"Mama, han mort nens als atemptats?" Consells per respondre a preguntes dels infants
Temps aproximat de lectura:
"Mama, hi havia infants a les Rambles?", "Papa, els enterraran tots junts?", "A Lleida també pot passar?", "Tinc por..."
Són frases que mares i pares han sentit aquests dies amb el soroll de fons de les notícies, el teló de fons de les imatges dels Mossos per tot arreu i, en el fons, sentint la pròpia sensació de vulnerabilitat. Què se'ls ha de respondre? Hi ha una edat en què és millor no dir-los res? Com podem ajudar-los a superar la por? Hem d'evitar que vegin les notícies? Fins a quin punt cal respondre les preguntes detallades que fan? Com podem detectar si la impressió d'una notícia com la dels atemptats a Barcelona i Cambrils deixa una petjada psicològica més profunda?
La Rosa Jové és psicòloga infantil i, a més, és experta en atenció psicològica en emergències. Amb ella hem volgut resoldre alguns dubtes que són útils aquests dies per afrontar les converses amb les criatures de la casa.
- Explicar-ho tot. Els infants són curiosos i no tenen límit en fer preguntes. A més, subratlla Rosa Jové, fan un tipus de preguntes que poden estranyar als adults: "on enterraran la gent que s'ha mort?", "tenen fred quan es moren?" Cal respondre-les per molt rares que semblin. Preguntar és la forma que les criatures tenen per exterioritzar les seves emocions sobre el tema.
- Cal que exterioritzin les emocions. Alguns ho fan amb facilitat, fins i tot prenen ells la iniciativa a l'hora de dir el que senten. Però a d'altres els hi costa molt. Pot passar desapercebuda l'angoixa o la por que senten quan en realitat els està afectant. Una eina útil en aquests casos és el dibuix. "Que dibuixin el que han vist o el que s'imaginen que ha passat", recomana Jové.
- Reforçar l'excepcionalitat. La por dels infants pot basar-se en la sensació que el que ha passat pot passar en qualsevol moment. Els ha de quedar clar que precisament perquè és una situació excepcional se'n parla tant. "Mira, ha passat això a les Rambles, però ja saps que nosaltres hem passejat un munt de cops per allà i mai havia succeït una cosa així", posa com a exemple Jové. També els ha de quedar clar que les conseqüències dels atemptats -com els controls policials, les cues a les carreteres o la presència dels Mossos als carrers- poden espantar o incomodar, però "se'ls ha de fer veure que és precisament per estar més segurs, per anar a millor, que vegin que allò que estan vivint serveix per alguna cosa".
- Parlar-ne si veuen o senten notícies. Si sabem que han vist o han sentit els informatius, si estem presents quan veuen alguna imatge sobre els atemptats, és important reforçar el discurs per tranquil·litzar-los. És a dir, insistir que és una situació excepcional, que no passa tots els dies, que és raríssim que la gent s'hi trobi.
- Evitar imatges explícites. Tot i que hi ha codis deontològics periodístics sobre les imatges que es publiquen als mitjans de comunicació, encara es veuen portades amb fotografies en què surten víctimes. En aquest sentit, és més fàcil evitar que nens i nenes petits mirin vídeos o fotos que puguin córrer per les xarxes socials. En el cas dels adolescents, és una altra història i, segons Jové, cal reflexionar amb ells en clau més adulta.
- No forçar a enfrontar-se de cop amb la por. Cal tenir cura a l'hora de fer coses que generen por. "Si un nen no vol anar a la platja després del que va passar a Cambrils, no cal forçar. És important anar a poc a poc". Per exemple, es pot anar a fer un tomb amb cotxe en lloc de sortir a caminar, si fan por les multituds. O esperar un temps a anar al lloc on ha passat l'atemptat. "Si a una persona li fan por els gossos, no se'l planta de bones a primeres davant d'un gos", diu Jové.
- Atenció en el temps. És important veure, amb temps que ens doni certa perspectiva, si els atemptats els continuen afectant.
Les persones adultes també ens sentim amenaçades. Tenim por. Lluny dels llocs on han succeït els atacs, també podem patir més del que sembla sentint les notícies o imaginant el que ha passat. La diferència amb els infants és que els adults tenim més capacitat per elaborar pensaments més complexes tenint en compte realitats més àmplies. Però tenim por, ens sentim vulnerables i és bo que ho expressem.
- Reflexions més elaborades amb els adolescents. El jovent té més elements per assimilar casos així. No hem d'evitar les converses, cal posar-ho en context. De fet, tal i com diu Rosa Jové, les persones adultes també necessitem exterioritzar, reflexionar i reforçar l'excepcionalitat del que ha passat. Amb joves adolescents es pot parlar més obertament de la prudència que també cal tenir en compte.
- La por és subjectiva. "És igual que no s'hagi viscut una tragèdia, s'han donat casos d'estrès post-traumàtic només de veure-ho per televisió", explica Jové. "No per estar més a prop o més lluny vol dir que ens distanciem més de la situació, la por és una cosa subjectiva. Pot haver gent més resilient que ha viscut al lloc dels fets una tragèdia i superar-ho més fàcilment que algú que ho ha vist a través dels mitjans".
- Ser conscients de la vulnerabilitat. Rosa Jové subratlla: "Tots sabem que ens poden passar coses, però davant d’una constatació tan important, ens sentim encara més vulnerables. I quan algú se sent vulnerable, la por i la inseguretat l'envaeixen." Cal parar atenció, perquè "això és un caldo de cultiu per a possibles transtorns.
