Montse Esquerda: "De tant pensar en els mitjans ens allunyem dels fins; aquesta medicina tan intel·ligent s’ha oblidat de ser sàvia"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
04-11-2021
Actualitzat: 04-11-2021 16:44
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Retrat Montse Esquerda

La seva padrina li deia "cul de mal asiento". I ho és. El seu currículum ho corrobora: pediatra, psicòloga, professora de bioètica, de fet directora de l'Institut Borja de Bioètica de Barcelona, membre del grup d'acompanyament al dol de Lleida, coautora del llibre El nen davant la mort... lectora compulsiva de llibres i gran jugadora de Catan. Ah! I també toca el piano, tot i que el té abandonat, i voldria tornar a cantar en una coral. La Montse Esquerda diu que no ha perdut l'entusiasme de quan era la nena feliç que recorda a Llardecans. Ni tampoc la capacitat d'obrir els ulls al món amb il·lusió. Per això, no deixa mai de buscar i d'obrir portes que la conviden a noves aventures. Des que va descobrir la bioètica que no sap deslligar-la ni de la medicina ni de la vida en general. I és que està convençuda que no calen superpoders per fer un món millor, només cal diàleg i contemplar les visions tan diferents que tenim de la vida. Com si fos fàcil! Però és que ella no pronuncia mai (o gairebé mai) les frases "no hi ha res a fer" o "sempre s'ha fet així" com a excuses. Que combinar el que vols amb el que t'ofereix la vida no és senzill però està conveçuda que és la clau. Això i portar un equipatge lleuger.

Intentar obrir totes les portes de conversa amb algú que defensa la necessitat d'aturar-se a pensar promet recollir bones reflexions. Fins i tot per acomiadar-se.

  • Presenta’t. Qui és Montse Esquerda?

Si li preguntessis a la meva padrina, que ja no hi és, t’ho diria molt ràpid: és un cul de mal asiento. Ja de ben petita m’ho deia. I de vegades penso que sí que he respost al que ella pensava. (Riu)

La resposta fàcil és respondre què faig. Moltes vegades identifiquem que som amb què fem. I faig moltes coses: de vegades faig de mare, de vegades de filla o de germana, de dona, també faig de metge, de pediatra. Sempre he sigut de l’àmbit dels infants, no m’he dedicat mai a adults. De vegades faig de profe; o dono classes o faig xarrades. Entre l’activitat assistencial i la de docència, ara faig més de docent. És cert que el que fem de vegades ens va configurant la identitat, però jo penso que no som només allò que fem. I jo em definiria com una persona que busca, que segueix buscant ser coherent entre el que pensa i el que fa, que segueix buscant projectes amb il·lusió… que segueix buscant. Com un cul de mal asiento. (Riu)

  • I has trobat?

Sí! He trobat però com tothom que troba, quan trobes se t’obren quatre portes més. (Riu) I potser hi ha gent que amb això ja es queda. Però jo continuo obrint portes. I espero continuar fent-ho fins que mori; obrint portes que descobreixen nous mons complementaris i diferents als anteriors.

  • I en l’aspecte professional, en quin moment de la teva vida vas decidir que tiraves per aquest camí?

Per quin?! (Riu)

  • Tens raó! Pel de la medicina.

Inicialment, la meva formació és de metge i em vaig especialitzar en pediatria. Si algú m’hagués dit mentre em formava que dins la pediatria estaria en l’àmbit de la salut mental, li hauria dit que no. Però és que a vegades, aquest buscar que dèiem, és entre el que vols i el que la vida t’ofereix. Em vaig formar en un gran hospital a Barcelona i la meva tesi és sobre nefrologia pediàtrica. Que no té res a veure amb el que faig ara! Al tornar cap a Lleida, no trobava el que podia fer. Pel camí havia fet psicolgia perquè pensava que la meva formació com a metge tenia una sèrie de mancances i això em va obrir la porta de la salut mental. Jo vaig estudiar psicologia no per dedicar-m’hi sinó per complementar. Però amb això d’obrir portes, molts cops la que vols no s’obre, però se n’obre una altra al costat i et deixes acompanyar. També pel camí vaig descobrir la bioètica. I hi ha un moment professional en què s’obre la possibilitat de la docència. Primer, a la facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, quan el doctor Joan Viñas, a qui considero mentor i amic, se’n va a ocupar el càrrec de rector i deixa lliure la seva plaça de professor de bioètica. Reconec que al principi, vaig pensar que quan pogués passaria a pediatria, que era la meva formació inicial. Però em va anar agradant cada vegada més. Jo ho defineixo com moments per parar i pensar. I vaig continuar per aquí fins que vaig fer el salt a l’Institut Borja de Bioètica, sempre compaginant la part assistencial amb la docència. És difícil, perquè també cal compaginar l’activitat a Lleida i a Barcelona, però ho intento anar trampejant. Sóc conscient que en algun moment hauré de renunciar a una de les dues.

  • Per què apareix la vocació de la medicina?

Jo sóc d’un poble molt petit: de Llardecans, a les Garrigues. Bé, a les Garrigues històriques, el Segrià Sec. Ja no sé com ens diem! (Riu)

M’imagino que la vocació vé de la voluntat de dues coses: voler conèixer el propi cos humà, com respon, i d’una altra banda, de voler ajudar. Hi ha àmbits com la biologia que se centren molt en conèixer i d’altres que se centren més en ajudar. I penso que la medicina és una bona combinació entre aquests dos aspectes. Però no recordo quan em va nèixer aquesta vocació. Devia ser molt petita, perquè em recordo jugant a metges.

  • Com et recordes de petita?

Feliç. Era un altre món. En bioètica ho comentem molt: la bioètica neix de la complexitat. Perquè en pocs anys, la societat s’ha tornat molt complexa i la medicina encara més. I el món de la infància, que és un món mític, també és un món simple. Llardecans era un poble molt petit en el qual podies anar des de ben petita sense adults, et movies per tot arreu. Podies jugar al carrer, a les eres. Jugar molt. Potser això em marca la vocació de pediatra de poder seguir jugant tota la vida. (Riu) I la infància era molt això, jugar molt i sense massa presència dels adults. Jugar amb els amics i no necessàriament només amb la gent de la teva edat, perquè al ser un poble tan petit et barreges amb altres edats. Per això, jo crec que la paraula que defineix com em recordo de petita és feliç. I jugant. També recordo algunes limitacions com llegir. Perquè no tenia accés a molts llibres. Però a través de l’escola, em vaig llegir la biblioteca sencera i més tard la de l’escola del poble del costat. Poc després van arribar els bibliobusos, que va suposar una altra obertura.

  • Per què és tan important jugar en aquesta definició tan senzilla que has fet de la infància?

(Riu) Hi ha vàries coses que ens trascendeixen, que ens porten distància d’allò que som. Llegir n’és una, parlar i estar amb els altres és una altra, el contacte amb la natura. Prenem distància de la realitat per tornar-hi. Aquests moments són imprescindibles perquè si no, la realitat et xucla. I el joc, jugar, és una eina fantàstica que amb l’edat anem perdent. Perdem el permís per jugar, quan podríem mantenir aquesta capacitat. Perquè permet entrenar habilitats per la vida i això; aturar el temps per tornar-hi. Com d’altres: passejar, fer esport, llegir. I també podríem considerar que fer esport és d’infants. I ho hem assumit com una cosa d’adults. No a tothom li agrada jugar, però qui pot mantenir aquesta capacitat, ha de fer-ho. Recordo que amb la pandèmia, a casa, vam jugar cada dia. Bàsicament a un joc de taula, al Catan. Els meus fills ja no en volen sentir parlar! (Riu) Però en aquell moment ens va ajudar molt a tots perquè enmig de la preocupació, ens posàvem a jugar. Ens allunyavem de la realitat per tornar-hi. Perquè al tornar, ets capaç de veure-la i valorar-la diferent. No és l’única activitat que ho permet, però a mi m’ajuda molt.

  • Per què és tan important aquest allunyament momentani?

Va lligat amb la bioètica. Estem molt acostumats a fer, fer, fer. Fins i tot a automatitzar la vida. Ens passen coses sense que en siguem conscients, sense prendre plena consciència d’allò que vivim. Podem parlar de meditació, també. Amb paraules més grans o més petites, però aquests moments són els que et permeten anar-te adonant d’allò que vius, respondre-hi bé. Ho plantejo també des de l’àmbit professional: una medicina que fa, fa, fa, sense pensar bé allò que fa, pot ajudar a provocar mal. Per això, aquests moments de parar i pensar són els que et permeten anar-te reorientant.

Hi ha un autor que m’agrada molt. És un filòsof bastant jove. Bé, bastant jove… deu tenir la meva edat, així que deixem-ho en què és bastant jove. (Riu) Es diu Javier Gomá Lanzón. I penso que és dels millors filòsofs actuals. Té una tetralogia de l’exemplaritat i té un llibre recent que és ‘Filosofia mundana’ d’assajos curtets. I un d’ells em va agradar molt perquè reflexionava sobre la distinció entre la sabiduria i la intel·ligència. Deia que sabiduria és saber triar els fins. I la intel·ligència és saber triar els mitjans per aconseguir els fins. I penso que de vegades, ens esforcem molt en els mitjans però no ens adonem que ens estem allunyant dels fins. Aplicat a la professió; la medicina ha treballat tant els mitjans, que no ens hauríem imaginat tenir el poder tècnic que tenim actualment, però aquesta medicina tan intel·ligent, s’ha oblidat de ser sàvia. Es pot aplicar a les pròpies vides també: intentem prendre decisions intel·ligents i les prenem perquè són els millors mitjans, però ens oblidem si realment hem triat el fi adequat. Lligant-ho amb el contacte amb els infants i el joc, penso que de petits ens importaven molt els fins, teníem clars els ideals. I conforme ens anem fent grans, ens preocupem més dels mitjans deixant de banda els fins, seguint la metàfora de Gomà Lanzón.

  • I els teus fins i els teus mitjans estan a prop?

Ho intento. Amb allò que deia al principi que busco ser coherent, cal anar recalculant. Evidentment que has de buscar bé els mitjans. Però és que també pots tenir grans mitjans i no anar enlloc. Per això em va agradar tant aquest llibre, els poetes i els filòsofs ja ho fan: posen paraules a allò que pensem. I penso que és necessari això de la vida pensada. I el joc, tot i que sembli un contrasentit, hi contribueix.

  • Què queda de la nena que era feliç a Llardecans?

Tot allò que hem estat queda en nosaltres, però hi vas posant capes. I com que sóc un cul de mal asiento, n’hi ha hagut moltes de capes. (Riu) Però sí que queda molt d’aquesta nena. Cal cultivar el nostre nen interior. Cultivar l’entusiasme. Són coses que ens remeten a la nostra infància. Obrir els ulls al món amb il·lusió, seguir entusiasmant-te pels projectes i per la gent. I també evitar determinades actituds i idees. Jo sempre repeteixo una frase a classe, que els meus alumnes em recorden quan se m’escapa de vegades, que és que no ens podem permetre dir “no hi ha res a fer”. Perquè a partir del moment en què dius que no hi ha res a fer, aquella persona no té res a fer amb tu. A tots se’ns escapa, però hi ha entorns on cal evitar al màxim aquesta idea. I n’hi ha més: “a mi no em paguen per pensar” i l’altra és “sempre ho hem fet així”. No sabria dir el rànquing de les menys ètiques. (Riu) I això, un infant no ho diria mai! Un nen que obre la mirada al món no diria mai “a mi no em paguen per pensar”. Al contrari! I el “sempre s’ha fet així” tampoc, perquè precisament el jovent el que aporta és aquesta capacitat de transformació.

  • Parles de medicina i de la vida en general

Clar! És que el que he après amb la medicina ho aplico a la vida en general. I per això dic que el que queda d’aquella nena és aquesta voluntat de no deixar-me emportar pels “no hi ha res a fer”, “sempre s’ha fet així” o “no em paguen per pensar”. És cert que tothom tenim un moment en què pactem. I fer-se adult és trobar el límit. Però cal equilibrar-ho.

  • En algun moment t’hi has trobat que no hi havia res a fer?

Clar, cal saber combinar el que busques a la vida i saber acceptar el que la vida et porta. I hi ha moments que costa més acceptar el que la vida et porta. I segurament, mai ha estat tan contundent com dir que no hi ha res a fer, però sí que he viscut moments en què una opció que veia clara no sortia, però s’obria una porta per on poder explorar. I per mi la clau és trobar l’equilibri, anar reconduint el camí cap a uns fins clars amb allò que la vida et va oferint.

  • Què significa bioètica?

Hi ha paraules que generen una mica d’esquivença. Aquesta és una expressió molt de Llardecans! (Riu) Però bioètica és tan senzill com que si parlem de la vida pensada, també podem parlar de la medicina pensada. I cal pensar-la entre tots, no només entre els professionals de la salut, perquè competeix a tota la societat. La bioètica mira de trobar camins per fer-ho possible. Per mi, és tan senzill com això. Que és molt!

  • La necessitem més que mai?

Sí. Perquè quanta més capacitat tècnica tenim, més risc tenim de convertir-ho tot en decisions tècniques. Hi ha autors que parlen que no hi ha fets sense valors. I qualsevol decisió tècnica és una decisió de valors. I el que fem és explicitar els valors que hi ha al darrere al pensar i els deliberem. Ho hem vist claríssim en la pandèmia. El que ens ha faltat són espais deliberatius plurals. S’han pres decisions tècniques molt encertades, però si hi haguéssim incorporat altres mirades, hauríem pogut ser capaços de veure tots els factors que hi intervenien. La teoria de la complexitat ens diu que al darrere de cada cosa hi ha molts factors que hi intervenen i si en modifiques un, els modifiques tots. L’exemple clar ha estat l’afectació de la salut mental, sobretot la infantil, amb la pandèmia. S’han pes decisions per millorar la salut, però part de les conseqüències han estat l’empitjorament considerable de la salut mental. L’increment de l’anorèxia i dels transtorns alimentaris no l’esperàvem. L’ansitat i la depressió ja les havíem vist en altres crisis, fins i tot l’augment dels suïcidis. Ja podíem preveure per la literatura científica que podia passar. Per exemple, un temps després de la caiguda del mur de Berlín van augmentar els intents autolítics, els intents de suïcidi, per la crisi que va representar. Però aquí s’han ajuntat molts factors diferents. Un factor tan simple com és l’exposició a xarxes a l’haver disminuït el temps de socialització presencial, pot comportar l’increment de casos de transtorns alimentaris. Ho podíem haver previst? Quantes més persones compartim, quants més agents diferents hi posem, més visions i valors diferents aporten i millor podrem prendre les decisions, perquè haurem valorant més factors. Com més tècniques fas les decisions, no és que no hi hagi valors, és que només hi ha uns valors. Això és la bioètica: aquests moments de parar, pensar, escoltar-nos tots per poder decidir millor. Ens ajudarà molt a tots. Per exemple, la importància de l’atenció primària en medicina. O aconseguim invertir-hi més o el sistema se’n ressentirà. Però molts cops, la gent aplaudeix més la incorporació d’un aparell d’última generació caríssim i ens felicitem de poder tenir aquesta millora tecnològica a Lleida, quan en canvi, aquests mateixos diners invertits en atenció primària farien més feina per la salut general. Però costa de veure. Si ens aturem a pensar en els valors que hi ha al darrere i en l’impacte per tota la població que pot tenir una atenció primària potent, potser ho veiem d’una altra manera, sense aquest enlluernament biotecnològic.

  • Per què ens costa tant?

Perquè no estem acostumats a parar i a pensar. I entorns complexes, requereixen entorns reflexius.

  • Això ho hi cap en un tuit

És que intentem donar respostes simples i normalment equivocades a problemes molt complexes. Perquè cadascú els veus des del seu punt de vista. I si posem molts punts de vista a la vora -i per mi és això el que ensenya la bioètica- trobarem millors solucions, perquè haurem tingut més en compte tots els agents.

  • Combines dos ingredients diferents de trobar: complexitat i punts de vista diferents. Precisament en una societat que busca la simplificació i tendeix a la polaritat.

Als comitès de bioètica parlem dels cursos extrems i els cursos intermitjos. La ment humana és molt dilemàtica, veiem en blanc o en negre. I quan analitzem, quan intentem resoldre un cas de bioètica, mirem de generar quants més cursos intermitjos millor. Només anirem a un curs extrem quan t’hi porten les circumstàncies extremes. Perquè els cursos extrems lesionen del tot els valors en conflicte d’una de les dues parts. Respectaràs els d’una part, però lesionaràs els de l’altra. I ara tenim tendència a convertir els conflictes de valors en conflictes d’absoluts. Els meus fills sempre em diuen que ho repeteixo molt. (Riu) I és cert: ho convertim tot en blanc o negre. I les societats, a més de ser complexes, són plurals. Pensem molt diferent! I aquest joc de compartir valors molt diferents encara no l’hem après a fer. No en sabem. I normalment és guanyar o perdre. Però els cursos intermitjos lesionen menys els valors de les parts en conflicte. I cal pràctica en això. La bioètica, tot i que és una disciplina molt jove, ja planteja com fer-ho, com donar resposta a això, ja té les eines: són els comitès de bioètica.

  • Abans de començar em deies que no volies parlar només de la mort en aquesta entrevista. Però una mica en parlarem; és un dels temes en què ets especialista. Recordes quan vas prendre conciència de la mort?

No ho recordo. Però està clar que en un poble, vivíem la mort molt més propera. Quan parlem que la societat ha canviat molt i molt ràpid, en tot el que envolta la mort es veu molt clar. En molt poques dècades ha canviat molt: el tabú de la mort, la mort desculturitzada. Qui tenim certa edat hem viscut una aproximació diferent. De les meves dues padrines, recordo que una la vam vetllar a casa i l’altra, al tanatori. Això és un canvi molt gran. Els tanatoris tenen horaris. Allò de tenir la porta oberta de casa a la nit ja no existeix. I jo la recordo de petita. I aquesta vivència no encaixa en el que després he viscut com a adulta i com a metge. De fet, en tota la meva trajectòria formativa ningú, mai, ens va parlar de la mort.

  • Com?

Parlaven de les causes de la mort, dels certificats de mort, però la mort natural apareix simplement com a categoria de la medicina forense, la mort no violenta, i en realitat és un concepte molt bonic: morir-se de vell. I aquest concepte més infantil i més vinculat a la comunitat l’hem anat perdent, ens hem anat desarrelant, allunyant-nos de la mort. Fins i tot els propis professionals. Reconec que és una inquietud el contacte amb la mort i la formació al voltant de com s’hi relacionen les persones. Per això també vaig estudiar psicologia. Perquè no podia ser que tractés persones i conegués tan poc de les seves reaccions i el seu comportament. I hi ha un moment en què una sèrie de persones, vinculades a Pastoral de la Salut de Lleida, decidim crear un grup d’acompanyament al dol a Lleida. Hi havia l’Anna Maria Agustí [amb qui Montse Esquerda és coautora del llibre ‘El nen i la mort’], també hi havia el Joan Viñas. I el primer que vam veure és que ens havíem de formar. I no hi havia tantes possibilitats de formar-nos!

  • Encara se’n parlava menys que ara, potser?

Jo crec que ara hi ha una certa inflexió del tabú de la mort. Ara es pot anar a fer un taller a les escoles sense rebre quaranta queixes de les famílies. (Riu)

Molt aviat, com que ens havia costat molt trobar gent que ens formés a nosaltres, vam començar a organitzar jornades i obrir-les. I cada any, des de fa 15, hem anat plenant la sala d’actes del Campus de Cappont amb 400 persones. És una activitat formativa, però també per fer-nos presents, per donar-nos a conèixer. I tot lligat amb el treball d’acompanyar gent al dol des del voluntariat. Primer vam començar acompanyant a adults per afrontar el dol dels infants. Després, vam continuar amb adolescents i ara ja ho fem també amb infants. No és només treballar amb els pares per a que tinguin eines. Vam ser un dels primer grups a Catalunya i a Espanya que ho vam fer.

  • Has dit abans que estem canviant la tendència de la nostra relació amb la mort com a societat. Potser que haguem après la teoria i ens falti aplicar-la a la pràctica?

Sí. Penso que comença a haver grups de persones que ja han avançat molt. Per exemple, en medicina, a Catalunya som referents en cures pal·liatives. Però no aconseguirem un bon abordatge pal·liatiu fins que les cures pal·liatives no impregnin tota la medicina. Ha d’haver especialistes, però un internista ha de saber pal·liar i ha de saber parar, i un traumatòleg i una ginecòloga i una infermera de neurologia i una infermera de quiròfan. Ha d’impregnar tota la professió. I aquest és el pas que ens queda. I també que tothom hi tingui accés. Aquí a Catalunya, la implementació és bona. Però a la resta de l’estat, hi ha molta desigualtat. I a nivell de societat, hi ha grups de dol amb gent voluntària, per exemple, gent que ha avançat força en el camí. I són com petits forats que van contribuint, cada iniciativa per la seva banda, però va impregnant-ho tot. Falta molt, però ja no és poc habitual veure infants en un enterrament o un tanatori i durant molts anys ho va ser.

  • I tu mateixa, com portes la teoria i la pràctica. Parles tranquil·lament de la mort?

Sí! (Riu) Des de ben petits amb els fills i també amb els pares. Les converses sobre la mort no han de ser imposades, no és qüestió de dir: “va, ara parlarem de la mort”. Han de ser naturals, han de formar part del dia a dia. Si no ho hem fet mai, seran postisses. Els meus fills han anat sempre a tanatoris, des de molt molt petits. Ho han vist com a una cosa normal. Anar i veure la persona que ha mort, ser-ne conscients. Cal anar incorporant temes a la quotidiantitat: com vols ser enterrat o incinerat, o bé on vols ser enterrat. Potser hi ha gent que vol que part de les seves cendes vagin a un lloc i una altra part a un altre. Deixem tot lligat pel que fa al testament, per exemple. Però hi ha altres coses que són molt importants i ens les deixem. Com llençar coses de casa que no cal guardar per a que quan moris no ho hagin de llençar els que es queden. Per què no fer-ho? O decidir i dir per a qui seran. Revisar la vida per deixar-la ordenada. I hi ha coses que les deixaré dites, d’altres escrites i d’altres que les llençaré. Perquè arriba un punt que no importen. Potser els llibres que m’agraden tant a mi, ningú els vol. Doncs els dono. Igual que fer el testament, es pot fer amb la resta. Si m’agrada cuinar, deixo un llibre ben bonic de receptes. Que sigui el meu llegat. I si això ho puc fer en vida, els qui es queden quan mors, es quedaran més tranquils.
I ja he acabat parlant de la mort, veus? (Riu)

  • Doncs canviem, va, però lligat al que deies ara: quin voldries que fos el teu llegat?

Lleuger! (Riu)

  • Vas amb poc equipatge?

M’agradaria anar amb menys. Tinc molts llibres i ocupen molt. (Riu) Però dic lleuger també en un sentit no material. No tenir coses que et costin de deixar. Per exemple, com a mare, deixar els teus fills que es puguin valer per ells mateixos. Tothom que tenim fills ho sentim així. Quan penses en si et faria cosa morir, doncs potser sí per això, perquè tenen una edat que encara et necessiten. Sempre existirà aquest “encara”, però no és el mateix. A partir d’aquí, hi haurà altres coses que t’enganxaran, però millor que siguin el més lleugeres possibles. I enllaçant amb el que dèiem abans: com més tinguis la sensació que estàs fent allò que et toca fer, menys coses pendents tindràs, menys projectes per fer.

  • I a la teva llista en tens moltes pendents encara?

Sí! Sempre n’hi ha. Sobretot d’oci! Per exeple, anar a una coral. Dedicar més hores a tocar al piano. Vaig deixar el conservatori a mitja carrera de medicina perquè no ho podia combinar. I també ballar! Si la llista la tinc feta (riu) però ara cal dedicar-hi temps. També vaig pensar un temps que estaria bé aprendre a tocar un altre instrument, però potser recuperant el piano n’hi haurà prou. (Riu)

  • Totes estan relacionades amb la música!

És veritat. Segurament m’ha agradat sempre molt la música i és l’aspecte al que menys m’he dedicat. La coral i ballar potser les relaciono més amb la socialització. També diria que voldria tenir temps per llegir, perquè mai en tindria prou.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

No ser-ho. Ser normal. No tenir cap poder. Crec que ja tenim totes les eines per fer un món millor o per fer una millor medicina o per fer un espai més bo. El que cal és dialogar més entre nosaltres. I aquest superpoder el tenim tots.

  • Com t’acomiades de la gent?

Hi ha un exercici del grup de dol que fem moltes vegades que és la carta de comiat. I sempre hi ha aquell punt entre l’adéu i l’a reveure. És diferent. Penso que sempre són a reveure. D’una manera o una altra, ens tornem a trobar. O tornem a trobar coses que hem compartit. Perquè tots els que han format part de nosaltres, segueixen amb nosaltres. La cosa no està en deixar d’enyorar la gent, sinó en poder parlar-ne tranquil·lament. El permís per parlar de la mort no és per oblidar, sinó per poder recordar en veu alta. Per a que tothom puguem parlar molt més en veu alta dels qui han mort. Per això dic que tots els que han estat amb nosaltres, segueixem amb nosaltres. Fins la propera perquè hi haurà una propera d’una manera o d’una altra.

Comparteix

També t'interessarà