Va començar des de molt avall i va arribar a ser director. Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) va guanyar el premi Josep Pla amb la segona part de les seues memòries, Aquella porta giratòria. Una història de La Vanguardia, que també és la història del país entre els anys 1969 i 1983.
El periodisme ha canviat molt des que va creuar per primera vegada la porta giratòria del carrer Pelai?
El periodisme no ha canviat, el que ha canviat radicalment és la societat, la manera de comunicarnos. Les distàncies són les mateixes, però l’espai ha desaparegut. Pots escriure des de qualsevol indret del món i compartir-ho a l’instant. Però l’ofici és el mateix: explicar el que passa i fer-ho cuidant el llenguatge. Actualment s’estila un periodisme curt que busca gairebé més l’eslògan que el titular. A mi em sembla discutible. Això és fast food. Jo crec que es tornarà al periodisme d’històries llargues. El del New Yorker. O el de la premsa alemanya, que no entén els nostres textos de vint línies. La immediatesa fa que reflexionem menys.
L’any 1969 era necessari saber llegir –i escriure– molt entre línies.
Totalment. No podies escriure tot el que sabies i havies d’enginyar-te-les per no tenir problemes. Però a les redaccions estàvem ben informats. La meua primera feina a La Vanguardia va ser traduint el New York Times, que ens arribava per teletip. Molts intel·lectuals passaven per la redacció per estar al dia del que passava a Espanya a través del que publicava un diari americà.
Els bons temps durant els quals periodisme i cultura anaven de la mà.
Els periodistes escrivim el primer esborrany de la història i hauríem de ser cultes en el sentit que Josep Pla donava a la cultura: som els encarregats de posar les coses al seu lloc, d’ordenar el món.
Ha exercit de corresponsal a la guerra de les Malvines, a la invasió soviètica de l’Afganistan… I sense internet!
Era una odissea. Comptaves amb una xarxa de contactes que sabien que els faries arribar la feina d’alguna manera. Et plantaves a l’aeroport i li donaves la informació que havies preparat a un perfecte desconegut, que havia de trucar a un d’aquests contactes per passar-li la teua feina. Amb el temps descobreixes que se’t van escapar moltes coses, encara que complissis els requisits del bon periodista: ser incrèdul, dubtar i preguntar. Però vam ser uns privilegiats. Hi va haver un temps durant el qual els corresponsals érem els aristòcrates del periodisme.
Hi haurà un tercer volum de les memòries?
És aviat per parlar del tema, però tinc ganes d’explicar la meua visió del món. No faig història ni tampoc unes memòries tradicionals. Però vull explicar com vaig viure la guerra freda o l’ascens al poder de Margaret Thatcher o Ronald Reagan.
