Margarida Troguet: "Sense la llibertat d'expressió dels artistes, no podem defensar cap altre dret"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
21-06-2018
  • Margarida Troguet: "Sense la llibertat d'expressió dels artistes, no podem defensar cap altre dret"

Per explicar a què es dedica, la Margarida Troguet necessita tot un primer capítol. Prefereix facilitadora que gestora cultural, però al final, el que no vol deixar de fer és estar lligada al món de la creació. Convençuda que, juntament amb la ciència, la cultura és el que fa avançar el món, transmet l'entusiasme de qui viu amb passió. Potser ja tenia l'espurna de la il·lusió per les sorpreses que sap que poden arribar en qualsevol moment, però el punt d'inflexió va ser fa dos anys. El dia del seu aniversari va tenir un accident i li van regalar la vida. L'aprofita, l'exprimeix des de llavors. La que va ser directora del teatre de l'Escorxador fins al 2015, reclama que els artistes deixin de fer fotocòpies i experimentin amb altres mirades. Ella, que va córrer davant els grisos, reivindica la llibertat d'expressió que diu que estem perdent. És l'única forma de defensar la resta de drets fonamentals.

Hem fet un passeig pel seu barri i entre arbres, ha pensat en veu alta.

  • Presenta’t. Qui és la Margarida Troguet?

Sóc una dona que té 59 anys. Vaig néixer a un poble de l’Alta Ribagorça que de molt joveneta vaig venir a viure a Lleida i des de sempre em va atraure aquesta cosa de les arts en viu, que llavors en dèiem teatre independent. Encara vivia Franco, s’estava com acabant de morir. Vaig començar a fer activitats teatrals en una companyia que es deia L’Esquetlla Teatre on no només hi havia una companyia de teatre sinó molta gent sensibilitzada en tots els àmbits de la cultura: el cinema, la poesia, la música... era com un petit viver, com un centre de creació. Em vaig inclinar cap al teatre perquè els companys que hi havia em semblaven gent més divertida, no tan seriosa. I arran d’això vaig començar a fer coses amb l’Esquetlla. Van començar els ajuntaments democràtics, va començar a bullir tot l’àmbit cultural a la ciutat i l’any 81 es va engegar una proposta que ja havia començat un any abans amb unes jornades al castell sobre cultura a Lleida, on es van posar les bases sobre el què caldria fer en aquesta ciutat. I aquí a néixer la idea de l’Aula de Teatre. I aquí va començar aquesta proposta amb el Marcel·lí, l’Esteve, la Mercè... una sèrie de gent amb la que he estat molts anys fent coses.

Després, vaig encarregar-me de la coordinació i la direcció de l’Escorxador fins fa tres anys que, per circumstàncies de la vida, vaig fer un cop de timó i em vaig decantar per continuar en la gestió escènica de la cultura però donant-li una nova mirada. Em vaig fer autònoma i sóc una gestora cultural de l’àmbit escènic independent, però m’agrada dir que sóc una facilitadora, dinamitzadora, comissària d’arts escèniques; com algú que fa propostes d’arts escèniques al voltant de l’artista i el seu producte o de l’equipament i la seva programació. El que faig és treballar al voltant de continguts per a festivals, per a companyies o per a propostes molt diverses com congressos, fires, esdeveniments... però sempre en l’àmbit de les arts escèniques i posant al centre el creador i veure què pot haver al voltant. Que no vagi en paral·lel. A mi no m’agrada dir activitats paral·leles, prefereixo activitats transversals, que parteixin del creador i que puguin arribar a tothom de forma transversal. Penso que les arts en general han de fer que el creador estigui al mig. Els petits també ens aporten. Tots els grans «ismes» de la història han arribat per maneres que tenim d’interpretar una cosa tan senzilla com un arbre, per exemple. El podem veure a la natura però el podem rellegir de moltes maneres; amb pintura, escultura... tot això és el que ens aporten els artistes. Juntament amb la ciència, segurament és el que fa avançar la humanitat. La ciència ens ho demostra científicament, però l’art ens ho proposa des d’una mirada fora de lloc que de vegades fa por, però que ens fa pensar que hi ha una manera possible de veure les coses, de viure-les i de proposar-les.

Em dedico a això perquè m’apassiona el món dels artistes i que es puguin explicar tantíssimes històries de tantíssimes maneres usant tècniques primàries. Finalment, tot és com ens podem expressar. Només cal veure els nens petits.

  • Centres la teva presentació en l’àmbit professional, et defineix?

Del tot. Perquè tot gira al voltant d’això. Per exemple, jo no sé cuinar però m’agrada fer plats que siguin una mica diferents. Per fer un pa amb tomàquet, hi poso una mica de julivert. Tot pot ser molt senzill a la vida, però li pots donar una mirada. Aquesta mirada és el que m’agrada tenir en tot. Els amics, la vida en general. És el que et dóna una sorpresa, perquè ja t’ho saps tot amb 59 anys. Ja has viscut motles coses. Però si cada dia penses que pot haver una espurna d’algo per la il·lusió o la sorpresa, et fa estar més desperta. I això és il·lusionant.

  • Això és el que tu voldries aportar?

M’agradaria encomanar l’alegria i les ganes de fer coses i de fer-les sempre de manera diferent, de provar de no repetir-nos massa per no entrar en aquesta dinàmica avorrida de fer fotocòpies. Prou de fer fotocòpies! Intentem-ho fer d’una altra manera perquè tot i que ens equivoquem... i si surt bé? Sempre penso que a algú se li va acudir en algun moment baixar de l’arbre. Som nosaltres mateixos. Hem acabat en una cova, d’acord, però els que no van baixar encara hi són. No ens podem quedar a la cova, tampoc. Clar que teníem por a les ombres, però vam sortir i al sortir de la cova, hem trobat altres coses. Per això no ens podem repetir, hem de fer propostes que ens portin una mica més enllà des del punt de vista del pensament. Serà experimental, però és maco a la vida trobar aquest punt d’energia que et fa estar agraït, content, vital, amb l’expectativa de veure com sortirà. Això és maco.

  • Et costa definir què fas?

Costa, sí (riu). Gestor cultural és tan ampli... Als 80 sí que tenia sentit, però ara és que la part administrativa i burocràtica és tan summament pesada i converteix el gestor cultural en un administratiu especialitzat. A mi m’agrada anar més enllà i aportar una mica de contingut. I això està més a prop dels comissariats, de l’acompanyament. Estàs més a prop dels artistes. No és només gestionar.

  • T’imaginaves això de petita?

Ui no!

  • Què volies ser?

Uf! de tot. I encara ho vull ser tot. Ja sé que hi ha coses que seran impossibles, penso, per exemple, que ser astronauta seria superxulo. Només pensar-ho et porta cap a un altre lloc que és igual que sigui inabastable. No tinc cap professió ideal. M’agrada tot, però el que passa és que no sé fer tantes coses.

  • I tampoc no saps què vols ser de gran, llavors?

No, la veritat és que no. M’agrada viure a Lleida, estar al voltant de tots aquests artistes i de les coses que fan, ser activa amb ells, pensar-hi, ajudar-los, llegir... No vaig molt més enllà del que passa ara: l’important avui és aquesta entrevista en aquest instant. Ja veurem què passarà demà.

  • T’ha anat bé amb aquesta actitud vital, no?

Sí, sobretot perquè vaig tenir un accident de trànsit fa dos anys. Un cotxe va venir de cara. I per sort jo estic aquí, però els de l’altre cotxe, no. Te n’adones que el futur no existeix. En aquell accident tu vas poder dir hola i els altres no van poder dir «adéu». I et fa veure que l’important és el present i estar content i agraït del que tens al voltant. Malgrat vagin les coses malament, viure és maco i poder fer coses està bé.

  • Va ser un punt d’inflexió

I tant! Perquè tens l’oportunitat de tornar a començar. Va coincidir que era el dia del meu aniversari i em va semblar que era com tornar a néixer. I que et donin l’oportunitat en un accident amb un cotxe que venia de cara a tres mil a les quatre de la tarda, em va semblar que algú em deia «torna a començar perquè és possible».

  • I ho estàs aprofitant... Què et regales diàriament?

He après que menys és més. No calen tantes coses per viure, ni per menjar ni vestir. Cal alimentar l’ànima i això es fa parlant amb gent, llegint, estant amb la família. Dedicant temps a coses petites que poden semblar poc significatives, però això t’alimenta i t’ensenya que viure és el moment aquest en què fas les coses. Jo no penso gaire en què faré demà sinó què puc fer ara per millorar el que estic fent, per estar més feliç o per a ajudar algú al costat que té apatia. Si li pots donar un cop de mà per a que s’ho prengui d’una altra manera, et fa aprofitar-ho. Al darrere dels inconvenients, hi ha avantatges. Es tracta de veure’ls. En una poma podrida hi ha un tros que està bé sempre. Sempre penso que cal triar allò bo del que és dolent, no al revès.

  • Confies en la humanitat?

Sí, del tot. Si vam ser capaços de baixar dels arbres, i després viure en una cova i després anar a una ciutat... hem fet coses i està costant, però fem coses.

  • I en la lluita contra el masclisme també hi confies?

Sí, hi tinc confiança. Està canviant en l’àmbit de la família, en l’àmbit educacional. Els silencis que sempre s’han viscut estan prenent una altra forma: la possibilitat de no callar. I aquí sí que hi tinc esperança, a la llarga ens ha de donar resultats.

  • I aquest any, amb la manifetació del #8M o amb la reacció a la sentència de La Manada, hi ha hagut un canvi?

Ha estat impensable la quantitat de dones a la manifestació que hi havia. El feminisme estava antiquat, semblava que mai tornaria a «estar de moda» i ens hem adonat de com era de necessari. No és només que les coses passin sinó que hi ha alguna cosa en l’ambient que fa que passin.

Amb tot el tema de la sentència, vam organitzar una lectura conjunta al Cafè del Teatre. Necessitem aquests espais en què les dones no ens trobem soles. Trobar aquest espai per compartir és imprescindible. Arran d’això, s’ha muntat un grup de recerca, d’amistat, de treball que es diu Dones a Escena on ens trobem un cop al mes unes quantes dones d’aquest àmbit i posem en comú coses, parlem d’experiències personals amb una mirada feminista. És imprescindible perquè les dones no hem acabat de guanyar cap tipus de terreny, és un moment per seguir reivindicant i engegant propostes que ens facin prendre consciència. La gent de la meva generació pensem en masculí,. Ara, els qui tenen 14 o 16 anys ens estan ensenyant a viure d’una altra manera. I està bé. Tot el que pugui aportar aquesta nova mirada, aquest nou feminisme, no dóna un pas enrere. Jo hi tinc molta confiança.

L’altre dia en una d’aquestes trobades, una noia ens deia que el seu objectiu aquest any és consumir cultura feta per dones. Música, teatre, literatura... coses que fem amb consciència. Cal que algú ens ensenyi aquesta cosa tan radical de fer el que un decideix fer i que ho faci de forma intergeneracional, per no aturar-se en mirades que estan adormides. No és la nostra funció tirar d’aquest carro.

  • Creus que cal donar impuls al paper de la dona en el món de la cultura especialment?

Jo he ocupat espais que tenen a veure amb la doble quota (a vegades triple): ser dona, gestionar cultura i estar a Lleida. De cara a Catalunya, he ocupat la quota de ser dona i sovint la quota de territori, de l’oest del país. He participat amb taules rodones sabent que era quota. I, de vegades, en alguna ocasió he sigut triple quota perquè sóc nascuda al Pirineu. Sóc d’allà tot i que ja no visqui família allà. Sí, som quota. I què? Si em pregunten, no decidiria començar per la quota, però com que no ho hem pogut decidir, estic contenta d’haver ocupat aquest espai i poder tenir una mica de veu. Estem començant, ens hem de fer imprescindibles, i cal viure-ho de forma natural. Ja hi arribarem. Sembla que no acabi de funcionar, però hem avançat molt.

  • I en llibertats?

Ai! Jo recordo els grisos. Hi ha hagut un temps que semblava que estàvem molt bé, però resulta que no. Tot això dels tuits... ens porta a un temps on jo ja hi he estat. No m’agrada gens aquesta situació. Sense la llibertat d'expressió no tens cap altra, no en pots defensar cap altra. I la necessites per reclamar els drets humans. Per això, des de l’àmbit artístic necessitem aquesta llibertat. És impossible denunciar res. El Gernika, per exemple, si Picasso no pot pintar d’una determinada manera, no arribarem mai al cubisme ni al Gernika. Per això penso que és molt perillós que tot estigui vetat. No em serveix que em diguin que amb la censura ens vam espavilar. No. Hem de fer que els artistes puguin crear. És l’única manera que tenim per avançar i sense aquesta llibertat no en podem defensar cap altra. Totes les llibertats són fonamentals perquè els drets humans són vitals i hi ha un moment que veus que no es poden complir. Cal estar amatents i recolzar molt els artistes. Jo puc tenir un facebook o un twitter i és relatiu, Però un artista necessita poder expressar-se. Aquí sí que no anem bé.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Ostres... no tinc ni idea... Potser faria que l'aigua estigues a l’abast de tothom sense haver d’anar-la a buscar. Veient que hi ha tants problemes, faria això, que arribés a tots els racons del planeta.

No hi havia pensat mai!

  • En què ets especialista?

Sóc bastant camaleònica, tinc paciència per saber-me adaptar, com fa la natura. Segurament en l’adaptabilitat a nivell familiar, professional...

  • Abans explicaves que als 80 s’havien posat les bases de les polítiques culturals a Lleida. S’han complert algunes de les idees que es plantejaven?

Sí, és clar. Com que va haver un boom de la cultura popular, es van recuperar els carrers: carnavals, teatre de carrer, FiraTàrrega... Hi ha hagut tota una època de creació d’equipaments que no existien. A Lleida al contrari que la resta de Catalunya, no va passar que es remunicipalitzessin alguns espais privats. El Fèmina o el Principal van continuar sent privats. I l’ajuntament va adequar un antic escorxador i després es va fer la Llotja.

Tota aquesta primera època de construcció sumada a l’explosió de la vida cultural al carrer, ens porta a un punt d’aturada. Des que vam ser capital de la cultura hem entrat en un procés com adormit, tot està molt parat, en una sostenibilitat que no és bona des del punt de vista de l’efervescència. És cert que la crisi i les retallades han fet que algunes coses només estiguin sota respiració assistida, només latents. Però caldria estirar cap a una altra banda perquè ens costarà molt recuperar els pressupostos públics del 2005 i no podem estar pensant que ja ho tindrem. Cal trobar la manera de crear dinàmiques i continuar facilitant l’accés. Des del 2008 cap aquí hem perdut facilitats. La crisi ha fet que la cultura sigui accessòria. Facilitar aquest accés i millorar-lo no és només una qüestió econòmica. És poder arribar a totes les comunitats. Ens hem trobat amb totes les cultures nouvingudes que no coneixem. I ens costa interactuar. Ells no tenen accés a lo nostre ni nosaltres a lo seu. Cal començar amb la cosa aquesta tan bàsica de facilitar l’accés. De la comunitat cap als artistes, de les comunitats entre elles, en tots els sentits. Perquè per molt que ens han dit que la cultura és molt pura i molt identitària, estem fets de moltes cultures i barrejar-nos, trobar-nos no ha de ser mai dolent. Pot crear una nova forma artística i això no serà mai dolent.

I mentre democratitzem l’accés a tothom, no ens podem oblidar dels artistes. Per fer una activitat cultural pot servir un monitor per fer un taller, però també ho podria fer un artista. Se li podria encarregar la vigilància d’un programa pedagògic. De vegades quan parlem de l’accés, pensem en tothom excepte en els artistes i els estem apartant perquè no pensem que potser no poden omplir la nevera. Per tot plegat, penso que l’accés, la participació, la inclusió és un repte ara mateix.

  • Potser perquè compartimentem la cultura enlloc d’entendre-la com a conjunt

Estem tots al mateix lloc i tenim unes necessitats bàsiques i cal alimentar-se. Però també el pensament. Si anem deixant els artistes perquè ens centrem en la cultura a nivell comunitari hem de pensar com incloem els artistes. Aquest fenomen ha passat a tot arreu. Hem de tornar a gestionar per generar inclusió.

  • Què faries si no et dediquessis a la cultura?

No tinc ni idea què podria ser semblant. Però m’imagino que un hort tot ben organitzat amb necessitats diferents. La societat és així, cadascú té el seu paper.

Segurament la ciència també és això o la cuina o una botiga d’electrodomèstics. No tinc ni idea. Però jo em veig més amb la idea que els artistes i els creadors no estiguin gaire lluny. Perquè és fascinant que quan tornen a fer una nova caputxeta és perquè han trobat una altra mirada, és diferent. Per això es fan relectures dels clàssics, perquè es troben aspectes diferents.

  • Com t’acomiades?

Agraint la possibilitat de pensar en veu alta per poder dir coses que em passen pel cap i convidar a tothom a veure si som capaços de trobar aquests espais de trobada i d’empatia que ens facin fer alguna cosa, no sabem quina però alguna cosa.

Gràcies a tu, per deixar-nos prendre nota de totes aquestes reflexions. Hi pensarem.

Comparteix

També t'interessarà