Ramon Molins: «Fer teatre és com regar tomateres»

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
25-10-2018
  • Ramon Molins: «Fer teatre és com regar tomateres»

Quedem amb el Ramon Molins a la torre de la seva família a Grealó. Podríem quedar als Magraners, el barri de la seva infància, al Marbi, on té el taller de la seva companyia de teatre, el Zum Zum, o a qualsevol lloc de Lleida. Perquè ell se sent d’aquí per damunt de tot. Ve de barri i ve de pagès i diu que això marca. Li diuen que s’assembla al Paul McCartney. I deu ser el fet d’haver nascut al 65 que el converteix en un cul inquiet que confia en canviar el món. És intens, entusiasta i fan de la gent i de les coses autèntiques. Ha passat d’anar a mítings de jove a desencantar-se de la política, però assegura que té ganes que comenci la campanya. En sèrio!

Aquest actor, director teatral, amant de la cultura que assegura que viure la vida i fer teatre, al final, és com regar tomateres, és un bagul de tresors i d’emocions per descobrir i hem volgut coneixer allò que en diu "tatuatges emotius" precisament des d'un lloc on se n'ha fet uns quants.

  • Presenta’t. Qui és el Ramon Molins?

És un noi català de bari andalús que va néixer pagès i que serà pagès tota la vida però que pel camí va decidir viure de fer teatre. Una persona que li agrada tenir amics i amigues, que li agrada molt la gent i que li agrada molt viure al seu barri, la seva ciutat i que des de molt petit ha tingut ganes de canviar les coses. No sé si per a bé o per a malament però sempre culi inquiet. Sempre he pensat que es poden fer coses i que si trobes algú que t’acompanyi, és superguai. I la meva vida mes o menys ha anat per aquí. Més a prop o més lluny però sempre tornant al punt de sortida que és casa, que és el barri, que és la ciutat i que és aquest tros de Grealó.

  • Aquest seria el punt de sortida, doncs?

Jo no he viscut mai aquí però és veritat que Grealó, l’hem patit des de petits. Tots els dissabtes i diumenges de la meva dia, innegociablement, veníem. No recordo mai que ens obliguessin, però veníem. Quan construíem el magatzem, recordo un dia molt xungo que jo arribava de sortir una nit molt tard i molt malament i venien dos paletes, el Miguel i el Sisco, i nosaltres érem els manobres. Quan estàvem a la meitat, la primera feina que havies de fer era llençar els totxos amunt per amuntegar-los. I a mi no m’arribaven els totxos a dalt. Del mal tràngol físic d’aguantar aquell matí vaig haver d’aguantar el catxondeo, durant tota la meva vida, del meu germà Jordi, del meu pare, del Sisco -que el veig tot sovint al barri- i del Miguel. Això i totes les imatges de la torre treballant o fent sopars amb els meus pares, amb el meu germà, l’arribada de la meva cunyada, els nebots i els amics acaben sent com una mena de tatuatge emotiu i s’estableix una relació amb aquest cacho de 12 jornals que em fa venir aquí. M’agrada molt venir aquí a Grealó no només a sopar amb els amics. Als meus pares quan diem Grealó ja saben que vol dir que se’n van a buscar quatre trossos de carn i sopem aquí fent foc. Tinc un ferro agafat de dues cordes on hi penjo una pantalla per veure pel·lícules amb un projector i un amplificador que tinc amagat ara pels meus nebots que venen a fer festes. M’agrada venir aquí quan estic de molt mal rollo, quan estic bé i quan estic normal. Avui he vingut per tu, però puc venir qualsevol dia a fer un cafè amb els meus pares i m’assec, passejo i hi ha un vincle amb això. Miro qualsevol racó i qualsevol racó té coses. Això és molt potent. Té molt a veure amb el teatre, la memòria emotiva, els records. Els objectes i les espones tenen un valor. M’encanta.

  • I te’n recordes del que hi ha darrere de cada racó?

Sí perquè ho disfruto molt. Quan vaig anar a redirigir l’espectacle de la Baldufa, el Cirque Dejavu, perquè m’havien demanat que els el tunegés perquè no els hi funcionava, els hi deia que tenien una bomba de rellotgeria: la memòria de les emocions. Jo m’emocionava assajant-ho. Dos avis, un d’ells que no se n’entera de res i de cop i volta treu un objecte i pof! Li fa recordar. I ens posa tota la pell de gallina. Això és un poder que actua sobre tothom i qui no té aquests objectes està molt xungo. Fer això, és un atac a gol. Això, el meu barri, els meus llocs. És com Marbi, cada dia que passa anem impregnant-nos més i això és un valor brutal.

  • Quin objecte et caldria a tu per fer-te recordar com a l’avi del Cirque Dejavu?

Hi ha moles coses que funcionen de disparador. Mols cops et sorprens. Ara miro des d’aquí una prestatgeria amb uns barrets de palla que són com a nous perquè els de sempre els vaig agafar fa dos anys quan vam estrenar La gallina dels ous d’or. Cada cop que veia els barrets... buf! Ni exercicis d’interpretació ni polles! Hi ha moltes coses que funcionen de disparador.

  • Però a tu hi ha alguna cosa que no t’emocioni?

L’emoció també funciona en negatiu, m’agobio molt. Sóc intens. De seguida m’emparro. He copiat una expressió de la meva padrina, la mare de mon pare, que s’emprenyava molt -és l’àvia de la gallina- i deia: «se’m puja la gasolina». A vegades crema bé i a vegades, no. Jo sóc així, de metxa fàcil.

  • A totes les obres de teatre hi ha personatges coneguts?

Noooo... Bueno, potser sí! A vegades ens sorprenem, som esponges. Amb l’Eduard Moncada, amb qui vaig fundar el Zum Zum, sempre dèiem que penses que t’has inventat algo i després vas a Polònia i veus un espectacle igual. Tot són pòsits, empremtes... A vegades, a les obres hi ha homenatges que te cagas. Amb la Begoña, molts cops diem «sí, com tal!» i a nosaltres ens serveix per interpretar aquell paper. És un exercici que he fet amb alumnes a l’Aula de teatre. Sortir al carrer, observar la gent i veure gent especial per captar-la, estudiar-la i després, copiar-la. Això és un treball molt xulo. Sí que descobriríem que cada espectacle té gent coneguda.

  • I tu ets algun personatge?

No ho sé. Jo conec gent que han creat personatges que se’ls han menjat. Jo no faig un personatge de forma conscient. L’altre dia ma mare em va dir que a la perruqueria li diuen que m’assemblo "a l’Elton Johns" (Diu imitant la mare). Fa una barreja, perquè hi ha gent que diu que m’assemblo al Paul McCartney.

  • I t’hi sents a gust amb la teva semblança al Paul McCartney?

Amb el Paul McCartney? Me sento a gust que te cagas! Que jo sóc del 65, del Yesterday, eh! Buah! Una de les primeres cintes de casete que vaig tenir va ser 'Los Exitos de Oro' que regalava la Caixa de Catalunya. Me’l posava i feia playback. Jo era el Paul McCartney tocant la guitarra. Però a la dreta, perquè no me molava que la toqués al revés. Sempre he estat molt beatlemaníac.

  • Ets molt fan de moltes coses, ets mitòman?

No, mitòman, no. Però m’agrada la gent. Jo anava als concerts de Lluís Llach a muerte i amb la guitarra i els quatre acords, a muerte a casa. Els veïns sortien i deien: «¿Qué pasa? ¡Es el Ramon, que está cantando!» O el disc de Triana, 'Sé de un lugar'... La música m’agrada molt, els actors m’agraden molt. De molt petit, quan vaig descobrir la política, anava als mítings. Ara no hi ha mítings i no es parla de política i d’idees, però llavors escoltava els discursos i pensava, «va, per on comencem!» A mi m’agrada la gent, la gent que li agrada fer coses, és molt xulo la gent que viu les coses. M’agraden molt els meus pares, un amic, el Ángel, que és sabater i viu aquest ofici 35 anys després... M’agrada la gent que fa sempre el mateix superconvençuda... m’enganxo a aquestes coses, me molen.

  • Quan vas saber que et dedicaries al món de l’espectacle?

No hi ha una història romàntica d’això. Jo no havia de ser actor. Sóc un noi de parròquia que anava de colònies amb el MIJAC i els focs de camp m’encantaven. Als 14 anys, amb el rollo aquest de «vamos a cambiar el mundo», vaig ser sotspresident de la vocalia de joves i amb 16 anys, vam encapçalar amb altres vocalies la revolució a Grups de Joves, independents de l’associació de veïns... Partits polítics, consell de la joventut... jo estava a full. La meva vocació era ser animador sociocultural. Però era un noi de barri i em vaig posar a estudiar electrònica. Tot em portava cap a una altra banda. Vaig deixar d’estudiar després de l’FP per venir al tros, perquè vinc d’una família de camp, però jo estava a totes les lluites que hi havia perquè estava convençut que estàvem fent coses que servien i sumaven. Esplais, muntant cursos... I vaig fer un curset de joc dramàtic amb la Margarida Troguet, el Marcel·lí Borrell i l’Esteve Cuito. I allò va ser com «Ep!» En aquell moment treballava de carter i vaig al·lucinar amb el curs per la utilitat de la tècnica per treballar amb joves. I després d’uns mesos, em truquen de l’institut de Tàrrega que feien una setmana cultural i que els hi havien donat el meu nom per donar unes classes de joc dramàtic. Jo vaig dir que era carter i que havien de trucar a l’Aula. Però em van dir que precisament allà és on els hi havien donat el meu nom. Vaig anar a l’Aula i la Margarida Troguet m’esperava amb uns llibres i em va dir que ho faria molt bé. Vaig enganyar durant dos dies als meus pares i a Correus dient que estava malalt i me’n vaig anar a donar un curs de joc dramàtic. I em feia bategar. Tot i que jo continuava amb la idea de ser animador sociocultural. Quan una nòvia que tenia va marxar a Barcelona a estudiar, em va dir que m’apuntés a l’Aula per no avorrir-me a les tardes, ja que m’havia agradat tant aquell curs. Era l’any 83. Em vaig matricular i allà va començar tot. Després d’un any, em van proposar fer classes. Vaig dir que no, que era carter que m’ho passava molt be amb les meves batalles. Els meus amics m’insultaven per refusar-ho. A l’any següent vaig dir que sí. I vaig acabar treballant-hi. Donar classes era molt similar al que volia fer. Canviar el món és una actitud, també el canvia l’Ángel el sabater amb el seu dia a dia. I se’m donava bé, connectava moltíssim i disfrutava com un camell. Aleshores vaig dir que em quedava. No m’ho vaig plantejar, m’ho vaig trobar. Amb 16 anys, mai havia vist una obra de teatre. No venia amb la vocació.

  • És com si la vocació t’hagués vingut a buscar

Hi vaig entrepussar, ens vam trobar. Però em vaig resistir bastant. Després, vaig pensar com sortir de Correus i guanyar-me la vida i aquí estic.

  • I et sents satisfet d’haver canviat el món?

Sí. Al final, dius que vols canviar el món i és una trampa, sembles un prepotent. Canviar el mon és una manera d’entendre les coses. El camp és igual que el teatre i que la vida. La gent que treballa amb mi sempre els hi dic, que no és un esprint, és una cursa de fons. Què podem fer? Treballar al barri és una forma, fer teatre també. Jo el que vull és anar deixant empremtes en la gent que funcionin de disparador. En tot el que faig, generar espais on passin coses que passin pel cor, per la pell, pel sentiment, que facin que la gent s’impliqui i participi i que funcionin al llarg de la vida com a disparadors. Als moviments de lleure es nota molt els canvis que es poden fer.

  • Dius que anaves a mítings de jove. Ara t’hi posaries en algun partit polític?

Diria que no. Jo sóc dels Magraners, això vol dir que era sociata a tope. Jo vaig fer la campanya del canvi, per exemple. I vaig coneixer gent brutal. Els discursos del Raventós deixarien a l’alçada d’un mitjó a la gent de la CUP ara. Disfrutava també amb la gent que era «contrària». Parlaven d’idees i això m’al·lucinava. Ara no. La política està bastant sotragada i estic molt desencantat tot i que em mantinc curiós. Dels socialistes em vaig desencantar fa molt temps. Pel referèndum de la OTAN, quan van dir que havíem de votar que sí per obediència de partit. Vaig veure que d’això anava la política. I jo l’únic que sento és que sóc capaç de seure a treballar amb qualsevol. Bé, potser hi ha coses rollo VOX que n’hauríem de parlar. Però en general crec que la gent de la política s’ha tornat excloent. És una assignatura pendent, tothom ens hem d’interessar per la política i tothom hem d’aprendre a fer política. També els polítics. Però jo crec que no és el meu lloc. Jo crec que podem donar suport, però ha d’haver polítics que facin la feina.

  • I sent molt amic de l’actual alcalde com ets, no t’ha ofert ser regidor de Cultura?

No, no m’ho ha ofert. Fa molt temps, vaig tenir una doble oferta de dos partits diferents. Vaig pensar que sí que estava malament la cosa! (Riu)

  • Home i també et devia pujar l’ego, no?

Bueno... sí! Però a mi aquestes coses m’incomoden. El Félix no m’ha ofert ser regidor, tot i que si ho fes, seria un momento! (Riu) Però crec que no sóc la persona per fer política. Jo tinc moltes ganes que arribi el mes de maig. De fet, crec que els partits ja fan tard, haurien de començar ja a fer campanya i a parlar de propostes, no?

  • Potser ets l’únic que te ganes de campanya electoral?

Jo crec que a Lleida els polítics han fet un paper de merda amb el tema Ros. Què passa? Que mort el gos, morta la ràbia. Doncs no. El problema de Lleida no era l’Àngel Ros. El problema de Lleida és Lleida. Els mecanismes de participació. Jo vull sentir parlar d’un model de ciutat. Algú vol parlar-me de quina Lleida vol des del punt de vista de la participació veïnal, de les infraestructures, de l’urbanisme, de la cultura...? Algú vol parlar del que ha passat amb el centre històric que està totalment destruït? Parlem d’idees i no «de mi libro». No va del que volem sinó del que oferim per la ciutat. I ara, que «ha muerto la rabia», hem de veure què proposem. I ara sembla que aquest Félix que no sembla tan cabronet igual no anem tan a per ell. O si ens dona una mica de material, llavors, sí? No! Jo vull començar a veure les cartes sobre la taula. I voldria saber la capacitat de treballar junts que tenen. Perquè la vocació d’eterna oposició sempre la porto malament. Un dia li vaig dir al Postius: si guanyés el Larrosa i t’oferís ser regidor de Cultura, acceptaries fer un govern de coalició i quedar-te amb Cultura? Tothom diu que la cultura és superimportant, però és la moneda de canvi que donen a qualsevol desgraciat. Aleshores tinc ganes que arribi la campanya i tinc ganes de parlar amb gent.

  • Dius que la cultura és moneda de canvi i que no se li dóna la importància que té. Per què creus que és tan important? Què aporta la cultura?

La cultura és identitat. Un no pot decidir què és cultura. Hi ha gent que s’ho pensa. Podem gestionar, poden afavorir, podem reprimir o maxacar, però hi ha elements que tenen a veure amb la vida, amb el patrimoni, amb la manera de fer, amb les festes, amb els costums... que esdevé cultura. Esdevé cultura quan és un signe d’identitat d’una sèrie de gent d’un àmbit geogràfic, d’un país. Hi ha gent que no ho entén i em sap greu per ells. Igual que hi ha gent que no entén que tenir un idioma propi és un fet diferencial brutal. Clar, ells només parlen el que parlen. Jo em moriria si un dia m’aixequés i no parlés el castellà. Però parlo català. I moro per parlar bé anglès i francès i envejo la gent que parla idiomes. Doncs la gent que diu que ara la cultura serà allò o allò altre, no. La cultura és. I crec que és un aliment imprescindible. I és un nexe d’unió. I perquè no es fan castells com els de Catalunya, forma part de l’ADN que es transmet i es contagia, sense vacunes. Què fa que hi hagi tan teatre infantil a Lleida? És ADN de la ciutat, ha esdevingut un tret cultural. Que no ho vulguem veure i que volem pensar que només hi ha la Unió Esportiva? Vale. Però ha passat.

  • Tu d’on et sents?

Jo em sento lleidatà. Visc a Cappont de fa molts anys, però quan em pregunten, dic que sóc dels Magraners, perquè és el meu barri. Faig molta vida, estic a l’Hangar, m’hi passejo... un dels llocs on em trobo a gust és allà, perquè és casa. I em sento molt de Lleida i tinc un sentiment català molt guai i friso perquè Catalunya sigui independent, però sóc dels independentistes que estimen Espanya. Recordo una dels últimes xarrades públiques del Junqueras que va acabar dient «Visca Catalunya i visca Espanya» i jo casi em poso a aplaudir. Olé els seus collons. Amb tot l’ambient que hi havia. Crec que en aquest sentit s’estan barrejant moltes coses. Jo quan era petit, als barcos dibuixava la bandera espanyola. Jo sóc del 65. Franco fins als 10 anys. El Lute, 'Crónicas de un pueblo', 'La casa del reloj', los 'Chiripitiflauticos'... això cala a saco. Els meus pares són pagesos, les dues famílies catalanes que hi havia al barri es van conèixer i es van casar. Al barri he viscut molt el context nació-Espanya i no hi vull renunciar. Catalunya és una realitat que a mi em pot per la pell i crec que hauríem de poder decidir com volem esdevenir. Però no sóc dels que odia Espanya, tot i que molts cops no ens ho posen fàcil per estimar.

  • De tota manera, has voltat molt. Tan relatives són les distàncies?

Al principi, només treballàvem a Catalunya i vam sortir a treballar a la resta d’Espanya per gust, per impregnar-nos d’altres realitats. I ara viatgem moltíssim, acabem d’estrenar un espectacle que podrem internacionalitzar més fàcilment i encara viatjarem més. Però l’objectiu sempre és tornar. M’hagués agradat tenir un sentiment més desarrelat i haver-me permès marxar uns quants anys a viure a algun altre lloc. Però com que no ho he viscut així, no ho he fet. I ara el que faig són viatgets, ratets a Londres, a París, a diferents llocs. Perquè són ciutats que m’agraden i em contamino del que veig. A Londres, que hi vaig molt, vaig a la Tate Modern a veure les exposicions gratis. I m’agrada molt veure la gent com viu. M’agrada anar als súpers.

  • Vas als museus i als supers!

Vaig a molts llocs, però els súpers diuen molt de la gent. Quantes pastes de dents, de quins colors, els refrescos... A Nova York tenen uns refrescos d’un munt de colors que no sé com es poden beure. O veus el menjar preparat o les parades de fruita. Jo sóc de tros. Si veig parades de fruita, trec el mòbil i ho penjo a Instagram. A Chinatown vaig veure una parada de fruita amb unes nectarines gegants que vaig tastar i estaven boníssimes. Quants colors de pebrot diferents tenen... O els preus de les coses. També diu molt de la gent com està organitzat. M’encanta veure coses noves que aquí no tenim. M’agrada passejar i fixar-me en la gent normal. M’agrada anar a bars normals i les botigues normals. Que s’estan perdent, perquè hi ha franquícies per tot arreu. Però quan trobes botiguetes... L’altre dia vaig comprar a París un regal per una amiga -a la que també has fet aquesta entrevista- a una botiga de botons que en tenia més de 40.000. Hagués fet 40.000 fotos però vaig decidir no fer-ne cap per no pervertir-ho. Qui ho vulgui descobrir, que hi vagi! És a Montmartre. Vaig veure un anell d’un hipopòtam que em va captivar (L'últim espectacle de Zum Zum en què també ha estat involucrada la Margarida Troguet es diu Hippos). A Barcelona vaig descobrir una botiga només de globus terraquis. Com és possible! Trobar aquests establiments m’agrada molt perquè parla del lloc, de la gent,de les coses que ens fan diferents. També seria molt fàcil parlar tots el mateix idioma per entendre’ns, però llavors, què aportaríem cadascú si tots ho tenim tot igual?

Una vegada, vam sopar a París amb els Marie de Jongh, una companyia amiga, a un restaurant típic, típic tan xulo... perquè era vintage, però era vintage de vell. No l’havien enderrocat per fer-lo nou i que semblés que és així. És així de veritat i és autèntic.

  • No abunda massa el que és autèntic?

Costa trobar-ho. Vaig estar a Nova York i em vaig atabalar una mica perquè estava fent turisme com si taxés coses d’una llista. Stop. Si anés a Pardinyes i només veiés 3 ó 4 coses, em perdria algunes que m’agraden molt. Doncs vull anar a Brooklyn i pentinar-lo. És poc pràctic perquè no ho podré veure tot, però mola més. Si a Harlem hi ha el millor cookie de xocolata, doncs a per ell. De camí, em vaig trobar amb una senyora enorme negra cridant al costat d’una boca d'aigua per apagar incendis per on sortia aigua disparada i em pensava que em cridava a mi però va aparèixer un policia. Aquella escena em va fer viure 10 minuts a Nova York. La resta és fer turisme. Ja m’agrada, però buscar els llocs especials és genial. Vam anar a un bar que m’havien recomanat on els cambrers et serveixen mentre canten perquè és gent que es presenta als càstings de Broadway. Son les empremtes que es queden en tu.

  • La teva relació amb les xarxes socials com és? Comparteixes un munt de coses, però no totes ni constantment.

M’ho prenc com un caprici. Hi ha moments, com les postes de sol de colors impossibles que hi ha aquí, que tinc la necessitat de compartir. Hi ha molts dies que faig foto a ma mare i ho penjo amb el hashtag que sempre poso d’ella, #laRosariomymadrea, però a vegades hi ha moments que me’ls guardo per mi. És aleatori, no sé a què correspon.

  • En què ets especialista?

Sóc especialista en fer riure, per exemple. M’agrada xarrar i se’m dóna bé. I encomano. A vegades hauria de ser més seriós. Sóc especialista en comunicar-me amb la gent i en encomanar entusiasme a la gent. I d’això he gaudit molt per a la feina. Per tirar endavant un projecte, una obra, una associació... cal trobar paraules per explicar coses que animin a la gent a apuntar-se. És la meva gran virtut i el meu gran defecte.

  • Defecte?

Sí, perquè té un perill: puc convèncer a la gent tot i que no tingui raó. I no sempre la tinc.

  • Et resulta difícil admetre-ho?

Depèn. Clar que sóc orgullós, però cal partir de la base que de raons hi ha moltes. El que és una veritat absoluta és que el que la gent sent és veritat. Això cal respectar-ho perquè és una veritat per aquella persona. Al teatre, la base és el protagonista-antagonista amb interessos oposats i tots dos tenen raó. Com el Barça o el Madrid. Jo sóc del Barça i sóc com el meu abuelo que deia que volia que guanyés el Barcelona «tot i que sigui fent trafolla». Perquè sóc culer a muerte. És una xorrada. Després quan el Lleida jugava a primera, volia que guanyés el Lleida. Perquè sóc d’aquí. I perquè el Magraners no ha pujat mai a primera! És incongruent? I tant. Jo ho sóc. Però a vegades ens empenyem en què tenim raó. És cert que amb l’edat, tinc més perspectiva de les coses, però em costa baixar del burro.

  • Tota aquesta passió posada en la defensa d’un argument deu ser difícil de rebatre

És difícil convèncer-me. Si és amb arguments, encara, però quan no hi ha arguments, m’emprenyo. Jo crec que el temps m’ha ajudat a tenir perspectiva i també a ser més generós, que crec que és una cosa que ens falta. Això vol dir deixar una mica de raó encara que no ho vegis clar. Per exemple, l’Esteve Cuito, era un tio que sempre ajudava tothom, sempre estava disponible. Té una plaça a Lleida però no tindrà mai el lloc que li correspon, ni passarà a la història com un tio determinant a les arts escèniques. I ho ha estat! Perquè oferia tot el que tenia. A mi m’ha ajudat moltíssim. I tots hauríem d’aixecar el peu per valorar la gent que tenim al davant i per ser generosos. Això col·lisiona molts cops amb l’entusiasme i requereix posar el fre de ma. És una cosa que estic treballant, m’ho he autoimposat. Clar, jo sóc del 65, vinc molt infectat.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Només un?

  • Et deixo dir alguns, si vols

El que vull segur és canvi instantani de lloc. Per als bolos m’aniria molt bé. Però com el d’Star Trek, que t’enduguessis tot el que toques. Tocaria l’escenografia i ja està, a Algesires! La resta serien xorrades, d’important, no sé si en demanaria cap. Supervelocitat, orella biònica, superforça... però tots aquests es poden interpretar, em podria permetre el luxe de fer un espectacle sobre això.

  • I algun que et permetés salvar el món?

No sé... Jo que penso que un dels valors guais és la generositat i en les dosis correctes podria transformar molt el món, potser podria demanar ser un superheroi que repartís generositat. Jo no he estat mai físic, no em barallaria amb les mans. Llavors, un «happy kiss», que pogués anar fent petons a la gent. Les abraçades també estarien bé, però són més cursis i fer picos a tios i ties m’agrada més. Veure algú emprenyat, aquestes feministes d’ara que tenen actitud molt masculina d’anar contra la gent o algú que està discutint amb tu i poder-li menjar el morro seria un superpoder guapo. Potser m’omplirien la cara de mans.

  • Però si també tinguessis el superpoder de teletransportar-te, podries marxar immediatament i no et farien res

Clar! Seria perfecte!

  • En tot cas, hi confies que es pot salvar el món?

Tot pinta malament, però fa molt temps que fem un espectacle amb el grup de Magraners, que és sobre la brutalitat de la guerra en què un personatge diu al final «malgrat tot, la gent és bona». Jo confio en la gent, tot i que no ens ho posem fàcil.

  • Què vols ser de gran?

Sempre ho dic, que no tinc vida de Peter Pan, però tinc 53 anys, no tinc fills, viatjo molt... M’encantaria tenir companya i uns quants fills, però la vida m’ha portat a aquest punt i no sé què vull ser de gran. Quan era petit no volia ser actor i director, que és el que sóc ara. Ja em va bé! El que sí que voldria és no perdre mai la connexió amb tot l’anterior, amb la infància, amb els records. Quan la gent és pare o mare hi ha una cosa espontània que canvia. Potser és l’instint de protecció. Ho he parlat molt, perquè jo ho tinc molt en compte quan faig espectacles. Jo recordo molt la meva infància i vull mantenir-ne la connexió.

  • I creus que quan ets pare o mare perds aquesta connexió?

No, però la wifi arriba de forma diferent. Perquè han de cedir una part de la wifi a una part que jo m’he perdut i que demana molta generositat. Jo sempre he estat bastant covard, però si tinc algú al costat que m’importa em fotria a hòsties amb qui fos. No sóc pare, però faig de tiet. A vegades els nebots em busquen per a que els defensi, però hi ha cops que es troben amb sorpreses. Perquè crec que no sempre està bé fer el que un vol. Diga-li a un actor que pugi a un escenari a fer el que vulgui. El mates. La creativitat comença quan acotes. En aquest bancal (Assenyalant els terrenys de Grealó), el meu avi em va ensenyar a regar tomateres. Moltes vegades els hi dic als meus alumnes que fer teatre és com regar tomateres. A mi se’m posaven grogues les tomates. Aviava l’aigua a saco i el meu avi deia que les regava massa ràpid. Em va ensenyar que el que cal fer és anar posant petits entrebancs de sorra, per a que l’aigua s’aturi, creixi i beguin prou. Això és la vida moltes vegades. No es pot dir sempre que sí. Cal regar bé i després continuar. Però sobre paternitat només puc opinar, no puc discutir.

  • Com t’acomiades?

Ximpon. Hi ha moltes fórmules, però jo no soc de finals. Quan amb la gent de teatre sortim diem que anem a fer la penúltima, per deixar oberta una altra ocasió. Com m’acomiado? Dient que encantat de parlar amb tu.

Diguem llavors que aquesta és la penúltima pregunta i esperem que hi hagi una propera.

Més Retrats de la Sara »

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Carregant...
Load next