Mariona Badia: “No hi ha generositat més gran que donar òrgans; donar vida enmig del dolor sense esperar res a canvi”

• Quan vas entrar en contacte amb les donacions?

Ja m’agradava. Jo treballo a l’UCI i allà és el punt principal on es produeix la detecció d’una persona que pot ser donant. És inherent a treballar a intensius. Fa 20 anys que vaig començar a exercir la tasca de coordinadora de transplantaments.

• 20 anys!

Sí, sí. Vaig fer els cursos apropiats per poder ser-ho. I fa 4 anys que tinc el càrrec "oficialment", perquè de vegades, costa que arribi el reconeixement institucional. Aquesta feina és una part de la professió que també ara forma part de mi i que em complementa com a metge i, probablement, com a persona.

• Has tingut contacte directe amb alguna donació?

He tingut la fortuna de no haver-ho de necessitar ni tampoc he estat en la tesitura d’haver de decidir donar els òrgans d’algú proper. Però ara que ho dius, torno als 12 anys: quan es va morir el meu avi a casa, recordo que va venir un senyor que jo no sabia qui era, però li va fer l’extracció de còrnies perquè el meu avi era donant. És curiosa la vida. No ho havia pensat, però potser sí que hi va haver alguna raó per a que en aquella edat jo decidís que volia ser metge. (Somriu) Jo tenia el record, però no ho havia relacionat mai.

• Hi ha algun gest més generós que donar els òrgans?

No. Estem donat una cosa que és pròpia a no sabem qui i sense rebre res a canvi. Part pròpia que se’n va només sabent que estàs ajudant a algú a salvar la vida. Les famílies ens sorprenen moltes vegades quan vas a plantejar la situació i no saps com fer-ho i són elles les qui t’ho proposen a tu! Com hi poden pensar en moments així? Doncs hi ha gent que hi pensa. És molt emocionant.

• Algun cas que t’hagi marcat especialment al llarg d’aquests 20 anys?

Innumerables. Alguns casos els vius de molt a prop, perquè estàs a l’UCI i els estàs tractant i s’estableix un lligam amb la família. També m’ha tocat parlar amb famílies que ja coneixia d'abans i que em deien que si jo els hi demanava, ells ho feien. També hi ha casos molt tràgics, perquè la vida de vegades castiga d’una manera molt cruel. I llavors, penses en com pots plantejar la donació d’órgans a una mare o a una família que ho està passant tan malament. Quan estàs intentant trobar les paraules per fer el menor mal possible, et fan ells la pregunta de si podrien donar els òrgans. Recordo un cop que vaig començar a plantejar-ho dient: “T’he de fer una pregunta i no voldria afegir dolor.” Quan vaig dir que el seu pare podia ser donant d’òrgans, em van respondre que res d’afegir dolor, que el fet de poder fer-ho era una ajuda en aquell moment.

• La donació d’órgans és com el ying i el yang; no hi ha donació si no hi ha mort, no hi ha l’alegria de la vida sense el dolor de la mort. Com es viu aquest contrast constant?

És cert que és un gran contrast. I a més, aquí a Lleida és encara més difícil perquè no hi ha unitat de transplantaments. Així que ens quedem sense la part maca, no la vivim tot i que sabem que existeix. Els hospitals que són transplantadors ingressen les dues persones: la donant i la que rep l’organ i viuen l’alegria de la vida, d’una nova oportunitat. Recordo una vegada que estàvem extraient un organ i em van trucar des de l’Organització Catalana de Transplantaments per dir-me que estaven intentant contactar amb una persona de Lleida que seria transplantada però que no ho aconseguien perquè estava fent dialisi. Els hi vaig dir que ni que fos corrent, me n’hi anava per avisar-la! (Riu) En aquell moment vaig viure l’alegria de dir-li a algú que teníem un ronyó per transplantar-li. Va ser molt emocionant.

• Tindries algun motiu per dir que no a una donació?

No se me n’acudeix cap. Però els respecto. Entenc que en el moment de la mort d’un familiar, una família digui "no" a qualsevol plantejament. La vida ensenya la part més amarga i no vols sentir a parlar de res. Vols quedar-te amb el propi dolor. Per això, al nostre equip tenim molt clar que sigui la decisió que sigui, és correcta i cal respectar-la. I totes les consultes o els ajuts que necessitin les farem igualment, sigui o no sigui donant.

• Quina relació tens tu amb la mort? Li tens por?

Jo no sóc una persona que pensi molt en la mort. I no serà perquè no la tingui a prop! Però sí que hi ha una cosa en què hi penso: que no voldria morir-me sola. Els meus pares han mort recentment. El meu pare, fa un any i la meva mare, durant la pandèmia. El meu pare va estar sencer fins al final, va ser impressionant. I quan a les cures pal·liatives li van preguntar a què li tenia por, ell va dir que a res, tampoc a morir-se. I jo vaig pensar que sí que tenia por que ell morís. Jo no em plantejo si tinc por a la mort, però sí a com morir. I quan ma mare va morir a l’abril en una residència, va ser duríssim per mi. Vaig dir que si feia falta jo em confinava amb ella i li feia de metge i del que fos, però no la volia deixar morir sola. Vaig tenir la sort de poder-ho fer. Entenc el dolor de la gent que no ha pogut. I també el dels malalts. Ara amb el Covid19, la relació amb les famílies ha canviat molt. Abans, cada dia informàvem, ens trobàvem presencialment, parlàvem de com anava tot. I ara fem informació telefònica i no veuen als seus familiars, poden passar dies o mesos sense estar amb ells. En aquestes circumstàncies, nosaltres fem el paper de familiars i els acompanyem per intentar suplir aquesta mancança. També en la mort.
Les famílies, és impressionant com ho porten. Esperen la trucada diària com aigua de maig. Jo pensava que seria molt més difícil portar aquesta comunicació que abans era presencial i més propera. Confien plenament en el que els estàs explicant, sense poder veure aquell familiar, i, de vegades, quan les coses han anat malament, fins i tot ens han donat les gràcies per haver estat al seu costat. Et donen les gràcies tot i que no has pogut salvar aquella persona que estimen! La gent és increïble. L’ésser humà és fantàstic. Sí que tenim una part fosca, però si ho poses a la balança, hi ha una part positiva que pesa molt.

• Tu la veus cada dia

Sí! És veritat que treballar amb persones et fa veure tots els vessants i veiem tantes reaccions tan positives que impressiona.

• Què és el que menys toleres de les persones?

No tolero la crítica per la crítica, la desídia i el fet de tenir dues cares. Potser és el que porto pitjor. No m’agrada gens. Hauria d’aprendre a ser més diplomàtica, però no ho sóc.

• T’hi has trobat molt amb aquesta necessitat?

Hauria de tenir més mà esquerra, però hi ha cops que no sé callar. Això no ho canviaré. (Riu) No és que m’hagi comportat molts problemes, però, per exemple, recordo que quan era resident, un dels caps em va dir: “tú nunca llegarás a ser jefe de servicio”. (Riu). Però és que si les coses són d’una manera, per què no es poden dir i ja està? Doncs es veu que no. I això sí que m’ha comportat algun problema. Treballar amb persones té un vessant que comporta poder compartir, però també genera conflictes que cal saber gestionar bé i no és fàcil.

• No portes bé el conflicte?

No. Com que sóc patidora, ho visc molt profundament. I com que tinc aquest pronto de dir les coses sense meditar-les, pot ser que fereixi a algú i això em sap molt greu, perquè sé segur que ho faig –tothom ho fem-, per això porto malament el conflicte.

• Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Poder fer que no patíssim tant. Acabar amb el dolor que acompanya amb tantes situacions. Tan de bo ens ho poguéssim estalviar!

• I així salvaries el món?

No. Perquè el problema no és patir dolor, sinó la gent que el provoca. El que caldria és acabar amb aquells que el provoquen o que tenen capacitat per provocar-lo. Però seria un món inexistent, perquè cadascú creixem amb els nostres moments d’alegria i de tristesa, amb els bons i els dolents. Tot ens fa créixer i ens fa com som. Si no, no seríem humans. La definició d’humà per mi és aquesta.

• Sembla que la teva professió hagi de ser molt sèria i molt estricta, tu ho ets? Tens sentit de l’humor?

Sí! Passem moments molt divertits treballant. Riem molt. Recordo un dia que ma mare em va portar les ulleres que m’havia deixat a casa i es pensava que s’havia equivocat de planta i que no era l’UCI, perquè sentia unes riallades que no li quadraven. (Riu) Nosaltres també tenim capacitat de riure i hem de fer-ho. Si no, no podríem continuar treballant. Et podria explicar milions d’anècdotes! I en aquests mesos de pandèmia en què ho hem passat tan malament, també hem tingut moments de riure davant les situacions. Com quan ens havíem de disfressar perquè no teníem EPI i rèiem dels modelitos que portàvem. (Riu) Amb una bossa d'escombraries! I és que el més bonic que hem viscut és la col·laboració de tothom: les bates eren disseny pur!

• Tens la capacitat de veure la part positiva de tot o només m’ho està semblant?

Jo crec que sí, no? És que si no...

• No tothom ho sap fer!

Si no, no podríem suportar la realitat. És com quan diuen que no podríem tornar a viure la situació del març perquè no ho podríem superar. I tant que podríem! Quin remei! Clar, ho hem de fer millor. Però farem el que calgui fer perquè no ens queda una altra.

• Després de mesos en què hem redefinit prioritats, hi ha alguna cosa a la qual tu no podries renunciar?

Jo he tingut la sort de poder anar a treballar cada dia. Hi ha hagut moments dramàtics, de pànic pur. És cert. Però igualment, dono gràcies d’haver pogut sortir de casa cada dia, perquè el confinament total que va haver de fer la resta de la gent no sé si l’hagués pogut suportar. Necessito aire. Per exemple, la platja m’enamora. Estar a l’aire lliure tranquil·lament amb la família, que es faci de nit i que encara estiguis fora, aquests moments de calma no els canviaria per res. A això no podria renunciar.

• En què ets especialista fora de l’hospital?

Em considero una persona tan simple i tan senzilla, que no sé que contestar. Com quan em pregunten sobre els hobbies; aquí hauria de dir que toco el violí.

• Toques el violí?

No! Per això. (Riu) Com que sóc tan bàsica, quedo fatal. Perquè el que quedaria bé és que toqués algun instrument, que escoltés òpera… però res.

• Què saps fer a banda de ser bona metgessa?

Ser amiga dels meus amics. Fer família. Per mi, els amics també són família. Una de les coses que em fa por és que al perdre als pares, això signifiqui l’allunyament dels meus germans i que la relació es dil·lueixi. Jo faré tot el que pugui per evitar-ho, perquè per mi és fonamental igual que ho era per la meva mare. Sense amics, sense gent que confiï en tu i en qui puguis confiar, la vida ha de ser molt dura.

• És més important que la salut?

Si tens salut i no tens amb qui compartir-la… per què la vols?

• Ets bona pacient?

Afortunadament, no he tingut gaires problemes de salut. Aguanto bé el dolor, però el meu cap va molt ràpid i quan saps que una apendicitis pot acabar amb peritonitis o un refredat, en una pneumònia doble, és un problema. La por va creixent quan ets metge i a sobre, patidora. No porto bé saber tot el que pot passar, però deixar-me tractar, sí. A més, sóc de les persones que tinc molt clar que davant una malaltia d’algun familiar, jo he de ser i vull ser familiar. De vegades, com que ets metge, ja t’atorguen un paper diferent i el que necessites és, simplement, ser filla, per exemple, compartir l’afectació com la resta. No és bo assumir el rol de representant de la família. I tampoc m’agrada tractar un familiar o algú proper. M’estimo més quedar-me'n al marge.

• Com t’agradaria passar a la història?

Jo no passaré a la història! Ni hi tinc cap interès. Jo no faig grans coses; intento fer bé la meva feina. L’únic que vull és viure de forma agradable per mi i per la gent que m’envolta. Jo no passaré a la història.

• És més difícil ser una dona en el teu àmbit laboral?

Segur. Ho tenim més difícil. De tota manera, ara seré políticament incorrecta potser: jo penso que els homes i les dones som diferents i som rics en les nostres diferències. Té el mateix valor un home que una dona però no hem d’exigir que siguem iguals en tot perquè no ho som. La medicina fins fa poc era una carrera d’homes. Ara ha canviat molt i hi ha molta més paritat. Les dones ho tenim més difícil perquè exercim uns rols que potser no haurien de ser així i que ens suposen obstacles extra. Jo perquè no estic casada ni tinc fills, però les dones que tenen fills, tot i que són tant de la mare com del pare, entenc que ho han tingut més difícil per arribar a càrrecs superiors perquè han hagut de sacrificar part de la seva vida personal on clàssicament les dones tenen centrat el seu rol. Penso que això va canviant a poc a poc i arribarà un moment en què aconseguirem un equilibri. El que no m’agrada és que per resoldre aquesta situació s’imposin quotes. Per què hem de posar la paritat per davant del nivell exigit en una feina? En aquest sentit és potser on sóc políticament incorrecta. Hem de facilitar que les dones accedeixin a aquests càrrecs en les mateixes condicions. El que no puc entendre de cap manera és que cobrem menys per la mateixa feina. En l’àmbit públic, jo no m'ho he trobat. Em sembla increïble que a alguns sectors es doni aquesta diferència.
Comparteixo que hi ha un problema de desigualtat, però no hi veig la solució en les quotes. Crec que cal focalitzar-se en potenciar la riquesa que suposen les nostres diferències, en lloc que això suposi un problema.

• A qui t’agradaria salvar la vida?

A un amic meu que es va suïcidar fa uns anys i que era meravellós. Ell va triar aquest final, però allargar-li la vida i que ens hagués regalat més temps amb ell, seria fantàstic.

Tan de bo els meus pares visquessin encara. Sempre és massa aviat per la mort d’un pare o d’una mare. Però és llei de vida i em quedo amb el somriure de la meva mare, que tenia Alzheimer. I amb com de divertit era mon pare i la seva ment brillant. Va morir amb 88 anys mantenint la seva personalitat metòdica i també el seu sentit de l’humor. Dos dies abans de morir de càncer, la metgessa de les cures pal·liatives li va dir que no es podia aixecar fins l’endemà i ell va contestar que no tenia previst sortir aquella nit. (Riu)

• Què tens d’ells?

Sóc extremadament patidora com ma mare. I també tinc aquell punt de timidesa que de vegades la gent confon amb l’antipatia. I de mon pare, del qual pensava que no havia heretat res, me n’he adonat que tinc una gran capacitat d’organització. Quan viatjo, que m’agrada molt, he de planificar-ho tot molt bé. No puc marxar sense tenir-ho tot preparat.

• Alguna pregunta que t’agradaria que et fes?

No sé… Potser com m’agradaria que fos la vida. Perquè m’agradaria que fos més fàcil i no ho està sent gens.

• Com t’acomiades?

Espero que hagi servit d’alguna cosa i a disposar.