Marina Monsó: "Em deien que no seria capaç de mantenir una botiga, i roman oberta des del 1975"

LLEIDACOM / Laura Gómez
10-11-2021
  • Marina Monsó: "Em deien que no seria capaç de mantenir una botiga, i roman oberta des del 1975"
    Peu de foto: 
    Foto Miquel de Santiago
  • Marina Monsó: "Em deien que no seria capaç de mantenir una botiga, i roman oberta des del 1975"
    Peu de foto: 
    Foto Miquel de Santiago

La Marina, propietària de Brodats Marina, recorda com si fos ahir els inicis de la seva botiga, i en el que ella afirma que va ser "complicar-se la vida" per afegir altres articles al seu local, va arribar al punt de convertir-se en una botiga líder en l'àmbit dels brodats, roba escolar, pijames i altres.

Té clar que a la vida no es pot gastar el que no es té, explica que el secret és trobar l'equilibri entre estalviar i viure la vida. La professió de botiguera la porta en la sang, explica amb un humor que va néixer darrere d'un aparador, i això és el que l'ha portat a muntar la seva pròpia botiga l'any 1975. Ella ens ho explica amb detalls


  • Com van ser els inicis de l'empresa?

Brodats Marina va començar l'any 1975, el dia 8 de juny.

  • D'on sorgeix el projecte?

Va sorgir arran d'una dificultat, teníem un pis amb el meu home i dos fills. El meu home va treballar durant quaranta anys a la mateixa empresa, però amb el seu sou no arribàvem a tot i els meus fills havien d'estudiar. Havia d'ajudar-lo i així vaig començar a l'acadèmia de brodats.

Quan vaig començar, la meva idea era la de muntar una acadèmia de brodats, perquè a Lleida no n'hi havia. Llavors vaig obrir la botiga aquí, al mateix carrer de les Corts Catalanes. Tenia al voltant de 80 o 90 nenes cada dia. Ho fèiem amb un muntatge de cobrar per cada nena i per les hores que estaven a l'acadèmia, no és el mateix que ara, perquè aleshores es cobrava molt poc.

Després vaig començar a complicar-me la vida perquè vaig afegir cintes, mitjons, i altres articles que em demanaven els clients. Em deien "que no tens això?", "Marina, que no tens allò?" i jo deia "va, que ho afegeixo a la botiga", i així vaig arribar a un punt de tenir la botiga tal com és ara.

El fet de mantenir una botiga ja ho porto a la sang, perquè vinc d'una família de botiguers. Els meus pares en tenien una botiga a Tremp, vaig néixer darrere d'un aparador (riu). Vaig heretar el treball de la meva mare i el negociant del meu pare.

Foto Miquel de Santiago
  • En quin punt es troba l'empresa ara mateix?

La meva empresa avui és una botiga referència, però això no ha sigut màgia, ha sigut amb molts sofriments, amb moltes hores de treball, molt sacrifici, hores i més hores de feina. Puc dir que he arribat a treballar fins a vint hores diàries. Això ara no, clar. Actualment fem un horari més curt i no ens podem queixar.

La pandèmia ha sigut per a les empreses una destrucció, nosaltres vam estar tancats setanta dies. A la botiga som quinze persones treballant i és dur, perquè jo havia de pagar tots els sous, la llum, el telèfon, perquè les despeses hi eren igual.

Ara som molts a la plantilla, però quan jo vaig començar estava jo sola i vaig durar un any. Aleshores, vaig agafar una nena perquè fes de dependenta i li vaig ensenyar. Després vaig incorporar una altra, perquè el volum de feina va pujar. L'empresa ha crescut a força de treballar, moltes hores.

Foto Miquel de Santiago
Foto Miquel de Santiago
  • Quin és el punt fonamental per fer créixer l'empresa?

Primerament no gastar-te el que no és teu. Tenir clar que quan entren uns diners a la caixa, aquests no són teus, has de pagar les treballadores, la llum, el lloguer i totes les despeses, el que quedi sí que és per tu. Als meus fills, que en tinc tres, sempre els hi he ensenyat això, que siguin com la seva mare. S'ha d'estalviar i s'ha de viure, no es pot gastar el que no tens.

  • Com es compensa aquest punt d'estalviar i de viure?

Jo he tingut temps per a tot. Tinc tres fills i he tingut temps per educar-los, per treballar, per estar amb el meu marit i per gaudir de la vida, és una qüestió d'organització. Mai he deixat als meus fills abandonats, sempre els he cuidat jo. El secret és ser una persona responsable i treballadora, que sàpiga ocupar bé l'horari. Quan jo veig a una persona que té un fill i s'ofega, no ho entenc. La meva filla petita té trenta-cinc anys i la vaig criar jo sola, ningú em va ajudar. Per poder fer-ho tot, s'ha d'organitzar el temps. I de la mateixa manera funcionen les empreses, aquest és el secret. Una empresa ben organitzada tira endavant segur. No et gastis el que no és teu.

  • Brodats Marina és una empresa familiar?

Sí, sí que ho és. Ara mateix treballa amb mi la meva filla gran, però també m'he encarregat de l'empresa jo sola. La meva filla és mestra, té tres fills també, però no pot faltar aquí a l'empresa, treballa com tots. Dels meus fills, ara mateix és la més implicada amb la botiga.

  • Quin és el punt al qual vols arribar?

Vull arribar a ser un número u a Lleida. Sempre ho he somiat, d'ençà que era petita. Des que vaig començar, que era molt jove, però tampoc he sigut la que s'ho ha plantejat des d'una perspectiva orgullosa de dir "Oh! És que jo sóc la millor". No, jo sóc una persona normal, a qui li agrada que la gent l'estimi, perquè jo estimo a la meva gent, jo estimo a la gent que ve a comprar aquí a casa meva, els venero perquè gràcies a aquestes persones mengem tots. A Brodats Marina som quinze persones que vivim gràcies a la gent que ve a casa nostra a comprar i continuen comprant, amb el pas dels anys.

Foto Miquel de Santiago
  • Continues incorporant articles nous a la teva botiga?

Sí, i tant. També hi ha alguns que els hi he tret. Per exemple, abans tenia perfumeria, vaig veure que no era rendible i ho vaig anar deixant. Ara mateix, nosaltres tenim de tot. Aquí pots venir a comprar uns mitjons, un pijama, una bata de núvia, un vestit de Primera Comunió, etc. Potser comencem amb un client que té un nen petit i continuen sent clients fins que el nen es fa una persona gran.

  • Quina és la teva trajectòria?

Jo vaig estudiar el batxillerat i prou, perquè aleshores no es podia estudiar com es fa ara. Els nostres pares no podien pagar, però a mi m'hauria agradat ser metge. Com que no podia ser-ho jo, volia que tots els meus fills fossin metges. La medicina és la meva professió frustrada, perquè no ho vaig poder arribar ser.

Mentre treballava volia estudiar la carrera, però quan volia fer-ho, em vaig quedar embarassada de la meva nena, però clar, en estar embarassada tenia molt mal d'estómac i no em trobava gens bé. Llavors vaig pensar que els meus fills podien ser metges, ara només la meva filla petita va estudiar medicina, l'altra és mestre i l'altre enginyer. Jo només he treballat perquè els meus fills poguessin treure uns bons estudis i poguessin ser persones, això el primer de tot, s'ha de ser persona abans que res.

Brodar és tota una professió, però no a tothom li agrada. Quan vaig obrir la botiga, tenia moltes nenes que estaven aprenent a brodar i els seus pares els hi pagaven perquè vinguessin a aprendre i la majoria dels dies no venien, perquè és una professió que no a totes les persones els hi atreu. De totes les noies que van començar, algunes no van acabar. Al final, vaig veure que no em sortia a compte, perquè molt poques van acabar, però després no van continuar brodant. He de dir que és una professió dura, molt dura. Jo vaig aprendre a brodar al carrer el Carme i anàvem els diumenges a Ricard Vinyes on hi havia un col·legi de monges i anàvem a fer el "corte", allà van ser els meus inicis.

  • Què hi ha de tu com a persona a l'empresa?

Jo sóc una persona molt humil i em considero bona persona, i encara que estiguis "folrada d'or", ningú ho sabria. Sóc bona persona, però això no ho hauria de dir jo, ho haurien de dir les persones. Jo mai a la vida et faré res malfet, jo em puc equivocar perquè sóc humana, com tots, però mai faria mal amb intenció. Per mi seria un càrrec de consciència. Jo als meus clients, me'ls estimo com si fossin de la meva família. M'agrada estar amb la gent i no puc enganyar-los. No podria dir "això li va bé", només per vendre, no podria. En altres llocs he vist com ho fan. Si veig a una persona humil que no pot, a aquella persona és a la que més ajudo i més em dedico perquè em necessita com a persona, no la que més em doni diners. És una qüestió de valors.

  • Quines aficions tens?

Treballar, m'agrada molt, sóc molt feliç treballant. Sóc una persona que m'adapto a tot. No em complico gaire la vida. Jo m'he adaptat tota la vida al que s'ha pogut fer i penso que per això mateix és que he estat tan contenta i tan feliç. Si me n'anava a fer "cortes" els diumenges per aprendre, que vols que et digui més contundent que allò (riu). M'agrada tenir la meva casa impecable, el meu jardí arreglat, m'agrada estar amb els meus fills, perquè si els veig contents, jo també sóc feliç.

Foto Miquel de Santiago
Foto Miquel de Santiago
Foto Miquel de Santiago
  • Com ha sigut la tasca de liderar el sector?

Ha sigut una tasca molt dura, perquè costa molt. Costa molt de pujar la botiga. A la vista tot és molt fàcil, però treballar cada dia per aconseguir-ho requereix esforç. Mai falten contratemps, "que s'ha fet malbé allò", "que s'ha trencat això", sempre penso; "bé, no passa res, demà el recuperarem". La meva vida de feina ha sigut molt dura, però com que ho he fet amb tant de gust, he sigut molt feliç.

  • Ser dona t'ha fet més difícil el lideratge?

Jo vaig ser de les primeres dones que a Lleida es va treure el carnet de conduir, quan anàvem a les classes, unes quaranta persones, només dues érem dones. No vaig conduir mai perquè el meu home portava el cotxe sempre. Jo vaig agafar el cotxe quan el meu marit va morir. Quan em vaig posar la botiga, el meu home em va dir que era una bogeria, que no podria perquè era una cosa molt difícil. I jo vaig dir, començo a poquet a poquet, a veure què passa.

Primer vaig estalviar els diners per poder posar la botiga, me'ls vaig guanyar treballant molt durament, no em va ajudar ningú i quan vaig tindre uns dinerets guardats, vaig dir "vinga!, ara posarem de la botiga" i així vaig començar. Cobrava una pesseta per brodar una tovallola, de fet, un llençol brodat sencer el cobrava en vint-i-cinc pessetes. Jo els vaig anar guardant de cinc en cinc, d'un en un, i així va ser com van poder muntar la botiga. Jo tinc molta constància amb tot, sóc molt constant i això m'ha permès aconseguir moltes coses. Penso que una persona quan treballar, ha de treballar com si fos per ell.

  • Reivindiqueu d'alguna manera la posició d'emprenedor?

Penso que la dona té tant dret a fer una feina com l'home. Però, una cosa que no puc suportar, per la meva persona i els meus valors, és que les dones menyspreïn als homes, perquè al cap i a la fi, són filles d'un home. No es pot llençar als homes de la manera que es llancen ara. Ells tenen un lloc, i nosaltres altre, i nosaltres podem fer el mateix que ells. Nosaltres no podem aixecar un pes de 100 quilos perquè la nostra corpulència no és la mateixa que amb ells, però si ens ensenyessin alguna forma de fer-ho, ho faríem sense cap mena de dubte. Penso que la dona és capaç de fer-ho tot. Si una dona portés un govern, segurament aniria més bé del que pot anar si el portessin alguns homes, no que tots els homes, algun d'ells.

  • Quins valors defensa l'empresa?

Els valors que tenim en aquesta casa és tractar molt bé al públic perquè són els que ens donen el pa de cada dia. Ser bones persones davant de tot, ser amables i tractar bé a la gent.

  • Quin llegat deixeu a generacions futures?

Seguirà com està ara si la meva filla vol seguir perquè és l'única que queda al capdavant de la botiga. L'altra filla i el meu fill treballen a altres llocs. Estic segura que ells dos no seguiran amb la botiga perquè no fan la vida que faig jo.

  • Com concilies la vida personal/familiar amb la vida professional?

Això és dur (riu), coordinar quinze dones no és tasca fàcil, però ho intentem.

Foto Miquel de Santiago
Comparteix

També t'interessarà

Enquesta