandaments els hi havien menjat el coco dient que els líquids per revelar necessitaven un ambient fresc. I ja anava bé. Allà a la mili, hi vaig coincidir amb el Fontserè dels Joglars. Algun cop ens hem retrobat.
Després de la mili, em van oferir començar a treballar fent bodes en un estudi fotogràfic de Lleida. Després d'un any, estava a punt de marxar a Barcelona. Però a punt vol dir que al dia següent marxava. I em va trucar el Juan Cal perquè necessitaven un fotògraf a la part de fotomecànica, on es muntaven tots els fotolits per al diari. Érem molt poca gent al principi. Allà vaig treballar amb el Carles Gené, amb qui havia estudiat. Quan ell va marxar, vaig convertir-me en cap de fotografia. També hi era la Leonor Pedrico. Tot just al principi, vam enganxar les riuades del 82. I tot i que encara no era fotògraf, vaig sortir a fer fotos.
I des de llavors, han passat 37 anys. Enmig de tot això, em vaig casar l'any 91 amb la Glòria. Acabàvem molt tard de treballar i després, en lloc d'anar a dormir ens n'anàvem de farra cada dia. Sempre. Excepte el dilluns. Si veies algú sortir en dilluns, és que era molt cràpula. (Riu) No sé com aguantàvem, però sempre acabàvem sortint amb tota la gent del diari. Allà vaig conèixer la meva dona i vam tenir un fill, que ara té 27 anys.
Vaig guanyar el fotopress d'esports. Sempre me'n recordaré de com vaig fer aquella foto. Anàvem amb el José Carlos Miranda i passàvem pel costat del velòdrom. Anàvem de pas i teníem molta pressa. Però li vaig demanar que parés perquè m'imaginava una foto en què es veiessin els ciclistes i les ombres. Vaig fer una ràfega i vam haver de marxar. Per variar, anàvem amb un bitxo al cul. Quan vaig arribar al diari i vaig veure les proves, vaig saber que teníem un foton. I sí. La vam posar a portada i després, em vaig presentar al Fotopress i vaig guanyar la categoria d'esports. Aquell any, al 88, el premi era una pedra. L'any següent, al 99, van començar a donar un milió de pessetes, que era bastant. Igual puc vendre la pedra per un milió (Riu). Tres anys seguits he quedat finalista. Sempre d'esports. Però no m'he tornat a presentar a cap altre concurs. He estat treballant fins fa 9 mesos, fins que em vaig trencar el fèmur. M'ha trencat el ritme de tot perquè he estat 9 mesos de baixa. Ara ja m'he prejubilat.
I aquesta és la meva vida repassada ràpidament.

Ara ja no seràs el Leo del Segre

No, ara seré el Leo Delshams. (Riu). La vinculació aquesta sempre estarà. A l'Aplec ho he notat molt perquè molta gent m'ho ha preguntat. Quan dius que et jubiles, et diuen que no et pots jubilar. Però és que la gent jove ha de poder pujar. El que passa és que ser fotògraf de premsa vol dir estar sempre a tot arreu.

I ara, què?

La lesió a la cama m'ha trencat molt els esquemes. Avui és el primer dia que porto la càmera. Tinc ganes de provar coses que fa dies que vull fer. A nivell particular. No les tinc molt definides, però vull fer coses que de veritat m'agraden. L'arquitectura m'agrada molt i no n'he pogut fer mai. Igual que la fotografia nocturna, que sempre m'ha semblat molt interessant i difícil. Molta gent m'ha dit si faria alguna exposició, però ara mateix no m'ho imagino. Cal que em replantegi la vida; passar de fer moltes hores i d'anar sempre a tope, com anem al diari, a no tenir coses concretes a fer. Però la veritat és que tinc l'agenda a tope igualment! (Riu). Tinc dues padrines que tenen 91 i 89 anys a les que hauria d'anar a veure més. I tinc ganes d'estudiar anglès una altra vegada. M'apuntaré a l'Escola Oficial al setembre. I m'agrada cuinar i estar a casa.

Et fa il·lusió?

Sí. Molta.

I no seràs dels jubilats que miren obres?

Si no n'hi ha d'obres! No, en sèrio, espero no ser d'aquestes persones que s'amarguen. També tinc moltes ganes de viatjar. En els 10 últims anys ho he fet més, però tinc molts llocs on vull anar i la Glòria, també. I la música. Tinc moltes ganes d'escoltar música. Me n'adono del temps que he perdut. Ara, em puc passar hores i hores escoltant i mirant vídeos musicals. Per exemple, vaig veure que actuava Joe Jackson a Barcelona i aniré a veure'l. És un aspecte que vaig deixar molt de banda i penso recuperar-lo.

Quin tipus de música?

M'agraden coses molt rares. Ho reconec. Per exemple, King Crimson ve al Doctor Music. Però a Montmeló, passo. El rock durillo m'agrada. Metallica, Led Zeppelin. Però també m'agrada molt, per exemple, Jean Luc-Ponty, que és un violinista que li agrada a poca gent. M'agrada la música una mica canyera i vaig pel carrer escoltant-la.

En què ets especialista? Per quin aspecte et coneix la gent que t'envolta?

No sé... No sóc mala persona. A vegades, una mica tonto, massa bona persona i tot. No tinc mala hòstia. O igual és que no la deixo anar, però sí que la tinc. Me la guardo. I no és bo. He patit sempre de nervis i m'ho notava. A vegades em sortien clapes al cabell i m'ho deia el metge, que era dels nervis que no treia cap a fora, que era massa bona persona. Llavors, li vaig pegar quatre hòsties al metge per demostrar-li que no era cert. (Riu irònic).

I tens sentit de l'humor

Sí. Això sempre. És que si no en tens, no val la pena. Molta gent no en té. Jo crec que la vida és prou bonica. Si estàs amargat, la gent del voltant t'ho nota i impregnes el teu voltant. Hi ha gent que està malament i no para de dir que tot està malament... No, home no! Cal una mica de canya. Mira que la vida és molt dura molts cops, però també té coses molt bones i val la pena aprofitar-la.

Quines coses boniques t'han passat a la vida?

Conéixer la Glòria, tenir el meu fill Jordi. Treballar al diari, també.

Treballar del que t'agrada

Sí. És que treballar a premsa, si no t'agrada, no aguantes. És difícil perquè els horaris són matadors. Però si t'agrada, t'ho compensa tot. Dies que et passes 6 hores al Canyeret esperant i al final, el que acabes fent és una porra a veure quantes hores falten. I què has de fer? T'ho has de muntar així.
Però les coses més boniques han estat la meva dona i el meu fill. Tenir un fill és meravellós. Malgrat que no l'he disfrutat tant com l'hauria d'haver disfrutat per la feina. Te n'adones quan ets gran. Quan tenia 14 anys vaig veure que l'havia deixat perdre. Però ara l'intento recuperar. Parlem molt de música. Li descobreixo intèrprets. Ah! També m'he de posar a llegir!

Ara recuperaràs tot el temps perdut!

És que no tenia temps per llegir, però durant els mesos amb la cama trencada, no he tingut més remei que prendre'm la vida amb més calma i tenir temps per coses veritablement importants. Ara m'hauré de treure temps de les hores de dormir, que si no, no podré fer tot el que vull. Sort que amb l'edat dormo menys.

Ets d'explicar moltes batalletes?

De tant en tant.

Tens algun record que t'hagi marcat especialment?

Recordo al principi de tot del diari, un fet que a Lleida va marcar moltíssim: el judici de Berga al 1983, que es va fer al quarter militar. Hi havia 8 nois de Terra Lliure que els van acusar de robar armes al quarter de Berga. I el judici es va fer aquí, amb unes mesures de seguretat increïbles, militars. No podíem entrar a la sala, havíem d'esperar la sortida a metres de distància... Va ser el primer contacte amb premsa nacional. Allò ens va marcar. Les riuades, també. Quan repasso l'arxiu, veig que va ser una animalada. Anys després, hi ha hagut episodis de pluja, però allò va ser molt bèstia.
I no puc oblidar l'1 d'octubre. Potser és el que més m'ha marcat. Vaig estar des de les 4 del matí fins a la 1. Després, vam fer una exposició amb la resta de fotògrafs que va tenir molt impacte. I és que tot el que va representar aquell dia, la repressió que hi va haver amb les càrregues de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil va ser tremenda. És el que més m'ha marcat i no ho oblidaré.

De personatges també n'has fotografiat milers. Te'n quedes amb algun?

Sí. Amb el Pepe Rubianes. Tenia moltes ganes de conèixer-lo i em va fer molta il·lusió. Va ser un cop que actuava al Principal. Li vaig demanar que es posés a sobre de les butaques mig estirat, no assentat i no va tenir cap problema. Sempre m'ha encantat que deia el que pensava i això feia molta enveja. De polítics n'he fotografiat molts. De tots colors. I són increïbles per com de ridículs són. El que els pots arribar a fer fer a les eleccions! Et fan qualsevol cosa! Allò de remenar les paelles a l'Aplec, per exemple. Recordo un any amb el Pujol i el Suárez. No feien més que entrar a penyes i els convidaven i van acabar ballant pels descosits.

Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Poder aparèixer i desaparèixer quan vulgués. Per veure la reacció de la gent i també per sentir les tonteries que és capaç de dir. Alguna colleja potser sí que la fotria. Sobretot els polítics en diuen moltes de tonteries. I la gent, també. Últimament, molt. Ja no parlo de la crispació política. Espanya i la reconquista... hem de ser més curosos, som al segle XXI! A mi la religió no m'importa gaire, crec que ha estat la mare de molts mals, però la respecto, no m'hi fico. I amb els immigrants és una cosa que em posa negre. No ho puc suportar com de malament els tractem.

Tu vas viure el procés de deixar casa teva i venir a un lloc nou, també

Però allò no va suposar res per mi. Era una cosa molt exòtica: el colombiano. I ja està, no va passar res. A mi això sí que em trau de mi. No sóc violent, però em sulfura molt com s'està portant la gent i la comunitat europea amb els refugiats, per exemple.

Creus que fent fotos es pot incidir en la realitat?

I tant. Moltes vegades havíem de fer reportatges d'immigrants que venien a treballar de temporers. Parlava amb els que dormien al carrer a la plaça del Seminari i els hi demanava poder fer fotos per explicar què estava passant. Més d'un cop, després de fer les imatges els comprava alguna cosa de menjar i xarràvem. Ells em deien que al dia següent, per molt que sortís publicat el reportatge, continuarien igual. Però jo el que puc aportar és això. Mostrar que estaven tirats de qualsevol manera per a que la gent veiés que no era digne estar en aquelles condicions. M'havia trobat algun fotògraf i algun periodista entre ells. I em deien que fes la meva feina però que no serviria de res. Tenien raó, perquè en molts casos era pitjor: anaven amb mangueres i els feien fora amb xorros d'aigua. Tenia el dilema de què fer. Havia de fer les fotos, era la meva feina, però les passaven canutes.

T'ha passat amb altres situacions que sentis la necessitat de denunciar-ho a través de les teves fotos?

Sí. Sempre amb situacions de marginalitat. Al casc antic o a la Mariola, gent que ocupa pisos perquè no tenen on anar per culpa dels bancs. Això també em sulfura molt. M'indigna que no hi hagi habitatge social i que haguem rescatat els bancs i que a sobre ens passin per la cara tots els seus beneficis. Han fet fora de casa seva milers de persones al carrer, però, eh, som els millors. També recordo un dia que tenia festa i que vaig anar amb el meu fill a portar menjar a les famílies que estaven en campaments a l'avinguda Tarradelles. Després, quan em trobaven pel carrer, em saludaven i m'ho agraïen. Després els van col·locar en uns pisos. D'això fa més de 25 anys i encara em paren pel carrer. I els fills, que ara són grans, s'aturen.

No pots anar pel carrer sense que et saludin

Molts cops per anar per l'Eix Comercial em passo hores. I quan tinc pressa, vaig pel riu.

A què jugaves quan eres petit?

A bàsquet i a futbol. M'agradaven els esports. Però els vaig deixar als 16 o 17 anys. No he estat molt esportista, però m'ha agradat molt fer fotografies d'esport. És potser, juntament amb la política, el que més m'hagradava. Tot i que anar a un partit a vegades és avorrit. Però la foto esportiva és molt agraïda perquè dóna molt joc.

A què ve l'afició per la fotografia?

La veritat és que no ho sé. Tenia un amic que li agradava molt la fotografia i a vegades li demanava. També és cert que el meu padrí tenia una càmera 6x6 i sempre ens tirava fotos. A mi em tenia intrigat que es veia al revès i es mirava des de dalt. Ell m'ho explicava i de tant en tant l'agafava per curiositat. Era un crio de 8 o 9 anys quan per primer cop vaig començar a mirar a través d'una òptica. Però després va passar temps que ho vaig deixar estar.

Recordes la teva primera foto?

Sí. Al campanar de Sant Llorenç, hi ha una mena de braços metàl·lics que es fan anar com de torxes. Em tenien obsessionat. I havíem de fer un exercici fotogràfic amb totes les variants. Havíem d'agafar una mateixa cosa i fer variants de llum, de color, etc. A fe de Déu, en vaig fer moltes!

T'agrada que et facin fotos?

Gens. No m'agrado mai. Molts cops quan la gent em diu que no li agrada sortir a les fotos els hi dic que es comprin una càmera i així no sortiran, les faran.

Com t'acomiades?

Últimament, la gent em diu que no digui “Adéu”, sinó “Salut”. Però no tinc una forma d'acomiadar-me especial.

Així, no tens cap frase que diguis sovint

Hi ha una frase que emprenya molta gent amb l'edat: “tens més passat que futur” (Riu). Hi ha persones que s'ho prenen malament.

I tu t'ho prendries bé?

Sí! I tant! És que és veritat. M'agradaria viure molts anys, però en bon estat.

Com et veus de gran?

Mira, amb la música em passa que com que escolto rock dur, molta gent em diu que com puc escoltar aquesta música. M'ha agradat sempre, no sé perquè he de canviar els gustos pel fet de fer-me gran. Pots variar perquè obres més el ventall, però no perquè cada edat tingui unes normes de la música que pots escotar o no.

Així que continuaràs escoltant Led Zeppelin, no?

Sí! És que m'encanta. A la platja, em poso els cascos i se me'n va la cama. La gent quan em pregunta què escolto i els hi dic, s'escandalitzen. Els amics em deien que venia el Bisbal. Però jo no sé què he de fer veient el Bisbal! Tot i que porta músics excepcionals. A mi, el que m'agrada és Led Zeppelin.

Doncs quan en tinguis 90, reprendrem l'entrevista per comprovar-ho.