Diuen, diuen, diuen que als partits polítics els costa trobar ciutadans corrents per confeccionar les llistes electorals. Això és perquè no saben motivar els possibles candidats. Un vídeo de com de bé que s’ho passen els paers a la llotja d’autoritats de la Batalla de les Flors i problema resolt. Perquè no ens enganyem: són els que més es diverteixen. Aquest any s’estrenaven Ciutadans i Comú (també La Crida, però van declinar participar en actes en els quals els polítics tenen un estatus diferent). I es va notar. Ángeles Ribes, la líder de Ciutadans, es va autoinculpar com la que pitjor es va portar a la llotja. Ja va començar en la volta d’exhibició de les carrosses quan –en teoria– no es pot tirar confeti. Però cal dir que no va estar sola. L’alcalde, Àngel Ros, i la regidora de Cultura, Montse Parra, se li van sumar amb ganes.
Primer tímidament: una mica de pluja de paper per fer feliços els nens que hi havia sota la tarima. Però després, es va desencadenar la bogeria. Ros i Parra van ser les dianes preferides, noblesa obliga. Però ningú no es va deslliurar de ser massacrat. Perquè la va encertar qui va decidir batejar la festa com a “batalla”: És una guerra! Carles Vega, d’ERC, busco aliats a Ciutadans per descarregar una capsa sencera sobre el quart poder –els polítics no es caminen amb petitones. Toni Postius, de CiU, i Joan Vilella, del PP, tampoc no van quedar curts. A les set ja estaven sense munició. I encara quedava una volta de les carrosses. No els en va quedar cap altra que fer com els nens, ajuntar confeti del terra i reciclar-lo. I en ajupir-se descobreixen que Montse Parra tenia una capsa amagada. L’experiència és un grau i la regidora de Cultura sap qui riu últim, riu millor. Quatre esglaons més a baix d’aquesta batalla vip, la guerra no era tan cruenta com altres anys. Que fos dimecres i coincidís amb l’últim dia de la Festa Cinema va restar públic a l’acte més antic de la Festa Major. Més antic, fins i tot, que l’ofrena floral a Sant Anastasi, patró de Lleida des de 1627.
Un miler de persones van fer possible la festa, en la qual van desfilar dotze carrosses i es van llançar dos tones de confeti (i qui diu confeti, diu documents de toto tipus triturats, que de tot hi va haver). En el Twitter, queixes perquè una hora després de començar la batalla encara no s’hagués vist volar ni una trista serpentina i per les poques carrosses que, a més, ja s’havien vist. Però, sens dubte, el titular de la notícia era al cel. El bon temps es va aliar amb Sant Anastasi i després d’uns dies passats per aigua, el sol va tornar a brillar i l’últim dia de la Festa Major va poder deixar bon sabor de boca. Al matí, amb la tradicional –i multitudinària– ofrena floral i a la tarda, amb la Batalla de Flors. Demà tornarà a ser dilluns a Lleida. Post festum, pestum. Ja se sap.
