Escolta més que parla i més que problemes, veu solucions. Que li enganxa el confinament a la República Dominicana en una platja enmig de la selva, doncs a pescar toca. I si no hi ha barca, doncs alguns troncs i una taula de surf i voilà. Podríem dir que és especialista en buscar solucions, però el que assegura és que tothom tenim la capacitat de controlar el nostre pensament per a trobar-les. L’Oriol Farré és dentista que trenca tòpics. Després de formar-se al costat del doctor Ángel Escudero, aplica la noesiteràpia, una pràctica basada en utilitzar conscientment el pensament per provocar un efecte positiu en el nostre cos; reforçar el sistema immunològic o controlar el dolor fins i tot per operar sense anestèsia. Perseverant i inquiet, assegura que és un ésser viu corrent.
Hem visitat a aquest odontòleg que també és inventor a la seva consulta per saber, sobretot, què pensa.
- Presenta’t. Qui és Oriol Farré?
És un ésser viu que treballa d’odontòleg. A part, sé que he d’intentar fer el màxim bé als meus pacients i per poder aconseguir-ho, he estat buscant i formant-me per tenir els màxims recursos i eines per trobar solucions als pacients que venen amb els seus problemes. I, paral·lelament, amb el meu germà que és protèsic dental, hem estat investigant per fer alguns invents i millorar les eines que els nostres companys utilitzen per solventar casos.
- La professió et defineix, llavors?
No, no. També toco música. Sóc una persona normal i corrent.
- No tothom toca música!
(Riu) Toco la guitarra i la percussió. Estic en un grup de música flamenca amb el Toni Pallejà, de la Violeta. Tinc la meva família, els meus amics… No sé com més definir-me perquè fer una definició sobre mi mateix és com etiquetar-me i tampoc m’agrada massa això. Faig el que sento que he de fer.
- Podríem dir que tampoc ets massa xarraire
Sóc una persona que escolto més que parlo.
- Quan vas decidir que et dedicaries al món de l’odontologia?
De petit. Jo tenia molts problemes amb les dents, perquè ma mare em donava el xumet amb mel i tenia totes les dents cariades, no podia menjar. Quan em van començar a sortir les dents definitives, les de llet no em queien. I quan vam anar al dentista, em va canviar la vida. Llavors li vaig dir a ma mare: “vull ser dentista”. Jo conec molt bé la importància de la salut de la boca.
- Llavors vas decidir cambiar la vida de les persones a través de la boca.
Podríem dir-ho així (riu). No he pensat mai en què faria si no em dediqués a això, la veritat.
- I de petit jugaves a curar les dents?
No! Jo feia molt esport. Jugava a tennis, a voleibol. Potser podria haver estat tenista! (Riu) Però la competitivitat no és el meu.
- Per?
És que no crec que hi hagi molt benefici en què un guanyi i cinquanta mil perdin. (Riu)
- Així funciona el món, no?
Sí, està fet així. No crec que la humanitat guanyi gaire en què un munt de gent es quedi pel camí, perdent o frustrant-se.
- Com has viscut els últims mesos de confinament?
Han estat molt diferents de la resta. L’estat d’alarma em va enganxar a la República Dominicana preparant uns cursos de cirurgia avançada amb un company. Ens van anul·lar els bitllets de tornada i ens vam haver de buscar la vida. Un amic ens va deixar casa seva a la platja. No hi havia ningú, estàvem enmig de la selva. Només hi havia uns pescadors i vam decidir que podíem dedicar-nos a pescar.
- Així, tan fàcil
Sí, clar (riu). No teníem res més a fer! Ens vam fer pescadors. Va ser per passar el temps i també per ajudar-los. I de pas, menjàvem del que pescàvem. Va coincidir que va venir un home que tenia unes xarxes i amb el que aconseguíem alimentàvem a tot el poble. No tenia barca i vam haver de fer una mena de pastera…
- Ho expliques com si fos el més normal del món o ho haguessis fet tota la vida
És que a mi m’agrada trobar solucions. Hi ha un problema? Quina és la solució? No teníem barca, doncs a construir-la. Amb unes fustes i una taula de surf vam fer-ne una. Només calia que ens permetés portar la xarxa i pescar.
- És a dir que, a banda de ser odontòleg, també pots ser pescador o fabricant de barques. No éstà malament per ser que no saps a què et podries dedicar
(Riu) Sí, és veritat! Per això dic que no m’agrada encasellar-me. Som potencialment el que vulguem fer en cada moment. Jo no sóc dentista. Jo treballo de dentista. El que sóc és un ésser viu, com tothom.
- Un solucionador de problemes
Al final, tots els hem d’adaptar a les circumstàncies. Els animals ho fem això: si tenim un problema ens adaptem per solucionar-lo.
- Creus que aquesta és la teva especialitat, el que et fa diferent?
Suposo que també el coneixement i la pràctica de la noesiteràpia és el que més em distingeix. Jo m’he especialitzat dins de l’odontologia en la pròtesi sobre implants, he inventat un tornavís i un caragol especial per poder posar millor els implants. Això va ser la meva tesi doctoral. També he investigat molt sobre la posturologia; com treballar la postura de la persona a través de l’encaix de la mandíbula respecte el crani.
- Explica què és la noesiteràpia
La curació pel pensament. Al 2004, vaig fer un curs amb el Dr Ángel Escudero. És un cirurgià vascular de València que treballa en això des dels anys 70 i que opera tots els seus pacients així. Ensenyant-los les capacitats que tothom tenim per ser simplement éssers humans; la capacitat que té el cervell de posar en marxa uns mecanismes fisiològics per exemple per dormir part del cos. Consisteix en fer servir el pensament per viure millor. Al final, és trobar solucions més fàcilment als problemes que la vida et va plantejant. És utilitzar intel·ligentment el poder creatiu del pensament, cosa que actualment no fem gaire. El pensament l’utilitzem sempre, tothom. No per no ser-ne conscients deixa de provocar un efecte sobre nosaltres. Cal entendre que el cervell està dissenyat per fer realitat el que pensem i d’aquesta manera, el cervell és un ordinador biològic que es programa a través del pensament i cal programar-lo intel·ligentment. Utilitzar les paraules i les idees adequades per al que a tu t’interessa.
- Ara és especialment útil posar-ho en pràctica. Què hauríem d’estar pensant?
Primer de tot és ser conscient del que és la resposta biològica positiva i saber-la identificar. Es posa en marxa quan pensem coses bones. S’activa tot el sistema parasimpàtic que provoca uns beneficis a tot el cos, una resposta biològica global harmònica: circulació sanguínia, relaxament muscular, augment del sistema immunitari, que els nostres anticossos es fabriquin de manera natural per combatre qualsevol virus o bactèria que aparegui al nostre voltant com sempre ha passat al llarg de tota la història dels animals. Tan de bo es pogués aplicar això a l’educació. És la millor medicina preventiva. Simplificant és pensar en el bé. En el bé que tinc i el bé que necessito. És el que comentàvem abans sobre solucionar els problemes. O tinc un problema o tinc una solució. Cal identificar-lo i buscar la solució més adequada per tu i per tothom. Les solucions hi són, simplement les hem de trobar i apropar-les.
- Molts cops estan més a prop del que pensem
Sí. I si no la trobem, també és important que si alguna cosa no té solució, no donar-li més voltes i agafar-ho amb alegria, clar!
- I com es fa?
Si no hi ha solució, no hi ha problema. No ho podem considerar un problema. Caldrà acceptar que la teva felicitat no pot dependre d’allò. Acceptar-ho amb pau i alegria i tirar endavant.
- Tu ho apliques?
El pensament l’utilitzem sempre tothom. Si en som conscients, el podem utilitzar més intel·ligentment. Es pot aplicar a qualsevol cosa. Em fa mal el genoll? Necessito tenir el genoll bé. Si al final no puc caminar, doncs m’adapto. El que cal és no patir per això. Hi ha gossos que caminen amb una de les potes malmesa i no pateixen per això. Amb el teu patiment no ajudes a que el genoll es curi. Mira que en el món de l’odontologia és famós que es pateixi a les consultes. Quan vaig acabar la carrera no m’agradava aquesta imatge de la professió, per això vaig voler aprofundir en el coneixement sobre el patiment, sobre com poder-lo superar. Aquesta recerca fa que al final trobis eines. I en definitiva, és canviar la por per amor. Tan simple com això.
La resposta biològica positiva la identifiquem amb la saliva. Per això diem que s’ha de fer saliveta per a que es curi ràpid.
Abans de fer la tesi doctoral, vaig fer un estudi sobre el dolor postoperatori i la qualitat de vida en pacients sotmesos a cirurgia implantològica utilitzant la resposta biològica positiva. Volia veure com canvia la qualitat de vida i el dolor després de ser operat segons el que explica el metge. Vam agafar un grup experimental a qui l’únic que els hi deia és que fessin la saliva líquida i que pensessin que es curarien ràpid. Aquesta gent quan van omplir els qüestionaris, van expressar que havien sentit 6 vegades menys dolor i van necessitar 6 vegades menys analgèsics. Només aquesta informació és molt significativa. Quan vaig presentar la tesina, el tribunal no em va deixar ni acabar l’exposició. No es creien els resultats, tot i que estavan signats tots els documents pels mateixos pacients. Ja vaig veure que a nivell mèdic, aquest camí no s’acceptava. I vaig triar un altre tema que em va portar a inventar el caragol i el tornavís. El mètode era molt més objectiu, eren matemàtiques.
- El dolor és objectivable?
Menys. Tot i que jo passava als pacients unes escales visuals de 0 a 10 i ells apuntaven com si fos un termòmetre el dolor que notaven. Però no tothom el percep igual.
- I des d’aquell estudi, has notat que ha canviat alguna cosa en aquest tema? Ara et deixarien acabar?
No crec. Veient l’experiència del doctor Escudero, que anys enrere va protagonitzar documentals del Discovery Channel o a la BBC, per exemple, i que ha fet operacions al·lucinants sense utilitzar anestèsia, no veig que res avanci. Li van fer una comissió deontològica de la qual va sortir airós, no van poder rebatre-li res, però la intenció era atacar el que practicava. L’anestèsia o la no anestèsia és el de menys. El que és important és que el pacient estigui còmode. Té certs avantatges utilitzar la psicoanestèsia volitiva perquè es posen en marxa tots els mecanismes naturals de la curació i perquè no hi ha cap tipus de risc perquè no hi poses cap químic extern al cos. Ell ha ofert la seva experiència al ministeri de sanitat. Ha enviat vàries cartes per ajudar i compartir la seva experiència en el tractament de tota aquesta pandèmia. Però no ha tingut cap resposta.
- I ara, quins reptes tens per davant?
Ara estem inventant un altre aparell i estem en procés de desenvolupament; fent proves i prototips abans de presentar la sol·licitud de patent. Tot i que aquest món, el de les patents, també és un món apart. Nosaltres vam patentar l’anterior caragol i el tornavís i hem vist com les multinacionals han passat per sobre de la legislació de patents i ens han copiat descaradament. Si tens molts diners i molts advocats especialistes, tan fa la patent. Però pensem que aporta molt benefici tant als professionals com als pacients, que és el que volem en definitiva.
- Perseverant sí que ets
Sí, perseverança per sobre de tot. Sobretot si fas alguna cosa que t’agrada, la fas amb passió i estàs convençut que estàs fent alguna cosa bona, dediques tota l’energia. Per inventar, primer cal detectar els problemes que hi ha i llavors, buscar les solucions. Sempre acabem en el mateix. (Riu)
- Quins altres ingredients cal tenir per tirar endavant?
Il·lusió. Fer les coses que t’agrada fer. Voler ajudar, voler estar bé un mateix i també la gent que t’envolta.
- A la teva consulta apliques la noesiteràpia. És trencar tots els tòpics de la consulta d’un dentista
He fet milers d’extraccions de dents, empastes, implants… Potser és que l’ésser humà és l’únic animal que no sap diferenciar entre el que és una ajuda per estar millor i el que és un atac. El dolor és un mecanisme fisiològic per avisar que alguna cosa no va bé. Però si estàs fent una ajuda per aconseguir un bé, pots notar que et toquen i estar bé, sentir benestar. Més encara si estàs en resposta biològica positiva. Poses en marxa el cervell que és el director d’operacions i adorms el cos. Jo no faig res, ho fan els meus pacients. Jo només els hi ensenyo que ho poden fer. És tan senzill i tan natural que no cal proposar-s’ho. És com caminar. No vas pensant quin múscul has de moure. Simplement, s’ha de fer. Hi ha una experiència prèvia de la pràctica del doctor Escudero i de la meva pròpia. Hem vist que és possible. El pacient en té prou amb la seva pròpia necessitat, només que es deixi ajudar, ja està.
- Com és que no hi ha més gent
Els mitjans de comunicació no posen gaire en pràctica la resposta biològica positiva. (Riu). De fet, és el que està passant ara. La por provoca una resposta biològica global negativa. Veus un lleó que et vol menjar i què fas? Doncs el teu cos respon pujant l’adrenalina com a mecanisme de defensa. Et prepara per si has de pujar a un arbre d’un bot si cal. Si aquesta adrenalina no es gasta lluitant o fugint, crema per dins. Els animals tenen equilibrat el sistema parasimpàtic. L’adrenalina la gasten fugint o defensant-se. Quan ja no estan en perill, el cos està relaxat.
El que seria ideal és estar en resposta biològica positiva per a que el sistema immunològic estigués bén preparat, amb els anticossos a punt per defensar-se. Si hi ha por i el sistema immune no està bé, potser que la malaltia es manifesti. La resposta biològica positiva és medicina preventiva.
- I si no funciona?
Si això no funciona, cal ajudar el cos. Primer, cal posar en marxa el que va primer, que són les capacitats fisiològiques i naturals de l’ésser humà. I després, benvingut sigui tot allò que s’utlitiza externament, om l’anestèsia, l’analgèsic, l’antibiotic, etc si s’utilitza intel·ligentment com a ajuda al teu sistema fisiològic. Però clar, ens pensem que l’extern ens ho soluciona tot i que no hem de fer res per part nostra. I sí que cal. Si estàs en resposta biològica positiva, hi ha més possibilitats que estiguis en salut.
- Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries? Perquè la resposta biològica positiva ja sembla un superpoder!
És que tots som superherois. Ja el tenim aquest superpoder. Em demanaria tenir el superpoder per a que aquest coneixement s’extengués i que tinguéssim més conciència d’espècie. Si en lloc de competir, ens ajudéssim, trobaríem solucions més fàcilment.
- Què vols ser de gran?
Potser em plantejaria on puc ser més útil. I penso que en la formació hi ha molt camp per explorar amb la noesiteràpia. Si ja des de l’embaraç la mare tingués resposta biològica positiva i el nadó ho heretés, si les persones ho posessim en pràctica ja des de la infància, segur que tot aniria millor.
- Ens falta molt per arribar aquí, encara hi confies en la humanitat?
Es fa camí caminant. Ara encara estem aprenent que l’aliment sigui la nostra medicina i caldrà fer el pas a veure que el pensament és la nostra medicina. De fet, algú pot menjar molt sa i ser una persona hipocondríaca que pateix sempre i estar molt malalta. I pot haver algú que no s’alimenti gens bé i que sigui feliç i apliqui un pensament positiu que estigui molt millor. Hem d’aprendre que les coses ens surten millor si les fem amb resposta biològica positiva que si les fem sense.
- Com voldries passar a la història?
No tinc cap intenció de fer-ho. Voldria que em recordessin com algú lliure, tranquil i feliç.
- Com t’acomiades?
Que vagi bé. Fes el que et faci més feliç i més il·lusió, pensa en el bé que tens i què necessites, que abarqui el màxim bé i disfruta del trajecte. Potser un pensa en què li toqui la loteria, però potser això no abarca el màxim bé. Podem atraure les coses bones i potser coses que no les considerem ara bones, serveixen per més endavant. Al final, tot serveix per avançar.
