Tres anys després que se submergís en les històries d’emigració que es van viure al Pallars Sobirà per les obres hidroelèctriques durant la postguerra a Allò que va passar a Cardós, l’escriptor barceloní Ramon Solsona canvia de registre a la seua nova novel·la, Disset pianos (Proa), per abordar “els cops que pot donar-te la vida de forma sobtada, com la mort de la persona que estimes i amb la qual convius des de fa anys”. Solsona parteix d’un cas real: va conèixer una dona que va perdre el marit, restaurador i venedor de pianos. “Ella es va esforçar a complir l’última voluntat del seu estimat: no malvendre els pianos”, explica l’autor sobre una història que a la segona part canvia de decorat: “Porta les cendres del seu company al seu país natal, Romania, on coneix la família i surt a la llum tota una vida que ella no coneixia, la de la dictadura comunista i la revolta que va desembocar en una democràcia imperfecta de governs corruptes.” Solsona reconeix un “paral·lelisme inevitable” amb la situació espanyola i, de fet, el llibre està dedicat als presos polítics i exiliats.
