Magí Valls: "Encara no entenem que amb sentit de l'humor, la vida és millor"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
02-08-2018
  • Magí Valls: "Encara no entenem que amb sentit de l'humor, la vida és millor"

Ornitorrinc. Diu que si pogués convertir-se en alguna altra cosa, seria aquest animal tan curiós com ell mateix. I tan adaptable. I tan divertit. Però el Magí Valls, pallasso de vocació i de convicció en fase de canvi vital i de recerca constant d'alguna cosa que no sap ben bé què és, també anhela ser "normal". Però és complicat si fas equilibris amb parasols o cadires o si ets capaç de deixar-ho tot per anar-te'n tres mesos a Bolívia amb 18 anys a fer un projecte humanitari. Des que va descobrir com de bonic i com d'injust pot ser el món, no ha deixat de regalar somriures. Són bons per la salut, però a vegades no ho entenem i no hi donem el valor que la professió de pallasso té. Persevera i ha remogut cel i terra per continuar amb les seves expedicions. Al Nepal, a Haití... Ara, ell ho té clar: en 10 anys vol viure a Bali en un xiringuito fent sardines.

El Magí té somnis ben curiosos i nosaltres els hem volgut escoltar tots.

  • Presenta’t. Qui és el Magí Valls?

El Magí Valls és el Magí Valls. Fa quaranta i alguns anys, vaig néixer a Barcelona. Els meus pares adoptius amb dos dies de vida em van portar del barri de Gràcia -que queda molt bé sempre dir que sóc de Gràcia (riu)-, a una torreta en uns camps de l’Horta de Lleida i allà he anat fent el que molta gent coneix: faràndula, teatre, circ i pallassos... I viure, sobreviure, malviure i a vegades benviure.

  • Què volies ser de petit?

No m’ho he plantejat mai.

  • No?

De petit gaudia molt de ser petit i el que volia ser de gran és el que m’he anat trobant. Sóc un aprofitador d’oportunitats del que va sortint. Sóc una persona que no em plantejo objectius a llarg termini. Com tothom, he tingut somnis i n’he complert, però a vegades complir somnis no és tan guai. Perquè et pots frustrar. Pots pensar que no n’hi havia per tant. Els somnis mola que siguin somnis. Sempre. I que no es facin realitat.

  • Mai?

Sí. Així somiem. Els objectius, sí. Però als somnis es barreja la realitat i la fantasia. Un dels meus somnis és volar.

  • I preferiries que no es fes realitat?

No ho veig factible (riu)

  • Però si es fes realitat et contradiria, no?

No tinc la veritat absoluta de res. Per tant tinc ganes que la vida em contradigui i em doni sorpreses i així anem progressant. Tan de bo em contradiguessin moltes de les coses que jo penso i em diguessin: “no, no tens raó”

  • Per exemple?

En què el món està trencat. M’agradaria no tenir raó quan veig el patiment de nens, de persones. Tinc obsessió amb els camps de refugiats i el que passa al Mediterrani. Crec que és el pitjor que ens està passant i m’agradaria no tenir raó amb aquesta injustícia.

  • Hi has anat?

Estic pensant en anar a l’octubre. L’any passat no va poder ser per temes de salut i de logística. I possiblement, a la tardor pugui fer una expedició que probablement serà l’última en uns quants dies.

  • Per què?

Cansament, desgast… El nostre món és així. Si fas moltes coses fora, la sensació de desarrelament hi és. Ara potser ha arribat el moment de curar això i després tornar-hi.

  • Agafar arrels un altre cop

Sí.

  • Les teves arrels són a Lleida?

No, la veritat és que no.

  • On són?

Les meves arrels estan molt repartides a cada lloc on he estat. No vull dir que no m’agradi Lleida. Quan estic aquí em sento de Lleida (a vegades). Però quan estic a l’Àfrica em sento d’Àfrica, quan estic al Nepal em sento nepalí. I potser és recurrent allò de ciutadà del món i no dic això, però la vida m’ha portat a no tenir molt arrelament als llocs. El que sí que és veritat és que al final, has de fer-ho. A no ser que tinguis molts calers i puguis voltar per tot el món i que no passi res.

  • Però tornar a algun lloc sempre està bé

El que jo estic buscant és un lloc on anar. (Riu). Lleida és un lloc que ja sé que pots anar, tornar, estar… Té grans coses i té moltes altres que no m’agraden. No es tracta de fer un llistat de les coses que no m’agraden. Però penso que Lleida en el fons és com una petita illa que s’acaba per segons el que vulguis a la vida. A mi m’ha passat. I crec que Lleida mola a partir dels 40. Quan tothom està més tranquil.

  • Ara tens més de 40, però prefereixes anar a un altre lloc?

Jo estic projectant. I ara per situacions familiars no me’n vaig. Però jo ho tinc clar: a mi m’agradaria estar a Bali en un xiringuito fent sardines i actuant només els dijous. Ho projecto d’aquí a 10 anys. Ja veurem, la vida dona molts tombs. Esteu tots convidats (riu).

  • Això és un projecte o és un somni?

És un objectiu. Els somnis són irrealitzables. El que busco és tastar altres cultures. Però igual ens veiem per Lleida fins als 87.

  • De tota manera, ets una persona que necessites poc?

Poc, de què? És cert que m’aconformo amb poc. M’he acostumat. Però també m’agrada viure bé. De tota manera, em pot flipar una posta de sol, em pot enriquir una passejada per l’Horta… També són èpoques. Ara tot el que necessito complir és saldar els comptes amb les entitats bancàries i arribar al punt de no deure res a ningú. Poc més. Amb un plat d’arròs i internet, passo.

  • Quan vas començar a ser pallasso?

Jo anava a una escola a Lleida, que acaba amb “pal”, comença amb “E” i segueix amb “pis”. I amb 3 ó 4 elements que continuem sent uns outsiders -ara encara hi ha gent que em diu que m’admiren perquè faig el que em dona la gana, però no és cert, fem el que podem com tothom-, vaig fer coses d’esplai, vaig conèixer el Jordi Granell del Xip Xap i sempre li estaré agraït per donar-me l’oportunitat d’entrar a la companyia, en un moment en què també començava gent que ara està molt consagrada, com la Baldufa, Tombs Creatius… Som d’aquesta quinta de “viejóvenes”. Érem dels petits i ara comencem a ser vells.

  • Si no haguessis triat aquest camí, quin haguessis triat?

De fet aquest any he decidit retirar-me. He decidit fer un stop per moltes raons. És un procés bastant curiós, que és una paraula que m’agrada molt. Ara estic com un noi de 16 anys que no sé per on tirar. És veritat que al llarg de tota la meva vida sempre he estat buscant, però tampoc sé exactament el què.

Llavors, sí que faré algunes coses puntuals per traure’m el mono, perquè penso que la gent que ens dediquem a això tants anys és impossible deixar-ho del tot, però faré un canvi. I estic orientant-me, estudiant, cap a lo social, lo humanitari… una mica el que he estat fent també fins ara.

  • Sí, perquè mai has deixat aquest aspecte

El que passa és que ara potser em paguen per fer-ho. Serà una feina. Fins ara era un projecte de vida, però em permetrà gaudir més de l’ofici, fer un altre tipus d’expedicions. L’altre dia em va trucar un amic que em va dir que era un gustasso tenir una nòmina a final de mes. Però suposo que molta gent s’hi troba amb aquesta situació. Treballar sol té complicacions que no tens quan treballes en una companyia. Tot té pros i contres, però a vegades la gent pensa que anar sol és el millor i no és tan bonic.

  • Et consideres una persona solitària?

Sí. Bastant. Si partíssim el temps de la vida crec que he passat igual de temps sol que amb gent.

  • Però t’agrada la gent

Sí! M’agraden les persones, més que la soledat, que la soledat imposada que hem patit tots algun cop. Però també és una qüestió d’actitud. Veus 700 likes al Facebook i després no saps a qui trucar dels 300 contactes que tens al telefon. És una cosa molt curiosa. I en el fons, si truquéssim a qualsevol i demanéssim una conversa, la tindríem. Però aquestes coses de l’ego ens ho impedeixen. No seríem ningú sense la gent que ens envolta.

  • Quan va ser la primera expedició que vas fer?

Ara que hi penso, ha passat molt temps! Va ser als anys 90.

  • Eres molt jove!

Sí. Tenia uns 18 o 19 anys. A més va ser de cop. Treballava al Xip Xap i ningú no va entendre res. Vaig marxar 3 mesos a Bolívia.

  • Què feies?

Actuant al carrer, a petites escoles, a centres parroquials, amb indígenes, fent comunions, treballant al McDonalds. És de les úniques vegades que he xafat el McDonalds. Vaig viure de cop un munt de sensacions que em van deixar flipant de la humanitat; de com de bonic pot ser el món i també com de terrible.

  • Allò et va canviar del tot

Sí. Era molt impulsiu. Ara no és que sigui el rei de la reflexió, però és que ho vaig deixar tot: la feina, la nòvia… tot. I em va fer descobrir un món més enllà.

  • I després, quina expedició t’ha deixat més petjada?

Són les que he pogut fer sol. L’última va ser a Haití, on va ser “curiós” perquè m’ho van robar tot i vaig conèixer a fons els ponts del barri colonial. Si algú vol fer una ruta guiada, sóc la persona indicada (riu). Després, ho vaig solucionar, però et genera una contradicció: l’ego europeu no t’ho deixa veure, però si estàs menjant arròs i veus un entrecot i t’han venut com de bo és l’entrecot, aniràs a agafar-lo. Jo en 7 dies vaig solucionar la meva situació. Hi ha gent que en 7 anys no pot solucionar la seva vida. Allò és duresa. Lo meu en el fons és una anècdota que queda molt bé explicar. Haití és un país molt tocat. Això també em va marcar. Totes les expedicions tenen lo seu i allà sempre hi ha gent que vas coneixent i que connectes. Encara que ens venguin el contrari, al món hi ha gent bestial. N’hi ha més bons que dolents, no us cregueu el que ens van dient. El que passa és el que els dolents criden més.

  • Continues confiant en la humanitat

No confiar-hi és no confiar en mi. A vegades donen ganes de deixar-ho de fer, però no és el camí.

  • Què creus que aporta la teva acció a la gent dels països on has estat?

Continuem en una cultura -tot i que hem evolucionat bastant- en què la gent que ens dediquem a aquest ofici sembla que no sabem ni llegir ni escriure, que ens ho passem superbé anant sempre cap aquí i cap allà amb la furgoneta, ji-ji ja-ja i a sobre cobrem! Continua havent aquesta idea. Mentre no se li doni el valor com se li dona a altres països com França en què hi ha circuits per tothom, la gent cobra dignament per la feina que ha fet… mentre no tinguem aquest reconeixement, no aconseguirem fer entendre que amb un somriure la vida és millor, amb sentit de l’humor la vida és millor. I a més no ho diem nosaltres, quan vas allà molta gent t’explica que a alguns nens no els havien vist riure mai fins llavors. Riure relaxa, segrega hormones i fa que estiguis millor.

  • Costa de vegades haver de divertir quan no estàs content?

El carrer és molt heterogeni. La duresa no està en el que fas en aquell moment, perquè ho tens assajat, sinó en les condicions de treball. Una cosa tan simple com que et portin una ampolla d’aigua en ple mes d’agost costa tant que, si ho fan, et cauen les llàgrimes d’emoció. La duresa és canviar-se al carrer darrere de la furgoneta, conduir hores i hores… Però al final la vocació et porta a que si veus que hi ha gent somrient, t’injecta energia.

Però continuem tractant els pallassos, a la gent d’aquest món com si fóssim especials. Hem de començar a fer entendre que és un ofici com un mecànic, un periodista…

  • No has de ser d’una pasta especial?

La mateixa que per ser periodista o pastisser. Naix o es fa? És la gran pregunta. Jo crec que si no hi ha treball i assaig al darrere no rutlla. És com tot, si no hi ha una experiència, no s’arriba. Un pastisser està hores i hores a la nit per aconseguir una massa especial. S’ha de ser d’una pasta especial? Sí. O no (riu).

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Fer que els dolços no engreixessin. (riu). És broma, però és que és un rollo que tot el que ens agrada engreixa o està prohibit…

Jo tinc un somni recurrent sobre els superherois: Jo entro en una acadèmia per ser superheroi que és la meva il·lusió a la vida. És un somni que fa potser 25 anys que tinc de tant en quant. Al somni, jo li demano a ma mare que em cusi un uniforme de Superman i el fa com pot, però em queda com em queda, fatal, i em presento als examinadors, que m’agafen per pesat. A les proves sóc un desastre, intentant volar, m’estampo contra gasolineres… Però sempre hi ha un moment en què aconsegueixo volar. I llavors és quan em desperto. Content perquè he pogut volar ni que fos un instant.

  • No és gaire habitual somiar amb acadèmies de superherois!

És cert, tinc una imaginació que en alguns moments és peculiar. Tinc un altre somni recurrent que és que me’n vaig de farra amb Tintín.

  • Perquè t’agrada molt?

No, no especialment.

Ah! Sobre el superpoder, he pensat un altre: invisibilitat.

  • I com salvaries el món amb la invisibilitat?

Aniria per darrere sense que em veiessin i donaria un parell de collejes a gent que s’ho mereix. Senyor Trump… pam! Senyor Ros… pam!

  • Ara hauries d’anar a Andorra!

Sí, per cert, he perdut una mariscada perquè em vaig apostar que es tornaria a presentar com a alcaldable i tornaria a guanyar les eleccions. La pagaré molt a gust.

  • A banda de repartir 'collejes', faries alguna cosa més com a home invisible?

Sí, entraria als cines gratis.

  • T’agrada molt el cinema?

Sí, m’agrada tot. M’apassiona el circ i els pallassos, els bufons… si ara pogués elegir què fer amb un any sabàtic i amb diners, aniria a veure’ls tots. Sent invisible no hauria de pagar. Però penso que això tampoc no és el que voldria, perquè cal donar-li valor a la nostra feina. Així que deixem estar lo de la invisibilitat. (riu)

  • Des de petit t’agrada el circ? Hi anaves?

Vaig tenir una infància complicada. Als 7 anys es va tòrcer tot i vaig deixar de fer coses de nens. Tinc com buits a la meva infància. Però a partir dels 13 ó 14 anys, que ja decideixes el que t’agrada i el que no, vaig poder experimentar més.

  • I fins als 7 anys, a què jugaves?

Tinc els records, a l’Horta de Lleida, de fer cabanes, jugar a superherois… érem uns mowglis, érem salvatges. L’any 89 vam deixar sense llum Albatàrrec. Ho confesso: vam ser nosaltres.

  • Et recordes gamberro?

Molt. Extremadament.

  • Creus que cal ser-ho?

Crec que et dona un punt d’inconformisme i de transgressió que sempre cal tenir. Però de forma controlada, amb un objectiu, que serveixi d’alguna cosa. Fer una pintada a un cotxe per mi no té cap sentit, no aporta res. Però els bufons, que són crítics, que burxen, que actuen sense permís… això, sí. Però desenganyem-nos, per ser una persona transgressora, cal tenir poder. Qualsevol de nosaltres, si intentéssim pujar el nivell de transgressió per canviar el món, ens tancarien a la garjola, ens callarien la boca. Té molt a veure amb la llibertat d’expressió. Però sí, s’ha de ser una mica gamberro a la vida.

  • Et sents lliure?

De dilluns a dimecres, no (riu). Hi ha moments que sí i hi ha moments que no. Però va lligada també a nosaltres mateixos. No som lliures, estem enganxats per normes i normes i és cert que cal una convivència, però ens lliga. I també etiquetem molt, jutgem molt, tenim part de responsabilitat en el que diem i el que escoltem i del que fem cas.

  • En què ets especialista?

(Riu) En divagar.

  • No és una mala especialitat precisament en una entrevista!

Sí… (riu) També sóc especialista en el dubte. Dubidativisme. Sóc un crack en això (riu)

I m'ha vingut al cap un altre superpoder que m’agradaria: la transmutació. Poder ser qualsevol persona.

  • En qui et convertiries?

Jo què sé! Per dir algo, en l’Helena Garcia Melero… (riu). Bé, no! En un ornitorrinco, que és molt raro.

  • Ets una mica ornitorrinc?

Crec que sí.

  • Però no has volgut ser mai un ànec normal i corrent, no?

Sí. Però un ornitorrinco ho és tot. Vaig aprofitant les oportunitats que ofereix la vida. Hi ha moments per deixar-se portar, hi ha moments per decidir… I ara, estic en un moment d’apostar per un canvi. És que en aquest ofici també hi ha una data de caducitat.

  • Com t’acomiades?

Els meus comiats són molt simples: adéu. Els porto molt malament. Em fa molta pena acomiadar-me… d’un amic, d’un amor, d’un cotxe, d’un microone. Fent neteja del meu magatzem, jo cremo moltes coses en un espai que tinc. Veient com es cremaven molts dels meus objectes per fer espai, plorava. Els comiats em costen molt.

  • Doncs no pateixis, que d’aquí a 10 anys et tornem a fer una entrevista a Bali, menjant sardines. Serà en 3650 dies.
Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Participes en campanyes de recollida d'aliments?