Pedro Pardo: "La música és matemàtica pura i hauria de ser assignatura obligatòria"

• Tries la clàssica o n’hi ha d’altres que et fan emocionar?

Des del punt de vista cerebral, la música pop que m’agrada és la que té una bona estructura i està ben composta. Per això sóc un gran fan de Queen. Van més enllà de la lletra.

• Quan vas veure que volies dedicar-t’hi?

De petit, els meus pares tenien un orgue i tinc vídeos amb 2 anys tocant. Bé, posant els dits a sobre. La meva primera gran obra són dos minuts tocant una tecla. (Riu)

Els meus pares em van portar a una acadèmia de piano perquè van veure que m’agradava. Per mi era una cosa natural, se m’acudien melodies. Sempre havia sabut que la música era algo que vivia amb mi. Quan vaig acabar l’institut vaig decidir que m’hi volia dedicar. Jo treia molt bones notes i volia fer física. Vaig fer ciències pures. Volia dedicar-me a la meteorologia, m’encantava això d’endevinar el temps. Però vaig arribar al COU i tot i que la gent em deia que em dediqués a “algo sèrio”, vaig tenir als meus pares donant-me suport per continuar amb la música. En aquella època no saps ben bé què vol dir això. Al final, he acabat fent una mica de tot i una mica de res.

• Una mica de res? No t’hi dediques a fons?

Tot el que faig m’agrada molt. El que més m’agrada és dirigir. Als meus fills que fan violí sempre els dic que tenen la sort que poden tocar amb més gent en una orquestra. En canvi, el piano o la guitarra, que són els instruments que tenen més demanda als conservatoris, són molt solitaris. No passa en una orquestra. Tot i que el director no se’n va a esmorzar amb els músics, hi ha una distància, un tema de respecte i autoritat. El meu primer professor d’orquestra sempre em deia que ell era el primer comunista, però que l’orquestra, és una dictadura. Al final, l’orquestra és un instrument d’instruments i el director és qui toca. A mi m’agrada la paraula en anglès “conduir” perquè condueix l’orquestra i la música.

• Si no et dediquessis a la música, tindríem un gran meteoròleg?

No ho sé. No em veig fent res més que el que faig. Tot i que és curiós, perquè la meva dona quan érem nòvios em deia que havia deixat d’escoltar música per culpa meva. I és que a mi, la música em molesta.

• Com?

Jo mai he pogut estudiar amb música de fons. A la ràdio em passa que quan estic parlant i em posen la melodia de fons em costa molt concentrar-me perquè ja l’estic analitzant i se me’n va el cap.

• Té una part de lògica matemàtica, doncs?

Absolutament. Sobretot a l’hora de pensar en l’estructura per compondre. Pots ser més irracional i escriure per emocions. Quan ho componia d’adolescent, feia composicions més arrauxades, però amb els estudis, estructuro més. Tot és matemàtica. Partint de la base que un La té una freqüència de 440 Hz, tot és ciència. Per què hi ha 7 notes a l’escala? Doncs per Pitàgores. Per això, no entenc perquè la música no és obligatòria al currículum escolar. Amb la música ajuntes ciència i art i emoció.

• Però l’emoció no es pot ensenyar

No, però per què una cosa ens emociona més que una altra? T’emociona a tu 3+4? Segurament no, però un matemàtic que descobreix un decimal més del número Pi sent emoció.

• I per cantar, cal aprendre’n o serveix l’emoció?

Jo els hi dic als cantaires que són instrumentistes de la veu. S’ha de practicar. Igual que amb un piano o una guitarra. Com que articulem sons o cridem des que som nadons, creiem que ja podem cantar. Sí, però cal pràctica.

D’altra banda, cantar amb un cor té tot de beneficis. Socialment, et trobes amb gent per fer una cosa en comú, aprens a treballar en equip i, a més, hi ha una qüestió d’execució del teu instrument, cal cuidar la postura per no sortir afònic. M’agradaria que veiéssiu al final d’un assaig les cares de la gent. Acabem somrient perquè portem 2 hores cantant!

• Tu cantes?

Canturrejo. M’ajuda cantar les cançons que vaig component.

• A la dutxa?

A la dutxa em dutxo.

• I al cotxe?

Amb els meus fills canto molt perquè els hi encanta. Des que estaven a la panxa han sentit música. Viuen molt la música. Tenen la desgràcia de tenir un pare compositor. Llavors, el greatest hit és el CD de torn que faig cada any. Va ser curiós que un any, en ple juliol, cantàvem nadales perquè havíem tret el Christmas.cat. També se saben totes les cançons de Queen. Però ara ja es fan grans i no accepten tan fàcilment. El que faig és que als matins, quan anem a l’escola, al cotxe els poso Catalunya Música. Avui mateix hem posat un tros del segon moviment de la novena de Beethoven i ells mateixos em deien “papa, papa, no ho treguis que és molt xulo això”. Evidentment, quan anem de viatge, demanen escoltar Europa FM i escoltem el ‘Despacito’, ‘Súbeme la radio’ i el ‘Shape of you’.

• El fet que la música no sigui obligatòria a l’escola té alguna cosa a veure amb aquests èxits?

Hauria de ser tan obligatòria com la història o la filosòfia. L’anàlisi musical és un anàlisi estètic però també històric. Per què ara fem la musica que fem i no la que feia Beethoven? Jo crec que tota la música pop és una simplificació de la música. Hi ha cançons que es poden tocar amb tres acords i no sé si això farà evolucionar la música. En 50 anys no hi ha hagut gaire canvi. Només en el món de l’electrònica. Suposo que l’evolució musical seria més significativa si tinguéssim més coneixements musicals.

• En què ha contribuït l’Oh Happy Day a la divulgació de la música coral?

Catalunya té més de 2.000 corals. Dir que ara està de moda pel programa és mentida. El que passa és que d’aquestes dos mil, 1.900 tenen una mitjana d’edat que supera els 60 anys. I que sempre les corals han de cantar música clàssica o tradicional, és una altra! Jo sóc un músic eclèctic i no tinc problema en fer gospel amb la coral de l'Orfeó Lleidatà, per exemple. Les corals es fan a imatge del seu director. I l’Orfeó ha fet de tot, que és el que dóna riquesa. L’OHD va servir per a que la gent jove no ho veiés com una carrinclonada. Ha fet que ens traguéssim una mica la pols.

• Creus que la música pot canviar el món?

Sempre ha fet canviar el món. Justament mirava la biografia de Jean Sibeelius, que va ajudar a crear un sentiment patriòtic a Finlàndia per independitzar-se de Rússia. No cal tirar tan enrere. El Pep Guardiola els va posar als jugadors del Barça la banda sonora de Gladiator per jugar la Champions. És clar que canvia el món, perquè fa canviar les persones. Fa canviar l’estat d’ànim. Si escoltes una determinada música al matí, et motives.

• Recomana’ns, doncs, una cançó per arrencar

Jo recordo que quan anava a l’institut em posava ‘Great balls of fire’ als matins i sortia botant. Però també em passa amb els últims 3 minuts de l’últim moviment de la cinquena de Beethoven. Et menges el món. Però és clar, amb qualsevol cosa de Beethoven sortiràs a menjar-te el món.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder voldries tenir?

Bufff... no ho sé. M’agradaria viatjar en el temps. No ens adonem dels moments històrics que estem vivint i els recordarem d’aquí a uns anys igual que recordem el “Quieto todo el mundo!” del 81. L’últim cop que vaig sentir una casserolada com les que sento a les nits va ser pel 'No a la Guerra'. Si viatgés en el temps, voldria veure (ara seré friqui) el moment en què Mozart va donar la primera classe de piano a Bethoven. Ooooohhh.

• Quin és el teu somni com a músic?

He dirigit l’orquestra Victòria dels Àngels amb Ainhoa Arteta cantant dues cançons meves. Continuar per aquest camí seria el meu somni. Però és molt difícil. Cal estar trucant a les portes constantment. I, pot semblar mentida, però a nivell musical, la tele no m’ha servit. És cert que ara faig un programa de ràdio, però ja està. Estic satisfet, sí. Però sempre en vull més. Sóc molt exigent i perfeccionista. Molta gent em va criticar per fer tele, “un músic com tu” em deien. Però és el meu granet de sorra per a que s'escolti més música.

• Com t’acomiades?

Adeu adeu. Jajaja. És el comiat que fem a la ràdio. Però quan escric un correu, per exemple, no dic mai adéu. Dic fins aviat. Què menos, no? Sempre em vull retrobar amb la gent. Si volen, clar.

Doncs fins aviat, Pedro. Nosaltres sí que voldrem tonar a sentir, sobretot, la teva música.