Marta Infante: "La cultura és un bàlsam per l'ànima, també cura"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
27-08-2020
Actualitzat: 27-08-2020 8:57
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Marta Infante: "La cultura és un bàlsam per l'ànima, també cura"

Diu que la veu de les persones diu molt d'elles. La seva és potent i greu, decidida i agradable. Mezzosoprano. Sona expressiva en les seves paraules: riallera, emocionada i reflexiva. Xarraira i entusiasta. La Marta Infante diu que no té paciència i és poc disciplinada. Sobretot si es compara amb els seus antics companys músics de Txèquia, on se'n va anar als 18 anys per iniciar la seva carrera com a cantant lírica, que l'ha portat per mig món. Ara ha tornat a Lleida i aquí ha viscut un confinament que l'ha tingut apartada dels escenaris des del març. Ni quan va néixer la seva filla fa 9 anys va passar tan temps sense notar l'emoció del públic. No podria viure sense música. Tot i que podria estar fent pastissos si no es dediqués al cant. S'adapta. Igual que creu que cal adaptar els rituals dels concerts als nous temps. Que deixin de ser elitistes, que no cal anar al Liceu amb abric de pell. Li fa més por l'adolescència de la seva filla que el públic. El troba a faltar. Diumenge, hi torna amb un concert a la Seu Vella amb l'orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Admet que és una "patata" amb la tecnologia i mentre explica com de diferent és actuar en directe a un streeming, també es lamenta de la poca importància que les administracions li donen a la cultura aquí. Necessitem aquest bàlsam per l'ànima. La música potser no salvarà el món, però ens ajudarà.

Hem volgut sentir d'aprop la veu d'aquesta lleidatana i escoltar la melodia que sona al seu cap i al seu cor.

  • Presenta't. Qui és Marta Infante?

Sóc una persona completament normal. De vegades, sóc cantant lírica. Quan et presentes així, la gent ja et mira una mica estrany. Sóc de Lleida i he estat tota la vida des dels 18 anys voltant pel món; vaig viure molt temps a Txèquia, després sobretot a Madrid i fa 5 anys vaig decidir tornar a Lleida i estic la mar de contenta de tornar a ser lleidatana perquè estic molt a gust aquí. Tinc una nena de 9 anys, també.

  • La teva professió et defineix bastant o pesen més altres aspectes?

Jo crec que això ha anat canviant amb els anys. Al començament, quan veus que tens la teva carrera, t'agrada presentar-te com a cantant. Amb el temps, va passant i, per exemple, a mi m'agrada molt ser mare, estar a casa meva, passar temps amb la família... La meva professió m'agrada molt i és molt important per mi, però no és l'essencial a la meva vida. Tinc molts companys i companyes que s'han centrat molt a la seva carrera i jo no ho podria fer. Jo tinc moltes ganes d'arribar a casa, estar amb els meus i fer altres coses quan acabo un concert o una gira.

  • Hi ha més vida a banda dels escenaris, vaja.

Exacte.

  • Quan va començar aquesta vocació?

De molt petita tot el dia cantava. La meva filla fa el mateix i ma mare em diu que jo era igual. Oïda boníssima, tot el dia cantant. A ella li estem potenciant, però a mi ningú m'ho va potenciar perquè a casa meva la música no era habitual. De ben petita, la meva millor amiga cantava al cor de l'Orfeó Lleidatà i em va dir si m'apuntava amb ella. I no ho vaig dubtar. Allà vam tenir directors magnífics: Montserrat Virgili, el mateix Lluís Virgili... tot l'equip de l'Orfeó. Ens van inculcar l'amor per la música. Jo crec que va ser allà on vaig començar a sentir que allò m'agradava de debò. Era molt petita, tenia i amb aquesta edat, hi havia moltes altres coses que m'agradaven. I vaig començar a fer solos i em deien que havia de fer música, que ho feia molt bé i vaig començar solfeig i piano. Des de llavors, em vaig adonar que havia de continuar amb la música.

  • Què significa per tu la música?

Jo crec que és la meva vida. M'ha acompanyat sempre. No podria viure sense música. Si ara em fessin deixar-ho, no només els concerts sinó també la docència, em costaria moltíssim adaptar-me.

  • Què estaries fent si no?

Doncs segurament, tindria una pastisseria mona amb pastissets perquè m'encanta cuinar (riu). Però no només la cuina, també la decoració...

Si no hagués estudiat música, segurament el món de la docència m'hagués atret molt. També m'agraden molt els animals, de petita també volia estudiar veterinària, així que potser em dedicaria a aquest àmbit.
Sóc una persona molt adaptable, no em caurien els anells si m'hagués de dedicar a una altra cosa. Si de sobte, com la situació està com està, no pogués dedicar-me a la música, m'adaptaria. Intentaria sempre buscar activitats relacionades, perquè m'agrada molt. I també és veritat que la música està a tot arreu. Però és que fer el que a un li agrada és molt important. I jo ho he fet des de petita. Fent molts esforços, això sí, perquè als 18 anys vaig marxar sola a Txèquia i va ser dur. No sabia res de txec! Per exemple, no em veig treballant en una oficina. Des de sempre he estat amb tanta gent, relacionant-me amb persones diferents fent projectes diferents, que em costaria. Però ho tinc clar: m'adaptaria (riu). El que buscaria és que hi hagués relació amb altra gent i probablement que també fos relacionat amb la docència.

  • La veu ens descriu?

Totalment! Jo que porto tants anys, per deformació professional, analitzo els timbres de les veus que sento pel carrer. El timbre, el volum diu molt de les persones. També va per territoris. És curiós perquè a cada zona fins i tot hi ha un timbre de veu, jo crec que hi ha una part de genètica també. I no només defineix la personalitat o el lloc d'on ets sinó que també parla del teu estat d'ànim.

  • I què diu de tu la teva veu?

(Riu). La meva veu em defineix com una persona empàtica i sobretot bastant decidida, perquè té potència. Ja dic, sóc molt adaptable i em considero molt bona persona amb mil defectes, evidentment. I la meva veu crec que marca que sóc extrovertida, amb cos i presència. És una veu greu, amb profunditat. L'estudi psicològic de la veu és molt interessant. Sempre escolto amb molta atenció. L'altre dia vaig estar a una festa infantil i em va cridar molt l'atenció la veu greu i profunda d'una nena, tenia molta personalitat. I dels alumnes ni et conto! (Riu). Quan vaig als concerts també em passa, m'he d'esforçar en gaudir del concert sense posar-me a analitzar.

  • Però saps fer-ho?

Sí, sí! Tampoc no puc anar a massa concerts amb aquesta vida amunt i avall i als que vaig, intento gaudir al màxim. A més quan puc descansar, tinc ganes d'estar amb la família i no sentir res ni a ningú. Per això, els que trio són concerts especials que m'agradin molt. De tota manera, quan hi ha veu, sempre faig un cert anàlisi. És inevitable. (Riu)

  • Llavors, el teu descans és el silenci?

Sens dubte. Tot i que amb una nena petita tampoc és tan fàcil! Igualment, jo sóc feliç quan arribo de viatge exercint de mare. I tot i que és difícil viure el silenci, jo ho intento. Fa falta. És molt intensa la nostra feina i després de diversos dies amb música, música, música, cal descansar. Necessito descansar de la música i no sentir res. El meu home que és molt melòman -ell també va estudiar cant amb mi, tot i que després s'ha dedicat a la fotografia- posa música i li demano que l'apagui! És sa desconnectar.

  • També forma part de la música el silenci

Fonamental. Als alumnes els hi dic sempre: quan en una ària hi ha silenci, cal respectar-lo bé. Si el compositor el va posar és significatiu. És molt necessari el silenci i cal buscar-lo també.

  • I aquell silenci que es fa quan el públic calla i espera que comenci el concert, què et passa pel cor i pel cap?

És un instant que amb els anys apréns a dominar. És de mota intensitat, amb una barreja de nervis, ganes... Quan començava, sentia més el batec del cor que el que estava passant. (Riu) Després ho domines. És un moment molt especial. De vegades que he anat de públic a sentir gent que conec, em pregunto com poden tenir el valor de sortir! (Riu) Com a públic es veu molt diferent i molt més difícil que quan estàs a l'escenari. Tens moltes ganes, i també nervis per tantes coses que poden passar. Però és que som gent d'escenari i busquem aquesta sensació. Ara, amb el confinament, porto des del març sense pujar-hi. És el cop que més temps he estat allunyada del públic.

  • No havies estat mai tant temps allunyada dels escenaris?

Mai. Ni quan va nèixer la meva filla, que vaig parar 25 dies. És el temps que més he parat. De vegades, entre concert i concert, entre producció i producció, passa temps, però aquesta aturada de tants mesos, mai l'havia tingut. I psicològicament està sent molt dur. Jo crec que tindrem seqüel·les molt temps. En alguns moments el desànim ha estat molt gran. Tenia temps per preparar coses, per practicar... però quina era la motivació si tot estava cancel·lat? Inclús físicament és difícil, perquè el meu instrument, la veu, també s'ha de cuidar i mantenir. Molta gent que és molt disciplinada ha practicat diàriament, amb unes rutines. Jo ho he intentat i he avançat en projectes en marxa, però m'ha costat moltíssim. El cant és molt físic i cal estar en forma.

  • No ets una persona disciplinada.

Jo sempre dic que sóc ordenada dins del meu desordre. No sóc de les persones que m'aixeco aviat sempre a la mateixa hora. Sóc incapaç de tenir uns horaris establerts i menys amb una nena petita. Jo estudio les meves hores, hi dedico temps i quan tinc classe sí que hi ha més estructura, però no amb una disciplina germànica. És que jo he viscut a Txèquia molts anys i allà em ficaven negra! (Riu). Estava en una residència de músics i els meus companys eren violinistes. Podien arribar a assajar 12 hores diàries! S'aixecaven a les sis i començaven a les 7 i no paraven. No tenien vida! (Riu). El cant és diferent, no pots estar 12 hores cantant, però sí que pots preparar, llegir, estudiar... De tota manera, jo ja vaig decidir que aquell nivell de disciplina jo no el puc tenir. (Riu).

  • Llavors, aquests mesos no han facilitat aquesta disciplina

Clar. Ara que tinc un concert el diumenge m'hi he tornat a posar molt seriosament. Però és que he estat desmotivada. Com tothom. Tinc dues òperes a la vista i un concert al Liceu, però no sé si els podrem fer. Costa tenir la motivació d'abans. Ara estic molt il·lusionada amb el concert de diumenge a la Seu Vella.

  • Què és el que t'ha impulsat a seguir?

Tinc moltes ganes de tornar a pujar a un escenari i de tornar a fer música. De trobar-me amb el públic. Sí que he fet algun streeming, que per mi ha estat la primera vegada. Sóc un desastre informàtic! (Riu) Quan em van proposar al maig que fes un streeming, em van haver d'explicar què era! (Riu) Va ser divertit perquè et permet la interactivitat i em va donar certa motivació, però res com estar amb el públic en directe. Molta gent està fent concerts online, però no és el mateix. Per un artista, el contacte amb el públic és únic. A mi m'agrada tant veure la gent! Hi ha músics que necessiten foscor per concentrar-se, però a mi m'agrada veure les cares del públic. Pot jugar en contra, també! (Riu) Et pots trobar que un badalla, al crític que va apuntant tota l'estona... però quan veus algú amb els ulls emocionats, m'encanta!

  • I ara amb les restriccions d'aforament, creus que canvia l'experiència?

Doncs no ho puc dir gaire. Només he fet un concert gairebé entre amics a Balaguer, que m'ho va demanar des del festival de Poesia i Música, i va ser molt bonic. Era a l'aire lliure i amb la gent separada. I crec que el vincle que s'estableix és el mateix. La gent té ganes d'escoltar música, d'anar a concerts... Les entrades del concert de diumenge es van esgotar de seguida! Si la gent té ganes i nosaltres també, serà fantàstic! (Riu) Serà molt especial tornar.

  • Aquesta aturada ens ha fet veure que la cultura no està entre les prioritats com a mínim de les administracions. Ho creus així?

Sí. A mi m'ha sorprés molt totes les iniciatives de la gent cantant als balcons. Al principi, vaig estar malalta, però després, quan ja em vaig recuperar, els veïns m'ho demanaven. Però no sóc partidària. Prefereixo que em vinguin a veure a un concert. De tota manera, es va veure que la gent necessita música, cultura. Es va veure clar. Però després, a les enquestes, surt al final de les preocupacions. És cert que calen hospitals, que l'educació funcioni... però és molt necessària la cultura. I el primer que es va fer és tancar sales de concerts, teatres o cinemes. I els avions, plens. És absurd. És molt difícil de gestionar i jo no ho faria millor, segur. Però s'estan carregant un sector importantíssim.

  • Per què és tan important la cultura?

La cultura defineix un país, a les persones. Sense cultura no podem viure. No podem viure només de treballar o comprar. L'ànima necessita un bàlsam. També és una medicina. Quan la gent t'agraeix després d'un concert i et diu que ha passat dues hores meravelloses ho veus. No es pot tocar i potser no és rendible econòmicament, perquè no genera uns beneficis tangibles. Però les persones ho necessitem per créixer, per evolucionar. La canalla necessita música, teatre, totes les arts. Per créixer com a persones. A centreeuropa és tant important! Ara ens estem equiparant una mica a nivell educatiu. Però encara estem lluny de donar-li la importància que se li dona a la cultura a nivell social. Des del minut zero, les criatures estan envoltades de cultura. La gent gran tothom toca un instrument i tothom va a concerts o al teatre. La gent normal i corrent van a l'òpera! Pregunta aquí a Lleida qui hi ha anat al Liceu o aquí, a la Llotja. És cert que molts cops tampoc no s'apropa gaire perquè s'ha situat com una cosa elitista. L'entrada més barata et pot costar 80€. No t'ho pots permetre! A Europa no és així.

  • És només el preu l'aspecte que allunya?

No, no només. És aquest elitisme absurd que hem creat al voltant de la música clàssica. Sembla que als concerts s'hagi d'anar amb abrics de pell. Ja no! Cal trencar amb això d'una vegada. Molta gent estem trencant protocols. Jo això d'haver de posar-te grans vestits per cantar en un concert intento no fer-ho. Cal anar ben vestida, per respecte al públic. Però hi ha excessos que no calen. Intento ser molt propera amb el públic, parlar-hi, atansar-me. Sempre que em deixen, perquè hi ha llocs on es mantenen molt les formes i les distàncies entre artistes i públic. Cal apropar-se molt i fer veure a la canalla que això és molt necessari. És important educar en la música des del principi. A centreeuropa passa que gent jove pot anar a un concert d'òpera i a més ho diuen! Aquí el mínim que et dirien és que ets una friqui! (Riu)

  • De tota manera, cal entendre de música per gaudir d'un concert?

En absolut! A mi m'interessa més l'opinió de la gent “no experta” que dels experts. A vegades que els programadors et diuen que el públic serà “popular”, jo penso que popular ho és sempre! (Riu) I jo prefereixo que la gent no sigui “entesa”, el millor públic de tots. Si li agrada, s'emociona, gaudeix, segur que repetirà. No es tracta d'educar sinó d'apropar. Jo faig molts recitals de poesia i piano i els programadors de vegades no ho volen perquè asseguren que el públic no respondrà bé. Però és que traduïm els poemes i són meravellosos i la gent surt entusiasmada. Si no acostumem a la gent a coses així, mai podran tenir l'oportunitat de gaudir-ho.

  • Què et sembla la música que escoltem?

Aix! (Riu). Jo ho veig amb la meva filla, que mira Youtube, el TikTok... i sobretot amb les lletres, jo no puc. Li dic que no ho escolti. No tant pels ritmes, sinó per les lletres. A més, són tan enganxoses que se les aprenen de seguida.

  • Per què no t'agraden?

Són molt bèsties i ofensives. Musicalment, ni te conto! (Riu) Cal escoltar-ho perquè és el que hi ha ara i no ens podem tancar. Però és que també l'accés a la música és diferent que el d'abans. Nosaltres no teníem la tecnologia actual; havies de comprar-te el disc o sentir-ho a la ràdio. Ara, hi ha moltes més possibilitats. Per bé i per mal. El que passa és que jo no vull que la meva filla escolti segons quins missatges. I alguns tipus de música no li deixo escoltar. Després se les aprendrà a l'escola! (Riu) Crec que és molt important des de ben petits anar-los posant música diferent, que coneguin altres coses. Després decidiran amb el seu criteri. Sobretot quan arribi l'adolescència! (Riu)

  • T'espanta més l'adolescència de la teva filla que sortir a l'escenari?

I tant! (Riu) A més, la meva filla té molt caràcter. És molt difícil ser mare, perquè a més, sempre et planteges que ho estàs fent fatal. I encara no hem arribat a la part més difícil, però ja ho rebateix tot! Fins i tot amb el tema de la música! (Riu) Per exemple, com s'agafa l'arc o si és o no un Re. Però si jo em dedico a això! (Riu) Ho portem com podem.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Saps quin? El teletransport. No m'agraden gens els trajectes, em fan perdre molt temps. Tinc molt poca paciència i vull que les coses siguin ja. Això em permetria plantar-me a qualsevol lloc immediatament. Seria fantàstic.

  • Com salvaries el món amb aquest superpoder?

Hi ha tant a salvar, que seria difícil (Riu). Sempre he tingut la inquietud de poder ajudar. Al Japó em van fer un ritual en què demanava uns desitjos i jo volia tenir molts diners per poder ajudar a reduir les desigualtats. Jo ho passo molt malament veient que hi ha tanta gent que no té recursos.

  • Però confies que el món té salvació?

No ho sé... Últimament, estic desanimada amb molts aspectes. La pobresa, la gent no fa cas sobre el canvi climàtic... No sé si tenim remei.

  • I la música ens pot salvar?

No sé si ens pot salvar, però ens pot ajudar. La música és aliment de l'ànima. Quan estàs bé anímicament, veus les coses d'una altra manera. Per salvar-nos fa falta que la gent que està al capdavant dels governs siguin una mica més “normal”. No sé si nosaltres podem fer gran cosa. Però que la nostra ànima estigui bé, és bo per tothom. Estaria bé i seria sa per tothom que la gent escoltés més música.

  • Com t'agradaria passar a la història?

Com una bona persona que va intentar fer el seu camí sense trepitjar ningú -que en la meva professió n'hi ha molt d'això-. Com bona amiga dels seus amics. També com algú al que li agradava molt la música i cantava de tant en tant. Que se'n recordin que feia alguns concerts. (Riu) També voldria que em recordessin com a profe. Veure com evolucionen els alumnes em fa molta il·lusió, deixes un granet de sorra, una part de tu.

  • I de gran, com et veus?

Jo no em podré jubilar mai a la vida (Riu). M'agradaria poder estar tranquil·la i gaudir de certa estabilitat i seguretat. Però això crec que és impossible, perquè tal i com està aquest món dels artistes, és difícil. Per això, estaria bé estar relacionada amb el món de la música i poder viure amb tranquil·litat.

  • I a Lleida.

Sí. Ara ens comprem una casa aquí. El meu home és txec i molt urbanita. No ho tenia massa clar al començament. Una ciutat amb boira i petita, no sabia si trobaria coses a fer aquí. Però ara n'està convençut. Quan voltes molt i tornes, Lleida és fantàstica. És un lloc petit, coneixes a la gent, la saludes pel carrer. Això a Madrid és impensable.

  • Com t'acomiades de la gent?

Que tothom estigui bé, que passi aquesta situació tan llarga d'incertesa tant en l'àmbit de salut com en el laboral. És una situació de crisi molt dura de superar i cal tenir fortalesa. Que la gent estigui bé i que ens puguem veure als escenaris. Animaria a la gent a tornar a gaudir de concerts, que no tinguin por perquè hi ha moltes mesures de seguretat. I si no han anat mai a un concert de música clàssica, que ho provin! Cal engrescar a la gent a que gaudeixi de la cultura, que se'n fa molta i molt bona. D'oportunitats n'hi ha!

Comparteix

També t'interessarà