Lola Miquel: "Fins i tot la poesia corrosiva és metamorfosi de la realitat, alquímia amb paraules"

• Quin és el camí artístic que penses agafar a partir d’ara, doncs?

M’agradaria tocar algun altre gènere si tinc ganes. Estudiar, preparar-me, que sempre ho faig. Tinc idees, però no sé exactament què faré. I si no volgués fer res seria perfectament vàlid, perquè ja he fet un munt de llibres. Si algú té ganes de llegir-me, que els agafi! No tinc perquè fer més llibres per continuar apareixent i apareixent fins el dia que em mori que apareixeré com a morta. És això el que no vull. No sé si m’explico.

• Perfectament. És que algun cop has considerat que no t’expliques?

Sí, alguna vegada sí. Els llibres suposo que s’entenen. O potser no. De vegades és difícil perquè no saps si a la resta els hi està arribant allò que realment tu vols transmetre. Tothom tenim interpretacions diferents de la realitat.

• Amb tots aquests llibres que deixes escrits, què creus que has aportat fins ara?

Jo he treballat molt. En una llengua tocada de mort i en una cultura que està assetjada. I tot i saber-ho, he continuat treballant. Podria haver treballat en espanyol, com ho fa tanta altra gent perquè l’art és una qüestió de mercat i d'aparició contínua. Jo crec que dins el que és la nostra comunitat catalana que jo estimo molt amb tota la seva diversitat, he fet el que he pogut des de la meva petita parcel·la. Sobre la temàtica, he aportat la meva visió del món, les meves idees i també molts coneixements de vida que he tingut i que si li han servit a algú, estaria molt bé. Tampoc gran cosa. Una persona que escriu tampoc fa gran cosa.

• No?

Pot donar alegria i il·lusió i això és important. És veritat.

• Casi res

(Riu) Això sí que és veritat. Pot aportar vitalitat, força. Sí, potser sí que he aportat això a la gent i als animals que han viscut amb mi.

• Una mica d’irreverència també, no?

És que en aquesta societat si no ets irreverent… No veus que tothom està quadriculat? Totes les ties i tots els tios han de tenir el mateix cos, tots allà al gimnàs per semblar-se al cos que han d’assemblar-se. Ni els artistes dels cànons grecs fent estàtues! Estem tan marcats amb tot! Tot queda registrat a l’instant. Aquesta entrevista ja queda gravada. No hi ha hagut a la història mai cap home que hagi sigut tan poc lliure com l’actual i que per contra es cregués tan liure. Això ha estat la gran jugada dels poders, que ens han fet sentir lliures des d’aquesta esclavitud terrible. Estem controlats de totes les maneres i per totes bandes.

• I la poesia és una manera d’alliberar-se?

La poesia és bellesa. Per mi la poesia és una manera de refer. És una metamorfosi del món: el món t’arriba i tu fas una metamorfosi i ho embelleixes. O fas fins i tot poesia corrosiva, però en qualsevol cas, n’estàs fent una metamorfosi del que hi ha. Com un treball alquímic amb paraules, que no les pots ni agafar, no hi ha res més eteri.

• I tots els temes són poètics?

Sí, tots. Més en aquest món en què els nens tenen monstres com a ninos. Ja només veient això et fas una idea de la societat en què vivim. En la meva època tenia una princesa o un angelet. I ara els hi agraden els monstres! És molt contradictori, perquè sembla que això trenca la norma, però per altra banda, hi ha els cossos tots iguals, tots anem com un ramat als mateixos llocs a l’estiu... Però curiosament els crios tenen monstres. No sé què vol dir això. Són els pares qui ho escullen. Crec que és una societat canviant que no sabem cap a on va. També estem en un món globalitzat i per això estem com estem al carrer amb mascaretes. En definitiva, vivim en un mòn monstruós. Impossible que els nens no tinguin monstres si s’han d’acostumar. (Riu)

• I tu quines joguines tenies de petita?

M’agradaven molt els llibres. Sempre m’ha atret molt la lletra escrita, sempre l’he trobat molt misteriosa i màgica. Ho veus clarament quan no entens un alfabet. I després, les joguines típiques i tòpiques que li regalaven a tothom: la cuineta, les nines… Jo amb les nines em muntava històries com si fossin una comunitat. Com que estava sola, m’inventava històries.

• D’aquí la vena d’inventar històries?

Potser sí. Com que em tenien tan protegida com si m’hagués de trencar, em passava el dia a casa. La resta de nens al carrer i jo, tancada.

• Per què?

Estava tan superprotegida que era agobiant. No sé per què.

• I l’afició per escriure d’on arriba?

Ni idea. Perquè a casa no hi havia ningú amb interès per l’art. No anaven ni al cine, ni al teatre, ni a concerts, no tocaven música ni l’escoltaven. Algunes cançons infantils, però poques. El meu avi llegia novel·les de l’oest i la meva mare, novel·les roses que em semblaven insuportables. Però les de l’avi encara eren pitjors perquè no vaig poder passar de la segona pàgina. Horrible. (Riu)

• I tu d’on has sortit?

No en tinc ni idea! (Riu)

• Recordes quan vas començar a escriure?

Recordo molt bé la primera vegada que vaig inventar-me una cosa perquè a l’escola ens van demanar que féssim un dibuix i una redacció. Al dibuix em va ajudar ma mare perquè jo era bastant patosa. I a la redacció, m’hi vaig posar sola i m’agradava que quan la tornava a llegir, era igual. No hi passava el temps, Em flipava molt aquest efecte de la lletra escrita.

• Recordes sobre què era?

Devia ser sobre el mar o un vaixell. Perquè quan tenia tres anys m’havien portat a veure el mar, que m’havia agradat molt i aleshores, em va semblar al·lucinant que allò quedés immobilitzat allà.

• Com una mena de fotografia

Una fotografia és el que veus. La paraula no és el que veus i això la fa més interessant. A mi m’encanta la fotografia, però en la paraula, hi ha una part de realitat que no hi és. I a partir de sons o símbols, el teu cervell crea la imatge.

• Per això són millors els llibres que les pel·lis?

És que amb una pel·lícula, tothom veu el mateix. En canvi, un llibre és imaginable i el fas teu. Hi ha pel·lícules boníssimes, però la imatge està allà immobilitzada, és el que hi ha. La imaginació no pot imaginar mai amb una pel·lícula. Per això pot ser estem en una època en què els éssers humans no som tan imaginatius. És una època molt visual.

• Abans deies que de petita passaves molt temps sola, ets una persona solitària?

M’agrada molt estar sola. Fins i tot a casa ho deien.

• Preocupats per tu?

Estava mal vist. Ara, també. Però és que a mi m’agradava anar-me’n sola. M’agrada la solitud, sí.

• Aquest any de confinament no ha sigut dur en aquest aspecte, doncs

Ha estat preocupant, evidentment. Perquè estar amb una espasa de Damocles amb el risc de contagiar-te, anar a l’hospital i dinyar-la, no li agrada a ningú. Però per la resta, ja estic acostumada a viure com en pandèmia, però sense pandèmia. He trobat a faltar estar amb amics, perquè també m’agrada la gent i fer vida social. Però m’agrada que la base de la meva vida sigui la solitud. Però la solitud acompanyada d’animal. Jo estic en una família amb diferents espècies i elles també, perquè la meva gata no és ni gossa ni humana, la gossa no és ni gata ni humana i jo no sóc ni gata ni gossa. Som una família estranya amb espècies estranyes que es porten bé entre elles. Diversitat total.

• Abans deies que la llengua catalana està tocada de mort. Creus que es pot salvar?

Penso que no. Si l’únic que hem de fer és parlar català i no som capaços de fer-ho, és molt difícil. L’únic que cal fer és imposar la llengua amb dues pilotes. Però ningú no vol quedar malament. Si en una classe hi ha per exemple, quatre que parlen espanyol i dos, català, tothom parlarà espanyol. I si parles en català, tothom et mirarà malament. Per tant, sempre estàs en circumstàncies desafavoridores. I al final, per la urgència del moment acabes deixant-te donar pel cul i parles en espanyol. Aquesta actitud en definitiva és de poble reduït. Ho hem estat des de la dictadura i després, tot i pensar que no, hem vist que quan hem volgut fer alguna cosa ho continuem sent. És molt difícil trencar aquesta dinàmica mental. Em sap molt greu perquè és la meva cultura i la meva llengua, però ho veig difícil. Sempre queda una petita esperança, però és complicat.

• Què creus que estaries fent si no escrivissis?

Ho veig inimaginable. (Riu) No tinc ni idea.

• No t’imagines de cap altra manera?

Suposo que dins del món de l’art. Quan era petita m’hagués agradat ser jugadora de bàsquet.

• Sí?!

Però tenia el cul massa gros. (Riu) No era grassa, però sempre he tingut les popes i el cul gran. També m’hagués agradat fer gimnàstica rítmica. I no era el tipus ni per una cosa ni per l’altra. Tampoc no era l’agilitat en persona. Però m’agradava moltíssim. La gimnàstica busca la bellesa, la forma del moviment. I el bàsquet era més de fer grup amb les dones, posar la pilota a la cistella, era divertit. (Riu)

• Hem guanyat una poeta i…

Hem perdut una mala encistelladora, una jugadora a la banqueta. És una gran pèrdua, aquesta! (Riu)

• Fas algun cop l’exercici de “què hagués passat si…”

No. Perquè ja hi ha el que ha estat. Si poguéssim tornar enrere, potser sí, perquè les coses que m’han fet patir molt no les tornaria a viure ni loca. Però com que no és pot fer, és ciència ficció.

• Parlant de ficció, si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Fer que els meus animals poguessin viure molts anys més. El superpoder de donar la vida.

• Per als animals o per a tothom?

En general, si la gent m’ho demanés. Però si algú està patint, potser millor que deixi de patir. Això és fotut. Si pogués donar vida sense patiment, llavors sí que voldria aquest superpoder.

• T’allargaries la vida tu mateixa també?

Saps que passa? Que fer-te vella és un rollo. És com un cotxe que té 15 anys o 20. Per molt que l’hagis cuidat, ja saps que per un costat o l’altre fallarà. El fet de fer-se vell és tremebund des del punt de vista físic, sobretot en una societat física com la que vivim. Tenir més vida quan no pots fer una sèrie de coses perquè tens limitacions físiques, no sé per a què. A mi m’és igual si el cos és lleig, sóc coqueta però tant me fa. Si el cos pogués estar bé, funcionar bé, aleshores pots allargar la vida. Però ja ho pensava quan era jove, aquests vells que estan “lligats al poltre de la malaltia”, com ja dic en un poema, és horrorós. Ho és per una persona jove i és horrorós per un vell. El fet de viure sense vida no em sembla desitjable.

• Penses que ara passa això?

Sempre ha passat. És la naturalesa humana. Ara allarguem més la vida i entre tota la gent que hi ha i que vivim més, el planeta no té recursos. Potser ara els vells no pateixen tant però fan patir el planeta i els que neixen. No sé fins a quin punt això és sostenible.

• Confies en la humanitat?

Una part meva sí. És segur que hi ha més persones bones que dolentes, però hi ha una sèrie de persones que són molt dolentes i que fan molt mal, perquè estan en llocs de molt poder. Si estàs en una multinacional i per guanyar 100.000 més fas fora 300 persones i tan se te'n foten aquestes 300 famílies, això vol dir que ets una mala persona, que no tens cor ni empatia. I això està passant a tot el món. Passa amb els bancs, que són els que tenen els diners i van fent fora gent per guanyar-ne més. Hi ha molta més gent bona, però no està al poder. Al poder hi ha molta més gent dolenta.

• Per què?

Potser perquè es valoren més els resultats i els guanys que el benestar de les persones. Potser es vol acaparar massa. Els rics són com els reis mides que sempre volen més més i més fins a convertir-se en or. Crec que passa per egoisme i per ganes de lucre. No miren res més. En aquesta societat en què no hi ha valors, ni religions, no hi ha seguretats segures, no hi ha certeses certes. Cadascú mira més la seva vida i es mira menys la comunitat.

• En tot plegat, l’amor quin espai té?

Si no parlem de l’amor patatero de parella que ens venen per la tele, el puto romanticisme en què estimes fins a la mort, d’acord. Que estimi un altre fins a la mort! Pot ser que estimis fins a la mort un ésser execrable. Aquesta idea absurda i estúpida que fa patir tothom, per mi això no és amor. És una història que faríem bé de treure’ns-la del cap. Per mi l’amor és una altra cosa. És el millor que hi ha al món: a una persona, a un animal, a un arbre. Sense amor és impossible res. Però no parlo de la xorrada immensa de l’enamorament de pel·lícula en la que entrem. Ens enamorem i entrem en aquests esquemes i esdevenim aquests estúpids per als que ens han preparat aquestes pel·lícules de merda, aquesta alienació romàntica. És terrible. Té tant èxit perquè és com una droga.

• El sucre, l’heroïna i l’amor romàntic

Exacte. És l’heroïna que donen al poble per a que no pensem en una altra cosa. Però és terrible aquesta idea romàntica.

• La poesia ha abonat també aquesta idea de romanticisme

La poesia ha tingut molt èxit gràcies a aquesta idea estúpida. Per exemple, ara un poeta de Lleida ha escrit un llibre estúpid sobre aquesta idea tan estúpida. No diré qui és per no quedar tan malament.

• T’importa quedar malament?

No, però no vull ensenyar totes les cartes. (Riu)

• Algun cop t’has callat alguna cosa?

Sí! Moltes vegades. Però quan estic molt carregada, puc tenir les meves sortides de to. És un dels meus grans defectes.

• Creus que és un defecte?

Sí, perquè la mentida és molt útil a la societat. Vivint en comunitat, has de mantenir certa harmonia i aquestes sortides de to no hi contribueixen. (Riu)

• En què creus que ets especialista? La gent que compta amb tu per què hi compta?

Normalment, per temes de literatura o de pensament. Però jo no sóc especialista en això. També per l’amor de veritat. També sé cuinar bé. En amistats. I sóc especialista en detectar psicòpates.

• És una especitalitat molt útil!

T’estalvia molta merda. Qui vol tenir al costat algú que no té sentiments i només s’estima a ell mateix? Quin horror de persona.

• N’has detectat molts?

Uns quants. Aquestes persones riques que et deia segurament tenen trets psicopàtics. Van fer un experiment monitoritzant els impulsos cerebrals de diferents persones entre les que hi havia psicòpates. Els hi mostraven unes imatges com per exemple un nen amorós que activava una part del cervell. O una imatge d’una vella a la que li donaven puntades els soldats i la mataven. Doncs el cervell del psicòpata no reaccionava. Simplement imiten comportaments i sentiments, però no els distingeixen. Per això dic que les persones al capdavant d’aquestes multinacionals que fan fora centenars de persones o que estan destruint literalment el planeta on viuran els seus nets i no els importa no poden ser altra cosa que psicòpates.

• La psicopatia podríem dir que és antagònica a la poesia

Totalment. L’art, en principi, ho és. Tot i que també hi ha hagut artistes que no són un bon exemple. Estic pensant en Picasso. Sempre em fa preguntar-me sense trobar resposta: fins a quin punt l’art queda empestat de la maldat o la bondat de l’artista. Per exemple, la publicitat subliminal al cine, en què a una pel·lícula surt sense adonar-nos una beguda i després, tothom té ganes d’anar a prendre una Coca-cola sense saber per què. No sé si a l’obra d’art queden ímputs d’això, fins a quin punt l’obra és independent de l’artista. És una pregunta que no sé respondre.

• Molts cops lliguem l’art i la cultura a l’empatia i, per exemple, els nazis eren grans amants de l’art

I dels animals! Hitler estimava moltíssim als seus gossos. Hi ha moltes preguntes que són difícils de formular i de respondre. He pensat moltes vegades en això. Si Picasso era una mala persona com sembla ser que era, això es transmet a les seves obres? Heideger era un nazi que va desenvolupar tota una filosofia que és la base de bona part de la filosofia europea. Fins a quin punt el retorn del nazisme té a veure amb això? O no! No tinc resposta.

• Com voldries passar a la història?

Vols dir que quedarà història per passar? Com que tots els grans relats s’han enfonsat, no sé. (Riu)

• Potser poden quedar petits relats

No ho sé. M’és igual. Jo crec que la gent fa història segons li interessa. A totes les coses hi ha poca realitat, hi ha projeccions. I cal tenir en compte que tots els grans relats de fa unes dècades han entrat en bucle.

• He llegit en una entrevista teva que és més fàcil creure mentides que veritats. Per què?

És fàcil. Un exemple que tothom pot entendre claríssimament: quan hi va haver l’1 d’octubre aquí. Amb tot el que va passar, les televisions espanyoles ho van negar i tothom s’ho va creure. Era igual veure les imatges que estaven gravades i regravades. La gent veia la veritat i no la volia creure perquè no li interessava creure-la. Hem arribat a un punt de la història en què la veritat mateixa no importa, només importen els interessos de les persones que fan moure la realitat. L’1 d’octubre és el gran exemple que la mentida és molt més creïble que la veritat. Quan no vols canviar d’ideea, et creus la mentida. Punt. I la gent és molt reàcia a canviar les idees, perquè som animals de costums i sedentaris.

• Alguna solució?

No ho sé, és molt difícil. (Riu) No estem parlant de petites societats abastables per un canvi. Parlem de macrosocietats amb multinacionals. Ni les empreses són de cada país. Les que mouen el cotarro són de moltes nacions. Ha canviat molt tot. En aquest sistema consumista, és impossible que el poble pugui canviar. Estem manipulats de maneres molt subtils i sibil·lines. Igual m’equivoco, però jo penso això.

• Poses en dubte constantment el teu pensament o és que renuncies a aconseguir tenir respostes clares?

No és que jo hi renunciï, és que en realitat ningú sap. Jo tampoc sóc l’església catòlica donant dogmes de fe ni respostes categòriques. Pel que he pensat i el que he llegit i he observat, jo tinc ara aquests arguments. I potser em posen davant un altre argument que m’ho fa replantejar tot. Per això sempre afegeixo que no ho sé. Perquè no sóc un dogma.

• Com t’acomiades normalment de la gent?

Amb un petó o una abraçada, “ja ens veurem”, “estic contenta d’haver-nos trobat”, “mira, la meva gosseta et diu adéu” (riu), coses així.

• Com es diuen els teus animals?

La gosseta es diu Lolita. I la gata, que fa cinc anys que l’alimento però la devien maltractar i no deixa mai que la toquin, es diu Tit. És una maltractada del món.

• I tu, per què et canvies el nom?

Em vull dir Lola. Una amiga que es diu Dolors em va començar a explicar coses de la seva vida i tot eren desgràcies! Sembla que aquest nom hi va associat. I vull canviar aquest mal fario. Em va agafar una esventada i vaig posar a les xarxes que a partir d’ara em diguessin Lola.

• Tantes desgràcies t’ha portat a tu aquest nom?

No sé… en el moment vaig veure clar que era un nom que donava negativitat. Em va agafar el rampell i he continuat. Com un procés de transformació d’una eruga.

• Creus que el nom et definirà d’una altra manera?

Quan vaig decidir el canvi no tenia cap idea. Però té sentit que Dolors Miquel sigui la poeta i Lola Miquel potser no serà res, ja veurem. És com un descans. Jo hi busco salut i tranquil·litat. Gairebé res!

• Llavors, què et poso al titular? Dolors o Lola?

Lola.