Pepa Valls: "L'educació és una militància"

• I ja t'has plantejat què faràs quan et jubilis? Quines altres coses t'agraden?

Sóc bastant aficionada a la fotografia. Fa 4 anys, vaig començar unes classes amb un fotògraf d'Alcarràs boníssim que es diu Llorenç ... i m'ha obert un món de possibilitats increïble, un nou llenguatge. Estem acostumats a un llenguatge verbal í complexe i la fotografia és una altra manera d'explicar les coses. El que també m'agrada molt és veure'm a mi mateixa aprenent algo que no domino. Fa un temps va ser la costura. Bàsicament per la passió per l'aprenentatge. Així com la costura va arribar un moment en què em va deixar d'interessar perquè suposo que era una inversió de temps molt gran per a obtenir bons resultats, la fotografia és diferent. Encara no m'ha passat això. I hi ha cinquanta mil projectes que em podrien interessar.

• El cas és aprendre

Exacte. Per mi l'aprenentatge és una passió. Tinc ganes de poder escoltar a gent de camps que mai he tingut temps per llegir: conferències que parlen de física quàntica, de cinema, d'art conceptual, de tantes coses. Jo vaig criar molt tard, als 35 anys vaig tenir la Sofia, i m'he dedicat molt temps a la meva filla. Ara ja té 14 anys i penso que puc dedicar-me temps a mi. Aprendre m'encanta perquè et veus a tu mateix, com superes les teves limitacions, m'ajuda a posar-me a la pell dels alumnes, del que venen a fer a la universitat.

• A més, les possibilitats són infinites.

Sí. I a part és gratis (Riu). No necessites grans recursos i això a mi em mola. Perquè sembla que el temps d'oci només el puguis omplir de coses en què hagis de gastar diners i no és cert. Tot està pensat per això. El capitalisme és molt dur. Sembla que a l'espai públic, per exemple, només en puguis gaudir assentat a una terrassa, consumint.

• I això es pot canviar amb l'educació? Pot canviar el món?

Sí, per descomptat. El que passa és que potser no ho veurem. I això ho tinc assumit. Els canvis en l'educació són necessaris. Ha de parlar de les coses que passen aquí i ara. Segons la meva manera d'entendre, el capitalisme afavoreix pocs i perjudica molts. I d'això se n'ha de parlar. El que passa és que els canvis educatius són llargs, lents i complexos. És la gran eina. Jo sóc una romàntica absoluta de l'educació. Si no, no em dedicaria. Per mi no és només una feina, és entendre que l'educació pot generar un canvi tot i que no l'arribem a veure. Ja ho sé això. Cal picar pedra. I el que cal intentar és generar les condicions per aconseguir una societat més justa.

• Què recordes de la teva educació?

Va ser molt tradicionalista. I no ha canviat gaire. Perquè és molt difícil. L'educació no és una activitat purament tècnica on s'apliquen un seguit d'eines i això et permet incidir. Si parlem de reciclatge, segur que canvien les actituds. No és ben bé així. L'educació que jo vaig viure encara ara la reconec als centres actuals. Fa falta, segons penso, una transició cap a un altre tipus d'educació més respectuosa cap als processos de lespersones. És fonamental que l'educació faciliti el pensament propi, que treballi sobre problemes comuns i no sobre individualitats concretes. Encara és excessivament individualista. Per exemple, amb tot el que està passant actualment. La setmana passada va haver una convocatòria de vaga indefinida i als estudiants els hi va costar molt posar-se d'acord. Perquè no hi estan acostumats. No estem habituats a discutir, a enfrontar arguments diferents, a escoltar el punt de vista de l'altre, a respectar-lo. I a generar discussions que ens portin a prendre decisions més o menys consensuades. Així estem abocats al fracàs perquè no ens posarem d'acord mai. Mai. I hem de conviure. I l'educació hauria d'estar encarada cap aquí i sobretot en problemes comuns. I jo penso que el capitalisme és un problema comú, social. I sobretot amb la idea que aquests problemes puguin ser pensats cadascú per ell mateix. I això precisament és el que allunya de l'adocrinament. Perquè no té a veure amb parlar del que passa. El problema de l'adoctrinament és que no hi ha prou espais on la gent pugui dir el que pensa i escoltar-se. Sempre amb respecte, que és bàsic per qualsevol tipus d'idees. I és difícil perquè l'educació continua sent estar vigilat. I hi acabes caient. El que és difícil és que per una banda penses això i de l'altra, també formes part d'un sistema social i acabes caient en la trampa de només pensar en tu mateix. Però vaja, visca les contradiccions. No es pot ser coherent en tot moment.

• Recordes algun mestre o mestra en especial?

Sí. Els mestres marquen molt. Jo en recordo molts i els recordo sobretot amb estima. Sí que recordo puntualment frases del tipus “tu no vens aquí a pensar”. Però la majoria no era així. També recordo molt més els profes de la universitat. Jo vaig fer un itinerari molt estrany. Vaig fer administratiu perquè la meva idea era poder posar-me a treballar i i continuar estudiant. Vaig estar treballant i vaig poser estudiar a la universitat en l'àmbit que m'agradava. Va ser una experiència fantàstica després de fer algo qne no m'agradava. Per això també recordo més els professors de la universitat.

• I ara la voluntat és precisament trencar amb el tipus d'educació i anar cap a una altra. Com es desaprèn com es desfan les coses?

Aquesta idea de desaprendre el que tenim après en relació amb l'educació que hem viscut, nosaltres, l'equip de gent que hi treballem en aquest col·lectiu, vam començar fa 4 o 5 anys un nou grau que es diu Gestions Creatives, que és una singularització del grau d'Educació Infantil. L'objectiu és que els mestres en formació es replantegin els models que han tingut. Obrir finestres i generar incerteses. Això és el que pretenem, una altra cosa és el que aconseguim. Una persona que arriba a la facultat fa 15 anys que està al sistema educatiu i arriba amb una motxilla molt clara. Té clar que aquí hi ha unes relacions de poder, uns que manen i uns altres que han d'obeir, i que l'aprenentatge és el de menys perquè el que cal és superar unes proves per aconseguir un títol. I tot això és el que estem intentant desmuntar. Ja apostàvem per la pedagogia més crítica. Però era una reflexió des del cervell, des de la ment crítica. I hem volgut passar a un cos crtític. Entenem que no hi ha acció sense revolució. Posem als alumnes en situacions concretes per a ajudar-los a replantejar coses des de la corporalitat, des de sentir-se realment incòmoda en una situació concreta. No sé si aconseguirem canviar esquemes d'aquesta manera. Encara no tenim resultats concrets. Portem només 5 anys. El que sí sabem és que el que fèiem abans tampoc no ens portava a transformar. Molts alumnes compartien el discurs a classe i el sabien en la teoria, però després els veies en contextos educatius en la pràctica i el rol era més que conservador. Com a mínim, ho estem provant. És cert que genera molta reticència per part de l'alumnat. Perquè venen i el que volen és que els hi expliquis el que han de memoritzar i ho vomiten a l'examen per tenir superada l'assignatura. Això és tan absurd! Només tenia sentit a principis del segle XX. Nosaltres treballem a partir d'accions, reptes que plantegem a l'alumnat per a que els superin. Els hi resulta difícil, a vegades, pensar perquè se'ls plantegen. Precisament el que volem és fer-los sentir insegurs, que trontollin coses. Estem molt contents perquè és molt bonic sentir la veu dels alumnes, veure com fan assemblees per prendre decisions sobre els projectes que treballem... I alhora, els hi resulta incòmode.

• Cal sortir de la zona de confort

Aquesta és la idea. Estem contents perquè la facultat hi confia i cal veure quins resultats dóna i quin recorregut tindrà. És un grau que només es fa aquí. De tota manera, no ens angoixem. Anem veient a poc a poc com evoluciona i com responen els alumnes. Nosaltres estem aquí perquè creiem que l'educació ha de canviar. Ningú no es planteja perquè la medicina ha d'anar canviant. Doncs l'educació és igual. El que passa és que treballem amb persones i contextos i en una societat cada cop més interconnectada i més diversa. Són moltes variables. Hi ha autors que han intentat quantificar els canvis educatius i que parlen de 5 anys per poder valorar les innovacions educatives en Primària. En la universitat, calen 15 anys.

• Què hauria d'aprendre la societat?

A incorporar totes les possibilitats, totes les sensibilitats. Hauria de ser una societat justa, equitativa, per a tothom i en què tothom s'hi trobés còmode. Perquè la societat que tenim genera molta insatisfacció i això és un problemón. Segons la meva manera d'entendre.

• Repeteixes constantment que és el teu punt de vista. Cal deixar-ho clar.

Sí, perquè cadascú pensa de forma diferent i totes les formes de pensar estan construïdes sobre experiències, referències i paradigmes. Jo penso el que penso com a conseqüència d'això. I no vol dir que sigui una certesa. Quan abans preguntaves qui és la Pepa Valls, és una persona que ho qüestiona tot.

• I no et canses?

Es cansa més la família (Riu). Jo no em canso, sóc una qüestionadora nata. Des de petita. I no sé perquè. Perquè mon pare era mecànic, la meva mare es dedicava a la criança de casa i el meu germà no ha tret aquest punt de qüestionar-s'ho tot constantment. Potser a l'esquela, hauríem de posar que segons la meva manera d'entendre les coses, aquí estic. (Riu).

• O no.

(Riu) Exacte. Amb els meus alumnes i sobre l'adoctrinament, penso que una de les coses més boniques de l'educació és que puguis explicar als alumnes el que penses i que ells sàpiguin que pensin el que pensin ells, els hi respectaràs. No es tracta de no dir el que penses per no influir, es tracta d'expressar i de que sàpiguin que pensin el que pensin, allò s'acollirà, encara que sigui diametralment oposat al que tu penses. A vegades sorpren com pot ser que sent maneres de veure tan diferents, es puguin entendre els arguments. Amb honestedat es pot aconseguir i hi ha un aprenentatge molt interessant per part de les dues bandes. Perquè els arguments dels altres qüestionen els propis malgrat no estar d'acord.

• Si no és aquest qüestionament constant, què t'has quedat del teu pare i de la teva mare?

Jo els recordo molt bona gent, no han fet mal a ningú. Tot aquest rotllo de la malícia a casa no ho he viscut mai, la lògica del sentit comú. Jo estic molt contenta amb l'educació que he rebut. També tinc molta conciència de classe per haver nascut on he nascut i això fa que la visió social quedi ben falcada. La meva mare, que encara viu, he vist que és una persona que s'ha sabut reinventar constantment. Des que sóc mare, l'he mirat d'una altra manera i he descobert això, que es pren la vida d'una forma molt pausada i tranquil·la. Per exemple, jo vaig néixer a casa, a Bellpuig. Tota la vida ho he sabut, mentre que el 99% dels meus companys havien nascut a l'hospital. No em va explicar mai el perquè i quan em vaig quedar embarassada vaig saber que havia triat un part més natural, més sostenible, amb una llevadora a casa. Això que ara es posa de moda, ma mare fa 49 anys ja ho va decidir. Jo havia arribat a pensar de petita que era perquè no teníem diners per anar a un hospital! M'ho podia haver explicat abans! (Riu). Ara entenc molt més a ma mare des d'una perspectiva de mare. Perquè ho canvia tot.

• A què jugaves quan eres petita?

Jo recordo la infància al carrer. Aquest joc de carrer d'anar a muntar cabanes, fent exploracions anant a buscar pedres... Poc joc simbòlic, poca nina, poc dibuix. Era molt expansiu.

• I què volies ser de petita?

Volia ser mecànica com mon pare. Mai havia pensat en ser mestra. M'interessava el món de l'educació, de fet vaig estar molt temps als escoltes. Però no jugava a ser com la senyoreta.

• Ets nena? Conserves una ànima infantil?

No, no m'hi he vist mai com a nena. Tampoc sóc gaire juganera. Hi ha gent que sí que disfruta jugant. Jo no.

• Com et diverteixes? Qüestionant-te a tu mateixa?

(Riu) M'agrada molt llegir, m'encanta sortir a fer fotos, escriure... Anar a un bar a prendre una cervesa, tampoc m'agrada gaire. No he anat mai a les discoteques quan era jove, tot i que trobo divertit ballar. Cantar també ho trobo molt plaent, però no m'hi atreveixo. Hi ha coses que et limites perquè en algun moment t'han tallat la creativitat. Cantar m'agradaria molt i m'encantaria aprendre a cantar. De fet, l'any que ve faig 50 anys i havia pensat que durant l'any, faria 50 coses que no he fet mai. Una d'elles era cantar. Però he canviat el repte i l'he facilitat. Faré 50 retrats de gent que conec i que m'han marcat. La Sofia, la meva filla, el Tomàs, el meu company, amigues, gent de l'equip. I també gent que no conec i que he llegit alguna cosa que pensen i que em crida l'atenció. M'agrada fer retrats perquè és com captar l'essència d'una persona. Sé que és una fricada, però jo em divertiré molt fent-ho.

• Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Ser invisible. Poder ser en un lloc sense que et vegin. Sense cridar l'atenció.

• Com t'acomiades?

Amb les persones m'agrada el contacte personal. Jo acomiadar-me d'algú sense fer-li un petó o un petó i una abraçada i si pot ser, una abraçada de més de 2 segons, em costa. En les orles de l'any passat, hi havia directrius de res d'abraçades i petons. Però és que eren persones amb les que havíem treballat durant 4 anys. Havíem rigut, plorat, de tot. Com volien que no els abracés? Ja havien assumit que jo faria el que em donés la gana, com sempre, i així ho vaig fer. Vaig fer abraçades i petons. M'agrada. Hi ha gent que no i ho notes, llavors també cal respectar aquest espai. A la meva família no li agrada gaire. El Tomàs és txec i culturalment és diferent. Això de tocar-se tant no ho tenen. Són gent de l'est. (Riu). I jo tinc tot aquest afecte per donar que l'he de treure! Hi ha gent a qui veig cada dia i a qui faig petons i abraçades cada dia a l'arribar i al marxar.