Montse Bosch: “Ser mare monoparental fa encara més difícil el paper de dona emprenedora"

LLEIDA.COM | Maria Lozano

Publicat:

05-08-2021

Actualitzat: 18-08-2021 15:00

Temps aproximat de lectura:

Peu de foto:
Foto Miquel de Santiago

Moguda per l'empatia amb la gent amb dependència que necessita ajuda i la mancança d'un servei essencial, la Montse Bosch, dirigeix l'empresa Suport Assistencial. Una empresa a Lleida que ofereix suport a les persones que arran d'una malaltia greu o un fet concret, la seva vida va perdre autonomia. Aquesta dona emprenedora, ens explica com ha portat des de la seva joventut un càrrec important i com ho ha compaginat amb la feina de ser mare; per això els horaris dels treballadors són totalment compatibles amb l’horari familiar. L’empresària va començar treballant com a auxiliar d’infermeria i monitora per a joves amb discapacitat intel·lectual; i després d’entrar a l’empresa com a treballadora es va fer sòcia. La seva constància i ambició per millorar l’empresa l’ha fet arribar al punt on es troba ara, amb tres seus: Lleida, La Seu d’Urgell i les Borges Blanques.

Quan neix Lleida Assistencial?
Nosaltres vam néixer com a Lleida Assistencial l'any 2003. Va ser un projecte per empreses de l'Ajuntament de Lleida i ho van crear l'Òscar i el Manel. Un d'ells finalment es va desvincular i vaig aparèixer jo com a sòcia. L'any 2018 és quan es va crear Suport Assistencial, com a una empresa diferent i únicament jo com a sòcia.
D'on va sorgir la iniciativa?
Sorgeix en veure la mancança que tenia la ciutat quant al suport que necessita la gent que pateix una malaltia o la gent gran. El meu soci tenia una malaltia congènita i de seguida va tenir una discapacitat. A més es va fer càrrec de la seva mare, una senyora que també estava malalta. És quan es va adonar que hi havia una manca molt important del personal sanitari fora de l'hospital, el personal de reforç. La iniciativa se centra a donar un cop de mà a les persones malaltes a l'hora de donar dinars, de fer acompanyaments al metge i fins i tot quan hi ha una urgència.
Quina és la principal tasca que porteu a terme?
Principalment domicilis amb suport de tota mena; cura de la gent malalta, serveis per ajudar-los a incorporar-se del llit i desplaçar-se als diferents llocs de la casa. Tot el que és l'acompanyament de l'usuari, que tant poden ser l'ajut de medicació, com preparar els àpats, com la higiene de l'usuari i el seu entorn, entre altres.
Després, oferim el servei d'acompanyar a fer qualsevol classe de gestió. Aquestes gestions van des d'anar a fer un empadronament a l'ajuntament, acompanyar-los al centre cívic a jugar a les cartes o anar a buscar els medicaments a la farmàcia, per exemple. Així doncs, ens adrecem a la necessitat precisa de cada persona i també per a entitats.
Quins serveis oferiu?
Tot i que amb la pandèmia tot ha quedat una mica enlaire, es fan trasllats a la família dels usuaris que estan de vacances, per exemple si aquest està institucionalitzat a un centre de Lleida i tenen els familiars a Barcelona els podem portar. De fet, en aquests moments, tenim un usuari que l'hem d'acompanyar a Kazakhstan.

Foto Miquel de Santiago

Ets tu la directora?
Sí.
Com es veu dintre de l'àmbit de l'assistència el paper de dona emprenedora?
Aquest és el paper que adopto en aquests moments. Al principi, quan vaig agafar el relleu de la direcció era una dona molt jove, tenia trenta anys. Aleshores, el fet de ser dona, jove i amb un càrrec important, als treballadors els costava seguir les meves directrius; ara penso que ha canviat una mica això. Actualment, al sector de serveis socials hi ha molta dona vinculada –tant a l'àmbit dels treballadors com a escala interna de l'empresa-, i aquesta figura de dona jove i emprenedora està més clara.
D'altra banda, el fet de ser mare monoparental és una altra de les dificultats que s'afegeixen al paper de dona emprenedora. Per aquesta raó procuro que hi hagi conciliació laboral i molt respecte, per descomptat. Sempre pregunto quin horari va millor. Per això tinc un ventall molt més ampli de personal perquè els horaris d'assistència es contracten al matí; sobretot la franja de 9 a 1 o 9 a 2. La quantitat de treballador al torn del matí tríplica en nombre als del torn de la nit. A més, has de pensar que per cada client has de tenir una persona.
Quants treballadors tens?
Actualment uns 60 o 70. Estem parlant de tres seus: Lleida, La Seu d’Urgell i Les Borges Blanques. Però igual demà en tinc 80 i passat demà 50 perquè ens movem amb moltes altres baixes.
Penses expandir-te pel territori? I a escala estatal o fins i tot global?M’agradaria expandir-me pel territori, però és complicat. Hi ha molts impostos, requisits i tràmits que dificulten aquest objectiu. A tot això s’afegeix la gestió del personal.
Quina és la teva trajectòria fins que vas arribar a Lleida Assistencial?
Jo era auxiliar de clínica i vaig estar treballant a Almeroles. Després vaig estar a Almacelles com a monitora de nois de discapacitat intel·lectual i vaig començar aquí com a treballadora, érem cinc treballant. Mira si ha canviat la cosa! Tot i que amb la COVID també hem disminuït una mica, tot està molt desgavellat.
Quina ha sigut la trajectòria de l’empresa fins al punt en el que es troba ara?
La trajectòria era bona fins que va arribar la pandèmia, tot i que hi haurà modificacions. Amb la COVID s'han empitjorat molt les coses. Va haver-hi un ERTO, em vaig trobar jo sola amb la gestió de l'empresa en un moment molt difícil.

Quines són les principals dificultats que t'has trobat?
Són moltes i diverses, des d'entrebancs amb el personal i els clients, com dificultats econòmiques. Durant el confinament em vaig haver de fer càrrec de molts fronts i no vaig poder anar al dia. Ara s'està repassant i s'estan veient alguns costos que ha suposat la situació. Hi ha gent que encara no entén tot el que la pandèmia comporta, hi ha gent que et torna els rebuts, tothom està molt crispat.
D'altra banda, la gestió dels ERTO va ser una altra adversitat afegida. Jo potser hauria fet ERTO a quatre o cinc persones perquè les famílies ja van dir que no volien exposar-se, i en vaig haver de fer disset, entre aquesta gent de l'oficina.
També vaig tenir canvi de local perquè Benestar Social em demanava una planta baixa.
Quan vau sorgir, en quin punt es trobava l'assistència a gent gran aquí a Lleida?
A Lleida algunes empreses oferien aquest tipus de servei, però ara som moltes les que ens dediquem a oferir assistència. Un factor que també ha intervingut i ha canviat és que els padrins d'ara no són iguals als d'abans, han avançat en termes tecnològics i altres factors. La perspectiva va canviant amb les generacions.
Abans els padrins eren sovint treballadors dels camps, que havien immigrat d'altres parts d'Espanya. Ara sovint són funcionaris jubilats, però tenen més nivell cultural i sobretot són més conscients de que han d'acudir a un geriàtric. Amb aquesta idea molt més assolida tenen clar que han de disposar d'aquest tipus d'empreses. A més ara comencem a tenir serveis de persones separades de fa molts anys. Al tenir més nuclis de persones soles també fa més falta l'atenció domicilària.

Foto Miquel de Santiago

Quin model de negoci teniu?
Actualment l’empresa és una S.L, Societat Limitada. Per això vam fer el canvi de nom de Lleida Assistencial a Suport Assistencial.
Teniu un model de referència?
No tenim un model com a tal de referència, pensem en qualsevol gran empresa que ens agradi el seu funcionament. La visió de l’empresa ha canviat molt, ens volem expandir i afegir coses complementàries. Ja m’agradaria estar fins i tot a Andorra!
Els usuaris són només persones grans?
Hem d'entendre que qualsevol persona que té una discapacitat o un grau de dependència no té per què ser una persona gran. Qualsevol nen que vagi amb cadira de rodes per una paràlisi cerebral per exemple ja té una dependència. Nosaltres som l'ajuda d'aquestes persones. La dependència pot ser tant a escala física com cognitiu.
També teniu usuaris amb trastorns mentals?
Amb salut mental hi ha persones molt joves. Les drogues i els accidents de trànsit són els principals detonants d’aquesta condició. També hi ha persones, tant majors d’edat com menors, que han viscut al carrer i han tingut una situació molt precària, que pot ser que en un moment determinat siguin usuaris.
Quins professionals formen part de l'equip del centre?
Al nostre equip de Suport Assistencial tenim educadors i treballadors socials, podòlegs, auxiliars, fisioterapeutes, una psicòloga i integradors socials.
La vostra tasca està reconeguda com bé essencial?
Crec que no. Durant el confinament es parlava molt dels geriàtrics i dels hospitals, però empreses com la nostra, que també estava al front de batalla, no vam ser reconegudes com bé essencial. A més, en cap moment se'ns va facilitar material, en canvi altres entitats sanitàries sí que en tenien. Així com tampoc se'ns va reconèixer amb la paga que van tenir els altres sanitaris.
Tampoc ens van vacunar al mateix temps que els altres sanitaris, hem sigut totalment invisibles. Malgrat que durant el confinament vam tenir treballadors i treballadores que es van confinar al domicili amb els usuaris.
La pandèmia ha representat una oportunitat de creixement per l'empresa?
No. A mi m'ha frenat molt com a empresària i he hagut de començar de zero amb moltes coses. No he tingut cap ajuda, perquè sóc una SL.
És veritat que hem tingut molta feina, però a mi se m'ha fet més complicat, per exemple al buscar personal; he tingut molta gent de baixa al ser positiu o contacte estret d'aquest. No he fet les coses com jo vull, i econòmicament m'ha desgavellat molt. Jo em queixo, però reconec que la gent d'altres sectors es pot queixar més.