Lluïsa Cabeza: "Cal conciència per reduir el consum d'energia i es pot fer sense renunciar a l'estil de vida"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
03-12-2020
  • Lluïsa Cabeza: "Cal conciència per reduir el consum d'energia i es pot fer sense renunciar a l'estil de vida"

​Quan va decidir que seria enginyera com el seu avi, l'àvia li va dir que no anava per bon camí perquè aquesta era una professió d'homes. En lloc de respondre llavors amb paraules, la Lluïsa Cabeza ha respost amb una trajectòria i un currículum en recerca que demostra que per ser el que vols ser no té res a veure ser home o dona. És una de les científiques més citades del món, un reconeixement que l'enorgulleix especialment perquè és la millor forma per veure que la feina que fa amb el seu equip a l'Escola Politècnica Superior de la UdL és útil. I és que té assumit que els grans invents ja estan fets. No descobrirà ni la roda ni la penicilina. Ara toca sumar i fer que el progrés avanci amb petits granets de sorra de tothom. Ni que sigui compartint els errors per a que d'altres no hi tornin. La curiositat ho és tot. Sense ella, la vida seria un avorriment. Així de rotund ho diu. Per això deu ser que li apassiona la seva feina com a investigadora i catedràtica i si pogués tenir més temps, problablement el dedicaria a treballar més. No té fills i igualment, considera que les noves generacions són una de les motivacions que ens han de portar a fer canvis importants per frenar el canvi climàtic. Ja triguem. Assegura que es pot fer sense renunciar a les comoditats.

Hem esgarrapat una estona en la seva agenda atapeïda per investigar una mica en la vida d'aquesta experta en energies renovables que ha descobert a Lleida el que vol dir la qualitat de vida.

  • Presenta’t. Qui és Lluïsa Cabeza?

Sóc una investigadora i també professora de l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Lleida.

  • Així de clar. Et defineix la teva professió?

Sí, totalment.

  • Ets científica de vocació, doncs. Quan vas decidir que t’hi dedicaries?

És difícil recordar un moment concret, però és cert que sempre vaig estar envoltada d’un entorn relacionat amb la ciència. Mon pare era metge i ma mare infermera. A mon pare també li agradava la investigació. Va fer la tesi doctoral de gran i llavors, ajudant-lo, vaig descobrir el que era la recerca. Ell tenia vocació investigadora perquè va escriure uns quants esborranys de llibres dels quals després només en va publicar un i no eren de medicina sinó de temes que li interessaven com la història o la religió, perquè ell era molt religiós. Per tant, sempre he estat en contacte amb el món de la ciència i la recerca. Quan mon pare va fer la tesi jo estava a la universitat i jo l’ajudava; l’acompanyava, li transcrivia les coses i m’agradava molt. Després, a la facultat també vaig descobrir que m’agradava molt el laboratori. I va ser quan vaig decidir fer la tesi doctoral.

  • I vas continuar investigant fins ara

Sí, sempre. I per sort, he pogut continuar. I no és fàcil ni ho ha sigut mai. El jovent diu que ara és impossible investigar, però ara no és ni més fàcil ni més difícil que fa 20 o 50 anys; la investigació sempre ha estat una professió molt vocacional i no ha estat reconeguda. Ara potser més. Al Ramon i Cajal no se l’identifica com a investigador sinó com a metge o l’Edison era un aristòcrata que s’interessava per la física. Fa poc que la recerca té la consideració com a professió i és difícil exercir-la.

  • I per una dona, més?

Diria que depèn dels àmbits. Jo sempre he dit que no ha d’haver el mateix número d’homes que de dones en totes les professions, perquè és un tema de vocació. Trobo normal que hi hagi més homes que dones a Enginyeria i trobo normal que hi hagi més dones que homes a Infermeria. Ara, si un home vol ser infermer ho ha de poder ser sense pressió i si una dona vol ser enginyera ha de poder ser-ho sense problemes. Sí que és veritat que aquest món està molt masculinitzat, però ara ha canviat molt això.

  • Per què dius que és més habitual que hi hagi més homes amb vocació d’enginyers que dones?

Segueixo pensant que les dones i els homes som diferents i tenim vocacions diferents. Per un tema del tipus de feina, a mi no em sembla estrany.

Lluïsa Cabeza, al seu despatx de la UdL.
  • I en el teu cas, la vocació d’on ve?

Jo sempre havia dit que volia ser metge, però a casa tenia al meu avi que era enginyer. Parlava molt amb ell i m’agradaven molt les mates. Després, vaig descobrir la química i em va encantar. A més, veia al meu entorn que en el món de la medicina, tothom es queixava. Quan va arribar el moment, vaig parlar amb ma mare i em va proposar anar al Químic de Sarrià que era el lloc on feien Enginyeria Química llavors, fa uns 25 anys. Em va encantar la idea perquè combinava les dues coses que més m’agradaven i un cop allà vaig veure que també m’agradava l’Enginyeria Industrial i vaig fer les dues carreres alhora.

Però és curiós perquè a BUP i COU jo assegurava que no faria Enginyeria perquè veia massa coses de física i molta masculinitat. I he acabat sent catedràtica d’Enginyeria! (Riu) És important veure que la vida et pot portar per camins que no esperes.
Quan li vaig dir al meu avi que volia ser enginyera, li va fer molta il·lusió, en canvi la meva àvia em va dir que estava boja, que era una professió d’homes i que jo no hi feia res.

  • Què li vas dir?

No li vaig contestar. Potser li hauria faltat al respecte i no vaig dir res. Per sort, a casa vaig tenir molt suport, per part de la meva mare sempre.

  • Has hagut de fer aquesta tasca de suport amb alguna alumna?

De vegades, han vingut al despatx mares amb filles per a que les orientés, perquè no estaven decidides. I algunes sí que han tirat per l’enginyeria. Jo crec que s’ha d’estudiar el que t’agrada, encara que després no treballis d’això o acabis fent una cosa completament diferent. Hi ha carreres que tenen menys sortides. O també depèn de la zona. Conec a molta gent que ha fet Química i li costa molt trobar feina aquí perquè no hi ha indústria química a Lleida. La universitat et dona una base formativa, la vida després et porta per diferents camins.

  • Quins són els camins que t’han portat a tu a la investigació i a Lleida?

Com tot, per moltes casualitats. Sempre m’ha agradat la docència, des de molt joveneta donava repassos a altres nanos i al mateix temps pensava que cada any ensenyar el mateix podia ser un avorriment. La tesi la vaig fer per vocació però no pensava que em quedaria a la universitat. La meva família em va donar molt suport perquè tot i que vaig rebre la beca doctoral, no tenia per anar a viure sola. I després també vaig poder complir un somni que era anar a viure fora. Durant la tesi, el meu director va aconseguir-me una estada de tres mesos i la segona, a Estats Units, em van preguntar què faria quan acabés. Em van proposar fer un post doctorat, però no tenien pressupost. Per això, em vaig passar l’últim any de la tesi demanant ajuts per poder marxar. En vaig demanar set i em van donar el sisè. Per això, quan la gent es queixa que no li han donat un ajut sempre dic que és important insistir.
Als Estats Units vaig ser-hi tres anys. La feina m’agradava molt, però viure allà, no. I un dia vaig fer les maletes i me’n vaig tornar. Aquí em va costar molt trobar feina. Tenia un currículum considerablement bo, però no hi havia manera. Vaig estar nou mesos buscant. Llavors, un professor d’allà em va dir que a Lleida començaven Enginyeria Industrial i necessitaven doctors Enginyers Industrials que fessin de professors. No n’hi havia gaires, perquè habitualment, als enginyers els hi agrada treballar a la indústria, no estar a la universitat. Jo casi no coneixia Lleida i vaig venir a fer una entrevista per provar sort. D’això fa 21 anys.

  • No coneixies Lleida?

Jo sóc de Barcelona, només havia vingut aquí dos cops.

  • Penses que és un bon lloc per treballar?

Sí. Tot i que quan era jove pensava que això de la qualitat de vida era una xorrada. Jo sóc del centre de Barcelona i m’agrada molt. En l’època de la universitat vaig disfrutar molt de la ciutat. Però no te n’adones de la quantitat de temps que perds, per exemple, en moure’t. Jo estava una hora de rellotge cada dia per anar de casa a la facultat en bus. Una hora per anar i una per tornar, més l’estona caminant fins la parada. I ho trobava normal! (Riu) Llegia, brodava, dormia, estudiava… Alguna cosa has de fer! Ara jo tinc 12 minuts caminant des de casa fins a la feina. En cotxe, dos. I quan vaig a Barcelona a veure els meus pares me n’adono i m’estresso pel temps perdut. Viure en una ciutat petita, té aquests avantatges. I, alhora, trobes a faltar tot el que hi ha a Barcelona. Però he de dir que a Lleida hi ha molta més activitat cultural del que pugui semblar. Jo vaig al teatre aquí, a l’òpera. Ma mare ve de Barcelona a veure l’òpera aquí. També és cert que hi ha molt petit comerç i no hi ha grans superfícies.

  • Vas accelerada tot el dia?

No tant accelerada com a tope. (Ensenya el calendari, amb totes les hores cobertes). Sempre tinc algo a fer. I si no, m’ho busco. Una de les coses que més m’agrada de la recerca és que fas una mica el que vols. No al 100%, perquè has de tenir en compte què et financien i no sempre coincideix plenament amb el que vols. Però sempre et dona una gran flexibilitat i permet fer molt més si vols; sempre hi ha nova documentació, una nova convocatòria on presentar-te, un article per escriure… és una feina que donaria per cobrir les 24 hores del dia els 365 dies de l’any.

Al laboratori de l'edifici CREA, al campus de Cappont.
  • Què significa per tu la curiositat?

Ho és tot. Em sorprèn molt quan alguns companys investigadors em diuen que un tema no és de la seva recerca, perquè penso: “doncs estudia’l!” (Riu) Clar, jo faig coses d’energia, no diré que sóc especialista en salut, però de vegades puc fer una investigació amb ells. Per què no? Si no ets curiós, si no tens ganes d’aprendre, primer que la vida seria molt avorrida (riu) i segon que això et fa crèixer.

  • I creus que ho estem fent bé en aquest àmbit?

És difícil de dir. Fomentar aquesta curiositat ha de venir molt de la família i de l’escola. A les famílies, crec que estem fallant. Algú em podria dir que no tinc fills així que no sé com n’és de difícil. Però veient al meu voltant, amics, germans, crec que no els hi dediquem prou temps als nanos. Tots anem més accelerats, més cansats… i no hi ha tants espais de contacte i per compartir en família com abans.

Pel que fa a l’escola, és difícil de dir. Perquè penso que la docència ha perdiut moltíssim en continguts: estem fent infants més incults. Nosaltres fèiem llatí i grec, i era per alguna cosa. Ara no s’estudia prou història, per exemple. I jo sóc de ciències, però igualment penso que falta contingut. Per contra, es desenvolupa molt més la creativitat. Ja no “s’empolla” tant com abans i es fan més coses manuals, més experiments. Per exemple, a mi que anava a un cole de monges, m’ensenyaven a brodar. I els meus germans feien circuits elèctrics, que em semblava flipant! Ara, aquesta discriminació entre nois i noies no és dona i això és molt positiu. I el tipus d’ensenyament s’enfoca més a la creativitat, a desenvolupar la curiositat. I això és bo.

També és necessari el desenvolupament de la curiositat per a que sàpiguin on trobar informació, de tota la que hi ha, que n’hi ha molta.

  • En l’àmbit professional, la teva especialitat és l’energia. I a la vida, la gent que et coneix perquè et reconeix?

Sóc molt treballadora. També és pel fet de no haver-me casat ni haver tingut fills. Probablement, no m’hagués dedicat tant a la investigació. Jo no és que ho hagi triat així com és el cas d’altres persones, que prioritzen la feina per sobre de la família. El meu cas és perquè la vida m’hi ha portat. També que m’apassiona la meva feina. Però d’altra banda sóc molt casolana, m’agrada cuinar, cuidar de la casa. Alhora quan era jove era molt de sortir de discoteca. L’edat fa estralls i això canvia (Riu).

  • Ara vas a l’òpera.

(Riu) Sí, però també hi anava de joveneta, eh. M’ha agradat des de sempre. Suposo que la influència familiar fa molt. Amb la meva mare anàvem al Liceu.

  • La sensibilitat cultural no està renyida amb la ciència

A casa sempre hi va haver una sensibilitat especial per la música. A tot hora s’escoltava música i de tot tipus, no només clàssica. Per nosaltres, anar al Palau de la Música era normal. També vaig provar de fer música, però no se’m donava bé i ho vaig deixar. El que sí que vaig continuar és ballet clàssic. Vaig anar a classes durant molts anys. El meu pare sempre va voler que féssim esport. Com que jo mai he estat prima, suposo que devia pensar que si no em movia, m’engreixaria molt i l’esport que jo vaig trobar va ser el ballet. I em va agradar! En vaig fer fins als 20 anys. Tinc fotos amb tutu i tot això (Riu).

  • Però la teva especialitat és l’energia. A més, l’àmbit sobre el que treballes, el canvi climàtic, està especialment sobre la taula. Tu creus que ens en sortim?

No tenim més remei. L’altre dia m’ho van preguntar i vaig respondre que som privilegiats, perquè som punters al món. La Unió Europea està marcant a tots els països la lluita contra el canvi climàtic com una prioritat. I això té contrapartides econòmiques, perquè ens fa menys competitius, però jo penso que és una gran oportunitat, perquè com a mínim aquesta zona del món se’n preocupa. Una altra cosa és si ho estem fent suficient o suficientment bé, però com a mínim tenim l’oportunitat. I en energia, sí que penso que no tenim més remei. Com sempre, malauradament no ens adonem de les necessitats fins que ens toquen a la butxaca. I ara, com que el preu de l’energia està pujant, doncs s’ens fa més normal ara plantejar utilitzar l’energia solar.
Per exemple, un tema que potser la gent no se n’ha adonat del canvi perquè no se n’ha parlat molt són els electrodomèstics. Recordo quan van sortir les etiquetes d’eficiència, que la gent pensava que era una tonteria. I ara, quan vas a una botiga, valores especialment un aparell amb etiqueta A++ que no consumeix tant, per molt que sigui més car. Ja hem entès que al llarg de la vida d’aquesta nevera ens estalviem aquest cost afegit. La gent no se n’ha adonat del canvi, però és una realitat que ha passat i ha vingut imposada pel govern. Està passant en tot. Els cotxes híbrids fa uns anys només eren per pijos i ara n’hi ha molts pel carrer a preus més baixos, perquè també hi ha més demanda. Ara, ens podem arribar a plantejar tenir un cotxe elèctric. Per tant, el canvi s’està fent. L’altre tema és si ho fem suficientment ràpid.

  • I ho fem suficientment ràpid?

No. Però és que és difícil fer-ho més ràpid.

  • De què depèn?

De moltes coses: voluntat política, acceptació social… Si hi ha negacionistes del COVID, com no ha d’haver negacionistes del canvi climàtic! Hi ha gent que es pensa que això no li toca. Però si no és per la generació actual, cal fer-ho per les següents, pels nostres fills. De tota manera, si en altres aspectes ja hi ha pares i mares que són egoïstes amb els seus fills, com no ho seran en això. A més, també és un tema de formació. Un altre exemple clar de canvis es veu en el reciclatge de les escombraries. Fa uns anys, a la gent li semblava un mareig separar la brossa. I fins que els infants no ho van aprendre a l’escola i ho reclamaven de fer a casa, moltes famílies no van començar a reciclar. Ara ja no parlem de si ho fem o no sinó de si ho fem millor o pitjor. En l’energia també es donen canvis; jo quan vaig estudiar enginyeria, no hi havia cap referència a l’energia solar. Res de renovables. I ara ja ningú es pot imaginar fer una carrera tècnica sense estudiar-les. Tots els canvis prenen el seu temps. Per accelerar-ho cal acció política. Ara sobretot cal arribar a la gent. Els mitjans, la tele, tenen molt a dir perquè tenen molt impacte a la societat.

  • Una part important que destacaves és l’economia, com es venç aquest obstacle?

Tot és un procés. Hi ha molts estudis sociològics de quan tarda la gent en adoptar un canvi de mentalitat, una tecnologia. Totes les teories sobre els ‘early adopters’ parlen que pots accelerar-lo més o menys, però sempre es dona el mateix esquema. L’acceleració pot venir per la concienciació social, per les polítiques (si s’imposa alguna cosa, no hi ha més remei que complir-la), l’economia (quan toca a la butxaca). Per exemple, el COVID ha fet molt bé per totes aquestes recerques. Fins fa no res, els investitgadors estàvem molt mal vistos, si preguntaves, la gent pensava que no servia per a res la recerca. Ara, no només hi ha una valoració pels científics de la salut, sinó de tot en general. I això és una meravella perquè sense investigació, hi ha canvis que no avancen. Aquesta percepció té molt a veure també amb la comunicació científica. El fet que fem entrevistes, que la setmana passada féssim la Nit de la Recerca és molt important. Quan jo estudiava ningú parlava d’aquesta divulgació. Teníem assumit que ni la nostra família entenia el que estàvem fent. Ara ha canviat. Cal que es vegi que tots els diners que s’inverteixen en investigació contra el canvi climàtic, energies renovables, recuperació dels sòls contaminats són bàsics perquè el coneixement s’ha de crear.

  • Ja que hi som, algun titular dels avenços que esteu fent aquí en les vostres recerques?

(Riu) A nivell d’enginyeria s’està treballant molt en la reducció dels costos de les energies renovables. També en augmentar l’eficiència, però sobretot en la reducció de costos. Jo sempre dic una cosa que de vegades deprimeix a la gent que ens dediquem a això: les grans invencions ja s’han fet. La roda ja es va inventar i la penicilina també. De grans invencions ara n’hi ha poques. Però el granet de sorra que cadascú de nosaltres posem en augmentar el coneixement és el que fa que el món aprengui més ràpid i que els canvis vagin més ràpid. Costa fer un gran titular perquè no descobrim res però hi ha coneixements o tecnologies que hem desenvolupat que ara estan al món: hi ha sensors que tenen el nostre coneixement, plantes termosolars que tenen el nostre coneixement… I sabem que si nosaltres no haguéssim fet aquella investigació en aquell moment, allò no funcionaria d’aquella manera, o no seria tan barat o no seria tan eficient. Per tant, el progrés és una conjunció de molta gent i per això ara la recerca és col·laborativa. Fixa’t que quan es parla de les vacunes del COVID no es parla de noms propis, sinó de laboratoris sencers perquè és un conjunt de gent cadascú aportant el seu granet de sorra. Amb això, és tot el mateix. A més, és una qüestió de multidisciplinarietat. Ens adonem que quan treballem junts els diferents àmbits científics progressem més ràpid. Això fa que la investigació sigui menys individualista. Jo no sóc jo i la meva feina, sinó tot el grup de recerca i també les 200 persones que hi han intervingut al llarg dels últims 20 anys. I alhora, no treballem aïllats; estem interconnectats amb gent d’arreu del món compartint el que fem.

  • I compartint també els errors

Exacte. Aquest és un dels grans progressos fets últimament. Abans, els errors no es publicaven. Ara sí. Pots evitar que algú torni a fer el mateix per trobar-se amb una mateixa conclusió errònia. Cal compartir errors i idees. I de vegades les idees arriben comentant, xarrant amb una cervesa a la mà, que és el que trobem a faltar tant ara, perquè proposant noves maneres o nous enfocaments, sorgeixen les idees. Sol a casa llegint no hi ha tanta creativitat.

  • I online és igual?

Malauradament o afortunadament ens hem acostumat. El confinament ho ha agilitzat tot. Abans jo viatjava moltíssim i quan proposava fer alguna reunió per Skype tothom s’estranyava. Ara fins i tot sembla que és al revès. Fa mitja hora, he tingut una reunió amb uns companys de Belfast que ha estat tan interessant com podria haver sigut presencial. Però és cert que falta el contacte personal. Els congressos científics no són tan productius si són online. Perquè pots fer preguntes durant la sessió, però online et perds el cafè de després que et permet comentar la jugada amb el company o fins i tot amb el mateix ponent. Davant de l’ordinador tampoc fas igual les preguntes, molts cops no pots veure les cares… Aquella estona dels descansos, els dinars conjunts aporten moltíssim. I això es perd en les trobades virtuals.

  • Ets una persona sociable llavors?

Sí, molt. Sóc molt tímida, però sóc sociable. Sóc tan tímida que quan vaig començar a donar classes, que en feia cada dia, vomitava abans.

  • Ostres…

Sempre he estat tímida. Però m’agrada molt estar amb els meus amics, sempre m’ha agradat sortir. El que passa és que em costa amb la gent nova. I em costa molt parlar amb algú que no conec de temes personals.

Una de les actuals línies d'investigació és aconseguir mantenir la temperatura de forma més eficient.
  • Com portes ser una de les científiques més influents del món?

Me n’orgulleix molt. Jo he publicat més de 350 articles. Encara ara, quan ens en publiquen un més, vaig a la sala de becaris a celebrar-ho. Cada granet de sorra és una fita. Llavors, penso que aquest reconeixement és molt valuós, perquè ajuda. No perquè el necessitis, però cal valorar-lo.

  • Sents que has triomfat a la vida?

No.

  • Encara no?

Què vol dir triomfar a la vida? Jo el que puc dir ben satisfeta és que puc fer la feina que m’agrada i disfrutar-la.

  • Potser ja és això

Clar. Jo crec que la felicitat ve amb el dia a dia i amb les coses petites. Ni tenir molts diners ni molta fama. A mi la fama no m’agrada. (Riu). Ara bé, que et reconeguin els mèrits té un valor i també cal. Aquest rànquing dels científics més citats del món és important perquè reflecteix que l’altra gent llegeix el que fas. I això és especialment satisfactori, perquè jo puc escriure un llibre que es quedi a l’estanteria acumulant pols. Però si algú et cita en les seves publicacions, vol dir que la teva investigació li està resultant útil a una altra persona i la considera interessant com per incloure-la en la seva. No és cap premi, és una mera estadística, però que té el gran valor de reflectir que els altres investigadors estan valorant el que faig.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Segurament que els dies tinguessin més hores. Com molta altra gent, ha arribat un moment en què valoro molt més el temps que els diners. De diners tinc els que necessito. Però de temps, no.

  • I què faries si en tinguessis més?

Probablement, treballar més. Però també valoro estar amb la meva família. Quan els diumenges m’assento a dinar amb ma mare, el meu germà i el meu nebot, m’agrada molt. I tan de bo que els diumenges duressin més. (Riu)

  • I podries salvar el món amb aquest superpoder?

No. Penso que estic fent una contribució però petita. Jo crec molt en la col·laboració. Sols no podem canviar gaire. Junts, sí.

  • De tota manera, tens confiança en la humanitat?

Sí. Penso que som molt burros, perquè estem entrepussant molts cops contra la mateixa pedra. I al mateix temps som éssers molt intel·ligents. I sabem que cal canviar les coses. Potser la gent no en té ganes, pensa que no n’hi ha per tant, però saben que cal canviar les maneres de fer. Potser com que no ho farem tan ràpid com caldria, això tindrà unes conseqüències.

  • Creus més en la ciència o en les persones?

Una cosa sense l’altra no té sentit. La ciència l’estem creant nosaltres, però també estem on estem perquè la ciència ha avançat molt. Hi ha més gent al món perquè vivim millor, perquè la ciència ha evolucionat molt i les persones han adoptat els canvis que comportava.

  • Algun petit comportament que podem fer i que pot ajudar a frenar les conseqüències del canvi climàtic?

Tothom ens hauríem d’adonar que hem de gastar menys. Menys materials, menys energia, menys aigua. I ho podem fer sense renunciar a les comoditats. No m’agrada la gent que planteja els canvis dràsticament. Com dir que tothom hem d’anar amb bicicleta. He de poder anar amb cotxe. El que passa és que he de ser conscient del que implica: contamino, potser no cal per trajectes curts, potser puc anar caminant o amb transport públic. Però he de poder agafar el cotxe. És un error intentar imposar a la gent un determinat estil de vida. Amb la calefacció o l’aire condicionat passa el mateix. No és necessari prescindir de l’aire condicionat o la calefacció. Però tampoc podem pretendre anar amb jaqueteta a l’estiu i amb màniga curta a l’hivern. Si tothom ens adonéssim d’això, aquesta conciència canviaria moltes coses. Per això, el missatge que cal donar és que es pot aconseguir sense canviar les comoditats que hem assolit, sense canviar l’estil de vida, sinó canviant la manera de fer les coses que fem. Si demanem deixar enrere un estil de vida provoca un rebuig per part de la gent. Tothom hem de fer un esforç. No dic que només puguem tenir tres jerseis. Però si tens roba a casa que no has estrenat, potser tens un problema.

  • Com t’agradaria passar a la història?

Com algú que ha intentat ajudar a que el progrés vagi pel bon camí.

  • Com t’acomiades de la gent?

Moltes gràcies. Sóc molt agraïda. No m’agrada donar les gràcies perquè sí, hi ha gent que sembla que ho fa per fer la pilota. No es tracta d’això. Cal donar les gràcies quan estàs agraïda. I jo acostumo a estar agraïda de la gent que m’envolta.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta