Maria Mesalles: "Tota mena de violència comença amb un patró subtil que augmenta de forma gradual"
Temps aproximat de lectura:
Peu de foto:Foto Miquel de Santiago
Els fills morts a mans de pares que han sigut maltractadors van en augment. Casos com el de les nenes de Tenerife o el nen trobat mort a Barcelona tornen a posar l'atenció en l'efectivitat de les polítiques de violència de gènere i la protecció que s'ofereix als menors davant situacions on la mare ha sigut maltractada.
Parlem amb la Maria Mesalles, psicòloga del Centre Municipal d'Informació i Atenció a les Dones, per resoldre els principals dubtes sobre patrons dels maltractadors i com han trobat la manera de fer mal a una dona sense atacar-la directament. Primerament ens explica que és important saber que la violència no arriba d’un dia per l’altre, sinó que és una escalada. Al principi és molt subtil, amb control i gelosia: això no es detecta com a violència. A més, la víctima es sent culpable del «que ha pogut fer».
Tot i així, sempre acostuma a anar a més, fins que la violència pot arribar a ser física. Aquest patró violent s'intensifica quan la víctima vol posar distància i trenca la relació amb el maltracador, ja que ell no tolera la ruptura. I aquí trobem el final de l’escalada: «com puc fer més mal a la meva parella? A través dels nostres fills».
Els maltractadors no solen actuar per impuls, tot el contrari, són persones que planifiquen molt bé cada moviment i acte que fan. No té empatia, i si la té, la fa servir per fer mal. També té conductes narcicistes, on busca venjança pel "mal" que li han pogut fer durant la relació. Mesalles afirma que és un procés que va en augment, i els actes ascendeixen en una escala de violència cada cop més greu. La psicòloga assegura que «Tomás Gimeno no va pensar el dia que va conèixer a la seva dona que si ho deixessin mataria als seus propis fills».
De cara a la perspectiva dels maltractadors, cal tenir clar que el maltractador també pateix, tot i que d'una manera molt diferent. Maria Mesalles explica que pateix perquè li passen coses, però no sap gestionar les seves emocions. És la base del maltractament. Tot i així, hem de tenir clar que la violència sempre és multifactorial, i és aqui quan es plantegen diferents qüestions: quines experiències ha viscut el maltractador? Com l’han educat? Quina és la seva personalitat?
Com hem dit, el problema s'intensifica quan la dona trenca la relació i posa una denúncia. Normalment el judici acaba amb una ordre d’allunyament. Però, aixó funciona? Mesalles assegura que a vegades sí i a vegades no. «Aturen el xoc, els maltractadors saben que si se’l salten poden anar a la presó, tot i que hem vist casos on el maltractador s’ha atansat igual a la víctima i l’ha assassinat, o ha esperat a acabar l’ordre per posar-li fi a la seva vida».
D'altra banda, un altre factor implicat en aquestes situacions és la custodia dels menors. Cal remarcar que la llei dicta que si el pare té una ordre d’allunyament per maltracte no pot tenir custodia compartida, però sí si té el règim de la meitat dels caps de setmana. "Aquí és on ens donem compte que estem en una societat on preval sempre els drets dels adults -en aquest cas del pare maltractador– a la dels fills" , afirma Mesalles. Llavors, on queden els drets dels menors la seva seguretat? Estem parlant de violència vicària, aquella on es fa mal als fills per danyar a la dona. Però a més de ser violència vicària, és infanticidi. Sobretot infanticidi.
I quan la mare volent protegir els seus fills, no els torna al pare, que pasa?. Mesalles assegura que per aquests casos el primer és tenir un molt bon assessorament legal, perquè com hem dit preval el dret del pare al dels menors. També assegura "que no es pot anar amb bona intenció", perquè és possible que no surti bé, com ha passat amb el cas de Juana Rivas.
Així doncs, com hem d’abordar el problema? Al ser un problema multifactorial hem de lluitar col·lectivament. La política és clau sí, però l’educació a les escoles sobre les relacions i aprendre a estimar bé també.
