Mariona Badia: "Moltes famílies se senten reconfortades quan poden donar òrgans"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
20-02-2018
Actualitzat: 12-03-2018 14:13
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Mariona Badia: "Moltes famílies se senten reconfortades quan poden donar òrgans"

Les donacions d'òrgans a Lleida van disminuir al 2017 després que l'any anterior augmentessin espectacularment. Ara mateix, aquestes xifres no preocupen la coordinadora de trasplantaments de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. Mariona Badia, membre també de l'Organització Catalana de Transplantaments, considera que el principal repte és aconseguir superar el desconeixement i les pors per a que tothom que pugui ser donant, ho sigui. Això passa per superar aspectes culturals amb la població nouvinguda, però sobretot per parlar més del tema.

  • Quantes donacions es van fer a Lleida al 2017?

Hi va haver 5 donants. Dit així, són pocs. Però cal multiplicar, perquè cada donant suposa 2 ó 3 ó 4 òrgans. De tota manera, és cert que hi ha hagut menys donants que al 2016 i que 5 està per sota de la mitjana que tenim, que són entre 8 i 10 a l'any. Però és que el 2016 va ser excepcional, vam tenir 17 donants.

  • De tota manera, 5 continua estant per sota de la mitjana, és preocupant?

Com que treballem amb xifres petites, 3 casos amunt o avall canvien molt l'estadística, però només són 3. Sabem que el donant típic és el d'una persona amb un dany cerebral tan important que li produeix la mort, la mort encefàlica, com l'anomenem. En aquest sentit, no hi ha un augment progressiu de gent que té mort encefàlica, per sort. Els accidents de trànsit disminueixen i els tractaments d'ictus milloren, així que per incrementar les donacions d'òrgans necessitem explorar altres vies. D'una banda, està la donació en viu. Amb un ronyó es pot viure i per això, hi ha persones, normalment familiars, que el donen en vida per a permetre un transplantament renal.

Una altra via de donació que estem explorant des de l'any passat i que cal seguir impulsant i millorant és la donació després d'una aturada cardíaca, que fan persones que estan en fase terminal i que saben que el tractament ja no els resulta eficaç, que l'evolució de la malaltia els porta a la mort.

L'any passat vam tenir el primer donant a Lleida d'aquest tipus. Enguany, volem donar impuls a aquesta nova via que s'està implantant arran del nou reial decret aprovat al 2012 que va contemplar la possibilitat.

  • Quina és la diferència amb els donants per mort encefàlica?

Amb la mort encefàlica, deixa de funcionar el cervell. Això suposa la mort de la persona. En aquest altre cas, són persones que entren a la unitat de crítics en fase terminal i que no responen al tractament mèdic. És en aquest moment, que podem parlar amb la família per a que aquesta persona doni els òrgans. Després que es retira el tractament que ja no és útil, el cor deixa de bategar i llavors, hi ha uns minuts de marge per poder utilitzar els seus òrgans per fer un transplantament.

  • N'hi ha prou amb impulsar aquesta nova via de donacions?

Els donants per asistòlia controlada no substitueixen als que moren per una aturada cerebral, però sumen. Són malaltts diferens. El cor no pot ser donat, però per exemple, els ronyons poden ser vàlids, que és l'òrgan que més es necessita ara mateix.

  • Hi ha més resistència familiar en aquests casos?

Al contrari del que podríem pensar, hi ha una gran predisposició de la família. Veuen que no respon al tractament i que l'evolució és a pitjor, pensen que és el final. La possibilitat de donació suposa que ha arribat al final, però que no és inútil. A vegades, reconforta. La mort encefàlica és molt més aguda, és dóna de forma més precipitada i costa més d'assumir. En aquests altres casos, ja han vist el deteriorament, han tingut més temps.

  • Llavors el repte ara és incrementar les donacions per asistòlia controlada?

L'objectiu és que tothom que pugui ser donant ho sigui. Això vol dir, sobretot, parlar-ne. El desconeixement és el principal obstacle de la donació d'òrgans. Cal traure's del cap totes les notícies sobre tràfic d'òrgans. A Espanya és impossible que es doni! Per això, cal treballar per a que la gent conegui el procés i traure les pors. I això passa per poder parlar lliurement. Costa, perquè la mort continua sent un tema tabú. Però igual que decidim si volem ser incinerats o enterrats, decidim si volem ser donants d'òrgans, que no sigui la família qui hagi de valorar-ho en un moment que és molt dur. Clar, la pregunta la fem en el pitjor moment. La família està en una situació tan vulnerable que no es veu amb la capacitat de decidir una cosa així.

  • Quina és la taxa de negatives?

A Lleida està ara mateix en un 20%.

  • La iniciativa d'Holanda d'establir que tothom és donant d'òrgans per llei sempre que no es digui el contrari seria útil aquí?

Nosaltres tenim una llei del 1979 que ja recull el consentiment presumpte. És similar al que han fet a Holanda. L'últim reial decret del 2012 diu que la condició per extraure'n els òrgans és que la persona que ha mort no hagi deixat constància expressa de la seva oposició. Nosaltres ja tenim llei de consentiment presumpte, però preguntem a la família. La negació expressa no la fem signar.

Espanya és el país del món que millor percentatge de donants té. Això demostra que la que tenim és una bona llei. Preguntar a la família és bo, funciona. La base ha de ser la voluntarietat i la informació. Per això, cal seguir treballant. La llei holandesa no parla del paper de la família en aquesta decisió. Però és que a la nostra societat, la família juga un paper importantíssim, som un país mediterrani. Per això, no hi veig necessitat a dia d'avui per canviar la legislació. Ja es dóna per suposat que tothom és donant si no diu el contrari, i ho ratifiquem parlant amb la família.

  • La família corrobora, doncs, si la persona volia o no ser donant?

O si creuen que no voldria ser-ho. I si no ho saben, ho parlem. També és important recordar que això es pot incloure en el document de voluntats anticipades, que encara és minoritari, però que és una bona possibilitat.

  • I com funciona el fet que també s'hi pugui incloure ja a l'historial mèdic?

És important perquè això ho visualitza. Ens dóna arguments davant la família per explicar que no van en contra de la seva voluntat. És un moment molt dur i moltes vegades, poden negar-se perquè pensen que així segur que no s'equivoquen. Però també cal recordar que molts cops, accedir a la donació reconforta.

  • Quins són els principals motius que posen les famílies per negar-s'hi?

Principalment que hi ha hagut una negativa prèvia de la persona que ha mort. Però també el desconeixement del que hagués desitjat o del que vol dir donar òrgans. Alguns cops també ens enfrontem a cultures molt diferents. Per això també és important treballar amb la gent nouvinguda, perquè depenent dels països de procedència, hi ha implicacions de la donació d'òrgans que se'ns escapen i cal fer entendre que ara mateix, el transplantament és el millor tractament en molts casos i l'únic en d'altres.

  • Es fa algun treball específic amb població nouvinguda per salvar aquests obstacles culturals?

S'ha treballat més a nivell nacional amb alguna campanya. A nivell més local, el que intentem és que gent de l'hospital, professionals sanitaris de la mateixa procedència que les famílies intervinguin en les converses. Tenim la sort de comptar amb gent originària de molts països que ajuda a una millor comunicació.

  • Abans ha dit que a vegades hi ha molta por, què és el que ens frena a ser donants?

El desconeixement. Amb xerrades ho veiem. Per exemple, l'altre dia en una trobada al Casal de la Dona de Lleida, hi havia gent que pensava que si eren donants, a l'ingressar a un hospital, els metges no farien els mateixos esforços per salvar-los. Això és mentida. La donació es basa en què hem de ser capaços de veure que si no podem tractar un pacient, cal anar més enllà. I entendre que hi ha altra gent que no veiem i que necessita aquests òrgans. Els hi donem vida.

La llista d'espera de transplantaments continua creixent. La donació ha d'existir. Hi ha persones que estan connectades tres dies a la setmana a una màquina per fer diàlisi. No ens costa res donar els òrgans. Igual que la donació de sang, no té preu. És l'acte més solidari que ens podem imaginar. No sabem a qui li donem els òrgans, només que hi haurà algú que sempre se'n recordarà. Segur que no sabrà qui és però sempre ho tindrà al pensament.

Comparteix

També t'interessarà