«Passegem i mirem cap on estava el Liceu. Recordem la tragèdia i, de nou, tornem a sentir por. Es va obrir el cel i de sobte es va fer gran, va llançar foc… Recorrem els carrers de Blondel i voltant, esperant veure-us i no us trobem. Us busquem companys, us cridem i ens desesperem… falten cinc minuts per a tres quarts de quatre de la tarda del 2 de novembre del 1937… i silenci. Ja només queda el record!». Aquest és el text que recorda, des d’ahir, el bombardeig que va patir el Liceu Escolar de Lleida en mans de l’aviació italiana fa ara 78 anys i que, entre altres centenars de morts, va causar les de 48 dels seus alumnes. Tres companys seus, supervivents de la tragèdia, són els autors d’aquestes emotives paraules que des d’ahir estan plasmades, al costat d’altres de l’alcalde Àngel Ros, en una placa commemorativa instal·lada al costat de l’escultura Memòria, Dignitat i Vida, a l’avinguda Blondel. El seu descobriment, un compromís adquirit l’any passat per l’alcalde, havia de ser el centre de la commemoració del 78 aniversari, però l’acte va haver de ser traslladat a la seu de la regidoria de Cultura per la pluja. Allà es van reunir quatre de la quinzena de supervivents que queden del bombardeig (Enric Aixut, Ramon Codina, Mateu Mateu i Manel Sampedro, aquest últim autor de la placa juntament amb Josep Piró i Ramon Ortín), familiars i autoritats. «Sempre recordarem els que van morir. Ahir van ser ells, avui són d’altres i n’hi haurà més en el futur. Cal posar més seny en les guerres perquè les pateixen els que menys culpa tenen», va reclamar Sampedro, que va parlar en nom dels supervivents.
El seu testimoni el van recollir els alumnes representants de les escoles Sant Josep de Calassanç i el Carme, guanyadors del XVIII Premi Liceu Escolar de plàstica, que van llegir poemes de pau en els quals no van oblidar els refugiats sirians. «Fugen de la guerra com ho faria tothom. Volem pau, que és el millor tresor, la millor arma,» van clamar. Aquests cinc alumnes van ser també els encarregats d’entregar als supervivents presents les roses que havien de protagonitzar la tradicional ofrena floral. El que sí que no va faltar per finalitzar l’acte va ser El cant dels ocells.
