Morir al carrer: per què hi ha persones que rebutgen els ajuts socials?

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
11-01-2018
Actualitzat: 26-01-2018 11:00
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Morir al carrer: per què hi ha persones que rebutgen els ajuts socials?
    Peu de foto: 
    HERNAN PIÑERA

"És molt habitual -i també lògic- que persones que porten molts temps sense llar no apareguin a cites amb assistents socials a l'hora d'entrar a un pis facilitat per les administracions. Això no vol dir que hi renunciïn. Salvant les distàncies, és com quan algú es fa el propòsit de deixar de fumar; una cosa és prendre la decisió i l'altra és posar-se en marxa per complir-ho". Així explica Rosa Majoral, cap de programes d'Arrels - Sant Ignasi, la casuística que molts cops es troben en l'acompanyament de persones sense llar.

L'home de 44 anys mort aquesta setmana en una tenda de campanya a l'Horta de Lleida era un dels tants casos que a Arrels atenen. Dimarts, un conegut seu se'l va trobar allà on vivia, al carrer, sense vida i els Mossos d'Esquadra van determinar que no hi va haver violència en la seva mort. L'home, que feia anys que no tenia sostre, rebia atenció social per part de l'ajuntament de Lleida. De fet, la Paeria l'havia empadronat a l'alberg municipal, on s'hi havia estat fins l'1 de gener, i segons els serveis socials, estava a punt d'entrar al programa Housing, que facilita pisos a persones sense llar. Segons el comunicat de la Paeria, dilluns havia d'assistir a una de les cites amb assistents socials, però no hi va assistir.

Rosa Majoral subratlla que "no és fàcil" fer un canvi dràstic d'una vida al carrer a un pis a la ciutat, on hi ha unes normes, on hi ha una comunitat amb qui s'ha de conviure, on hi ha unes obligacions amb els assistents socials per presentar documentació, per anar a entrevistes o per presentar-se a diferents llocs per accedir als recursos socials. "A banda d'oferir quatre partets i un sostre, cal acompanyar en la integració i en tot el que comporta la nova vida". "El sistema no ho posa fàcil", diu Majoral, que es pregunta si en el cas de R.A.L. l'assistència va arribar massa tard.

Arrels té comptabilitzats 4 casos més de persones usuàries dels seus serveis que estan en llista d'espera per entrar al programa Housing. Des de l'entitat, Majoral apunta que hi ha situacions que es podrien evitar amb previsió i coordinació. Per exemple, quan una persona surt de la presó, els tècnics que han fet el seu seguiment des del centre ja saben si tindrà una xarxa de protecció social (família, amistats, un entorn laboral) o si viurà al carrer. "Si s'afrontessin aquests casos amb més temps, més coordinació i més previsió, hi hauria persones que no entrarien en una situació de sense sostre". El mateix passa molts cops amb hospitals o centres psiquiàtrics, apunta la cap de programes d'Arrels.

"És molt important respectar la llibertat personal", explica Rosa Majoral. I explica que hi ha diversos motius pels quals les persones que estan en una situació de sense llar molts cops es neguen a anar a albergs o pisos socials:

  • Viure sense parets. El sentiment de llibertat que moltes persones sense llar valoren a vegades pesa en el moment d'acceptar dormir en un alberg o en un pis social
  • Assumir unes normes. Tot i que molts recursos d'emergència no tenen exigències excessives, acceptar i complir normes com deixar de consumir algunes substàncies o tenir en compte determinats horaris pot costar.
  • Recuperar la voluntat. No tenir llar significa una devaluació personal, assegura Majoral. La dignitat s'ha de lluitar i molts cops, amb el temps al carrer, es perden les forces per fer valdre uns drets. L'esforç que implica entrar en un sistema de protocols, de rutines i d'integració no és fàcil.
  • Saber què vols no sempre és possible en situacions de pobresa extrema. Però en molts casos, el que es té clar és què no es vol. Per exemple, algú pot no voler dormir amb 4 ó 5 persones més que canvien cada en una habitació sense espais per la intimitat. Però pot voler, apunta Majoral, viure en un pis i reintegrar-se en una comunitat.

De fet, aquesta tècnica d'Arrels insisteix en la diferència entre llar i allotjament. "Mai s'ha de perdre la perspectiva que el que volem per les persones és una llar, no un sostre temporal". Per això, critica que hi ha recursos per situacions d'emergència però que caldrien més programes amb perspectiva per a que les persones que viuen sense sostre poguessin aconseguir tot el que comporta una llar. De fet, Arrels estableix quatre tipus de persones "sense llar": les que viuen directament al carrer, sense sostre; les que no tenen un habitatge i van canviant els llocs on dormir (albergs, refugis, hospitals, presó); les que tenen un habitatge però és insegur perquè el poden perdre en qualsevol moment i quedar-se al carrer; i, finalment, les que tenen un habitatge "inadequat" (barraques, tendes de campanya, edificis en ruïna...). Només en la situació de "sense sostre", a Lleida tenen registrades una quarantena de persones.

Durant el 2017, Arrels va comptabilitzar que 5 persones sense llar van morir a la ciutat de Lleida.

Comparteix

També t'interessarà