La Marta Rallo és nascuda a Coscó, un “micro” poble de la Noguera, com ella el defineix. És llicenciada en antropologia. Pel seu treball final de màster, en Política Social i Acció Comunitària, va voler unir els dos vessants de l’antropologia i l’acció comunitària per fer un estudi de la realitat de les dones joves a la plana de Lleida, on desenvolupa el concepte d’agropatriarcat. Actualment, realitza projectes per entitats públiques i privades des de Coscó.
Què et va portar especialitzar-te amb l’antropologia?
Jo visc en un micropoble, on quan era adolescent no hi havia transport públic i m’avorria molt. En aquell moment només teníem un ordinador a casa i les xarxes socials no eren el que són ara. Llavors em donava molt per pensar i, les qüestions de gènere em cridaven molt l’atenció. Un dia, buscant quina carrera fer, vaig trobar antropologia i em vaig identificar molt amb el perfil d’estudiant que s’hi descrivia.
Amb quines disciplines trobes que l’antropologia tingui connexions interessants?
L’antropologia és complementària amb moltes disciplines, sobretot les que tenen contacte directe amb les persones. Com la filosofia, la sociologia, el treball social o l’educació social. Ara, també es comença a escoltar l’antropologia de la salut.
Sovint es fan projectes amb l’administració, amb la qual està molt bé fer un estudi previ a les polítiques públiques sobre quina és la realitat i els seus condicionants. L’antropologia té molt a dir, perquè té aquesta visió molt més abstracta i té en compte molts factors dins d’una visió molt holística.
Com és la dona rural actual respecte a la del segle XX?
A principis i mitjans del segle XX, l’objectiu de la dona rural de Lleida era casar-se per anar a viure amb el seu marit. Cobrir les necessitats de la casa i, després treballar al camp. Ara, en el context rural, ajuntaments o administracions públiques estan cobertes per dones.
En general, les opcions laborals ens han donat una independència i ha sigut un factor de canvi.
El transport també ha estat important. Gràcies a la millora de les infraestructures se’ns ha permès desplaçar-nos i accedir a la cultura i a l’oci.
Quina és la situació actual de la dona en l’àmbit rural?
La forma d’entendre quin és el paper de la dona i quin és el paper de l’home continua present, la qual cosa té implicacions en molts àmbits. Encara es pensa que les dones són les encarregades de les cures. Quan va haver-hi l’efecte de crisi de cures, en què les dones es plantejaven per què aquesta feina havia de ser només seva i no d’altres persones, en l’entorn rural lleidatà, entre altres llocs, qui ha substituït aquestes feines han estat dones immigrades. Continuem sent dones.
En les famílies són les dones, les encarregades mentalment, d’organitzar. Tot i que hi hagi corresponsabilitat, està demostrat que les dones tenen més present el que s’ha de fer. Per tant, aquesta responsabilitat mental, tant pel transport privat com per les cures, és present. I, és una qüestió de gènere, perquè la gent gran i els menors d’edat no poden conduir i depenen de la seva família. Depenen de les dones que se n’encarreguen sobretot d’organitzar-ho, no sempre de portar-los. A més, també és una qüestió de classe social, perquè tenir un cotxe és un privilegi, però al mateix, una necessitat en aquest entorn.
Hi ha hagut canvis significatius en els últims anys?
Si parlem del segle passat, sí, n’hi ha hagut. Si parlem de vint anys endarrere, també, Les noves tecnologies han fet un canvi molt important. Però, en els últims cinc anys, no et sabria què dir. Sí que hi ha canvi, perquè, al final, vivim en una societat canviant en tot moment, però no et sabria dir què ha canviat i què no.
El que veig, per exemple, és que la gent nascuda a partir del 2000, han viscut una adolescència amb més tranquil·litat i que els ha permès expressar-se com són. Sense seguir el gènere entès fins ara.
En el món rural, quins són els principals desafiaments amb què s’enfronta una dona?
El patriarcat en si. És la mentalitat, a nivell comú, que hi ha als pobles, sobre què vol dir ser dona. En una ciutat són més individualistes, no s’exigeix tant quin és el teu rol, hi ha més llibertat d’expressió i de personalitat.
Però hi ha un factor, bo, per les dones en qüestió de violència de gènere als pobles, ja que la comunitat és més forta, sembla que puguis caminar tranquil·la pel carrer. És més estrany patir un assetjament sexual, on tothom es coneix.
Però sí que veig que hi ha bastants oportunitats laborals. Crec que estem en un procés de canvi, que gràcies a les noves tecnologies i la forma d’entendre la societat, hi ha moltes formes de poder treballar.
Com afecta l’èxode de les dones joves a l’àmbit rural?
Afecta molt a ajudar a donar continuïtat i a plantejar un canvi. I si les dones estan marxant, costarà més el canvi.
Un territori té futur si la gent del territori s’hi queda
Les polítiques públiques aborden adequadament la desigualtat de gènere en el món rural?
Hi ha una falta, en general, de polítiques públiques amb perspectiva de gènere i rural, important. Moltes polítiques fetes des de les ciutats, no tenen en compte quina és la realitat de les ruralitats. Tot i això, és una de les coses que s’està treballant molt. Per exemple, ara ha sortit l’Agenda Rural, sortirà l’Estatut de Municipis Rurals. A poc a poc anem a fer polítiques del territori, des del territori i per al territori.
Hi ha diferències significatives en la situació de les dones en les diferents zones rurals del territori?
A Catalunya, no és la mateixa ruralitat la plana de Lleida que, per exemple, la dels Pirineus. Ni tampoc la de Girona, que és una ruralitat molt romantitzada i molta gent de Barcelona o de l’estranger emigra a Girona. A la ruralitat de Lleida això no passa. El territori condiciona molt les vivències i les qüestions de gènere.
Per què creus que es romantitza l’antiurbà?
Hi ha un llibre, l’“Altre món Rural” de Joan Nogué i Rosa Cerarols, que explica que tot va començar en un moment històric en què els quadres il·lustraven la natura romanitzant-la. Segurament s’ha fet perquè sempre s’ha parlat des d’aquelles persones que no hi viuen. La pel·lícula d’Alcarràs, per exemple, no crec que hagi romantitzat la ruralitat, sinó que han parlat molt clarament de quins problemes hi ha actualment.
Com et trobes amb el concepte d’agropatriarcat?
Vaig ser activista feminista en dues assemblees alhora, a Terrassa i a Agramunt. I, notava certa diferència entre un grup i un altre en fer activisme. A Terrassa tot era dones joves. A Agramunt, jo era de les més joves, i no hi havia aquest feminisme ambiciós de combatre activament. Em preguntava per què. Quan vaig conèixer l’antropòloga, Montse Sorenelles, que parla sobre l’agropatriarcat, em va semblar molt interessant.
L’agropatriarcat és el fet d’entendre el patriarcat adaptat al context
Les dones hem de saber què és el que cal combatre a la Plana de Lleida.
Com es materialitza l’agropatriarcat?
Aquest és el problema, que costa molt de materialitzar. És igual que el patriarcat. Hi ha molta gent que creu que no és cert, perquè costa molt de materialitzar. Com expliques les relacions de poder que hi ha en un espai o el patriarcat en general? Les petites coses que tenim tan interioritzades i que costa molt de poder veure i palpar, són el problema. Però el que costa, és poder entendre que és un sistema que existeix i que s’ha de combatre. Ha viscut tants anys amb nosaltres que serà difícil canviar-lo i erradicar-lo. És possible, però ha de ser un canvi estructural.
Està canviant l’agropatriarcat?
Si entenem que la societat canvia sempre, sí. De fet, jo crec que s’està adaptant al context en què estem. Què està millorant? Sí. Què queda molt per fer? També.
Com podem evitar que la despoblació continuï afectant principalment les dones?
Hauria de ser molt específic. Però, per exemple, plantejar un transport públic a la ruralitat o alternatives que cobreixin aquesta necessitat bàsica, milloraria la independència de les dones. La presència de dones a la política, també. Ara, comença a haver-hi alcaldesses i, això pot ajudar a entendre que hi ha realitats i necessitats per a les dones que no s’havien tingut en compte fins ara.
Per què sembla que la nova ruralitat no introdueixi la perspectiva de gènere?
La perspectiva de gènere és tan recent, que no tothom sap què vol dir el gènere, quina és la diferència entre el gènere i el sexe i quines implicacions té el gènere com a sistema. Tant de bo pugui ser una realitat en un temps. Però també diré que si hi ha perspectiva de gènere, s’ha de tenir perspectiva de classe i intercultural.
