Miguel Macías, o com l’art forja la nostra història

LLEIDACOM / Miquel de Santiago
12-07-2019
  • Miguel Macías, o com l’art forja la nostra història

Avui ens disposem a conèixer una persona creativa, multidisciplinar, propera, de mentalitat molt oberta, autodidacta i, sobretot, amant acèrrim del cafè. Miguel Macías és graduat Comunicació i Periodisme Audiovisuals, amb màsters en neuromarketing i Gestió i Estratègia en Social Media. Tot i aquest ampli curriculum, no en té prou i actualment estudia el doble grau en Dret i Ciències Polítiques. Fa classes d’escriptura creativa i dibuixa vinyetes per diversos mitjans, com 7accents i el diari ARA Terres de Lleida. També té un passat en el món de la fotografia artística, amb 4 exposicions (als restaurants O Sole Mio, Aggio, Pub Ítaca i a la Sala 2 Dames) i dos projectes solidaris a les seves espatlles, aquestes últimes iniciatives en benefici de la Fundació Josep Carreras contra la Leucemia. A dia d’avui, està acabant d’escriure la seva primera novel·la, amb la intenció que vegi la llum aquest estiu i presentar-la al setembre. 

D'altra banda, també adora la tranquil·litat i ja des de ben petit devorava llibres i còmics. Es manté en constant aprenentatge, com ell diu, és un “etern estudiant”, principalment de les noves perspectives i coneixements que li aporta totes les persones que l’envolta. Com a escriptor que és, ens aporta un ampli ventall d'adjectius per definir-se a ell mateix. Entre aquests, ens destaca que és una persona emocional, passional, hipersensible pels animals, republicà, d’esquerres, feminista, ecosocialista, molt actiu en el marc polític i de la realitat social, crític i, sobretot, autocrític... “Per mi, el més important a la vida és ser fidel als teus principis ètics per davant de tot i intentar ser bona persona, i així m'ho exigeixo cada dia", malgrat lamentar que la societat actual “sovint intenta demostrar-nos que si ets una persona sense escrúpols arribaràs més lluny”. 

Des de ben petit, gaudia dibuixant i apuntava maneres a l'hora d'escriure, una afició sorgida de la seva també primerenca passió per la lectura. La fotografia artística li va arribar molt més tard, al 28 anys d’edat. Llavors, la seva mare li va comprar una càmera digital, un regal que el va empènyer a experimentar i endinsar-se en el món del fotomuntatge i la fotografia HDR (High Dinamic Range - Alt Rang Dinàmic). “Suposo que le spersones creatives ens anem descobrint a mesura que anem provant i equivocant-nos al llarg de la vida”. Ens deixa clar que aquestes coses ens venen donades i que no les escollim, perquè, per exemple, “jo soc un patata amb qualsevol aspecte musical, i per molt que ho intenti, mai arribaria a ser un bon músic”. Defensa que quan un descobreix els seus talents, siguin quins siguin, cal focalitzar-nos i caminar en aquella direcció, sense deixar de creure. Ens confessa que aquest ha estat un del seus majors dilemes, el de no haver-se centrat en una única disciplina. “Ser multidisciplinar implica ser dispers i el dia només té 24 hores… Dormir també és necessari”. És periodista de formació, hi ha treballat anys, també com a fotoperiodista, però la precarietat laboral del sector el va portar a cercar noves vies de subsistència.

En Miguel té dues frases que el defineixen i que, alhora, imperen en la seva forma de vida. La primera la digué el filòsof Hegel, i és que “res gran no s’ha fet al món sense una gran passió”. La segona, dita pel mateix Miguel, defensa que “ no hi res més realista que somiar”. Dites com aquestes ens apropen una mica més a la personalitat, inquietuds i motivacions que empenyen a en Miguel seguir creant des del cor. Inverteix el seu temps lliure a seguir aprenent tot allò que li interessa, sota la màxima anteriorment esmentat que ens marca la vida com una etapa de constant aprenentatge. Tambñe adora viatjar amb la seva parella, “perdre’ns pel món, sigui on sigui”.

En l'àmbit personal, sempre ha tingut la seva mare com un referent. Ella li ensenyà “els valors de la humilitat, de la senzillesa, de ser bona persona i de no fer ni voler mal als demés”. 

En termes artístics, s’ha nodrit d’una gran quanitat de fotògrafs dedicats al fotomuntatge surrealista, però sobretot del còmic. “Sense voler, sempre he intentat que les meves fotos fossin vinyetes de còmics, que mostrin escenes d’una història completa en sí mateixa, a la imaginació i interpretació del propi espectador”. Pel que fa al còmic i a l’escriptura, beu d'influències americanes, sobretot dels X-Men de la dècada dels 90. En literatura, novel·la victoriana i ciència ficció són els seus gèneres preferits. Lovecraft, Dumas Jr., Vrginia Woolf, Philip K. Dick... En són moltíssims. Si li preguntem per autors i autores contemporànies no ho té tant clar, perquè "sempre busco coses que em sorprenguin i m'impactin emocionalment". De moment, les sèries de televisió estan ocupant aquest buit cedit pel mercat literari. Va haver d'abandonar la fotografia per les mateixes raons que amb el periodisme. “Em feia mal no poder assolir una estabilitat econòmica amb allò que m’apassionava”, un fet que li generava un conflicte emocional molt lesiu tant a nivell anímic com físic. 

Una d’aquestes escapatòries fou l'Escola d'Escriptura de Lleida, on hi exerceix com a professor de Storytelling, i actualment imparteix el curs d’Escriptura Creativa de tallers Fuentetaja. Li encanta la docència, ensenya i aprèn molt dels seus i seves alumnes. Actualment està volcat amb escriure i dibuixar en aquarel·la, va provant noves tècniques per renovar l’estil. Si posem en una balança el periodisme i la docència, es queda amb la segona per múltiples raons. La primera, per la satisfacció personal d’ajudar altres persones i, en segon lloc, perquè “m’ajuda a tenir una vida més digna econòmicament”. 

La primera novel·la de Miguel Macías veurà la llum d’aquí poc, una publicació que li desperta moltíssima il·lusió donat que “he après molt dels errors comesos amb la fotografia a nivell comercial i que aquesta suposa una assignatura pendent, la més important de la meva vida: la publicació dels meus escrits, siguin novel·les o poemes”. El temps dirà si valdrà la pena o no, però el convenciment de gaudir de cada minut d’aquesta nova etapa com a escriptor (a més d’i·lustrador) ningú no li podrà negar. No té cap dubte que tard o aviat reprendrà la seva aventura fotogràfica quan adopti una estabilitat econòmica que li ho permeti. Tornarem a gaudir de les seves exposicions i actes solidaris, però com una afició, evitant tornar a prendre mal.

També hem parlat amb ell sobre quina valoració li mereix la ciutat de Lleida des d'un prisma cultural, sobre si podem gaudim d'un marc propici que promocioni l'art i els seus creadors. En primer lloc, "no hi ha recolzament institucional a la creació pròpia, falten espais creatius i tot és molt rudimentari, no s'ho prenen amb seriositat". Considera que aquesta manca de suport i de promoció per part de l'administració es dona tant a nivell intern com fora del territori. "En qualsevol àmbit artístic, Lleida aposta més pel talent extern que no pel que tenim aquí, que és molt!". Vivim en una espècie de bombolla, "o surt a ciutats més grans, on si hi tens èxit sí et rebran amb els braços quan tornis, o t'hi quedes atrapat sense poder-hi sortir".

"No existeix una pedagogia pel gust i la crítica, possiblement perquè es considera que no té un rèdit econòmic, i això és un error. Si Harry Potter s'hagués escrit a Lleida, ara no estaríem parlant d'ell perquè ni existiria. Hem d'apostar més pels bons treballs i exportar la cultura lleidatana a nivell nacional i, per què no, internacional. Hem de deixar de veure-ho com quelcom marginal, que es fa per afició o per passar l'estona. No és cert! Hi ha moltíssima feina i il·lusió darrera de cada peça que es produeix". En Miguel, que les ha viscut de tots colors dins del panorama atístic i cultural del territori, lamenta que els i les artistes hagi de buscar-se la vida a locals privats mentre que els espais públics es reserven per altres tipus de produccions que venen de fora o que no són contemporànies. El panorama lleidatà no és propici per la creació artística perquè vivim en aquesta bombolla, i per fer-la esclatar, revertir la situació i exportar el nostre talent es requereix "voluntat i suport institucional". 

D'aquí a deu anys, el seu desig és el d'estar a l'institut o la universitat, fent classes als i les seves alumnes mentre segueix escrivint i dibuixant, formar una família amb la seva parella i tenir una enorme biblioteca botànica i, no per últim menys important, molts i molts gats.

Més notícies »

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Consideres justa la sentència del procés?

Carregant...
Load next